Miquel Pairolí, investigador metòdic de la realitat, home d’intel·ligències mesclades

:: Pep VILA ::

Aquest text fou llegit el dia 19 d’abril de 2024, en una vetllada pública al Museu de la Ceràmica de Quart, dins del cicle «El meu Miquel Pairolí», organitzat per l’Ajuntament de Quart, dirigit per Joaquim Vilar. Que aquesta llavor cultural fructifiqui!

Amb en Miquel vam ser amics fins a «l’escomesa taciturna de la mort», que diria en Fages de Climent. Es barallava mentalment amb molts projectes que li furgaven l’esperit. Novel·les, la continuació dels dietaris, alguna traducció pendent; també volia refer el tema folklòric de la màgia de la nit de Sant Joan, que fou objecte de la seva tesina de llicenciatura amb el professor Josep Romeu i Figueras. Són molts els pals que va tocar. Tenia un cor que no volia envellir, però la tardor de vida sempre és cruel, avança silenciosament, no avisa. Va traspassar massa d’hora, sense somnis, ple com anava d’energies vitals. Són aquells versos de Josep Carner, un cop en Miquel va ser conscient de l’abast de la seva curta i cruel malaltia:

En la meva ombra, al meu costat, vaig veure
com m’acotava el pensament feixuc.

Recordo que va traduir del francès obres de Georges Hyvernaud (La pell i els ossos, 2004, i Carta a la meva filla, 2006), de l’italià títols de Fausto Manara (Elogi de la timidesa, 2000), de Silvana Gandolfi (Aldabra, 2002) i de Massimo Carlotto (La vida fugint, 2003). En el camp de la biografia, va fer aproximacions a les figures de Joan Oró, Oriol de Bolòs i Antoni M. Badia i Margarit. Tota aquesta feinada és la més poc coneguda i valorada de la seva obra.

Era prou llarg de cames i cos, tenia una fesomia artística pròpia, tirat mig de patrici romà, un cop d’ull ben amistós, el seu carisma sec. En destaco la robustesa dels trets de la seva cara, la gravetat del rostre, la boca goluda. Enraonava, amb justesa i claredat, amb un to nasal, mastegava les paraules. La dicció era molt correcta; la mímica de les mans, austera. Tenia veu de tenora amb racons vellutats. Sempre duia el cabell i la barba ben arranada. La pell era colrada, una barreja de sol, mar i terra. Allotjava una forta personalitat mig amagada.

Autoanalític, amb una llibertat intel·lectual total. En els treballs de premsa fou un crític mordaç. A voltes, un somrís enigmàtic li furgava l’esperit. Era reservat, sense arribar a ser taciturn. Cartesià fins a la medul·la, parlava sense crosses retòriques, es malfiava de les utopies. D’aquí aquella secció al diari El Punt, «L’Escaire», on calculava les perpendicularitats, els encaixos de les línies de la vida que governen el present. Tenia talent per a la síntesi. En enraonar de segons quins temes, tenia sempre una sortida irònica, la mirada com una sageta. No era amic de gaires plagasitats. Tirava, però, dardells d’ironia quan li convenia. Buscava amb precisió escenaris i paraules per guiar millor la conversa. Amb els amics conreava la virtut de la indulgència, com sospesant en tot moment virtuts i vicis del contrincant. Sabia escoltar les raons dels altres.

Era atent als rellotges, al pas del temps, pel qual estava obsessionat, al còmput de les hores, als marcs d’or vell. Venia de la pagesia tradicional. Coneixia els enigmes de la naturalesa, la saviesa dels vents, la duresa de la terra; li agradaven els gemecs del mar, les postes de sol, el contacte amb l’aspre de la terra. Des d’on vivia podia contemplar les darreres taques roges de la posta amagar-se rere el Montseny. Vivia en íntima connexió amb la natura. Sabia que la vida a pagès era dura. Valorava, però, la vida callada, el sentiment adolorit de tants veïns, masovers, propietaris, amics dels seus pares o seus, sotmesos per obligació a l’egoisme del terròs, que menaven en aquells masos de les Gavarres una existència grisa, fútil, que acceptaven la duresa de la condició humana, a l’espera del gran mur de l’ombra. La majoria respiraven el dens agre de la terra.

Feia una vida mig claustral dedicada a la creació, sense oblidar, però, els deures socials i familiars. Sentia passió pels seus, valorava el clam obscur de la sang. La terra i l’herència són dos motius permanents en la seva obra. S’havia fet la idea i el propòsit de poder viure de les lletres. Havia deixat escrit: «Per això no som sinó efímeres llengües de foc, fugaços elements d’un paisatge amb flames». Fou un devot de la llum filtrada d’una gran abundor de matisos. En els seus escrits hi posava raó i emoció.

Conreava el vici impune de la lectura, que sabia trasmudar en substància. Gaudia amb la melodia sorda que fa el fulleig a l’obrir un llibre. Llegir, però també rellegir molt, sobretot amb convicció. A la vida cal fer un lloc a l’esperit. Les seves obres són afirmacions de vida. En destaco l’estatura de la seva llengua, la seva concisa elegància. La seva prosa era d’un purisme clàssic. Fou un estilista elegant. Com a novel·lista sempre va buscar com desvelar el misteri que habita darrere el quotidià. Buscava amb precisió escenaris i paraules amb una vitalitat expressiva poc comuna. Examinava amb cura tots els detalls de la realitat que li poguessin fer peça per bastir els seus articles i proses.

La filiació amb Josep Pla és clara, però no l’única. En destaco la seva mirada sensual, valenta, voluptuosa, cap a la realitat; el seu escepticisme, la mesura, la ironia, la gravetat de molts dels seus judicis, sempre carregats de solidesa. La percepció viva que tenia dels fets del passat, amb imatges extenses, sota el filtre de la seva mirada. En els seus escrits hi sovintegen les observacions agudes sobre els homes i les dones, sempre amb aquell fons filosòfic i existencial. També era acurat en les descripcions de simples paisatges, diàlegs o situacions. Francis Bacon ja va dir que l’art és l’home adherit a la natura: «Ars est homo additus naturae». Dominava com pocs les tècniques expressives que li servien per abocar les seves reflexions sentencioses.

Hi ha dos autors de diaris que em consta que el van marcar, que potser el van dur a establir aquell diàleg amb ell mateix, propòsit de qualsevol exercici autoreflexiu en aquesta matèria. L’ofici de viure (Il mestiere de vivere) de Cesare Pavese, en l’edició catalana d’Anagrama, 1969, en tapa dura, de color negre, amb la fotografia de l’autor enquadrada, en traducció de Bonaventura Vallespinosa. Encara que censurat, recordo que em parlàvem amb admiració per aquell bany de realitats sobre l’ofici d’escriure, de viure, el tema punyent de l’amor. Llavors no estàvem acostumats a fer-nos cap examen de consciència. «La vida, jo no l’he demanat», deia en Pavese. Un dia, quan encara érem molt jovenets, ens vam entrebancar com encarar l’estricta lectura d’un text, quin coneixement experimenta el jo a través de la lectura?, com assolir la nostra veu en l’espai de relacions que ens trobem en llegir l’obra d’un altri?

En llegir no cerquem idees noves sinó pensaments, ja pensats per nosaltres, que agafen damunt les pàgines un segell de confirmació. Ens colpeixen les paraules dels altres que ressonen en una zona que ja és nostra —que ja vivim— i que en fer-la vibrar ens permeten trobar dintre nostre nous temes (p. 134).

Recordo que aquest altre apunt també ens va interpel·lar, sense, però, trobar-ne l’entrellat:

És una bestiesa adolorar-se per la pèrdua d’una companyia: aquella persona podríem no haver-la trobada mai i, per tant, ens en podem ben passar. (p. 117)

Però com havíem d’obrar, encarar la derrota, si n’havies conegut una, que després t’havia deixat? Com deia Montaigne, tot amor és un encontre. Quin amor hi ha sense relació?

L’altra descoberta foren els diaris (1932-1987) del portuguès Manuel Torga, pseudònim de l’escriptor i metge portuguès Adolfo Correia da Rocha, publicats en castellà per Alfaguara. Dècades després de topar-hi per primera vegada, encara sovint els rellegeixo, ni que sigui a glopades curtes.

Algun dia s’haurà de confegir un alfabet dels espais vitals i intel·lectuals d’en Miquel. Li agradava la platja de Castell, la música del Barroc, la sisena simfonia de Txaikovski, els concerts en directe, etc. Parlava bé de les ciutats de Lisboa i de Venècia. Havia estat enamorat platònicament de l’actriu Jessica Lange, protagonista de la pel·lícula El carter sempre truca dues vegades (1981). Al menjador de casa seva hi tenia una lleixa petita amb els «seus clàssics», deu o dotze llibres als quals sempre tornava, rellegia cada estiu: Pa i raïm i Girona, un llibre de records, de Josep Pla, El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (al qual va dedicar un llibre), i el seu conte Lighea, les obres de Calvino, de Sándor Márai, el dietari del mallorquí Guillem Simó, les obres de Llorenç Villalonga, etc. També cada any tornava a revisar la pel·lícula de la seva vida: Doctor Zhivago (1965).

Sempre m’ha agradat aquell fragment de dietari en el qual comparava el cos humà amb un vestit:

Mentre la vida l’omple i li dona moviment, gràcia, malaptesa, somriure, enuig, tendresa o ira, el cos té un llenguatge i transmet amb el gest o la paraula les emocions i els pensaments, les qualitats o les febleses de l’esperit que conté, de la ment de qui el vesteix. […] Sense aquest alè de vida el cos resta com ara aquest vestit abandonat, llavors sí, pura matèria orgànica, despulles.

Amb la seva obra, curta però intensa, que era afirmació de vida, hem eixamplat les possibilitats del nostre viure. Les seves proses se’ns presenten plenes de misteri, de veritat austera i precisa, bastides amb el sentit de la gràcia. Lluitem, divulguem la seva obra, la feliç restitució del seu treball i la seva memòria.

Passen els dies volant, com passen els anys que estan sota la jurisdicció del temps, que deia Cervantes.

(Font de la imatge destacada: web Miquel Pairolí )