:: Pep VILA ::
És sabut que els baladrers eren marxants ambulants, venedors, venedores, que cridaven pels carrers, pels mercats oferint els seus productes, més aviat d’escàs valor. Ara en diríem oficis no qualificats. Acompanyaven la venda de mercaderies amb una cantarella, musiqueta que, per exemple, Carles Grandó executa en el seu llibret, referenciat a la bibliografia, en el qual recull els crits amb entonació escoltats, a inicis del segle XX, al mercat de Perpinyà. Eren els representants del poble ras, acostumats a una vida dura i penosa, al costat dels pobres, dels vagabunds, dels que feien circ pel carrer. Sobreviuen com poden abans de la instauració de la Revolució Industrial, que marca un tombant en les relacions econòmiques o socials a les ciutats i viles grans.
Els podem trobar representats en auques i rodolins, també en rajoles d’oficis, en la literatura costumista de Serafí Pitarra. Com en tots aquests tipus d’auques de 48 caselles, hom combinava el dibuix i una llegenda menuda, en aquest cas que presentem, la simple traducció d’un ofici, d’algun objecte quotidià, de queviures o mercaderies que es podien trobar pels mercats. Des d’un punt de vista de la classificació, els podríem adscriure al gènere de tipus, vestits i oficis. A les nostres biblioteques i arxius n’hi ha diverses col·leccions. Una de les més importants és la de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. A mitjan segle XIX, aquest era un full de literatura de canya i cordill que tenia molta sortida, que es venia arreu. A Barcelona hi treballava la nissaga Estivill (Ignasi Estivill, el seu fill Ignasi Estivill i Cabot i el nebot d’aquest darrer, Ignasi Estivill i Coll), també Joan Llorens i Antoni Bosch. A Girona, Miquel Homs. La Biblioteca de Catalunya conserva el fons d’en Josep Pons i Massaveu. Recordem també L’auca del senyor Esteve, d’en Santiago Rusiñol (1907). A França, Les Cris de Paris (marchands ambulants) foren també un èxit editorial. Es reediten acolorits a Épinal (1860-1880), en aquells fulls inconfusibles, també a la «Bibliothèque bleue» de Troyes. Tenen a la vegada un interès literari, iconogràfic i musical.
Aquest exemplar que presento avui és prou singular. Es tracta d’una auca bilingüe en francès i català. No duu peu d’impremta. Fa anys que tinc el full fotocopiat, obsequi d’un erudit rossellonès, però conservo una impressió, més nítida, de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Sobre el seu origen, podem aventurar dues procedències. Que fos un full imprès, a inicis del segle XIX, durant la denominació napoleònica. En la casella 48 hi surt un venedor de crosses. És una referència al gran nombre d’invàlids i esguerrats producte de guerres i d’invasions? Una altra hipòtesi fora que el full fos imprès al Rosselló, com a mostra d’un plec festiu, o bé fos obra d’un afrancesat que vivia entre nosaltres. De tot el que apunto, però, no en tinc cap prova escrita. Els gravats són senzills. El full té un interès afegit per a l’estudi de la iconografia, la vestimenta dels venedors, la gestualitat, els tipus de productes oferts, les positures que presenten, el moviments de braços i mans, com es carregaven les cistelles i els paquets a l’esquena, etc. Hom venia cendra (7) —per adob?, per fer lleixiu? Curiosa figura la del barreter (25) que portava els darrers models que estaven de moda. Un home que toca el violí ven les cançons del moment (21). Figures de guix o «santi de guixi» (19), una expressió paròdica, per a les llars: generalment eren imatges de tema religiós que es posaven a les calaixeres i als dormitoris; en català, l’expressió «santi de guixi, ni cagui ni pixi, ni mengi ni bebi [sic] ni fa sacrifici» , significava que al lloc hi havia una persona beata, missaire, pobra d’esperit.
Durant la guerra del Francès existia una premsa bilingüe, al costat de bàndols, proclames, edictes, ordres, disposicions, etc. Aquests textos no han estat mai estudiats des del punt de vista de la llengua. Així, per exemple, el mariscal Auguerau, governador general de Catalunya, va emprendre reformes catalanitzadores per guanyar-se el poble. El català coexistia al costat del francès en molts documents. Qui en foren els traductors? Possiblement afrancesats, gent del Rosselló al servei dels invasors que coneixien les dues llengües. N’hi havia que treballaven per a la Gazette de Gironne (1812), impressió de la prefectura al taller tipogràfic de l’Oliva, periòdic oficial del govern napoleònic a Girona, escrit en francès, castellà i català.
El traductor pertanyia a l’àrea del català oriental per la confusió o/u («esmulet», 16; «furné», 37; «serenu», 43); els infinitius sense desinència -r, com ara «dubà» (afèresi per «adobar») (11); la confusió b/v («bi», 13); a/e («rallotgias», 40; «ascarxofas», 42). L’ofici de ramellera (14), ‘dona o noia que ven ramells de flors’, apareix documentat al DCVB en un exemple del rossellonès Jampy. Hom tradueix croquets (31) per «panallets»; pommes cuites (44) per «pomas bullidas» (?). «Marchan» (21 i 47) és un gal·licisme corrent a l’època.
Tipogràficament, l’imprès no és gaire acurat: «Le marmo tte» (33); aquest mamífer apareix al DCVB sense documentació. La (4) mostra un home que té domada una mona, que l’exhibeix muntada sobre un gos.
El full
Íncipit: «Auca de baladrés de Fransa». Vinyetes: 48; 4,5 x 4,5 mm. Plec vertical xilogràfic. Sense any, sense lloc d’impremta. N’he localitzat dos exemplars:
- Títol: Auca de baladrers de França. Fundación Centro Etnográfico Joaquín Díaz Ureña (Valladolid), Colección de Aleluyas, número de catàleg 1024.
- Títol: Auca de baladrers de França. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Les primeres sis vinyetes també es reprodueixen a «Barcelona, recorts del sigle XIX», La Esquella de la Torratxa, XXIII/1148 (11 gener 1901), p. 60.
1 Auca de baladrés de Fransa
2 Fil et rubans // Fil y beta
3 Le sonneur de cloche // El nunci
4 Le singe // La mona
5 Qui acheter marons // Qui compra castañas
6 Qui acheter raves // Qui compra rabas
7 Qui ha de la cendre // Qui té sendra
8 Qui ha des chiffons // Drapaira
9 La blanchisseuse // La bugadera
10 Brosses // Raspalls
11 Racomodeur souliers // Sabatas per dubà
12 Sourissières // Rateras
13 Du bon vin // Qui compra bi
14 La bouquetière // La ramellera
15 Oeufs // Ous
16 Rafisseur // Esmulet
17 À l’eau // Aygua
18 Le portefaix // El vidrié
19 Figures en plâtre // Santi de guixi
20 Fraises // Maduixes
21 M(archan)d de chansons // Marchan de cansons
22 Sabots // Esclops
23 Cuillières // Culleras
24 Qui veut cirage // Qui bol llustro
25 Chapeaux de mode // Barrets de moda
26 Qui acheter allumetes // Qui compra lluquets
27 Ramonneur // Escura-ximeneas
28 Estampes // Astampas
29 Chaudonier // Estaña paellas
30 Jambon frai // Parnil cuyt
31 Qui veut croquets // Qui vol panallets
32 Corbeilles // Cistellas
33 Le marmotte // La marmota
34 Carrottes // Pastanagas
35 Beurre frais // Mantega fresca
36 Lait // Llet
37 Le boulanger // El furné
38 Café // Cafè
39 Motte à bruler // Motas per cremà
40 Le bonne montre // Rallotgias
41 Qui acheter des bas // Qui compra mitchas
42 Artichauds // Ascarchofas
43 Éveileur de nuit // El serenu
44 Pommes cuites // Pomas bullidas
45 Qui veut grilles // Qui vol graellas
46 Poules // Gallinas
47 M(archan)d de livres // Marchan de llibras
48 Qui acheter bequilles // Qui compra crosas
Bibliografia sumària
AMADES, Joan, Les veus del carrer. Auca dels baladrers de Barcelona, Tarragona: Ed. El Mèdol, 2000.
AMADES, Joan; COLOMINAS, Josep; VILA, Pau, Les auques, Barcelona: Edicions Orbis, 1931.
BONAFONT, abbé, [Pastorellet de la vall d’Arles], «Crits del poble», Revue Catalane (setembre 1912), p. 265-268.
GRANDÓ, Charles, Perpignan Pittoresque. Les Cris de la Rue. Notes de Folk-lore. Perpignan: Imprimerie Comet, 1915.
KASTNER, Georges, Les voix de Paris: essai d’une histoire littéraire et musicale des cris populaires de la capitale depuis le Moyen Age jusqu’à nos jours; précédé de Considérations sur l’origine et le caractère du cri en général […] Et suivi de Les cris de Paris: grande symphonie humoristique vocale et instrumental, [paroles d’Édouard Thierry]; [musique de Georges Kastner], Paris: G. Brandus, Dufour et Cie; J. Renouard et Cie; Leipzig: F. Hofmeister; Londres: Barthès et Lowell, etc., 1857.
MILLOT, Vincent, «Les Cris de Paris, figures d’un peuple apprivoisé», Revue de la BNF, 52/1 (2016), p. 12-25.
Vademècum 