Cada paraula té el seu temps

:: Laia DE AHUMADA :: Durant molts anys de la meva vida, em vaig dedicar a llegir manuscrits escrits per dones que havien viscut feia més de sis-cents anys. M’agradava anar a l’arxiu, asseure’m en un racó, demanar les carpetes a l’arxiver, obrir-les i endinsar-me en les vides de les dones a través de les seves paraules. M’agradava desxifrar el codi de la cal·ligrafia, la pròpia i la imposada per l’època, cada una diferent, totes amb alguna semblança. Em concentrava en cada paraula i em delia per cada secret inesperat que contenia. De vegades eren lletres il·legibles que podia, inexplicablement, llegir d’una tirada fins que, de cop i volta, m’adonava que ho estava fent; aleshores la distracció truncava la inspiració i la transcripció tornava a fer-se lenta i feixuga. Aquesta màgia mai me la vaig poder explicar sinó pel poder de la concentració, o de l’abstracció, totes dues ben presents en l’acte impúdic d’endinsar-me en vides que ni m’havien donat permís, ni s’imaginaven que algú, tants segles després, les llegiria. Aquest acte, lluny de convertir-se en tafaner, es convertia en sagrat, pel lloc i per les circumstàncies, i a mi em convertia en una sacerdotessa encarregada de transmetre tot allò que se’m revelava. Conscient d’aquesta missió, resseguia amb els dits cada traç i els transcrivia a mà en la meva llibreta. No hi havia ordinador ni em calia, cada paraula tenia el seu temps i jo l’hi respectava. Formava part d’una litúrgia: impregnar-me de la pols acumulada, acaronar les lletres, acoblar el meu pas al seu temps.

Fins que un dia ventós, passejant per terres de l’Urgell, em vaig quedar encantada contemplant un camp de blat i dins meu van ressonar aquestes paraules: “D’ara endavant només transcriuré les paraules que escrigui el vent damunt dels camps de blat”. I així va ser com, sense deixar d’estimar el llenguatge, vaig deixar de llegir manuscrits i vaig començar a herborejar, a la deriva entre plantes medicinals i aromàtiques, antigues com la mateixa vida, documentades en antics pergamins i llibres de farmàcia, lligades també a les dones, algunes monges, moltes de classe baixa, sovint mal anomenades bruixes, perquè eren autosuficients i tenien cura de la vida. M’agrada anar al camp, contemplar les plantes, i escoltar les seves històries. M’agrada desxifrar el codi taxonòmic, el propi i el familiar, cada un diferent, totes amb alguna semblança. Em concentro en cada tremolor, en cada sospir, em deleixo per cada secret inesperat que em regala. De vegades passen les hores i segueixo collint pètals, flors, tiges, fruits sense ser conscient que el temps passa, immersa en una dansa que cap distracció no em trunca, i quan ho fa, la feina de la collita es fa feixuga. És una màgia que em ve de lluny, de quan transcrivia, concentrada i absorta en vides petites que donen vida i a les que dono vida, després d’haver-los demanat, ara sí, el permís necessari. Acte sagrat un cop més, pel lloc i per les circumstàncies, que em converteix de nou en una sacerdotessa encarregada de compartir allò que se’m revela. Conscient d’aquesta missió, apresa durant tants anys d’ofici, ressegueixo amb els dits cada traç i el diposito delicadament amb les mans en el cistell, anoto i observo en la llibreta allò que aprenc de cada tacte. Cada planta té el seu temps i jo l’hi respecto. Forma part d’una nova litúrgia: impregnar-me del pol·len, acaronar les fulles, escoltar paraules mai escoltades, acoblar el meu pas al seu temps.

(Imatge: ©Laia de Ahumada, a partir d’una carta autògrafa d’Hipòlita Roís de Liori, la “trista comtessa de Palamós”)