Poètiques d’imitació (2): Jaume Roig

:: Pep VILA ::

És trist consol

Oh!, Jacme Roig,      no trob cap goig

lliurat al vent      del sofriment.

Tot són temences,      greus defallences

Com pot prescriure      aquest mal viure?

Sento el renill,      covat perill.

Sol i de dol,      tomba o bressol?

El meu espill      té un esquerdill,

deixa entreveure      fets de malveure.

Tot se m’esfuma,      fràgil escuma.

 

És trist consol,      ulls de mussol,

viure d’imatges,      no acceptar els gatges

d’aquesta vida,      curta mentida,

on fem estada,      que la ventada

es sabrà endur.      Sabeu d’algú

com cal obrar,      maniobrar

en veure el pàl·lid      mossec d’esquàlid,

rostre que ens frisa      mort tan precisa,

trobar el nord,      tenir conhort?

Combat a ultrança,      per res s’atansa.

Goig que estimava      s’ho emportava

la ganiveta,      cruel desfeta.

 

Visc i no visc      quan, trist i sol,

escolto un disc      amb so a grinyol.

Sento a l’oïda      veu esmolada,

fossis mentida,      mort, una errada.

Per ’xo vaig creure      que em convenia

folgar, i beure      només volia

Fora temences      ni defallences!

 

Fou la luxúria      que viu en mi,

junt amb la incúria      pel meu destí,

que m’impulsava      a fer el burxeta.

M’imaginava      que amb la bragueta

podria viure      sense lligar-me,

home deslliure      fins afartar-me.

Ara em fa cosa      quan, dignatari

d’una rabosa,      en gran desvari

sé que vaig caure.      Qui és grimpaire,

per massa plaure,      com un captaire

prest malviurà.      Sense treball

no menjarà      ni un rosegall.

 

I fou així      que, confiant

en tou coixí,      volguí ser amant

d’una bagassa,      delicat moble.

Sense cuirassa      ni esperit noble,

vaig caure en joc,      un foll esport,

bella pitrera      d’una artillera.

Un tripijoc      no és mai conhort

per qui li agrada      l’amor com cal;

i, ben pastada,      vol lleial,

dolça unió,      no vol tallar

un fals patró.      En actuar

mancat d’amor,      convertiria

en estupor      i bogeria

l’amistançada,      que d’un començ

fou mal brotada,      un mal avenç.

L’àgil lleó      es torn felló;

és mal actor      d’un desamor.

 

A 8 d’un dia      d’un març marçot,

tu, amb fellonia      i fals sanglot,

em confessares      que cada nit,

uns teus vells pares      plens de sentit

t’aconsellaven      deixar el xalar,

que t’enreixaven      fins doblegar

el teu orgull.      De murriades,

n’hi havia un bull,      tot coartades.

Són ancians      massa egoistes,

són gent d’abans      molt alarmistes

Passen les hores,      em vas dir tu,

plora que ploren,      pel meu futur.

 

Jo, deslliurat      de tot mester,

inocupat      i jogasser,

pensí anar      a un tombant

on allunyar      la delirant

malenconia.      I fou casual

que en una orgia      quasi infernal

ens hi trobéssim.      Irat encara

perquè no anéssim      junts a gatzara,

els cors candents,      dolgut i sol,

dels teus ardents      planys de mussol

no vaig voler      veure’n l’envolta.

Duia bolquer      quan, poca-solta,

deies mentides.      Per al remull

ni un salvavides,      quan en l’embull

veus que l’amiga,      aviat t’enganya,

l’amor fa figa.      Amb la companya

ara mudable,      res m’abellia.

Era impensable      tanta falsia

com em mostraves.      Sentí menyspreu,

amb mi jugaves      fent la nyeu-nyeu.

 

En pau després      de l’emboscada,

crim inconfés,      la punyalada

m’era encar dolça.      I molt despresa,

càlida molsa,      lleona encesa,

ara et lliuraves      amb gran fal·lera;

només pensaves      que la crinera

et fos oberta      pel caçador,

que fos coberta      pel teu deutor;

una reblada,      l’atraïment,

perdigonada      efervescent.

La refregada,      un complaent

plàtan de fada,      en moviment.

Sense cap seny      davall empeny

Sant Balluguet      em té ceguet

i m’aclapara      ser com el frare

d’aquell convent      de mal ambient,

dit d’Avall Jau.      No l’envejau!

Sento de lluny      el crit, un gruny,

damunt d’un catre,      de ventres batre.

Correm els plecs      de la cortina,

els esbufecs      de la barrina

Prou!, no em remenis      el flàccid penis.

El cuc s’arronsa,      fa giragonsa,

s’ha fet mansoi,      no és cap heroi.

Fins l’ham se’m queixa      de tanta queixa.

La cocaïna      s’arremolina,

em fa un cabdell,      girat cervell,

i ja no puc,      soc un eunuc,

treure centelles,      fer meravelles.

Dir altres fets,      tots compromets,

de vida grassa,      seria massa.

 

Un altre engany      —soc capsigrany!—

em prevení,      m’avergonyí

de mi mateix.      Vaig perdre el greix

buscant qui eres      entre les feres

d’aquell teu cercle.      En semicercle

després de seure      i tornar a beure

un excitant,      una parlant,

amiga cara,      i mala mare,

de tors molt nu,      rostre morú,

que amb mi aprenia      de joglaria,

com la flor oberta,      em feu oferta,

per pocs diners,      d’un univers

desconegut,      molt dissolut,

que tu vas viure,      dona deslliure,

amb un casat      de molt calat,

mentre sorties      amb companyies,

com la d’en Pau,      un trist babau,

el bon minyó,      pobre arbrissó!

 

Un calb lluent,      massa amatent

amb noies joves      fràgils i toves,

ben cinturat      quasi prenyat,

et sostenia      amb fantasia.

Amb dons amables,      i precs afables,

et muntà un pis,      un paradís

on fer una vida      amorosida

ballant la dansa      sense recança.

T’obria els braços      i els membres llassos;

la seva tripa      que bé t’atipa!

Qui va de caça      delit percaça,

sento despit      pel teu amic.

 

Eres l’amiga,      la cosa viva,

el vi novell,      desig del vell,

fins que un dia      tanta falsia

posà en perill      la dona i fill.

Joies i argent,      compte corrent,

jade polit,      joia de pit

amb gran recança,      sense esperança,

tot es consum,      rastre de fum.

 

Pensen seguir      per descobrir

pistes d’uns passos,      si hi ha més braços.

Difícil prova      que només troba

un detectiu,      que instintiu

busca el trepig      d’aquell desig

que va trair      l’amor diví.

Des d’un racó      de l’horitzó

és vigilat      per un manat

que amb molt esforç      troba el tresor.

 

La pell tan tendra      se’t tornà cendra,

quan l’invisible      es feu sensible

i, lliscadís,      trobà aquell pis

on t’hi empeny      qui no té seny.

Ara t’ha eixit      un gran neguit,

car, vigilada,      et sens irada

Furtivament,      com malfaent,

el pas li tapes,      del gos t’escapes,

treus fortalesa      d’una flaquesa.

 

La teva amiga      no sap la intriga,

el teu secret,      mudament quiet.

Ja no em parlem      d’aquell harem,

de diferències      ni de pendències.

Molt m’atuïa      la bastardia,

veure malmesa      tanta promesa.

Un poc d’oblit      per tant neguit

i fosquedat,      amor corcat.

 

Cap privament      —soc poc prudent—

no et vaig posar.      Vaig ser poc clar!

Amb tanta guerra      era desferra,

un ham oscat      sens voluntat

on pres restava      com raça esclava.

Serpent subtil,      m’eres hostil.

Poc humanal,      gens lleial,

vaig caure al sot      del mastegot.

Quin tibament      en un moment!

A la primera,      sens polseguera,

la joia cara      se’m feia clara.

Sol en el món,      tot em confon

i la caiguda      no fou menuda.

Malastruguesa,      tot fou flaquesa,

i la gatzara,      em costà cara.

En un catau,      prop d’una nau,

molt de jovent      es va fonent,

perd els sentits      de tants enfits

de drogues dures,      falses mixtures,

tot un flagell      per al cervell.

 

De mica en mica,      la que somica

pateix desfici,      el pou és vici.

La cara fina      de cera i nina,

mostra ja uns trencs,      uns sols negrencs

Com tens la vida      tan consumida?

La por m’assalta      quan amb febre alta,

de matinada,      despitregada,

el seny esquives      amb invectives.

Rere el jardí      mena un camí

al carreró      (de nit fa por).

Aquelles naus      tot són afraus

Una quadrilla      hi ven pastilla

per fer la ruta,      amb boca eixuta.

¿Vols goig novell,      volar d’ocell,

ser una joguina      amb la polsina

que et pago jo,      carn de cabró?

Ets l’heroïna      que m’amoïna,

perdo en el pòquer,      no tinc cap jòquer,

tampoc la brida.      Et perdo en vida.

 

Allí en la nit      tot el delit

caigué en el clot.      El casalot,

tot d’un plegat,      fou ocupat

pel cos armat,      quin disbarat!

Busquen tresors,      gos de reforç.

Un que s’alarma      amaga una arma.

Furtivament      com malfaent,

me’n vaig anar      a declarar

a pas ardit,      el son fugit.

Patí escorcoll      fins al genoll

La meva banca      era pols blanca,

ratlles damnades      emmetzinades.

Tinc cor oprès,      cervell malmès

pels excitants,      desigs vibrants.

Tot era excés      com si em drecés,

mai defallia,      xop de follia.

No m’amoïno,      sempre al·lucino.

Al·luvions      d’addicions

amb artificis,      breus pontificis,

són paradisos      per a infeliços.

Amors novicis      em porten vicis,

presó fatal,      lloc infernal.

Per una deixa      en pany i reixa

moro tot sol,      fred bassiol.

Visc solitari,      soc perdulari

Pago tribut      i ningú acut.

 

Ara m’estic      al fred abric

d’una masmorra.      D’un cop de porra

sento l’ortiga,      oh, falsa amiga!

Em cal callar,      denunciar,

la meva culpa?      No hi ha disculpa.

La por m’ensorra      xop de salmorra,

xusma amb argolla.      Tothom m’acolla

pels meus pecats      adjudicats.

Escorcollat      de cos i ment

em veig guillat,      abonyegat,

sota el fuet,      cau el joguet.

O! trist viatge      sens companatge.

Va i ve dins meu      la teva veu,

car el llit tira,      encén guspira,

roïna coca,      la sang se’m bloca,

soca de canya,      buida és l’entranya.

Apesantit,      no em moc del llit.

 

Ets la desferra      que tot m’ho esguerra,

em sap molt greu      ésser romeu

d’una feixuga      dona que juga,

que m’ha incitat.      Visc ja llastat.

Porto un farcell,      gep de bordell

Per la luxúria      visc en la incúria,

tot són temences      i defallences

lliurat al vent      del sofriment.

Ni ets poncella,      ni soc estrella,

sí mala paga,      si bella plaga!

 

Torna a passar,      sense abdicar,

calze espantós,      vi amargós,

xop de tenebres,      aigua de febres,

hort d’oliveres,      penes severes.

Treu-me’l de mans,      no som germans.

Corcat pels dubtes      soc cagadubtes,

reculo amb pànic      d’amor satànic,

parany carnal,      fons abissal.

Drogues i beure      em fan contreure,

em xuclen vida,      ment abolida.

Ruïna meva      per creure en Eva,

plaers il·lícits,      que em sou sol·lícits.

Engego el cos      per bel·licós,

ment esquifida,      sang abolida.

Arços i claus      em fan bons traus,

la continència      em fa apetència.

Insatisfet      en pou estret

ja escandallava,      m’aclaparava

trobar fondària.      Soc com un pària,

sens esperit,      un desnerit

que es desarrapa,      perdut el mapa,

enlluernat      per un mal fat.

 

Busco horitzons,      la boira als fons.

Amb esperança,      cerco aliança,

lluny de nocius      mar d’additius.

D’ella sotmès      no sia mes.

L’esguard de Déu      que em faci seu,

paradís haja,      en bon port vaja.

Busco amb accent      un nou present,

deixar guarit      mon esperit;

trobar mestressa,      nova deessa

amb bona pell,      i cor d’anyell.

Cel esbargit,      pecat sargit.

(Imatge destacada: Hans BALDUNG, Aristòtil i Filis, 1513.)