Josep Carner, poeta civil de la República Catalana

:: Pep VILA ::

L’Any Carner ha passat, com tantes altres efemèrides culturals, sense pena ni glòria. No tot és, però, culpa de la Covid-19. La societat catalana, en general, té molts altres problemes, complexos inestables i inabastables i ja no té l’orella afinada per a la lírica. Els bons poetes que feien el paper vigilant o de sentinelles del llenguatge han passat a la història. Ens ho recordava un altre poeta, mig rus mig nord-americà, Joseph Brodsky, premi Nobel l’any 1987:

La societat no té cap tipus d’obligació cap al poeta. La societat, majoria per definició, considera que té altres opcions que la de llegir poemes, per ben escrits que estiguin. El resultat del seu fracàs és la baixada o pèrdua del seu nivell de locució en què la societat cau presonera fàcilment d’un demagog o d’un tirà.

Afegim-hi el paper ridícul que la literatura juga en l’ensenyament, matèria sobre la qual Catalunya té competències exclusives, la degradació de la nostra cultura fagocitada per una altra que es mostra impecablement cruel amb la nostra, minoritzada, sense Estat ni gens d’ímpetu. A França, moltes entitats culturals tenen funcionaris que fan com de comercials de la cultura. Van als periòdics, escoles, televisions, llars de jubilats, altres entitats a vendre el producte, dediquen la seva jornada laboral a fer pedagogia sobre aquells esdeveniments importants que han costat uns diners pagats entre tots els contribuents. Què se n’ha fet, per exemple, de l’escriptor del mes? I TV3, què fa per la cultura catalana, pel món del llibre? De vegades el mitjà és el problema. Avui dia la cultura pot influir poc en la societat si no va a la conquesta del carrer. La destrucció de valors avança massa ràpida i hi ha poques contraprestacions en la seva frenètica agonia.

Formulades aquestes precisions elementals, heus aquí la meva humil aportació a l’Any Carner. L’he volgut lligar a la proclamació el 14 d’abril de 1931, per Francesc Macià, de la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. Ara fa només 90 anys. L’experiment va durar tres dies, una mica més del darrer intent fallit que tots coneixem, pel qual encara tenim gent a la presó, exiliats. No sé si cal veure en aquest anar i venir una reminiscència del mite de l’etern retorn, un procés matemàticament inevitable.

Una setmana després d’aquesta proclamació, un entusiasta Josep Carner va escriure un article a La Publicitat (any LIII, núm. 17.696, Barcelona, dissabte, 25 d’abril de 1931, p. 1), pràcticament oblidat, “Absència”. Conservo una petita col·lecció de periòdics d’aquesta època, entre els quals aquest i un del 14 d’abril. El d’octubre de 1928 Carner va començar a col·laborar a La Publicitat, òrgan del partit de Bofill. Hi treballarà fins al primer any de la guerra civil. Carner no visqué mai en una torre de vori, era un home compromès amb el país. En aquest periòdic hi ha articles polítics seus de gran volada. Tal com va dir Albert Manent, hi va practicar un republicanisme engatjat. Volia que la República es consolidés en la forma i en el fons. Tenia vocació per al periodisme polític, una faceta de la seva producció avui oblidada.

El títol de l’article em fa recordar que Josep Carner té un llibre de poemes anomenat així, on hi canta les seves pèrdues i melangies, les seves contingències biogràfiques: Absència (1957). Aquí ens mostra el seu cor fidel, batut per llargues absències, lluites per existir: “El pur palau esdevingué pedreny: / els murs són aire, el teginat de cendra”. En aquest llibre, com en el nostre article, hi tenen cabuda els conceptes de pàtria, nació. També l’he lligat a un altre poema seu, “Retorn a Catalunya”, dins del llibre Lloc. Allí hi descriu una Catalunya ideal, avui inexistent. El poeta veia en el nostre país tot un seguit de detalls i complaences als quals se sentia lligat, si més no mentalment. Si avui Carner tornés a Catalunya, com ja va fer ominosament en 1970, fugiria esparverat en respirar la viciada atmosfera en què tots sobrevivim. Tant el llibre Absència com aquest poema em suggereixen una comparança amb l’article que aneu a llegir, que no és de lectura fàcil, sobretot el tercer paràgraf. Quants dels nostres joves serien capaços, avui, de llegir aquest article?

Sempre he estat un atent lector de Josep Carner. Recordo ara amb quina precisió va dibuixar, per exemple, en poques ratlles, la figura de Jacint Verdaguer en el pròleg al llibre de Joan Moles on vindicava i defenia al capellà (Mossèn Cinto, Barcelona: Pòrtic, 1971). Referint-se al poeta de Folgueroles ens deia: “creador de la nostra llengua literària, ànima gentil successora de sant Francesc i de Ramon Llull, però, amb prou genial ardidesa per a evocar magnes cataclismes i tresques de guerra, minyó de pagesia i rei de dominis imaginatius on no es colgarà mai el sol, capellà sense gaire llatí ni teologia, però de textos que hom haurà d’estudiar mentre viurà la llengua catalana, gloriós en les lletres universals i nàufrag en un miserable estany corromput”. Genial!

I què direm de la seva llengua rica i alambinada, polida com un orient perfecte. Carner, amb una gran consciència idiomàtica, fou mestre del llenguatge. Ara ho veureu. Quants catalans que masteguen avui un català de plàstic poden entendre aquestes subtilitats, la frase destil·lada, afinada i elegant, que fa mil giragonses, que ens obliga a pensar? La vida errant de Carner, per diversos motius, feia que fos lluny de Catalunya “en moments desficiosos o gloriosos”. La carrera consular el va portar a establir-se a Le Havre entre 1927 i 1932, un port on hi havia molta vida. Crec que aquest parèntesi de la seva vida és mal estudiat. Manent diu que va obtenir aquest destí per recomanació d’Ortega i Gasset. Allí va conèixer la proclamació de la República. L’any 1932 va publicar la plaquette Sons de lira i flabiol.

Carner ens diu que fa més de deu anys que és absent de Catalunya. La seva llunyania fou, a voltes, dramàtica. Aquesta absència, la viu, però, sense desmoralitzar-se perquè mai s’ha acabat de creure que és fora del tot, si més no mentalment. Lluitava per existir i en tenia consciència. “No eren el seu fat les terres estrangeres”. En el poema “L’altre enyor” ens recorda: “Terra d’atzar, indiferent xopluc”.

Encara que físicament absent, té la memòria activa: en recorda veus familiars, la nostra parla, carrers i places, la sorollosa Rambla, els turons que són una picada d’ullet al poema de l’Aribau. Hi ha un joc anafòric entre el símbol de pàtria i els turons del Montseny. El català és un animal enyoradís. Carner no se sent un estrany. Allí on hi ha un diàleg entre catalans, allò és Catalunya: “Perquè la pàtria és omnipresent onsevulla que hi hagi grumolls seus animats”. Aquest aire modest català entre compatriotes, aquesta mentalitat casolana, s’ha remogut com un oratge. Fins llavors el país no podia manifestar les seves essències, la final destinació. Amb la proclamació de la República, Macià havia fet somoure aquesta interinitat. Ara el problema català sortia al carrer, era tema de conversa als periòdics, a les cancelleries europees, a la ràdio. Europa ja no es podia desinteressar d’un problema que afectava de retop el govern espanyol.

Perquè mai com darrera del vostre cop ressonant, oh Macià, no hem sentit tant el nostre nom col·lectiu per carrers i places i tramvies i teatres, cafès i bars de tot arreu on som.

Cal dir, però, que a França no tothom estava d’acord amb aquest pronunciament. La Publicitat d’aquest mateix dia 25 d’abril (p. 6) recull notícies en contra de la premsa reaccionària francesa.

Carner tenia el convenciment que començava una altra època gloriosa per a Catalunya, allunyada de la tutela monàrquica. La pàtria no podia ser només un record. Espanya ja no seria una madrastra, sinó una agermanadora de pobles. La perfecció, la plenitud amb què somniava Carner de l’existència del poder per a Catalunya no va quallar per les circumstàncies que tots coneixem. Sense poder no hi pot haver Estat. El gest de Macià fou un senyal d’un imminent que molts seguim esperant noranta anys després. Alguns avui podríem recordar dos versos d’Absència: “Al fatídic avui giro la cara; / tan envilit, em sembla ja difunt”. El periodista Josep Maria Planes va dir des de Mirador que davant aquest moment històric i cívic fallava la ploma, fallava la paraula. Ves per on, però, Carner va tenir temps i valor d’escriure aquest article tan valent i compromès.

Absència

Com la llarga malaltia, una absència llarga és parenta de la mort. Car la mort, en el que té de més segur, és una gradual desaparició de la memòria dels homes. No fóra, però, sinó vanitat i inutilitat doldre’s de res, ni que sigui del procés mortal; i, absent que sóc de fa més de deu anys, materialment destriat del sol nadiu, no em desmoralitza pas d’esvair-me per a d’altres en aquesta doble dissimulació meva i apagament de la curiositat aliena que comporten el temps que passa i el lloc desavinent. I així com sé que fóra injust el retret, no s’avé al meu natural l’enyorança. No puc defallir en terra estranya, perquè mai no m’hi arribo a creure del tot. Allà on vaig néixer, allà on seguidament vaig viure i van néixer els meus fills, sóc encara en certa manera, per bé que no m’hi vegin i que, ben humanament, s’acreixi la desmemòria de mi. Al fons de tot carrer —de qualsevol carrer on em faci viure el meu nomadisme professional—, passa la Rambla; més enllà dels turons que veig en un Week-end, hi ha aquells turons que han anat vivint en cants il·lustres o modestos de la nostra parla d’ençà que va descobrir-los un expatriat, Aribau, en versos d’absència. El que fou el meu lloc avesat fins més enllà de la trentena no és mai ací, però és sempre, diria, aquí mateix. I sense haver-me tornat ben bé —que jo sàpiga— un fantasma, puc veure sense ésser vist la meva terra i ciutat d’una manera poderosa i casta: poderosa perquè elimina, millor que no cap màquina moderna de rapidesa, la distància; i casta perquè va d’esperit a esperit.

Ben segur que aquesta mena d’ulterior presència no és pas un privilegi meu; ni jo, si ho creia, no ho gosaria a esmentar. Parlo acobladament —sense acudir al meu exemple sinó per dar més vívidament testimoni— de molts dels nostres que són lluny i encara prop. Però rarament un català viu sol, vull dir sense amistat avinent d’un altre català. Això almenys he trobat en els llocs més inversemblants. I així com la fe declara que Jesús serà on l’invocaran dos creients, Catalunya ve a ésser allà on hi ha un diàleg de catalans. Sempre espiritualment, és clar. I acollint-me a aquell anticonvencional criteri estètic de Maragall que tot és bell, el verd i el vermell, dic que potser no cal que els que som lluny de Catalunya en moments desficiosos o gloriosos haguem de tenir tan gran enveja dels que passen materialment per les avingudes de la metròpoli; tota vibrant d’aquelles unitats magnífiques, resplendents per damunt de l’estrellat de matisos dels partits, que han acabat per assolir la mateixa virtut de les trompetes de Jericó. Encara, de lluny estant, les veiem més excelses i més unes; i aquelles emocions populars reflectides en tanta de gernació d’ulls commoguts, de boques delirants potser no vencen en intensitat i patètic el mig saber i conjecturar, anguniar-se i debatre, nodrir l’obsessió d’indicis i d’escandallaments en la memòria i d’un garbuix d’averanys, alta nit, tot caminant per les voreres d’una ciutat indiferent (que replega al voltant vostre les escorrialles de la seva vida maquinal, com si fos amb l’esma de no destorbar-vos) tot passant al costat dels fanals insomnes, quiets amics de l’inquiet de coses remotes, i a la llum dels quals us ateny finalment la nova radiant i explosiva que us estaborneix de felicitat. Conspirar entre dos, entre dos jubilar, digueu el que vulgueu, no és tant de plànyer. Perquè la pàtria és omnipresent onsevulla que hi hagi grumolls seus animats. I la crida exquisida de les seves trepidacions va més enllà de les empentes acorruades i abasta les mateixes solituds, amb una estilitzada finor.

Però aquesta darrera vegada, en aquest mostrament memorable de Catalunya passada de l’afany a la dignitat, per compte que es tingui a moderar i ben ajustar l’expressió, bé cal reconèixer que ni les noves n’han estat enlloc migrades, ni el món se n’ha sabut ja desinteressar. A tot arreu ha estat reconegut el nostre problema com l’espina al flanc del règim espanyol caduc, i la mesura, en dies pròxims, per a la qualificació de l’estadisme dels nous governants d’Espanya. La popularitat i determinació de l’ideal de Catalunya, del qual es descompta una venturosa concreció política, és ja avui un tòpic internacional. El gest expeditiu de l’egregi Macià no solament passarà en estampes incancel·lables al culte afectiu dels venidors sinó que ha estat ja ara i a tot arreu considerat com una sòlida fermança que fossin les que fossin les paraules i, si calgués, les concessions, no pactaríem sinó en senyoria actuant. I l’obriment d’una vida nova i desembarassada que la pròspera llibertat de Catalunya representaria per a una Espanya agermanadora de pobles, no ha desvetllat aprensions (no ho oblidéssiu pas) sinó en algun país que pugui tenir interès atansat o bé remot en la mediatització de la Península. Perquè aquesta, rectament constituïda, per llei vital immancable no podrà ésser sinó mestressa de destins per tant de temps posposats a menuts interessos dinàstics, vàlida i expansiva. Per això, en aquests dies inoblidables, els catalans que som lluny de Catalunya, encesos de l’èxit, afectàvem un cert aire de modèstia. De trobar-nos, de cop i volta, com en un escenari, davant de tanta gent. Perquè mai com darrera del vostre cop ressonant, oh Macià, no hem sentit tant el nostre nom col·lectiu per carrers i places, tramvies i teatres, cafès i bars de tot arreu on som. Els diaris n’anaven plens i la T. S. F.[1] n’assabentava fins els poblets. A les portes dels periòdics, guarnides de transparents, i a les de les banques, la gent del país llegia dalerosament els telegrames de Barcelona… Potser ja serà difícil d’oblidar-nos. Perquè ara hem eixit de la vida precària, que tan sovint desdibuixa els que la menen. I tenim a la mà aquesta cosa eminentment albirable, respectable: aquesta perfecció de l’existència que és el poder.

JOSEP CARNER