F de Fontanella, Francesc (i M de Marc, Ausiàs)

:: Maria TOLDRÀ ::

Me tiene prendado aquel modo dulze y atractivo de nuestro Fontanella. […]

Fontanella tenía un corazón blando y enamoradizo, y […] estaba dotado de un numen elevadíssimo. […]

Sí, señores, Fontanella tuvo aquella fuerza de imaginativa que tal vez no alcanzaron los poetas más célebres del siglo de oro, pero nunca más levantada que quando trataba de sexo femenino. […]

Vuelvo a dezir que Fontano –assí llaman comúnmente a Fontanella, assí como Garceni a Vicente García– fue uno de los que hazen honor a nuestros paisanos en orden a la poesía. […]

Amb paraules com aquestes expressava en diversos llocs la seva admiració pel poeta per excel·lència del Barroc català, Francesc Fontanella (1622-1681), l’advocat i poeta barceloní Jaume Sala i Guàrdia (1731-1809), un autor que no destaca per la qualitat dels seus versos ni les traduccions poètiques, però que és una mina d’informació sobre la vida literària catalana en general i barcelonina en particular de les últimes dècades del XVIII i primera del XIX. En aquesta època, Sala va compilar una Colección de poesías publicadas e inéditas, en sis volums –dels set que la formaven inicialment, segons el seu nebot i hereu, Vicenç Domènech–, manuscrits majoritàriament autògrafs que avui es conserven a la biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on en vaig fer una descripció per a la base de dades MCEM-Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna. En concret, Sala es refereix a Fontanella als volums IV –dedicat a la poesia en català– i VI de la col·lecció, i en copia i comenta poemes. Al costat dels elogis hi ha també alguna crítica, generalment lleu, relacionada amb el caràcter enamoradís de l’escriptor barroc i alhora mostra del peculiar sentit de l’humor que l’advocat gastava en els seus comentaris:

[…] y si cada vez que habló de morir realmente huviese muerto, no avría en toda la Arabia ningún Fénix que huviesse resucitado tanto como él.

Sigui com sigui, els elogis que Sala dedica a Fontanella són un reconeixement explícit d’un fet indiscutible: l’admiració que aquest va suscitar des de la seva pròpia època i la difusió de la seva obra poètica i dramàtica durant el segle llarg que va seguir a la seva mort, testimoniada en l’extensa tradició manuscrita que ens n’ha arribat (vegeu-ne materials a les bases de dades Poesia en cançoners i MCEM), en episodis puntuals com l’interès d’Antoni de Bastero i els seus amics per localitzar-ne un manuscrit (MCEM 2697) i, naturalment, en la contundent afirmació que es llegeix a les Memorias de Torres Amat, no publicades fins al 1836: “Fue uno de los mejores poetas catalanes”. Després, si bé tampoc no es pot parlar d’oblit de l’autor ni de l’obra, va arribar la postergació a un lloc secundari en la història literària i en les preferències del públic general, d’on ha tornat a emergir des les últimes dècades gràcies a la renovació de la investigació acadèmica sobre l’Edat Moderna catalana i a apostes editorials que progressivament van descobrint el potencial de l’autor. Des de 2017, per exemple, ja es pot consultar una edició digital de la seva obra teatral i poètica, coordinada per Pep Valsalobre i Marc Sogues, a la web Nise (Universitat de Girona).

Fontanella, doncs, va de camí de recuperar la patent de clàssic en el cànon literari nostrat, que havia perdut per raons diverses. La més determinant és que, si al XIX els autors moderns –sobretot Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona– encara podien trobar un cert espai editorial malgrat el medievalisme imperant entre acadèmics, creadors i lectors, ja no van superar el constructe ideològic que, a les primeres dècades del segle XX, va acabar consolidant una edat d’or literària catalana centrada en la baixa edat mitjana –especular d’una època històrica perduda i idealitzada–, retroalimentat en un projecte més general i de país com la reforma lingüística –només cal veure quines fonts citava Fabra a les Converses filològiques, una de les grans eines de divulgació de la reforma– i impulsat des d’iniciatives editorials com la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, que van popularitzar un nou cànon literari on els escriptors de l’Edat Moderna hi tenien poc a fer.

En aquest context, Fontanella remetia a un context historicocultural i a una estètica diferents: el món del Barroc, els models literaris dels segles XVI-XVII, en bona part castellans, i una llengua literària on no sempre és fàcil destriar entre llatinisme, castellanisme i cultisme. Però molt abans de tot això, els comentaris que li dedica Sala i Guàrdia ens situen en un moment que ens permet imaginar i aventurar que alguna altra cosa podria haver estat possible. Aquest poeta dolç, enamoradís, capaç de teixir a través dels seus versos una autobiografia poètica convincent –pensem en els poemes a la mort de Nise–, que retratava l’advocat barceloní, desprèn un aire vagament familiar, que anuncia una certa imatge de poeta definitivament popularitzada –i també ridiculitzada, és clar– pel Romanticisme. La cosa no va anar per aquí, potser perquè, com afegia Sala, tot i que

tuvo un estro muy acalorado, señaladamente en materias amatorias, fue fecundíssimo, instruido señaladamente en la mitología, pero no tubo una fluidez natural, que es lo que más gusta en la poesía […]. Sólo puede escusarse en que escribía según el estilo de aquel tiempo.

Més insalvable devia ser la distància que Sala percebia respecte del poeta que durant la Renaixença sí que s’acabaria finalment emmotllant en alguns tòpics sobre el poeta i la poesia romàntics, Ausiàs Marc, si bé aquest, “el nom major, és més un mite que una influència” entre els autors jocfloralescos de l’època (Enric Cassany). Anys abans, però, del valencià, Sala només en destacava, com es venia al·legant des del segle XVI per motius diversos, la dificultat d’entendre una llengua definitivament considerada arcaica. L’únic comentari sobre Marc que recordo haver vist en les seves compilacions poètiques s’inclou en un de més general sobre “el estilo macarrónico” (sic!). Una de les característiques d’aquest, que es pot aplicar tant a la prosa com a la poesia, és la inclusió “de voces antiguas que, como ahora no están en uso […] nos parecen extravagantes y ridículas”, i l’altra “la inventiva de términos nuevos exóticos, acomodados a la expressión de la lengua vernácula, como la obra que compuso el glorioso san Vicente Ferrer sobre el parto de la Virgen nuestra señora, entreteniéndose en describir la cueva del sagrado nacimiento baxo unas expressiones únicamente deribadas del idioma español o valenciano, no obstante de escrivir en latín”; ara bé, el terme,

en quanto a la poesía, no creo que se aya usado en otro sentido que en nombres acomodaticios, porque si se me cita la obra de Ausiás March o de otra antigua, diré que estos poetas escribieron en el lenguaje de aquellas antiquíssimas eras, y estoy assegurado que su habilidad sería más celebrada al presente, en que nos entenderíamos mejor […].

(Imatge destacada: Julio CEBRIÁN Y MEZQUITA, “Ausiàs Marc llegint els seus versos al príncep de Viana”, València, 1884. Font: Museo del Prado.)