:: Laia DE AHUMADA, Quatre dones del setze, [La Seu d’Urgell]: Editorial Medusa, 2022 (Balandra, 2), 179 p. ISBN 978-84-19202-06-2. ::
Un preludi i un final que emmarquen tres capítols, cadascun d’ells dedicats a novel·lar episodis de rellevància diversa en la biografia de quatre dones de la noblesa catalana i valenciana del segle XVI, lligades entre elles per llaços de parentesc: Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós; la seva filla i hereva Estefania de Requesens, que seguirà la cort de l’emperador Carles V; Beatriu Margarit i Requesens, neboda d’Hipòlita i monja de Santa Caterina de Siena, de València; i Jerònima de Gralla, la jove d’Estefania.
Quatre dones captades en escenes que les presenten en moments de presa de decisions vitals o enmig d’activitats quotidianes, els uns i les altres habituals en la vida d’una dona de la noblesa d’inicis de l’edat moderna: la gestió del dia a dia d’una casa, posant ordre a la cuina, organitzant un trasllat o acollint hostes a casa, preparant remeis per al marit o els fills en una època de mortalitat infantil elevada que complicava, i molt, les sempre complexes transmissions patrimonials; el dilema entre vida monàstica i secular d’una hereva tan desorientada com festejada per la seva suculenta herència; la presa de consciència d’una viuda que, un cop mort el marit, finalment pot assumir la gestió del patrimoni, per a la qual està especialment dotada. La prosa concisa i exacta de l’autora excel·leix a crear aquests mons personals, que ens transporten des de la suau melangia que desprèn el capítol dedicat a Estefania fins a l’esclat interior d’una Hipòlita definitivament empoderada però forçada a mantenir les aparences, passant per la inútil autoritat d’una Jerònima cada cop més aïllada i impotent i la tragicomèdia de la monja Beatriu.
Si hi ha un fil que dona unitat a aquests quadres vitals és, evidentment, un discurs sobre la condició de la dona cinc-cents anys enrere, inevitablement enfocat des d’allò que té d’essencial i, per tant, aprofitable des de la perspectiva dels nostres dies. No hi ha cap (bona) ficció històrica que se n’escapi, d’una lectura presentista ben entesa. I encara més en el cas d’aquestes Quatre dones, en què, en cada pàgina, el lector hi trobarà detalls exquisits i perfectament integrats en el relat sobre objectes, activitats, costums, esdeveniments, etc., que omplien la vida quotidiana de les dones de la noblesa, en concret, i de la societat catalana de l’època en general. Hi ha molta erudició acumulada i ben païda, que flueix feliçment, en aquest llibre tan breu com dens. Tampoc no és cap sorpresa, si, tal com l’autora ens adverteix al “Postfaci”, es ve de dedicar una tesi i diversos articles a Hipòlita Roís de Liori i les dones Requesens. Efectivament, Laia de Ahumada és autora d’uns imprescindibles Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens (segle XVI) (València, 2003), un llibre, resultat de la seva tesi doctoral, que constitueix un treball primerenc en la línia més recent d’estudis sobre la dona a l’edat moderna centrats en la documentació que se n’ha conservat i, especialment, en la correspondència privada. Bregada en l’estudi i l’edició d’unes cartes d’escriptura difícil, quan qui agafa la ploma és la noble i no un secretari, en què les fórmules apreses de les arts epistolars conviuen amb les particularitats de la gestió de negocis concrets, que cal reconstruir pacientment en nota, i amb notícies familiars sovint repetitives, generalment sobre (la salut de) marit, fills i parents diversos, Laia de Ahumada ha cedit a la temptació de llegir entre línies, d’intuir i recrear el que no es diu. Així doncs, l’autora, que al seu moment va fer un bon exercici d’edició i anàlisi filològica d’aquelles cartes als Epistolaris, s’ha reservat la construcció d’aquesta “ficció molt real” per a les Quatre dones que acaba de publicar l’Editorial Medusa, però que ja fa anys que tenia al cap. Hi havia altres opcions: la italiana Maria Bellonci, per exemple, ho va compaginar en llibres inoblidables sobre Lucrècia Borja i Isabella d’Este, però durant anys en va pagar el preu entre els historiadors de línia més tradicional; no fa pas tant que se li reconeix l’excel·lent tasca d’investigació arxivística i bibliogràfica, i alhora la capacitat literària de construir una lectura tan ben documentada com personal a partir de les fonts d’arxiu.
L’itinerari de Laia de Ahumada discorre per altres vies. Més que una evolució lineal, probablement s’entén millor com una figura de cercles concèntrics, que mai no exclouen els anteriors, sinó que els engloben, els amplien i els donen nova llum. Poesia a banda, l’autora s’ha mogut i es mou amb facilitat entre gèneres de prosa vària, l’acadèmica, la narrativa, l’assagística; han estat especialment ben rebudes pel públic les seves entrevistes a perfils que tenen en comú l’aposta per opcions de vida singulars (monges, pastors, pageses…), però també a personalitats concretes, com la seva mentora en l’àmbit acadèmic Eulàlia Duran. En tota aquesta producció, hi ha uns quants temes que apareixen amb insistència: el paper de la dona en les societats moderna i contemporània, la recuperació de figures femenines oblidades, els itineraris personals i professionals en què l’activisme social i la recuperació de formes de la vida rural més respectuoses amb la natura es donen la mà, les vies noves i antigues de l’espiritualitat. Una reflexió teòrica, però, que s’abeura i alhora s’inspira en la participació de l’autora en projectes socials amb objectius compartits com el Centre Heura o l’associació Terra Franca, per posar un parell d’exemples. Al capdavall, l’escriptura és només una manifestació puntual d’aquest itinerari, s’integra en un marc més ampli en què de llegir les paraules dels altres i recrear-les amb la veu pròpia es passa a llegir la mateixa natura i a acoblar-se als seus ritmes (“D’ara endavant només transcriuré les paraules que escrigui el vent damunt dels camps de blat”, escrivia fa uns mesos en aquest mateix Vademècum, tractant sobre una altra de les seves passions, herborejar).
Vademècum 