Laia de Ahumada: Eulàlia Duran i Grau. Converses íntimes

:: Laia de Ahumada, Eulàlia Duran i Grau. Converses íntimes, Cervera: Museu Comarcal de Cervera, 2017 (Monografies del Museu, 4), 94 p., il. ISBN 978-84-938838-5-0. [Versió digital (Museu de Cervera)] ::

El 17 de setembre de 2017 es va presentar al Museu Comarcal de Cervera un nou llibre de l’escriptora i filòloga Laia de Ahumada, Eulàlia Duran i Grau. Converses íntimes, una llarga entrevista-conversa amb la historiadora Eulàlia Duran i Grau, un dels grans noms de la investigació sobre la història de la cultura catalana a l’Edat moderna –per entendre’ns, la que va de l’emperador Carles V a les portes de la guerra del Francès. La presentació constituïa, de fet, un homenatge a l’entrevistada, barcelonina de naixement i cerverina d’adopció.

El llibre forma part de la sèrie “Monografies del Museu” del Museu Comarcal de Cervera, una institució amb seu a la Casa Duran, ara reconvertida en casa-museu gràcies a la donació de la família Duran a la ciutat. Tal com Carme Bergés, directora del Museu, destaca en la “Presentació” del llibre, la “història de vida” que Laia de Ahumada construeix a partir de les converses amb Eulàlia Duran s’integra en un projecte de recuperació de la memòria oral i les experiències personals i col·lectives de la història contemporània, al capdavall de construcció d’una història plural d’una societat diversa. Un projecte en origen cerverí, extrapolable al context català general, perquè el nom dels Duran, l’arxiver i historiador Agustí Duran i Sanpere,  pare de l’homenatjada, i d’aquesta mateixa és indestriable de moltes iniciatives culturals cerverines i catalanes dels últims temps.

Eulàlia Duran i Grau. Converses íntimes no és cap biografia en el sentit estricte de la paraula. La seva protagonista, fins avui, tampoc no havia donat gaire detalls per escrit sobre la seva peripècia vital, fora de declaracions lligades a l’activitat investigadora. La seva discreció en aquest aspecte és proverbial entre els qui la coneixen o hi han treballat. Un cop presa la decisió d’explicar-se, que també devem a la insistència de l’autora, el resultat sorprèn i enganxa el lector amb la mateixa intensitat.

Un resum biogràfic formal, que al llibre de De Ahumada es consulta en forma de cronologia, ens recordaria que Eulàlia Duran (Barcelona, 1934) és historiadora, deixebla de Jaume Vicens Vives, Jordi Rubió Balaguer, Pierre Vilar i Miquel Batllori, que fins al 2004 ha estat catedràtica de Literatura catalana moderna del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, que és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de l’Institut d’Estudis Catalans, que té una llarga bibliografia sobre història i cultura catalana des del final del segle XV fins al XX, que el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi. Etcètera, etcètera.

Però el llibre de Laia de Ahumada va més enllà. L’autora es defineix com a deixebla, amiga i confident de l’entrevistada, transformada simplement en l’Eulàlia, i organitza amb una mà tan ferma com subtil els materials recollits en unes llargues converses íntimes amb aquesta. Que De Ahumada s’ha convertit en una mestra de l’art de l’entrevista no és cap secret.[1] És de la mena d’entrevistadors que s’amaga rere preguntes breus, de vegades asèptiques, d’altres formulades directament i sense embuts, destinades a atrapar el sentit que l’entrevistat s’ha anat construint amb el pas dels anys per explicar-se les pròpies accions i declaracions, de vegades sense arribar a formular-se’l fins que algú no li fa la pregunta adequada. Darrere de l’Eulàlia personatge discret i bonhomiós i investigadora acadèmica a jornada completa que ens havíem dibuixat, hi apareix una figura que les circumstàncies familiars, primer, i les tries personals, després, situen en moments i llocs crítics de la història catalana contemporània, des de la guerra civil fins a la democràcia, passant per la postguerra, el franquisme i la transició, enmig dels grans canvis sociològics d’aquests anys, començant pel paper de la dona en l’entorn professional i familiar. Eulàlia Duran no hi apareix mai en primera línia, ni sembla haver aspirat a ser-hi. Ella mateixa es defineix com a camaleònica, capaç d’adaptar-se a les situacions, a trobar-hi un lloc propi des d’on tirar endavant projectes personals i professionals sense perdre de vista el món que l’envolta, sobre el qual reflexiona al llarg d’aquestes converses amb fermesa en les conviccions, matisada per una curiositat inesgotable i una obertura de ment cap al que és nou. El seu pare, en una frase feliç, afirmava que, a l’Eulàlia, “tot li era pàtria”.

En el llibre, l’ordre temporal és una guia, però passa a un segon terme perquè no estem llegint una biografia. Se succeeixen amb fluïdesa les reflexions al voltant de temes que s’acaben imposant com a eixos vertebradors: els pares, la infantesa marcada per la guerra i la postguerra, els estius de joventut a Cervera, la concepció de la història i la política, els mestres, la carrera professional –Enciclopèdia Catalana, la Universitat–, el matrimoni, el paper de la dona, la fe… Les respostes comparteixen la concisió que caracteritza la prosa acadèmica de l’Eulàlia, frases curtes i clares on, en els moments més dramàtics o més personals, no és estrany que hi aparegui la punta irònica. Pel relat que es construeix a les converses hi passen els anys bons i els dolents, els projectes de vida i feina, els moments de dubte i les “caigudes del cavall” com sant Pau, també alguna crítica, feta amb convenciment però sense rancúnia, perquè l’Eulàlia és dels qui miren cap endavant, i si la conversa s’acaba de forma abrupta –“Déu-n’hi-do el que t’he explicat!”– és perquè, amb vuitanta anys llargs, creu que:

Tot s’ha de replantejar i cada generació s’ho ha de tornar a replantejar tot. Jo mateixa cada dia sóc diferent. Crec que encara tinc alguna cosa a dir […] (p. 82).

Al llibre no hi podia faltar la faceta d’Eulàlia Duran com a investigadora de la cultura catalana moderna, especialitzada en el Renaixement, potser l’època en què s’ha sentit més còmoda, editora i difusora d’alguns dels seus textos més representatius (Cristòfor Despuig, Lluís Ponç d’Icard, Joan Baptista Anyés, les profecies polítiques…) i directora de projectes d’inventari del patrimoni bibliogràfic català (com el mateix MCEM) o relacionats amb l’activitat de les institucions culturals del país (és el cas de l’Acadèmia de Bones Lletres). Dels resultats de la seva tasca en aquest camp en donen fe més de cent publicacions, els treballs i els projectes dirigits per la professora i coordinats per deixebles seus que hem tingut el privilegi de seguir les seves classes a la Universitat de Barcelona –on va impartir una assignatura tan peculiar com de bon record com “Història i cultura als Països Catalans”–, de compartir llargues sessions de treball i sobretaules amb ella, on el fil de la conversa anava amunt i avall per acabar en una constatació evident i ben típica de l’enfocament metodològic de Duran: la necessitat d’establir contactes entre disciplines –una altra versió del “fer-se pàtries”–, en el seu cas la història i la filologia, ja que és historiadora de formació i filòloga per adscripció al citat departament de la Universitat de Barcelona. De tot això en parlo breument en una “Introducció” que Laia de Ahumada va tenir la gentilesa de convidar-me a redactar per al llibre, amb l’encàrrec de resumir les línies de la producció acadèmica de la professora Duran. Però aquesta ja és ben coneguda per tots els qui en un moment o altre ens hem ocupat de temes relacionats amb la història de la cultura catalana moderna, i que inevitablement topem amb camps ja trillats per Duran en algun dels seus estudis. Qui vulgui ampliar aquests aspectes pot consultar els dos reculls de textos propis i d’altri en homenatge apareguts arran del seu setantè aniversari.[2] Qui vulgui, però, situar-los en el context d’un itinerari vital únic haurà de recórrer a les converses amb l’Eulàlia que Laia de Ahumada, amb el suport del Museu de Cervera, ha tingut l’encert de presentar al públic.[3]

Notes

[1] Recordo particularment aquell impagable “amb en Bernat, com que ja ens coneixem, potser no toca parlar de projectes, sinó de camins interiors” (A cel ras. Converses amb joves pastors, Lleida: Pagès, 2013, p. 28).

[2] Eulàlia DURAN, Estudis sobre cultura catalana al Renaixement, ed. Maria Toldrà, pròleg de Josep Solervicens, València: Tres i Quatre, 2004; El (re)descobriment de l’edat moderna. Estudis en homenatge a Eulàlia Duran, ed. Eulàlia Miralles, Josep Solervicens et alii, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Universitat de Barcelona, 2007.

[3] Vegeu ara l’article de l’autora al seu blog: Laia DE AHUMADA, “Eulàlia Duran i Grau. Converses íntimes”, Paraules des del silenci [blog] (21/09/2017) [consulta: 21/09/2017].