Noves edicions de textos historiogràfics del segle XV: el libel de Pau Rossell sobre els reis de Sicília (c. 1438) i la compilació atribuïda a Martí de Viciana el Vell (1)

Dos lliuraments recents de la col·lecció “Fonts Històriques Valencianes” de la Universitat de València continuen la tasca empesa pels seus responsables d’ampliar el catàleg disponible d’edicions de la historiografia catalana antiga, escrita en qualsevol llengua. Els últims temps han vist la llum les primeres edicions íntegres de dues produccions valencianes menors del segle XV: el libel historicojurídic del notari Pau Rossell (Descendentia regum Sicilie) i la compilació historiogràfica atribuïda a Martí de Viciana el Vell.

:: La Descendentia regum Sicilie de Pau Rossell, edició a cura d’Antoni Biosca i Bas, València: Universitat de València, 2019 (Fonts Històriques Valencianes, 73), 159 p., il. ISBN 978-84-9134-424-7. ::

El novembre de 1438, el rei Alfons el Magnànim ordenava que s’acceptessin uns comptes presentats per Joan Mercader, batlle general del regne de València, entre els quals hi havia un pagament de 550 sous al notari valencià Pau Rossell (documentat entre 1432 i 1462) “per diverses treballs per aquell sostenguts en cerquar e traure diverses actes, testaments e altres scriptures fahents per la successió del realme de Nàpols, e per ordenar de aquells dits actes, testaments e altres scriptures dos libres, lo hu dels quals és stat tramès a nós e l’altre roman en poder del dit batle [i. e. Mercader] per registre en la cort de la sua batlia; e més avant haja pagades diverses quantitats per fer scriure los dits dos libres, qüernar aquells, il·luminar e istoriar, e per altres despeses necessàries als dits libres” (ACA, Cancelleria, reg. 2715, f. 63-63v).

Es tracta de dues còpies de l’obra Descendentia regum Sicilie, que el seu autor anomena al pròleg “libellus” i diu haver redactat per instigació (“instigationem”) del citat Joan Mercader i per petició (“ad postulationem”) del fill d’aquest, Berenguer Mercader, cambrer del rei Alfons (p. 40). El recurs al llatí no deixa de ser instrumental: som davant d’un al·legat jurídic basat en una argumentació històrica, dissenyat per a un públic concret, una audiència internacional davant de la qual cal justificar i defensar la legitimitat del Magnànim, aleshores en plena campanya de Nàpols, a la successió del regne de Sicília (“ad eius intentionem fundandam”, p. 40). No serà la primera ni l’última vegada que en la historiografia catalana trobem una unió semblant entre dret i història. En el cas de Rossell, també influït per la tradició historiogràfica siciliana, aquesta simbiosi pren forma en un discurs d’estructura fonamentada tant en una metodologia i una terminologia de ressons jurídics evidents com en el recurs al gènere historiogràfic de la genealogia. Allò que justifica el dret d’Alfons a Sicília és la sèrie ininterrompuda d’una genealogia que comença amb els orígens mítics troians (Menelau), passa per la conquesta normanda, l’emperador Frederic II –personatge central que permetrà l’entrada del casal català en la línia successòria– i, a través de la seva neta Constança, el rei Pere II de Catalunya-Aragó i els seus descendents fins al Magnànim. Un dels dos exemplars lliurats al rei cap al 1438 (avui a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, ms. 394) duu un magnífic esquema genealògic que representa aquella línia ininterrompuda, obra de Lleonard Crespí, en la tradició dels arbres genealògics i les “anologies” de cronistes coetanis com els dos Garcia, Dídac i Jaume, arxivers reials, i el seu successor Pere Miquel Carbonell. Cada anella o baula de la línia successòria té el seu equivalent, al discurs, en una clàusula final “scilicet” que precedeix els noms dels personatges que formen part d’aquella línia recta i que, per tant, el lector ha de retenir.

El dret imposat per la genealogia –la sang– necessita, però, el suport del discurs jurídic davant de l’oposició que els Anjou i els seus valedors, començant pel papat, fan a la pretensió aragonesa. I és aquí on la història es converteix en “libel”, literalment un ‘llibre petit’, breu com el de Rossell, però també un text jurídic basat en uns documents legals que la tècnica d’un notari amb bons coneixements de Dret i una llarga trajectòria de serveis a la Corona com Rossell[1] insereix i comenta dins el mateix text, incloses les subscripcions notarials i les mencions de signatures que els autentiquen. No cal buscar aires renaixentistes, doncs, en la inclusió dels testaments dels dinastes que creen i justifiquen el vincle successori al·legat pels defensors del Magnànim: l’emperador Frederic II, els reis Pere II, Alfons II i Frederic III. Com qualsevol altre notari immers en discussions judicials sobre qüestions hereditàries, Rossell desenvolupa amb habilitat les rèpliques a les objeccions dels contraris, que, en el cas de Sicília, es redueixen, sobretot, al teòric obstacle de la renúncia de Jaume II als drets sobre el regne davant del pontífex (p. 104-110), sense oblidar, és clar, el problema successori intern després de la mort del rei Martí, tocat molt de passada i solucionat “per sententiam diffinitiuam” a Casp (p. 142). En un discurs amarat de terminologia legal, Rossell no fa res més que defensar el dret del seu client al “proprium patrimonium”, justificat per la successió genealògica, i per la còpia autenticada i el tenor dels documents que l’avalen, davant de l’“efrenata cupiditas”, l’ambició desmesurada de la part contrària, els angevins (p. 40 i altres llocs).

* * *

L’edició que se’ns presenta avui de la Descendentia ha anat a càrrec del llatinista Antoni Biosca i Bas (Universitat d’Alacant). El seu treball, segons confessió pròpia, “també és part d’un llarg i humil projecte personal, l’objectiu del qual, afortunadament, no acabarà mai: l’edició i la publicació de la literatura llatina inèdita de la Corona d’Aragó” (p. 8), del qual ja ha donat una mostra important amb l’edició de Pere Marsili. En el cas de Rossell, la seva tasca no aporta novetats pel que fa a la figura de l’autor o a la seva consideració des del punt de vista de la tradició historiogràfica. L’edició obeeix a criteris de filologia entesa en el sentit més estricte: localització, descripció i filiació dels cinc testimonis manuscrits coneguts (un del XV a València, un del XVI a Poblet, i tres dels segles XVII-XVIII a Roma, Nàpols i Palerm). L’establiment del text es completa amb una mínima contextualització històrica en notes a peu de pàgina, un índex onomàstic final i, sens dubte la contribució més important del volum, al costat de l’edició crítica de l’obra, una traducció del llatí al català que facilitarà l’accés al contingut de l’obra de Rossell a un públic més ampli.

Conclusio libelli

Sequitur ex predictis, et quamplurimis aliis que eisdem dici et adaptari possent, intentionem dicti domini, domini regis Alfonsi, feliciter nunc regnantis, fore legitime fundatam et adueratam ipsumque regem fouere iustam et iustissimam petitionem et causam super exeptione et recuperatione dictorum regnorum Sicilie et Ierusalem et aliorum eisdem adiacentium, et ipsa regna et alia prenarrata eius fore proprium patrimonium eique pertinere per predicta et per legitimam successionem progenitorum suorum […], et dictum Carolum, comitem Prouincie, […] nec alios quospiam aliquod ius habere in regnis Sicilie et Ierusalem prenarratis nec aliis predictis, sed totaliter expellendos fore iuridica, diuina et humana dispositione. Itaque sentiat mater alma Ecclesia. Itaque judicet et declaret […].

Nota

[1] ACA, Cancelleria, reg. 2719, f. 34-34v (3 de novembre de 1446): el rei Alfons ordena a Berenguer Mercader, batlle general de València, que pagui a Pau Rossell, notari de València, de la batllia general d’aquest regne, pel que “ha treballat e treballa contínuament en deffensió e augment de nostre reyal patrimoni e de nostres drets e regalies”, des de la batllia general i des del temps del pare de Mercader; i darrerament per la feina que ha fet en defensa de les regalies, amb “memorials e reportoris”, a les corts convocades per la reina Maria i Joan de Navarra, arran de la presentació de diversos greuges per part dels tres braços, per la qual cosa ha hagut de moure’s entre el palau reial i la seu de València.

(Continuarà)