Un any abans que la Descendentia regum Sicilie del notari valencià Pau Rossell comentada a la primera part d’aquesta ressenya s’havia publicat a la mateixa col·lecció el llibre següent:
:: Crònica i memòria. Textos històrics de Martí de Viciana el Vell, edició a cura de Joan Iborra, València: Universitat de València, 2018 (Fonts Històriques Valencianes, 69), 128 p., ISBN 978-84-9134-303-5. ::
Amb aquest volum, el filòleg i historiador Joan Iborra tanca la seva edició de la producció historiogràfica en català i castellà dels dos Viciana, l’avi Martí (c. 1440-1492) i el net Rafael Martí (1502-1582). Per a aquest últim, vegeu la ressenya de la Crónica de Valencia, en tres volums més un d’índexs (2002-2017), publicada en aquest mateix Vademècum.
La tasca d’Iborra ha consistit a editar la part catalana fins avui encara no publicada, amb alguna excepció, del ms. d-III-2 de la Biblioteca d’El Escorial, més uns textos breus finals en castellà que s’hi llegeixen. Aquest còdex és ben conegut pels investigadors. Es tracta d’una compilació de textos en llatí, català i castellà, copiats per diferents mans dels segles XV i inicis del XVI, redactats per diferents autors, entre els quals Martí de Viciana el Vell. Conté còpia d’obres historiogràfiques, filosòfiques (comentaris escolars i tractats morals), anotacions i extractes breus de caràcter divers (fragment del Llibre de Sidrac; relació de “senyals del cel” –fenòmens i catàstrofes naturals anunciadors de grans esdeveniments històrics entre 1448 i 1478, “seguits e vists per mi”, potser el mateix Viciana, si més no la mà és d’Antoni Blai, citat més avall–; “Motius del rei en Pere”, text paremiològic atribuït al Cerimoniós, etc.). Les parts més conegudes i les úniques editades fins avui d’aquesta compilació eren la traducció catalana de l’Econòmica atribuïda a Aristòtil, feta per Viciana el Vell a partir de la llatina de Leonardo Bruni (Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, ed. d’Antoni Ferrando, Barcelona, 1982), i la versió glossada en català del pseudo-Sèneca Liber de moribus, també atribuïda a Viciana pel seu editor i amb colofó d’Antoni Blai, escrivent al servei de la família (Llibre de virtuoses costums, ed. de Jaume Riera i Sans, Barcelona, 1987), a les quals s’afegeixen uns fragments novament transcrits per Iborra: els suposats capítols matrimonials de Ramon Berenguer, comte de Barcelona, i Peronella d’Aragó i la llista de ciutats del Principat (ed. de Josep Perarnau a ATCA, 2 [1983], p. 357-361), més els “Motius del rei en Pere” (l’última edició és la de Josep Romeu i Figueras, Corpus d’antiga poesia popular, Barcelona, 2000, p. 68-70, que no coneixia, però, el ms. d’El Escorial). Alguns textos catalans i castellans del ms. d-III-2 ja havien estat parcialment copiats i anotats per Francesc Pérez Bayer el 1779 (Madrid, BNE, ms. 13208, f. 46-98v).
El volum va pertànyer a diverses generacions de la família Viciana. El més jove de la nissaga anotava al que avui és el segon full de guarda:
A 19 de juny de 1535 yo, Rafel Martí de Viciana, haguí lo present libre de la senyora dona Ysabel Pasqual e de Viciana.
Que es tracta, si més no en part, d’una compilació relacionada amb la família ho demostra, a més de la nota anterior, la presència als primers fulls d’una carta en castellà de la lloctinent Germana de Foix al governador Rampston de Viciana (c. 1467-1529), fill de Martí, sobre la batalla de Pavia (1525), i altres documents oficials sobre el tema, que es completen amb anotacions sobre fets del mateix any, com el pas per València del captiu rei Francesc de França. Naturalment, la presència de les versions de l’Econòmica de Viciana el Vell –un tractat moral sobre el “regiment de casa”, en contraposició als de la “cosa pública” i amb un ampli protagonisme de la dona– i el Liber de moribus envoltava de prestigi cultural una família sembla que d’origen aragonès i amb importants connexions a Borriana, que havia fet una ràpida carrera al servei de la Corona, assentada pel mateix Viciana.
Com deia, Iborra reuneix ara els textos catalans del manuscrit d’El Escorial, amb l’excepció de les versions aristotèlica i senequiana i alguna anotació posterior, amb la qual cosa ja podem comptar amb la publicació d’una altra compilació historiogràfica medieval, força propera a la recentment batejada com a crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Els tres grans textos historiogràfics en català aplegats al volum dels Viciana, copiats per mans del final del XV i començament del XVI, són uns annals sense títol des de la Creació –datada el 5198 abans de Crist, és a dir, a partir del còmput d’Orosi– fins al regnat del Magnànim, en concret l’any 1437, que dediquen una especial atenció a la ciutat de València a partir de 1417 (f. 131-138 del manuscrit, ítem núm. 10 del conjunt, segons la numeració de l’editor); una crònica dels reis de Navarra i Aragó fins al Magnànim o “Canòniques de tots los reys d’Aragó” (f. 138-144v; ítem núm. 11); i una sèrie de textos breus, alguns dels quals es retroben en compilacions coetànies (crònica d’Espanya en la tradició de Ximénez de Rada, ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya, Berenguer de Puigpardines, etc.), derivats en última instància de la llegenda d’Otger Cataló, sobre la donació del comtat de Barcelona feta per Carlemany a un comte Ramon Berenguer suposat nebot seu i la cerimònia de coronació d’aquest a Saragossa, invencions que, en primera instància, minven el protagonisme aragonès i que, en altres versions, obren la porta a un enfocament nobiliari del relat històric (f. 123-131, núm. 3-5, 7-9). Malgrat el seu aspecte aparentment inconnex i la còpia poc acurada, sense ornamentació en aquesta part del còdex, som davant d’una col·lecció d’obres anònimes –sense que es pugui precisar quin paper va tenir Viciana el Vell o algun altre membre de la família en la seva redacció o en la compilació dels materials– en què la història universal es completa amb la crònica dinàstica i aquesta amb una presència cada vegada més important, a mesura que avancem en la cronologia, d’allò “local” (ciutat i regne de València), característiques comunes de les compilacions historiogràfiques de la baixa edat mitjana.
Iborra duu a terme des de fa anys una tasca tossuda i meticulosa d’edició de textos menors o de clàssics oblidats de la historiografia catalana antiga, a la qual s’afegeix ara la compilació historiogràfica de la família Viciana. Com és habitual en les seves edicions, la transcripció s’acompanya d’una profusa anotació de caràcter històric, dirigida a contextualitzar els fets relatats i a localitzar llocs paral·lels en altres obres de la historiografia catalanoaragonesa, aquí la citada compilació del capellà del Magnànim atribuïda a Melcior Miralles, els Anales valencianos editats per M. Luisa Cabanes Catalá (Saragossa, 1983) i una suposada crònica de Pere Maça (ed. de José Hinojosa, València, 1979) que fa anys ja vaig identificar com un fragment de la mal anomenada crònica universal de 1427,[1] entre d’altres.
* * *
Cal celebrar, doncs, com una bona notícia que finalment puguem comptar amb edicions solvents del bloc de textos catalans del ms. d-III-2 d’El Escorial. Queda pendent, però, ja que a hores d’ara no hi ha disponible a la xarxa cap versió digital del còdex, un estudi global d’aquest i les possibles relacions entre els textos en tres llengües que s’hi han copiat en èpoques diverses entre els segles XV i XVI. Ja resulta prou difícil obtenir una descripció completa del manuscrit, per a la qual, ara per ara, s’ha de recórrer als tres registres en què la divideix el catàleg en línia de la biblioteca on es conserva, que són una versió actualitzada, però incompleta, de les descripcions parcials de les parts llatina, catalana i castellana del còdex fetes pels venerables catàlegs antics de manuscrits d’Antolín (llatins) i Zarco Cuevas (castellans i catalans, gallecs i portuguesos). La part castellana –dir-ne bloc, d’uns pocs textos en aquesta llengua escampats en diversos llocs del còdex, potser seria excessiu–, és evident que té relació amb la catalana dels Viciana, per la presència de la carta a Rampston de 1525, ja esmentada, i uns breus annexos copiats sense solució de continuïtat després dels textos historiogràfics catalans i també transcrits per Iborra (llista d’ordes militars i nobles castellans, corts de 1518). Pel que fa al bloc de textos llatins, la qüestió ja és més complexa. Sempre segons les descripcions a l’abast, ocupa aproximadament els f. 1-90 i des del f. 149 fins al final del manuscrit, és a dir, dues parts separades pel bloc de textos catalans.
No he sabut trobar dades sobre el moment en què es va formar la miscel·lània tal com ens ha arribat, si és que no es tracta d’un recull factici, com s’ha suggerit. Iborra ho situa hipotèticament a l’època de l’enquadernació, pròpia de la biblioteca d’El Escorial segons el catàleg en línia i amb una inscripció al llom que fa referència a la primera de les obres llatines que s’hi llegeixen, la de Bartomeu de Pisa citada tot seguit. Seria interessant tenir més dades sobre el procés d’elaboració de la compilació –la nota de propietat de 1535 de Rafael Martí al full de guarda faria pensar que és anterior a aquest any, data ante quem, doncs–, perquè com a mínim la primera part del bloc llatí (f. 1-90), que precedeix el català, conté textos de caràcter filosòfic que no quedarien tan lluny del marc mental de la versió del pseudo-Aristòtil de Viciana el Vell, una nova mostra de l’apropiació en llengua vulgar de la cultura sàvia vehiculada en llatí. Abans del bloc de textos catalans del volum, s’hi llegeixen, de mans del segle XV, segons Antolín, el Compendium moralis philosophiae (inc.: “Libellus iste continet quaedam quae assumpta sunt de quodam libro qui dicitur De regimine principum”) del dominic Bartolomeo da San Concordio, més conegut com a Bartomeu de Pisa (c. 1262-1347), i, a partir del f. 71, un Compendium Ethicorum Aristotelis (inc.: “Omnis ars et omnis doctrina”) no identificat; recordem que les Ètiques –o resums amb el mateix títol del manuscrit d’El Escorial–, la Política i l’Econòmica aristotèliques, traduïdes per Bruni, comparteixen espai en alguns manuscrits i fins i tot en edicions anteriors a 1500. En aquesta part del bloc llatí, segons els catàlegs, s’hi han afegit alguns fragments catalans i castellans ja citats (cartes i notes sobre fets de 1525); per tant, sembla probable que, fos copiada per iniciativa d’algun membre de la família o fos adquirida per altres vies i relligada amb els textos catalans, ja formava part de la compilació dels Viciana abans de 1535.
Després del bloc de textos en català, i de mans del començament del XVI, hi ha títols en llatí d’un marcat accent escolar, que la crítica coincideix a desvincular del bloc de textos relacionats amb els Viciana, però que cronològicament no s’allunyen gaire de la generació del més jove, Rafael Martí: el comentari als llibres I i II del De anima d’Aristòtil (f. 149 seg.) del sevillà Juan de Montesdeoca –Johannes Hispanus– (c. 1460/1465-1532), actiu en universitats italianes de l’època, i dues obres més que se li han atribuït (uns Prolegomena mathematicae i una Quaestio: An medium inter contraria componatur ex extremis). Sense la consulta directa i un estudi paleogràfic i codicològic del manuscrit, però, ara per ara no es poden extreure conclusions sobre la possible relació entre la presència d’aquestes obres llatines –i les citades al paràgraf anterior– amb la formació dels Viciana, de la qual sabem ben poques coses, de les seves lectures i la seva producció.
* * *
Per acabar, transcric un text que ha passat inadvertit i que es llegeix al mateix full de guarda on hi ha la nota de propietat Rafael Martí de Viciana. És una breu qüestió escolar sobre el tema “qui estima més, el pare o el fill”, en la línia ja comentada de vulgarització de tècniques i continguts de la cultura sàvia:
Aquel més ama a l’altre lo qual més satisfà per aquel, per què, com lo fil més satisfasa per lo pare, donchs seguex-se que lo fil més hama al pare que no lo pare al fil.
La maior mostra’s perquè alò és de ratione amoris, satisfer als mals o injúries de l’altre.
La minor se mostra inductivament car lo fil, hoÿda incontinenti la injúria del pare, él hi satisfà sens mirar si se’n seguirà mal negú que no […].
Responch que lo pare amar més al fil que no lo fil al pare està en una de dues maneres: o sinplícitament e largua, e per aquesta manera més ama lo pare al fil; o segons alguna cossa trobada en lo fil que no lo pare, més ama lo fil al pare que non e contrario, que per lo profit més ama lo pare al fil, per la honor més ama lo fil al pare.
Nota
[1] Maria TOLDRÀ, “La prosa històrica” i “Historiadors del segle XV”, dins Àlex BROCH (dir.), Història de la literatura catalana, III: Lola BADIA (dir.), Literatura medieval (III): Segle XV, Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Editorial Barcino; Ajuntament de Barcelona, 2015, p. 163-190 (171).
Vademècum 