Sanchis, La festa i la dansa en les fonts historiogràfiques de la memòria

:: Raül  SANCHIS FRANCÉS, La festa i la dansa en les fonts historiogràfiques de la memòria: Corpus documental de la ciutat de València (segles XIII-XVII), Barcelona: Esbart Català de Dansaires, 2020, 351 p., il., ISBN: 978-84-09-22163-9. ::

El llibre que ressenyem és la refosa dels primers capítols de la tesi doctoral que l’autor, Raül Sanchis Francés, va presentar l’any 2019 al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol La dansa metafòrica en la festa valenciana. L’objectiu general de la tesi era analitzar la dansa festiva a la ciutat i el regne de València entre els segles XIII i XVII des d’un enfocament pluridisciplinari basat en fonts historiogràfiques i documentals, iconogràfiques, etnogràfiques i musicals. Aquest estudi és indestriable del coneixement dels elements musicals i teatrals associats a la dansa medieval i moderna, en un conjunt dotat d’una significació metafòrica lligada a fets i esquemes mentals coetanis a la seva producció, susceptible de ser analitzat a partir de les fonts citades i de la pervivència, més o menys fossilitzada, d’aquelles peces en les actuals “danses populars”.

De la tipologia de fonts per a l’estudi de la dansa festiva valenciana de la baixa edat mitjana i els primers segles de l’edat moderna, que és el centre al voltant del qual girava la tesi doctoral, destaquen en primer lloc les de caràcter historiogràfic. Precisament el llibre que acaba de publicar l’Esbart Català de Dansaires amb el títol La festa i la dansa en les fonts historiogràfiques de la memòria, guardonat amb un accèssit al V Premi Rafel Tudó per a estudis de dansa catalana convocat per la mateixa institució, conté una refosa de la col·lecció de materials historiogràfics i, en segon terme, arxivístics que són a la base de la tesi doctoral, precedida d’un prefaci o “Capçal” del director d’aquesta, Francesc Massip, un nom de referència en la investigació sobre la teatralitat medieval i moderna als Països Catalans. És important tenir present l’origen del llibre que tenim a les mans per a entendre’l i valorar-lo, ja que en cap moment no s’ha pretès fer un estudi sobre les fonts historiogràfiques per se, sinó que la seva anàlisi té una funció tan instrumental com imprescindible en una investigació de llarg abast com la que Sanchis s’ha plantejat: presentar en el seu context cultural i històric un conjunt de materials destinats a elaborar un discurs teòric sobre la dansa festiva valenciana, objecte d’altres treballs de l’autor que esperem veure publicats ben aviat. Això també marca algunes limitacions del llibre com a aportació a la bibliografia sobre la historiografia catalana antiga, com veurem més avall.

La festa i la dansa… té una clara estructura tripartida. S’obre amb una introducció teòrica en quatre capítols sobre les fonts recollides; segueix una selecció d’imatges, taules i gràfics que complementen i/o amplien aspectes de l’anterior; i es tanca amb tres annexos amb transcripcions fragmentàries d’aquelles i altres fonts arxivístiques, que constitueixen una veritable antologia de tipologies textuals susceptibles de contenir informació sobre el món de la dansa.

La primera part del llibre es defineix com una aportació a un “estudi sistemàtic des d’un punt de vista global i centrat en el fet corèutic festiu que analitza les principals cròniques medievals” (p. 26), i presenta i contextualitza les obres que s’extracten en els annexos. Observem que, de la tria, se n’ha exclòs la creació literària stricto sensu –sense entrar en el debat de la relació entre historiografia i literatura–, una font d’informació sens dubte més explotada. Aquesta part introductòria consta de quatre capítols de caràcter descriptiu, on es tracta breument el contingut i la filiació genèrica de les obres objecte d’anàlisi, i la bibliografia principal consultada. De cada obra, se’n detalla, de vegades en forma de llista, la informació referent a festes, balls, música i teatralitat, completada amb citacions en nota a peu de pàgina, on es remarca en negreta la terminologia relacionada amb qualsevol d’aquells aspectes. Les obres s’hi ordenen cronològicament dins d’una proposta de classificació genèrica en tres blocs. El primer bloc (capítol 2) està constituït per les anomenades “quatre grans cròniques”, que depassen el marc valencià de l’estudi, com a peces que derivaran gradualment en la constitució del cànon historiogràfic català que ha arribat fins als nostres dies, sigui perquè van ser model de redacció i font per als cronistes posteriors, sigui perquè la impremta del XVI-XVII les va acabar consolidant com a baules essencials de la pròpia tradició historiogràfica –fins i tot en versió castellana, com en el cas de Desclot. En aquest bloc inicial d’obres analitzades, la tònica és l’escassa presència d’al·lusions a la festa i la dansa, tendència que comença a modificar-se amb Muntaner. El segon bloc (capítol 3) se centra en una sèrie d’obres recollides sota l’etiqueta tan còmoda com vaga de “memorialística”, popularitzada en les últimes dècades per abraçar un grup de textos de tipologia i fonts diverses, que comparteixen materials procedents de la tradició annalística, dels assentaments de caràcter narratiu dels llibres institucionals produïts en l’entorn de les autoritats laiques i eclesiàstiques i d’un tipus d’obres que, amb la difusió de l’alfabetització en llengua vulgar entre capes extenses de població, desembocarà a l’edat moderna en la redacció de dietaris privats, en les relacions de successos impreses i manuscrites i en les primeres gasetes periodístiques. Per a València, els títols de referència són la crònica i dietari atribuïda a Melcior Miralles, segons la pràctica denominació amb què s’ha popularitzat aquesta cèlebre compilació historiogràfica arran de la seva última edició, a cura de Mateu Rodrigo Lizondo (2011), el Llibre d’antiquitats de la seu (ed. Joaquim Martí Mestre, 1994) i el Llibre de memòries e diversos successos […] de la ciutat e regne de València, una difosa compilació de notícies extretes de llibres municipals en què Francesc Joan ja treballava a finals del segle XV a partir del “llibre d’en [Guillem] Mir” i que va ser continuada fins al segle XVII (ed. Salvador Carreres Zacarés, 1930, i, recentíssima, de Vicent Josep Escartí i Josep Ribera Ribera, 2019). Es tracta d’un conjunt d’obres diverses, algunes pendents d’edició i d’un estudi aprofundit de fonts per aclarir les relacions detectades entre elles, i que comparteixen un interès comú per la introducció progressiva de notícies més detallades referents a la festa pública. Tendència aquesta que esdevé una característica pròpia dels dietaris privats i les relacions de successos de l’edat moderna, objecte d’estudi del tercer bloc de la introducció (capítol 4). Es tracta d’obres que s’han relacionat genèticament amb les antigues anotacions marginals de notaris i escrivans sobre fets coetanis que van colpir la societat en un moment determinat, des de guerres fins a catàstrofes naturals o celebracions vàries. En aquest capítol, Sanchis presenta una detallada relació de dietaris valencians dels segles XVI i XVII, que, naturalment, inclou els ben coneguts de Joaquim Aierdi (ed. Vicent Josep Escartí, 1999) i Pere Joan Porcar (ed. Josep Lozano, 2012), però també una llarga llista d’obres, algunes inèdites, que des dels últims temps són objecte de diferents línies d’investigació relacionades amb l’anomenada “literatura del jo” (projectes de la Universitat de València, base de dades Memòria personal, etc.). Aquest apartat del llibre de Sanchis, doncs, constitueix un útil panorama, amb un estat de la qüestió bibliogràfic, que posa al dia el recull sistemàtic elaborat fa més de cent anys per Francesc Almarche sobre Historiografía valenciana (1919), un títol venerable que requeria una actualització urgent.

En resum, l’extensa introducció de Sanchis sobre les cròniques medievals, els dietaris i les relacions de successos de l’edat moderna dibuixa una evolució caracteritzada per un crescendo en l’aparició de notícies sobre festes públiques, i forneix un ampli ventall de materials per a la investigació. De les al·lusions genèriques a fastos públics es passa a un alt nivell de detall en la descripció que permet, entre altres coses, establir una tipologia dels principals esdeveniments que donaven peu a l’organització de la festa, des de les entrades reials i d’autoritats diverses fins a les beatificacions i canonitzacions o les celebracions per fets coetanis concrets, identificar-ne els elements constitutius i el personal implicat, i conèixer la normativa generada al seu voltant.

Ara bé, aquesta part introductòria del llibre presenta certes mancances. Vèiem que Sanchis se centra en les fonts valencianes. Sorprenen, per tant, algunes absències. En l’elenc d’obres analitzades, s’hi troba a faltar un text important com la Summa dei re di Napoli e Sicilia e dei re d’Aragona, de l’oriolà Lope de Espejo (Lupo de Spechio, ed. Anna Maria Compagna, 1990), que proporciona una notícia sobre les entrades de Pere el Gran en ciutats sicilianes, amb menció de festes i de la rebuda del rei, plena de connotacions messiàniques, en l’estela de Muntaner. Tampoc no hi ha cap referència a les al·lusions a festes de la versió catalana que Jordi de Centelles va fer dels Fets e dits del gran rey Alfonso, d’Antonio Beccadelli el Panormita, si bé se n’extracta un passatge en la versió castellana de Juan de Molina (p. 224). No s’entén per què la introducció no dedica un apartat a les grans cròniques del regne modernes –els Beuter, Viciana o Diago–, com a mínim des del punt de vista de la reelaboració de la tradició medieval estudiada als capítols anteriors. També s’observa algun error puntual, com ara la confusió del barceloní Joan Francesc Boscà amb el “Juan Francés” o Francesc del Llibre de les nobleses dels reis (p. 40 nota).

Pel que fa a les mancances bibliogràfiques, si bé al llibre es fa referència a autors del Principat per a contrastar el tractament d’algunes notícies, per exemple el dietari privat de l’escrivà de la Diputació del General Jaume Safont o les cròniques generals de Pere Tomic i Pere Miquel Carbonell, d’aquestes últimes, contra l’ús habitual de l’autor, no se citen les edicions crítiques modernes, a cura de Joan Iborra (2009) i Agustí Alcoberro (1997), respectivament. Sanchis tampoc no esmenta els apartats que jo mateixa vaig redactar sobre cròniques universals i historiografia del segle XV per al tercer volum de la història general de la literatura catalana més recent (2015), dirigida per Lola Badia per als volums medievals, on, per exemple, ja s’afirma que la mal anomenada crònica de Pere Maça (ed. José Hinojosa, 1979) és en realitat una versió ampliada fins al 1430, acèfala i àpoda, de la crònica universal dita del 1427, constatació que l’autor presenta com a hipòtesi pròpia a la p. 61 (vegeu també annex 2, on la disparitat de la selecció dels extractes de l’una i de l’altra no permet deduir-ho amb facilitat), i que el duu a filiar de manera poc precisa l’obra –un exemple de la migrada producció catalana en la tradició de la cronística universal iniciada per Eusebi de Cesarea i sant Jeroni– entre un conjunt d’obres aplegades sota l’etiqueta d’“annals valencians”, de les quals participen compilacions tan diverses com la que havia pertangut a la família de Martí de Viciana el Vell (ed. Joan Iborra, 2018) o l’esmentada de Miralles. De la mateixa manera, l’autor presenta com a troballa pròpia (p. 75) la identificació del ms. 1172 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat com a versió del també citat Llibre de memòries […], afirmació que, com a mínim, ja es llegia en una obra publicada el 2008 (cf. MCEM 813).

La segona part de La festa i la dansa…, dèiem, conté una selecció d’imatges, a més de gràfics i taules d’elaboració pròpia sobre aspectes puntuals. En destaquem les anàlisis quantitatives sobre temàtiques i fets històrics tractats en les relacions de successos, i les taules de referències a la dansa festiva en obres tractades a la introducció, amb particular atenció a la selva textual del citat Llibre de memòries […].

Però la part sense dubte més interessant del llibre són els tres annexos finals, que, de fet, ocupen la meitat del volum. En destaquem el primer, el més extens. Conté una antologia de textos procedents de les fonts estudiades a la introducció, ordenada cronològicament per data del regnat o de l’esdeveniment públic que, de 1238 a 1724, va donar peu a una menció relacionada amb la dansa festiva en aquelles obres; la data és l’element ordenador prioritari, però l’esdeveniment descrit funciona també com a pol d’atracció de notícies posteriors que s’hi relacionen (vegeu, per exemple, la confrontació de passatges entre el Llibre dels fets i la crònica castellana de Beuter als doc. 1238.1-2). Els fragments transcrits van precedits d’un identificador amb l’estructura “doc. + data de l’esdeveniment + número d’ordre dins la mateixa data” i un breu regest del contingut, seguit per la notícia de la font i de l’edició a l’abast, si escau, i, finalment, la transcripció pròpiament dita. Una bona part són notícies conegudes per la mateixa naturalesa de la font d’on procedeixen, com ara les grans cròniques medievals, o que ja havien estat esmentades en obres de referència com l’Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas, de Salvador Carreres Zacarés (1925). En un exercici certament modèlic, Sanchis dona la referència arxivística del document que transcriu, de vegades revisat a partir del mateix original. Naturalment, l’exhaustivitat documental per a les fonts d’arxiu és un objectiu pràcticament impossible en un tema i un període tan amplis com els que ocupen l’autor, més a l’abast de projectes sectorials que usen plataformes adients per a l’ampliació, actualització i difusió de la informació, com ara les bases de dades –en aquest sentit, Sanchis destaca el projecte en construcció MimusDB (Universitat de Barcelona). Tot i això, l’annex 1 ofereix un magnífic panorama de les diverses tipologies documentals que proporcionen informació sobre la dansa festiva, començant per les historiogràfiques i seguint per les fonts arxivístiques municipals valencianes. Així, doncs, l’antologia aplega extractes de textos referents a celebracions festives i el context en què van tenir lloc, nomenclatura relacionada amb la festa, els seus elements i protagonistes (balls, instruments, personatges implicats, etc.) i aspectes organitzatius, normatius i econòmics (ordinacions, protocols, normes legals, documentació comptable, etc.). Una aportació també a tenir en compte dels annexos és la presència de passatges inèdits, sigui dels Manuals de consells valencians o de dietaris moderns poc coneguts (annex 1), i, ja a l’annex 3, la interessant proposta descriptiva i terminològica en forma de taules dels elements festius que apareixen en les relacions de successos sobre algunes celebracions que van tenir lloc a València entre 1638 i 1691.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.