Un nou volum de l’edició del Llibre de contemplació de Ramon Llull (NEORL 17)
:: Ramon LLULL, Llibre de contemplació en Déu, volum II, llibre III (1), ed. crítica d’Antoni I. Alomar (dir.), Montserrat Lluch, Aina Sitjes, Albert Soler, Palma: Patronat Ramon Llull; [Publicacions de l’Abadia de Montserrat], 2020 (Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, XVII), ix + 307 p. ISBN 978-84-9191-150-0. ::
S’acaba de publicar el segon volum de la nova edició del Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull, una obra tan ambiciosa i extensa com única en el panorama de la literatura catalana medieval, redactada cap als anys 1271-1273, quan l’autor vorejava la quarantena, segons que afirma (cap. 129.14). Definida com “la primera gran obra que va escriure Ramon Llull després de la seva conversió”, ja apunta alguns dels elements més importants que caracteritzaran la producció literària que se n’ha conservat, marcada, com s’ha dit i repetit, per la pràctica de recórrer als gèneres de moda a l’època –lírica, novel·la, formes vàries de la literatura sapiencial i moral– i refondre’ls de manera molt personal a fi de captar el lector/oient per a la missió a què l’autor ha estat cridat per Déu i que tot cristià hauria d’assumir idealment com a pròpia, amb les particularitats que el condicionen segons el seu estatus: la lloança de Déu a partir de l’empremta que les criatures conserven de la divinitat, la renovació cristiana de l’individu i la societat, la predicació de la fe i la conversió de l’infidel. El Llibre de contemplació és la primera mostra d’aquesta manera de fer una nova literatura, que l’autor emprèn com un repte que ocupa tots els seus esforços i alhora és font d’alegria.
[20] A Seyner Deus! Enaxí con l’ome qui s’enamora e es son comensament en amar ab alegre e ab audacia, enaxí nos en lo comensament que comensam aquesta obra, comensam ab gran alegria e ab gran audacia per forsa de gran amor, per que nos vos pregam, Seyner, que tota esta obra fassatz esdevenir en amor e en alegre. [Pròleg]
El Llibre de contemplació s’obre precisament amb aquest particular ‘himne a l’alegria’ lul·lià per l’existència de Déu i l’home, tema al qual es dedica dedica la primera “distinció” o secció, abans d’entrar en les que tracten pròpiament de la divinitat. El Llibre està construït amb una arquitectura rigorosa que recorda les grans sumes teològiques i les compilacions enciclopèdiques medievals. Estructurat en tres volums que contenen cinc llibres, dividits en 40 distincions i amb un total de 366 capítols, cadascun d’aquests subdividit en 30 versicles agrupats en deu ternes, amb el primer versicle de cadascuna –com a mínim– encapçalat per una endreça a Déu, el llibre avança amb una voluntat enciclopèdica que va de la divulgació teològica i filosòfica a la proposta d’una reforma social i individual de la cristiandat. En l’endemig no hi falten elements tan característics de l’estil lul·lià com el recurs a l’autobiografia, amb un ús d’un jo anònim que es presenta com a model, però que no dubta a recórrer a al·lusions personals que són dotades de caràcter exemplificant, tant en els aspectes més foscos –el passat pecaminós com a trobador cortesà (cap. 128.13)– com en els somnis de futur –el desig de morir màrtir, ajornat per l’obligació d’enllestir el Llibre (vegeu el text transcrit més avall).
En aquest volum II, que conté la part inicial del llibre III (cap. 103-168 o distincions 23-28), s’hi discuteixen els cinc sentits corporals i el primer dels cinc espirituals. Els capítols dedicats a la vista inclouen una anàlisi de diferents grups de la societat de l’època, des del clergat, la reialesa i els cavallers fins als oficis (professionals del dret, metges, mercaders, mariners, joglars, pastors, pintors, llauradors i artesans); els capítols corresponents al tacte (“les causes [i.e. coses] qui son sencibles a home”) tracten tant de sensacions i estats físics (fred i calor, salut i malaltia, etc.) com de diferents emocions i sentiments (plaer i pesar, vergonya, gelosia, etc.). La primera distinció sobre els sentits espirituals, la 28a, està dedicada a la “cogitació” i avança un mètode de coneixement, de les coses sensibles a les intel·lectuals, que es desenvoluparà en les següents.
Fins fa poc, el Llibre de contemplació s’havia de llegir en la magna edició de Mateu Obrador, Miquel Ferrà i Salvador Galmés, apareguda fa més de cent anys a la col·lecció “Obres de Ramon Llull” (ORL II-VIII) (Palma, 1906-1914), que es basava en la segona versió catalana del text, elaborada a partir de la redacció llatina del mateix Llull. Aquesta edició va ser la base de la que es consulta a les Obres essencials de Llull (1957-1960) i ha estat reimpresa posteriorment. Entre el projecte de les ORL i l’actual edició en curs cal destacar l’àmplia selecció del Llibre preparada per Josep E. Rubio (Llibre de contemplació. Antologia, Barcelona, 2009), amb grafia modernitzada, que constitueix una magnífica porta d’entrada a una obra tan extensa com complexa per al lector actual.
El Llibre que ara es presenta a la col·lecció “Nova Edició de les obres de Ramon Llull” (NEORL) és una edició crítica del text català basada en el manuscrit més antic conservat, actualment dividit en dos volums: ms. A 268 Inf. i D 549 Inf. de la Biblioteca Ambrosiana de Milà. El còdex va ser acabat el 8 de juliol de 1280 per Guillem Pagès, copista al servei de Llull i responsable d’altres manuscrits d’obra lul·liana. La singularitat i la importància del manuscrit de Milà (ms. A) s’explica a la introducció, firmada per Albert Soler, al primer volum de l’edició (NEORL XIV), publicat el 2015, durant l’Any Ramon Llull. Es tracta d’un dels còdexs més antics de la literatura catalana, elaborat seguint el format i l’estructura del gran llibre escolàstic, amb la particularitat que el seu contingut, una obra original i sense precedents directes, està redactat en català. Un colofó en llatí del copista Pagès, en la línia de les subscripcions notarials coetànies, certifica l’autoritat que cal donar a un llibre innovador i únic tant pel contingut com per la llengua. D’altra banda, les opcions gràfiques i estilístiques de Pagès revelen el procés de creació d’una scripta que pocs anys després quedaria relegada a mesura que s’imposava la promoguda per la Cancelleria reial; la presència de trets occitans (com ara el pronom “eu” per “jo”) i les grafies de base fonètica més que no etimològica (plurals en “-ens” per “-ents”, per exemple), en serien algunes característiques. Pagès treballava sota les ordres de Llull, que es va envoltar d’un grup de col·laboradors i escrivans que el seguien en els seus viatges i van orquestrar un sistema de còpia i difusió de manuscrits de l’obra lul·liana, avui coneguts com a “manuscrits lul·lians de primera generació”, que presenten unes característiques de format comunes. A les singularitats del ms. A, afegim-hi encara que les observacions que diverses mans hi van fer al llarg dels anys el converteixen en una petita síntesi d’història del lul·lisme, ja que s’hi llegeixen anotacions de l’inquisidor i polèmic antilul·lista Nicolau Eimeric (1320-1399) i de Joan Bonllavi (m. 1526), el primer editor modern del Blaquerna, i havia pertangut al lul·lista Joan Cabaspre (m. 1529), regent de la càtedra lul·liana de Palma.
El projecte d’oferir una nova edició del Llibre de contemplació, aquest cop prenent com a manuscrit base el més antic de la tradició, la còpia de Pagès, va néixer fa més de vint anys a partir d’una proposta del seu actual director, Antoni I. Alomar, que en resumeix la història al “Prefaci” del primer volum, i ha cristal·litzat en els dos volums fins ara publicats gràcies a un treball d’equip coordinat pel mateix Soler, que ha actualitzat l’edició en la línia dels estudis sobre els manuscrits lul·lians de primera generació. Haurem d’esperar encara uns quants anys a veure enllestida la publicació completa, que segueix un ritme definitivament més lent que la redacció original: “Hauran estat 30 anys de treballs per a una obra que Llull va escriure en només uns 3 anys!” (Manícula). El resultat, però, serà comptar finalment amb edicions íntegres i fiables de les dues versions d’un dels textos més primerencs i alhora més ambiciosos de la història de la literatura catalana.
[20] Amorós Seynor! Enaxí con home qui famejant se cuyta con menuga e fa de grans bosins per la gran fam que sent, enaxí, Seyner, tant es gran lo desig que·l vostre servidor sent con pusca morir per donar lausor de vos, que nit e dia se cuyta e s’esforsa aytant con pot con pusca dar acabament ad aquest Libre de contenplació; e puxes, con l’aurá acabat, que vasa escampar sa sanc e ses lagremes per amor de vos, en la Sancta Terra en la qual vos escampás sanc preciosa e lagremes misericordioses. [21] A Seynor ajudable! Ja tro que aquest Libre de contemplació sia acabat, lo vostre servidor e·l vostre benvolent no porá anar en terra de sarrayns donar lausor del vostre nom gloriós, cor tant son, Seyner, acupat per esta obra qui·s fa e·s tracta a onor de vos, que en altres causes no puc entendre; per que eu·s clam mercé, Seyner, que vos ajudetz al vostre escrivá e al vostre sotzmés en tal manera que en breu de temps aja esplegada esta obra, per tal que ivasozamen pusca anar pendre martiri per la vostra amor, si tant s’es que a vos placia que el ne sia digne. [Cap. 131.20-21]
S’acaba de publicar el segon volum de la nova edició del Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull, una obra tan ambiciosa i extensa com única en el panorama de la literatura catalana medieval, redactada cap als anys 1271-1273, quan l’autor vorejava la quarantena, segons que afirma (cap. 129.14). Definida com “la primera gran obra que va escriure Ramon Llull després de la seva conversió”, ja apunta alguns dels elements més importants que caracteritzaran la producció literària que se n’ha conservat, marcada, com s’ha dit i repetit, per la pràctica de recórrer als gèneres de moda a l’època –lírica, novel·la, formes vàries de la literatura sapiencial i moral– i refondre’ls de manera molt personal a fi de captar el lector/oient per a la missió a què l’autor ha estat cridat per Déu i que tot cristià hauria d’assumir idealment com a pròpia, amb les particularitats que el condicionen segons el seu estatus: la lloança de Déu a partir de l’empremta que les criatures conserven de la divinitat, la renovació cristiana de l’individu i la societat, la predicació de la fe i la conversió de l’infidel. El Llibre de contemplació és la primera mostra d’aquesta manera de fer una nova literatura, que l’autor emprèn com un repte que ocupa tots els seus esforços i alhora és font d’alegria.
El Llibre que ara es presenta a la col·lecció “Nova Edició de les obres de Ramon Llull” (NEORL) és una edició crítica del text català basada en el manuscrit més antic conservat, actualment dividit en dos volums: ms. A 268 Inf. i D 549 Inf. de la Biblioteca Ambrosiana de Milà. El còdex va ser acabat el 8 de juliol de 1280 per Guillem Pagès, copista al servei de Llull i responsable d’altres manuscrits d’obra lul·liana. La singularitat i la importància del manuscrit de Milà (ms. A) s’explica a la introducció, firmada per Albert Soler, al primer volum de l’edició (NEORL XIV), publicat el 2015, durant l’Any Ramon Llull. Es tracta d’un dels còdexs més antics de la literatura catalana, elaborat seguint el format i l’estructura del gran llibre escolàstic, amb la particularitat que el seu contingut, una obra original i sense precedents directes, està redactat en català. Un colofó en llatí del copista Pagès, en la línia de les subscripcions notarials coetànies, certifica l’autoritat que cal donar a un llibre innovador i únic tant pel contingut com per la llengua. D’altra banda, les opcions gràfiques i estilístiques de Pagès revelen el procés de creació d’una scripta que pocs anys després quedaria relegada a mesura que s’imposava la promoguda per la Cancelleria reial; la presència de trets occitans (com ara el pronom “eu” per “jo”) i les grafies de base fonètica més que no etimològica (plurals en “-ens” per “-ents”, per exemple), en serien algunes característiques. Pagès treballava sota les ordres de Llull, que es va envoltar d’un grup de col·laboradors i escrivans que el seguien en els seus viatges i van orquestrar un sistema de còpia i difusió de manuscrits de l’obra lul·liana, avui coneguts com a “manuscrits lul·lians de primera generació”, que presenten unes característiques de format comunes. A les singularitats del ms. A, afegim-hi encara que les observacions que diverses mans hi van fer al llarg dels anys el converteixen en una petita síntesi d’història del lul·lisme, ja que s’hi llegeixen anotacions de l’inquisidor i polèmic antilul·lista Nicolau Eimeric (1320-1399) i de Joan Bonllavi (m. 1526), el primer editor modern del Blaquerna, i havia pertangut al lul·lista Joan Cabaspre (m. 1529), regent de la càtedra lul·liana de Palma.
Vademècum 