El llibre dels vins d’Arnau de Vilanova: la medicina del vi

:: Pep VILA ::

:: El llibre dels vins d’Arnau de Vilanova: la medicina del vi, traducció i notes de Patrick Gifreu, Alella: Vipob Edicions, 2022, 137 p. ISBN 978-84-123240-5-1. ::

L’escriptor i traductor rossellonès Patrick Gifreu (Perpinyà, 1952), que fa grans serveis a la cultura catalana anostrant, entre altres meritòries i altíssimes empreses, els nostres clàssics a la llengua francesa, ha publicat la traducció catalana anotada, a partir de la llatina, del Liber de vinis o Liber vinis (Opera omnia, Basilea, 1585), atribuït amb més o menys versemblança per alguns estudiosos al teòleg i metge valencià Arnau de Vilanova (València, c. 1240 – Gènova, 1311), possiblement redactat entre 1309 i 1311, afirmacions totes explicades sense cap base documental fiable. Les edicions francesa, italiana i anglesa també atribueixen, sense entrar-hi a fons, el text a Arnau de Vilanova. L’obra és dedicada a Robert, rei de Nàpols.

Un apòcrif?

Alguns coneixedors del tema, com ho són els editors de la col·lecció “Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia” (AVOMO), assenyalen que aquest opuscle sobre els vins seria un apòcrif arnaldià. En cap altra obra seva hi entra el vi com a component, amb tanta força, sí barrejat amb altres substàncies. Possiblement el text provindria d’una compilació llatina feta per mestre Silvestre. L’any 1504, el De vinis va sortir publicat al volum XIII de l’obra completa. El seu editor fou el metge genovès Tomaso Murchi. Atribuir l’obra a Arnau no deixava de ser una operació de prestigi, com a reconegut metge i teòleg que era.[1] Aquestes consideracions no es tenen, però, en compte en el pròleg de la meritòria edició, traducció i anotació d’aquest tractat sobre els vins medicinals i els destil·lats que ressenyem.

Si entreu a la web del BNIC, Le Bureau National Interprofessionnel du Cognac, hi llegireu que des de finals del segle XIII, Arnau de Vilanova, metge i teòleg, fou el primer que va destil·lar els vins francesos. Com que va professar medicina galènica a la Universitat de Montpeller, des de sempre que se l’han fet seu:

End of the 13th century: Arnaud de Villeneuve, a doctor and theologian, is the first person to distill French wines. It was at the end of the 13th century that the idea of distilling wine occurred to Frenchman, Arnaud de Villeneuve (1238-1311).

Alguns erudits aragonesos consideren que Arnau va néixer a Villanueva de Jiloca, Saragossa. Altres, amb més consistència documental, creuen que fou fill de Vilanova del Grau, actual Grau de València. Com a “metge de reis i papes”, va escriure tractats molt importants, com el Regimen sanitatis ad regem Aragonum (1308) o l’Speculum medicinae. També se li atribueixen un bon nombre d’obres alquímiques, apòcrifes, sobre les quals no entrarem. Els escrits pertanyents al corpus alquímic pseudoarnaldià transmesos per la tradició manuscrita són nombrosos. Els seus escrits mèdics demostren que tenia uns certs coneixements en l’alquímia, encara que són més aviat vagues. Al De vinis s’exagera, per exemple, les virtuts del vi d’or (recepta 12, p. 51), tret que l’allunyaria del que en veritat professava el metge valencià. El fet que el vi auri ajudés a conservar la salut jovenívola per l’entrada al cos i la sang de les virtuts del mineral, no fa creïble la seva atribució a Arnau de Vilanova. Gifreu ve a demostrar que se servia de l’alquímia per aconseguir una “veritable medicina subtilitzadora”, però no tinc prou coneixements sobre aquest tema per a subratllar-ne la veracitat. Sabem de l’existència d’un alquimista occità Perarnau de Vilanova, que hauria estat l’autor del primer nucli del corpus alquímic arnaldià. La semblança entre els cognoms hauria possibilitat aquesta confusió. El Pseudo-Arnau no és únic, al seu costat hi podríem posar la figura de Ramon Llull i molts altres.

Qui vulgui familiaritzar-se amb la seva obra mèdica, cal que tingui en consideració l’edició crítica d’Antònia Carré del Regiment de sanitat per al rei d’Aragó.[2] També la Universitat Autònoma de Barcelona aixopluga la base de dades Arnau DB. Corpus digital d’Arnau de Vilanova, projecte en què participen diversos investigadors de renom, coordinats per Sebastià Giralt. La Universitat de Barcelona i la Fundació Noguera tenen en curs de publicació l’edició de les obres mèdiques d’Arnau de Vilanova i del corpus arnaldià, dels quals n’han sortit una quinzena de volums anotats. L’any 2011, Gifreu ja havia publicat l’edició francesa del receptari que comentem.[3] L’editorial valencianista L’Oronella en va publicar l’any [2007?] una versió catalana de Vicent Lluís Simó i Santonja, d’àmbit restringit, que gairebé no va circular.[4]

Aquest llibre dels vins no és un text innovador, sinó un testimoni de la propagació de les doctrines de tradició farmacològica grecollatina, amb aportacions àrabs, entre els segles XIII i XIV. Hi ha alguns destil·lats usats com a medicaments, que permetien produir alcohol i aiguardents de tota mena. Es tracta d’una selecció de vins medicinals que contenen per a la seva elaboració una potent base d’espècies i herbes. El text traduït per Gifreu recull 51 receptes anotades de vins, amb una explicació de les seves propietats curatives. El De vinis és un tractat que insisteix en els efectes beneficiosos del vi com a aliment, però també com a remei, amb receptes sobre vins aperitius laxants, procreatius, cosmètics, oftalmològics, també vàlid per al tractament de ferides, per enfortir el cos de la gent gran, etc. Aquestes virtuts ja queden recollides en règims i escoles de sanitats. El seu prestigi, el trobem a totes les cultures i nacions, en les teories galèniques i postgalèniques. La potència del vi en el cos ha estat cantada per poetes i tractadistes d’arreu. Els metges agruparen les seves varietats segons aquests cinc principis: color, olor, gust, substància i força (vinosos, aquosos i mitjans). El professor de la Universitat de Girona Xavier Renedo i Puig ja ens va oferir “Una història del vi”basada en els escrits d’aquest menoret (Actes del Congrés Internacional Francesc Eiximenis, sis-cents anys 1409-2009), que el considerava un pecat de gola.[5] Segons Eiximenis, el vi ha de ser “fi, fresc, fred, fort, flairant o fragant, formigalejant o saltant”.

D’aquest llibret dedicat a la composició de medicaments a base del vi, n’hi havia onze edicions publicades entre 1478 i 1500. Al segle XIV fou traduït a l’hebreu, i a l’alemany al segle XV. A Alemanya, durant els segles XV i XVI se’n feren 34 edicions, encara que el text barreja també una obra d’un altre autor desconegut.

El vi amb nom de nèctar

Si acceptem que De Vinis o Llibre dels vins era una selecció de receptes de vins medicinals de finals del segle XIII, inicis del XIV, que recollia una tradició farmacològica encara més antiga (grega, romana, àrab), ens adonem que aquesta tradició, la seva possible influència, havia arribat també fins a Girona. Al segle XIV el bisbe, els canonges i el personal de servei de la catedral bevien nèctar, un vi aromatitzat, que no sé si es podria assimilar al que en altres llocs –monestir de Poblet, per exemple, però també a Girona, Occitània, Suïssa–, amb variants, en deien “piment”, “pimenta de clareia”, “clareia”, “clarea”, “hipocràs”, etc. El piment també surt esmentat en una cobla del poeta i tractadista empordanès Jofre de Foixà, mort pels volts de l’any 1300. També el coneixien Eiximenis, Roig, el Llibre de coc, una nadala anònima catalana del segle XV, etc. Fixem-nos un moment en una d’aquestes receptes traduïdes per en Gifreu: es tracta del vi aromatitzat, conegut com a nèctar.

Aquest és el text de la recepta sobre el nèctar (De vinis, núm. 43, p. 86), segons la traducció de Gifreu:

El vi anomenat nèctar s’elabora de la següent manera. Preneu dues dracmes de gingebre seleccionat, clau, cínamom, i un dracma de pebre de Guinea. Poseu en mig litre de bon vi, un vi grec, el millor. Afegiu mel o sucre a un gra de la barreja. És molt bo.

Sulpici Pontich (Bulaternera, c. 1670 – Girona, 1738), canonge de la catedral de Girona, nebot del bisbe de Girona Miquel Pontich, fou autor del Repertori per alfabètich del secretariat del molt il·lustre capítol, també citat amb eltítol Diccionario alfabético sobre todo lo perteneciente a la iglesia de Gerona (en tres volums), que encara fa molt favor als investigadors. Si entrem a veure el contingut de la lletra N, hi llegim la veu “nèctar”. Sabem que els canonges de la catedral de Girona ja en prenien l’any 1312, potser per reconfortar cos i esperit, és a dir, per aquelles èpoques en què es compilava el De vinis. El nèctar era un vi de regal, que es donava en certes festivitats. La seva regulació es troba al Llibre verd, f. 126, estatut de 1312, no el que s’assenyala en el seu repertori, potser per una posterior foliació del manuscrit. Si l’any 1312 l’arxiver Pontich ja troba documentada i establerta la beguda en aquest llibre catedralici, això vol dir que aquest consum potser ja venia codificat, com una venerable tradició, des de la segona meitat del segle XIII.

No s’ha de confondre el contingut del Llibre verd del capítol catedral de Girona (ms. 7 d’aquest arxiu, del segle XIV, amb continuacions dels segles XV i XVI) amb el contingut d’un altre còdex que pertanyia al bisbat, i que duia el mateix nom, per la seva enquadernació de pell verdosa.[6] D’aquest segon, que toca el tema del cobrament dels delmes, en podeu llegir una edició moderna editada per Elvis Mallorquí.[7]

Bevien els canonges de Girona el nèctar segons la fórmula establerta al De vinis? D’on provenia el rerefons d’aquesta beguda que l’any 1312 ja figura codificada en aquest manuscrit del capítol? Heus aquí la transcripció del text a què fa referència. Agraeixo a Joan Villar el seu ajut. Dona la impressió que nèctar equivaldria a “piment”, que es prenia acompanyat de neules. El refetorer feia la mescla, però la feina de picar el piment al morter corresponia als porters del capítol al qual també en tenien dret. El text també assenyala el calendari de les festivitats en què es podia degustar. La “justítia”, “justia”, “justella” corresponia, segons Joan Coromines, a certa mesura d’oli, de vi, etc. (DECat). La salsa seria una mescla d’espècies. Amb les neules i el nèctar feien una mena de salsa, un xucamulla?

De nebulis et nectare stabilitis sedis et sobreselens in festis tribuendis (ACG, ms. 7, f. 126v)

En lo die de Pascha dona hom a cascun canonge miga justítia de piment e .X. neules; e a les compayas semblantment, exceptats los portés e·ls stablits e·ls sobreselens, qui no prenen sinó .I. anap de piment e .IIII. neulas cascun, però aquels sobreselens qui seran a vespres, a matines e a professon de la missa.

Lo diluns de Pascha a lo metex, exceptat sobreselens qui no prenen res. E emperò lo die de Pascha reffaturer resep el terç de la portion .Iª. justítia de piment e .XX. neulas per faheduras. E l’endeman no res sinó la portion sua. E axí és en les altres festas en què fa hom piment. E fa hom piment aquets dies: primerament en la festa de Sancta Maria Canaler e a Carnestoltes, e a Pascha, [al marge a cinchogesma e Sancta Maria de Agost] e de Tots Sans, e en la festa de Nadal. E dona hom als sobreselens a Nadal, a cinchogesma e a Sancta Maria de Agost, e axí en .IIII. festas rasas, cascun del(s) sobreselens, .Iª. liura e .Iª. justítia de vin e .I. anap de piment e .IIII. neulas. El reffaturer deu fer lo piment e los portés deuen picar la salsa del piment ab mortés seus. E·ls portés deuen aver .I. onça mondada e parada.

Miquel Agustí i el Llibre dels secrets d’agricultura (1617)

Un altre tema que escapa d’aquesta breu ressenya és que l’any 1617 Miquel Agustí (Banyoles, 1560 – ?, 1630), prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Perpinyà i agrònom, va incorporar molts vins medicinals al seu Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril. Creiem que Agustí coneixia alguns d’aquests materials copiats de les edicions arnaldianes. En la “Nòmina dels autors dels quals se són tretes les matèries del present llibre dels Secrets de Agricultura” se l’esmenta (del pròleg sense foliar). També a la “Taula de las cosas més notables contengudes en los tres llibres dels Secrets de agricultura […]”, amb una entrada sobre “Vins de herbas, y de fruytes, per medecinas com se fan” es remet a un grup de receptes del text (f. 103-104): “vi adobat ab codonys”, “vi per la flaquesa del ventrell”, “vi grec”, “vi de bona digestió”, “vi […] per los vells”, vi per moure “lo ventrell”, “secrets per a fer vi de roses y altres herbas”, que ens recorden les de Vilanova. El capítol IV del llibre II ve dedicat als “secrets dels raÿms y fer los vins”. Però aquest ja seria un altre tema de recerca.

Notes

[1] Sobre aquest receptari, del qual arreu n’hi ha en llatí un centenar de còpies manuscrites, vegeu l’aportació cabdal de José RODRÍGUEZ GUERRERO, “El origen del Pseudo-arnaldiano Liber de Vinis, obra del magister Silvester (ca. 1322-1328) y su tradición manuscrita en el siglo XIV”, Azogue, 7 (2013).

[2] Arnau DE VILANOVA, Regiment de sanitat per al rei d’Aragó. Aforismes de la memòria, ed. Antònia Carré, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017.

[3] ÍDEM, Le livre des vins, traduit du latin, présenté et annoté par Patrick Gifreu, Perpinyà: Éditions de la Merci, 2011.

[4] ÍDEM, De vinis / A propòsit dels vins, introducció, transcripció, traducció i notes de Vicent Lluís Simó i Santonja, L’Oronella, [2007]. Vegeu el catàleg de la Biblioteca Nacional de España, que en disposa de tres exemplars.

[5] Vegeu ara Xavier RENEDO I PUIG, “Una història del vi segons Francesc Eiximenis”, dins Francesc Eiximenis: Vida, obra i transmissió, ed. Sadurní Martí i Xavier Renedo, Girona: Institut de Llengua i Cultura Catalanes; Universitat de Girona, 2021, p. 349-356.

[6] Vegeu Emili GRAHIT I PAPELL, “Llibre verd del cabildo de la Catedral de Gerona”, Revista Histórica, IV (1877), p. 118-119, 165-173.

[7] Elvis MALLORQUÍ, El llibre verd del Bisbe de Girona (1362-1371), Girona: Diputació de Girona, 2012.