Un nou manuscrit dels Col·loquis de Tortosa, de Cristòfol Despuig, en edició facsímil

:: Maria TOLDRÀ ::

:: Colloquis de la insigne ciutat de Tortosa fets per Mº Christofol Despuig cavaller, edició facsímil del manuscrit de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, pròleg d’Enric Querol Coll, presentació d’Albert Curto, Tortosa: Arxiu Comarcal del Baix Ebre, 2023, 13+[10]+308+[18] p. ::

El Consell Comarcal del Baix Ebre va adquirir el 2020 un manuscrit desconegut dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfol Despuig (1510-1574), actualment dipositat a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. És aquesta institució qui n’ha impulsat el 2023 la publicació d’una edició facsímil, que va precedida d’un pròleg del filòleg tortosí Enric Querol, un dels millors coneixedors de l’obra i l’autor —i, per descomptat, de la història cultural de la Tortosa moderna, de qui ja he presentat altres treballs en aquest blog. El pròleg de Querol és una introducció actualitzada a les qüestions principals que envolten els Col·loquis de Despuig, especialment la tradició textual dels Col·loquis.

Aquesta transmissió es va vehicular via manuscrita fins ben entrat el segle XVIII, tot i algun projecte de publicació, indicat per la presència dels textos preliminars habituals de les edicions modernes en l’única còpia manuscrita completa coneguda fins fa uns anys, del començament del segle XVIII (AHCB, ms. B-20; MCEM 921). Els Col·loquis, una mostra del gènere literari del diàleg renaixentista, sorprenen en un primer moment per la seva maduresa, atesa la manca d’altres testimonis coetanis en català comparables en ambició i extensió. Els interlocutors de l’obra hi despleguen una sèrie de temes d’actualitat i històrics que afecten tant la ciutat de Tortosa com la Corona d’Aragó i les potències europees, entre els quals no s’obvien les polèmiques religioses del moment —i això, s’ha dit sovint, n’explicaria les possibles traves a la publicació—, amb passatges sobre història natural —descripció geogràfica, activitats econòmiques— de Tortosa i la seva rodalia. Alguns dels seus comentaris —més o menys agosarats segons el punt de vista de l’interlocutor, en un joc de contrastos que caracteritza les millors mostres del diàleg renaixentista—, sigui sobre la llengua, sobre la nació castellana o sobre la integració dels catalans a l’Imperi dels Àustria, han estat i són objecte d’extrapolacions a debats de plena actualitat, potser censurables —per anacròniques— des d’un punt de vista acadèmic, però que al capdavall demostren la vitalitat d’un clàssic, és a dir, d’un text que amb el pas del temps conserva la capacitat de ser objecte de relectures i actualitzacions des d’una mirada contemporània, i, per tant, de mantenir una centralitat més enllà del moment i el context en què va néixer; aquesta capacitat es tradueix també en les edicions, crítiques i divulgatives, les antologies i les traduccions dels Col·loquis —les més recents, a l’anglès i l’alemany— que es publiquen periòdicament.

Ara bé, l’entrada i la consolidació de Despuig al cànon de clàssics de la literatura catalana (moderna) són relativament recents. La primera edició dels Col·loquis no va arribar fins al 1877, de la mà del jesuïta Fidel Fita, editor eximi de títols de la producció literària catalana (escrita en aquesta llengua, en llatí o en castellà) en bona part desconeguts fins aleshores. Són uns anys en què les idees de la Renaixença conflueixen amb les línies de treball de la filologia romànica coetània, en què la recuperació de textos inèdits o que només circulaven en cercles erudits o locals es tradueix en la col·laboració amb empreses editorials per fer conèixer i difondre aquelles obres. Tot i això, en la valoració de l’obra de Despuig van pesar encara durant anys les etiquetes de “local” i de “font històrica” que en tergiversaven la interpretació reduint-la a alguns aspectes secundaris del contingut; Jordi Rubió i Balaguer, per exemple, que en la seva història de la literatura catalana (1953 [1985]) en destacava la modernitat, la va relegar sota un epígraf d’“història local”. La baula definitiva en el procés de consolidació dels Col·loquis com a clàssic arriba el 1981 amb la primera edició crítica de l’obra, a cura de la historiadora Eulàlia Duran, de qui molts vam aprendre —a través d’aquesta edició i/o de les classes que impartia al departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona— a llegir Despuig com un clàssic de la literatura catalana moderna i a la llum dels debats ideològics de la seva època, assimilable, doncs, en la forma i en el contingut a la millor producció europea coetània. El 2011 arribaria una nova edició crítica de l’obra, aquesta vegada a cura de dos filòlegs, el citat Enric Querol i Josep Solervicens, que, a més de comptar amb nous testimonis parcials del text, culminaven en aquest projecte una sèrie de treballs anteriors des de les seves àrees d’especialitat respectives, relacionats amb qüestions centrals per entendre l’obra com (a) la seva adscripció genèrica i les estratègies de construcció del discurs en el marc del diàleg o col·loqui renaixentista, i (b) el context historicocultural en què es van escriure els Col·loquis, la Tortosa del Cinc-cents, un centre cultural dinàmic amb cercles literaris i intel·lectuals ben comunicats amb altres de la Corona, en els quals, per exemple, es formaria anys a venir la figura renovadora de la poesia catalana del tombant de segle, Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona.

Entre aquesta Tortosa culturalment florent de mitjan Cinc-cents on escrivia Despuig i l’actual recuperació dels Col·loquis i el coneixement més aprofundit del seu context cultural, a partir del darrer quart del segle XIX i, sobretot, dels últims cinquanta anys, transcorre la història de la transmissió textual del text i la seva difusió. El pròleg de Querol a la recent edició facsímil en dibuixa un estat de la qüestió actualitzat: encara coneguda per erudits i historiadors com Jeroni Pujades a les primeres dècades del segle XVII (BNF, ms. Baluze 239; MCEM 1333), aparentment l’obra passa a ser objecte d’un interès centralitzat en Tortosa, on és copiada i extractada en català i castellà (Josep Torner, Francesc Martorell), però al XVIII, a més de continuar sent un títol de referència per a escriptors i historiadors de la ciutat (unes anònimes Noticias históricas de la fidelíssima y exemplar ciudad de Tortosa desde el año 716 hasta el de 1294 [AHCB, ms. B-18; MCEM 1022], Antoni Cortés, Antoni Gil de Federic [ACBE, fons Enric Bayerri, lligall 322; MCEM 2270]), ja corre entre erudits i bibliògrafs d’altra procedència (el cerverí Josep de Vega i Sentmenat i el valencià Joan Antoni Maians). Les notícies documentals exhumades apunten a una circulació manuscrita més àmplia del que havien fet pensar fins fa no gaire les escasses mostres conservades —per exemple, no ens ha arribat la còpia utilitzada pel P. Fita en la seva edició, pertanyent a Josep de Salvador i Navàs, que la tenia com a descendent dels Navàs. És el cas també de la recent adquisició de l’Arxiu, que parteix d’una còpia desapareguda de 1761, potser la del citat Gil de Federic, familiar del copista i possessor del nou manuscrit, el tortosí Vicent de Pinyol (1760-1839), que hi treballava cap al 1826, el va addicionar i en va traduir al castellà alguns fragments. Si bé, segons Querol, aquest nou manuscrit tortosí no aporta informació important per a l’establiment del text, no hi ha dubte que il·lumina un capítol de la història de la transmissió dels textos renaixentistes catalans.

(Imatge destacada: Anthonis van den Wijngaerde, Vista de Tortosa, 1563. Font: Wikimedia Commons)