La Crònica de Pere Maça no existeix

Fa uns anys ja vaig escriure, en un capítol sobre les cròniques universals tardomedievals i la historiografia del segle XV per a l’últim gran projecte d’història de la literatura catalana medieval,[1] que l’anomenada pel seu editor Crònica de Pere Maça (ed. de José Hinojosa Montalvo, València, 1979) no existia com a tal, sinó que era un fragment de la també incorrectament coneguda com a Crònica universal de 1427 –i dic incorrecta perquè el fragment en qüestió inclou fets datats fins al 1430 abans d’interrompre’s bruscament. Al mateix lloc ja vaig proposar rebatejar aquesta obra amb el títol més descriptiu Crònica universal valenciana, perquè, com la crítica havia assenyalat de feia temps, es va elaborar en aquest context geogràfic; entre altres coses, presenta la típica estructura de moltes compilacions d’història universal, que, a mesura que avança el relat, substitueixen el marc de la història bíblica i profana universal pel general (Corona d’Aragó) i, finalment, per un de més local, que aquí es concreta en el regne de València –el “regne”, senzillament, en algun passatge.

Pel que fa al contingut de la crònica universal, reprodueixo el resum que en vaig fer:

La crònica consta de dues parts diferenciades: la primera, acèfala, arrenca de la Creació –amb apartats previs sobre la definició de Déu i la Trinitat– fins a la vida de Jesús; segueix l’ordre dels llibres de la Bíblia, per bé que s’hi interpolen elements d’història profana, amb apartats finals sobre els senyals de la fi del temps, l’Anticrist i l’Assumpció. S’ha dit que és un resum dels primers vuit llibres de l’Speculum historiale de Vicenç de Beauvais, però possiblement utilitza un sumari no identificat. Conté, de la mateixa mà, notes marginals majoritàriament en llatí on s’amplien qüestions teològiques tractades al text, amb remissions a la Bíblia, els pares de l’Església, Pere Llombard, sant Albert Magne, sant Tomàs d’Aquino, Alexandre d’Hales, Jaume de Varazze, sant Antoní de Florència, etc. Aquest aparat situa l’obra o, si més no, la còpia de Madrid en un context eclesiàstic i/o escolar.

El text distingeix clarament l’inici de la segona part: “Ací són acabades totes les històries del testament Vell e Novell e prossegueix l’orde historial dels emperadors, papes e reis” (f. 128). Es tracta d’una crònica de papes i emperadors que segueix el model de Martí de Troppau, O. P. (?-1278), autor d’un dels manuals medievals d’història més llegits, del qual hi ha versió catalana (El Escorial, ms. P-II-18). Progressivament s’hi introdueixen les notícies d’història local, que s’imposen amb els comtes-reis, especialment a partir de l’aventura siciliana de Pere II i, sobretot, d’Alfons el Magnànim (primeres campanyes italianes i guerra de Castella com a episodis principals). El protagonisme de Pere Maça i la seva família en aquesta part final, que recorda el pes que alguns llinatges tenen en altres cròniques del xv, ha fet suposar una possible relació amb l’obra, si no d’autoria, potser de redacció en un context proper.

Abans de res, recordo que la crònica universal dita de 1427 es llegeix al ms. 17711 de la BNE, en còpia de la segona meitat del segle XV, procedent de la col·lecció Gayangos; li assigno la sigla M. Com també vaig indicar al seu moment, aquest còdex presenta anotacions de mà de Jerónimo Zurita, cronista d’Aragó.

Pel que fa al fragment de la mateixa obra que des de l’edició d’Hinojosa es ve citant com a Crònica de Pere Maça i que compta amb una certa difusió –la utilitzava, per exemple, Martí de Riquer en la seva divertida Vida i aventures de don Pero Maça (Barcelona, 1984)–, es conserva a l’Arxiu de la Catedral de València entre els lligalls ordenats per Roc Chabàs (lligall 676:15; en un full de guarda es llegeix en llapis la signatura ms. 400). N’hi ha descripció a BITECA manid 2117, que tampoc no identifica l’obra, però data al darrer quart del segle XV els 26 folis que formen el fragment, acèfal i àpode, amb espais en blanc per a les rúbriques i reclam del plec següent al verso del darrer full; s’hi conserva la part que va de l’emperador Frederic I (la primera notícia és l’assassinat de sant Tomàs Becket, arquebisbe de Canterbury) fins a Alfons el Magnànim (any 1430). Com recorda Hinojosa, Josep Sanchis Sivera havia transcrit passatges d’aquest manuscrit en notes a la seva edició del Dietari del capellá d’Anfos el Magnànim (València, 1932, p. 130-131, 133-136). A l’hora de treballar amb el llibre d’Hinojosa, però, cal tenir en compte que la transcripció té errors (per exemple, un salt de lectura a la p. 42 que afecta unes set línies). Cito el manuscrit valencià amb la sigla V.

Les limitacions d’espai imposades al capítol corresponent d’aquella història de la literatura no em van permetre estendre’m en l’argument que els manuscrits de Madrid i València són còpies de la mateixa obra, cosa d’altra banda ben fàcil de comprovar amb la simple lectura en paral·lel dels dos manuscrits. Aprofito l’espai d’aquest Vademècum per aturar-m’hi.

Era precisament la presència de materials inconfusiblement procedents de les cròniques de papes i emperadors en la suposada crònica del cavaller Pere o Pero Maça –hi apareixen dos personatges amb aquest nom– i el fet que s’iniciés in medias res, amb un esdeveniment ben conegut, sí, però poc decisiu en la historiografia catalana medieval com l’assassinat de Tomàs Becket, allò que feia posar en dubte la consideració de V com a testimoni d’una crònica autònoma. L’atzar de la conservació de les cròniques universals catalanes, sovint còpies úniques que no són parcialment recuperades fins ben avançada l’edat moderna, ha jugat a favor nostre en aquest cas. La compulsa dels manuscrits M i V permet veure de seguida que es tracta essencialment de dues còpies del mateix text, amb poques variants de contingut; normalment V dona variants menys acurades pel que fa a la grafia (“Costana” per “Toscana”, per exemple), però, a banda de permetre reconstruir salts de lectura de M –això també passa en sentit contrari– i de presentar algun passatge refós, aporta el text perdut de les dues extenses llacunes que afecten la part final de M i afegeix nova informació sobre els anys 1429-1430, que es podria interpretar com una voluntat d’actualitzar l’obra fins al temps present, ben comuna en la tradició de les cròniques universals; això si és que, senzillament, M no és una còpia interrompuda d’un exemplar perdut –ara mateix no tinc prou dades per decantar-me per cap de les dues hipòtesis.

* * *

Tot seguit faig un acarament ràpid del contingut de V en relació amb M, amb una tria de les variants més interessants. Transcric les rúbriques de M; V deixa espais en blanc per incloure-les, però finalment no s’hi han copiat. Per al bloc que m’ocupa, les rúbriques fan referència a la sèrie d’emperadors romanogermànics –la dels papes apareix a l’interior dels capítols corresponents i, per tant, se supedita a l’anterior. A partir de Pere II el Gran, els emperadors deixen pas –amb una excepció per al capítol sobre els orígens del Cisma– a una crònica general dels reis catalanoaragonesos, que hi entronquen a través del casament del rei Pere amb Constança, descendent de Frederic II i hereva dels drets sobre Sicília segons l’òptica oficial adoptada pels historiadors catalans, com ja vèiem fa unes setmanes en la ressenya de la Descendentia regum Sicilie de Pau Rossell.

• La part conservada de V comença a mig fer del capítol que a M porta la rúbrica “Com Anrich [sic per Federich] fonch emperador lo primer, XXXVII”, és a dir, 37 anys de regnat (M, f. 157v; V, f. 1). S’hi tracta d’Alfons I de Catalunya-Aragó al final del capítol.
• “Com Enrich quint fou emperador, XIII anys” (M 158; V 1v). Inclou apartats dedicats a Pere I i Jaume I. La variant més interessant fa referència a “Uzmèn, capità del rey de Granada” (M), un personatge que, segons l’anònim, s’hauria enfrontat al rei Jaume i l’infant Pere al camp de Biar durant la revolta dels sarraïns valencians, i que es converteix en “el rey Capitol, rey de Granada” a V.
• “Com Ffederich fou emperador” (M 160v; V 3v). El capítol sobre Frederic II se centra sobretot en els orígens del conflicte sobre la successió siciliana (Manfred i Conradí).
• “Com Ricart fou emperador” (M 161v; V 4v).
• “Del rey en Pere d’Aragó” (M 162; V 5). A partir de Pere II, la crònica dels reis catalanoaragonesos proporciona el marc estructural del relat. M presenta una llacuna important entre els f. 163v i 164, que es pot restituir a partir de V, f. 6v-9 (ed. Hinojosa, p. 34-37); s’hi narra part de la derrota dels francesos al coll de Panissars i es deixen espais per a diverses rúbriques corresponents a Alfons II i Jaume II, inclosa l’expedició dels catalans a Orient. Abans de l’inici de la llacuna és interessant la següent variant sobre la causa de la mort del derrotat rei Felip III de França, que portaven malalt “per malenconia” (M) / “en una litera” (V) (cf. Desclot, cap. 167: “tristor […] gàbia”; crònica general de Pere III: “llit”). A la part corresponent al regnat de Jaume II que només es llegeix a V, l’anònim el confon puntualment amb el seu avi homònim el Conqueridor: “Aquest rey en Jacme hagué dos ffills de dona Teresa de Vidaure, que tenia per amiga, ço és don Jacme, qui fon senyor de Xèriqua, e don Pedro, qui fon senyor d’Ayerbe”. El mateix manuscrit atribueix la longeva edat de 80 anys a Jaume II quan contreu matrimoni amb Elisenda de Montcada.
• “De n’Amfós, fill del rey en Jaume, qui regnà VIII” (M 164; V 9).
• “Del rey en Pere, fill de n’Amfós” (M 165; V 10). En tractar de la Unió dels nobles aragonesos contra el Cerimoniós, M fa: “Enaxí que romangueren en la dita Unió Aragó e lo regne de València, e Cathalunya ab lo rey”, mentre que V omet l’al·lusió al Principat –val a dir que era una repetició, la mateixa idea ja havia aparegut unes línies més amunt en tots dos manuscrits. A destacar, a M, una crida marginal de Zurita sobre la presència d’Álvar García de Albornoz a la batalla d’Épila, amb algun detall que després sembla utilitzar per completar la informació de la crònica del Cerimoniós en el relat sobre la Unió (Anales, VIII, 29). La mà de Zurita ja ha aparegut al capítol anterior amb la crida “att.” (“attende”, ‘atiende’), que també s’observa en altres llocs; una altra crida característica seva és “tpo.” (“tiempo”), que indica llocs on la crònica dona la data precisa d’un fet.
• “De Conrat, emperador de Alamanya” (M 165v; V 11). És la darrera rúbrica dedicada a un emperador: s’hi tracta del Cisma, “que ha durat XXXIXº anys” i comparteix protagonisme amb la continuació del regnat del Cerimoniós.
• “Com lo rey don Johan regnà en Aragó, fill de Pere” (M 167v; V 13v). L’expedició de l’infant Martí a Sicília duu crides marginals de Zurita a M sobre personatges que hi són citats: Artal d’Alagó i Pere Maça, més una referència a la proposició del rei Martí a la Cort de 1398; sobre Maça, encara, V omet –i no serà l’única vegada– que les naus i tropes que condueix per donar suport a l’infant eren “de cathalans”, en un passatge amb més variants redaccionals. L’un i l’altre manuscrit afegeixen al final que amb l’emperador Segimon s’aconsegueix “la unió de l’Església” (passatge deturpat en V que es restitueix amb M).
• “Com regnà Martí, fill del rey en Pere” (M 168v; V 14). Inclou una notícia breu sobre Tamerlà (“gran Taburlà”), que recorda la captura i el saqueig de Damasc i Esmirna, ben coneguts pels efectes sobre l’activitat comercial dels catalans a la zona en el cas de la primera, i perquè la caiguda de la segona, de la qual era castellà el frare hospitaler aragonès Íñigo de Alfaro, s’havia comentat a les cancelleries del rei Martí i el papa Benet XIII; encara més, en la línia d’altres sobirans occidentals que mantenien relacions diplomàtiques amb el senyor mongol, com ara Enric III de Castella, que li va enviar una ambaixada després relatada per Ruiz Clavijo, el rei Martí s’escrivia amb el mateix Tamerlà (ed. Rubió i Lluch, Diplomatari de l’Orient català, doc. 679) per felicitar-lo per un altre fet recordat a la crònica i en textos coetanis: la cèlebre victòria obtinguda prop d’Ankara el 1402 (aquí, 1403) per Tamerlà sobre el turc Baiazet, l’“Amorat” (V) o “Amorot” (M) –el dolent de la Història de Jacob Xalabín, per entendre’ns–, de qui la crònica ja ha recordat un triomf anterior sobre el rei d’Hongria; la victòria de 1402 feia confiar en el paper dels mongols com a fre de l’avenç turc, però també despertava un cert recel per la crueltat amb què Tamerlà arrasava les terres per on passava. Em resulta més enigmàtica la frase, que no té cap base històrica, amb què V tanca el passatge sobre Tamerlà: “E la senyora de Viserina hysqué-li a l’encontre e matà’l en batalla”.

• “Com per electió se donà lo regne d’Aragó a don Fferrando de Castella” (M 169; V 15). Amb una interessant referència de Zurita a una de les seves fonts, les actes del Parlament d’Alcanyís (ed. d’Á. Sesma Muñoz, Saragossa, 2011, a partir d’un exemplar obtingut pel mateix cronista i dipositat a l’Arxiu de la Diputació de Saragossa, entre d’altres): “Assí está en el reg[istro] del parlamento de Al[ca]ñiz”.

• “Com regnà don Fferando en rey d’Aragó III anys” (M 169v; V 16). A partir d’aquest capítol, Zurita anota la referència a les “cartes” o folis de la numeració antiga de la crònica on es parla del comte Jaume II d’Urgell i les seves successives presons en terres de Castella (Urueña, Madrid) i València (Xàtiva). Les vistes de Perpinyà per a la resolució final del Cisma hi tenen un paper important, com en altres autors de l’època (Tomic).
• “Com lo rey Alfonso regnà en Aragó” (M 170v; V 16v).
• “Com passà lo rey don Alfonso en Nàpols” (M 171v; V 17v). Un cop més, V elimina algunes al·lusions als catalans (les “galeres de cathalans” de M es converteixen en simples “galeres”), cosa que es podria relacionar amb una consciència valencianista que s’imposa al llarg del segle XV i que adesiara es tradueix en la competència amb els veïns del nord.
• “Com volgueren matar lo rey Alfonso en Nàpols” (M 172v; V 18v). Entre els f. 173v i 174 hi ha una nova llacuna a M, que es restitueix amb el text dels f. 20-21v de M, sobre una estada del rei Alfons a Catalunya i els moviments dels infants d’Aragó contra els genovesos i a Castella, amb una aparició de Pere Maça, enviat a aquest regne per negociar l’alliberament de l’infant Enric (ed. Hinojosa, p. 52-54). M acaba amb la notícia dels efectes devastadors d’una riuada del Túria (“Guadaluvar” M / “Guadalaviar” V) el 1427, reportada per fonts valencianes coetànies. A partir d’aquí, V es converteix en testimoni únic del relat.
• [Un apartat sense rúbrica] (V 23v). Fets de 1429: negociacions per acabar amb l’últim reducte del Cisma a Peníscola, amb la legació del cardenal Pèire de Foix i de “micer Alfonso de Borja”, aquest últim recompensat amb el bisbat de València el mateix any, sense cap al·lusió als seus futurs cardenalat i pontificat.
• [Quatre apartats sense rúbrica] (V 23v-26v). Fets de maig de 1429 – setembre de 1430: incidents de la guerra amb Castella i les seves conseqüències en terres aragoneses i sobretot valencianes (“ací a Xàtiva”), amb presència destacada del citat Pere Maça, governador d’Oriola, en alguns episodis.

Nota

[1] Maria TOLDRÀ, “La prosa històrica” i “Historiadors del segle XV”, dins Àlex BROCH (dir.), Història de la literatura catalana, III: Lola BADIA (dir.), Literatura medieval (III): Segle XV, Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Editorial Barcino; Ajuntament de Barcelona, 2015, p. 163-190 (171). Vegeu ara Crònica universal de 1427, ed. Jacob Mompó Navarro, València: PUV, 2022 (Fonts Històriques Valencianes, 81), també disponible a Roderic.