Literatura i pandèmia: Quaranta segles de literatura sobre epidèmies

:: Literatura i pandèmia: Antologia de textos, edició a cura de Montserrat Camps Gaset, Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2021 (Filologia UB), 312 p. ISBN: 978-84-9168-698-9. ::

Entre les escasses aportacions positives que es poden comptar en aquest any i mig de pandèmia que arrosseguem, més enllà de les lligades als àmbits medicosanitari, farmacològic i assistencial més urgents, hi ha unes quantes iniciatives nascudes del món de les humanitats, relacionades amb la investigació i la divulgació de les grans epidèmies que fins fa quatre dies, des de la nostra òptica occidental, crèiem superades o circumscrites a regions del planeta que sempre queien lluny, un fenomen que la Covid-19 ha tornat a situar entre nosaltres, amb la globalització i la mobilitat disparant exponencialment el seu efecte respecte d’episodis semblants d’altres temps. Així, en aquests mesos han estat freqüents les notícies d’activitats i publicacions acadèmiques sobre epidèmies antigues i modernes, un tema, d’altra banda, que des de sempre ha estat força popular entre els investigadors. Per aquí cap novetat, doncs. Sí que ho és, però, l’aparició de projectes divulgatius molt interessants sobre el mateix tema, sovint a través del web i aprofitant el potencial de les TIC i les xarxes per donar-los difusió. La llista és llarga i segurament encara creixerà més. Aquí, abans d’entrar en matèria, només n’esmentaré dos en format de blog, en principi ja finalitzats. El primer és la pàgina Epidèmies a l’Edat Mitjana, a cura d’investigadors del grup IRCVM, on es poden llegir textos d’especialistes provinents de la història i la filologia, per exemple l’article del lingüista José Enrique Gargallo, “Epidèmia, passa i altres designacions romàniques connexes” —sempre és bo començar pel nom de les coses. L’altre blog és Epidemias y salud global: Reflexiones desde la historia, de la SEHM, amb un enfocament més proper a la història de la medicina, que ha combinat reflexions sobre les grans epidèmies històriques, Covid-19 inclosa, amb l’anàlisi de temes d’actualitat, especialment sobre la relació entre globalització i epidèmia i sobre la necessitat d’adoptar polítiques sanitàries de consens que responguin a la nova realitat; bona part d’aquests articles s’han recollit al volum Cuarenta historias para una cuarentena (Madrid: SEHM, 2020).

A aquestes i altres iniciatives se suma ara una altra en format tradicional en paper i des d’una aproximació bàsicament literària: l’antologia Literatura i pandèmia, preparada per Montserrat Camps Gaset i publicada per les Edicions de la Universitat de Barcelona. S’hi poden llegir 50 textos escrits al llarg de quaranta segles, des del XIX aC fins al nostre XXI, en versió catalana —en castellà els redactats originàriament en aquesta llengua. Són obres literàries, és a dir, que avui llegim com a tals, fos quin fos el seu origen, si bé es fa una excepció amb els tractats de metges catalans i occitans medievals que van escriure sobre l’epidèmia, opció perfectament lògica tenint en compte els criteris de selecció del llibre i la important contribució d’aquells autors a la matèria que l’ocupa. Qualsevol antologia literària, com a tria que és, revela línies i preferències que han de conviure amb la voluntat d’oferir una mostra generosa de la producció relacionada amb aquella matèria, allò que fa unes dècades encara se’n deia “literatura universal” i que avui es limita amb fórmules menys eurocentristes però igualment insatisfactòries com “occidental” o “europea”. El perfil de la curadora, que prové del món de la filologia clàssica, i el públic lector en català a qui s’adreça el llibre justifiquen la important presència d’autors d’aquesta procedència, des dels medievals fins als contemporanis, però també de la literatura grega antiga i moderna, al costat dels noms dels grans escriptors de referència.

Temes

Així, doncs, a través dels 50 textos de l’antologia Literatura i pandèmia, cadascun precedit de brevíssimes introduccions sobre l’autor i/o l’obra, redactades per una trentena llarga de col·laboradors, que inclouen també els traductors responsables d’algunes versions inèdites, hi apareix una extensa llista de temes relacionats amb el fenomen de les epidèmies que tornen a ser d’actualitat. Descobrir o rellegir qualsevol dels autors seleccionats implica, doncs, mirar-los amb uns ulls nous, trobar-hi detalls i sensacions que potser no ens haurien cridat l’atenció en altres temps. Tot seguit faig una ressenya ràpida dels temes principals, sense pretendre esgotar la nòmina d’autors i textos seleccionats, que trobareu completa al sumari del llibre.

El primer text de l’antologia ja sorprèn per la ironia que el lector modern hi afegeix entre línies: un poema conservat en tauletes babilòniques en accadi explica com una ofrena als déus va calmar la pesta que assolava els homes, però aquests, tot seguit, van reincidir en els antics errors (Atra-Hasis). A partir d’aquí, la reiteració gairebé cíclica d’alguns motius és constant. I és que la interpretació de les epidèmies com a càstig diví resulta habitual en els textos més antics, amb tota mena de matisos: l’inici de la Ilíada homèrica sorprèn els grecs enmig de la guerra i la pesta; a l’Èdip rei de Sòfocles, l’enquesta sobre la causa d’una epidèmia durà el personatge que l’ha obert a descobrir-se com a origen del mal; a l’Èxode bíblic, les plagues són una arma divina contra els enemics del poble escollit, però també contra l’exèrcit francès en la seva fracassada incursió als territoris catalans de Pere el Gran (Bernat Desclot, Pere Tomic), o, en un esclat de misantropia, una amenaça contra una ciutat irredimible (William Shakespeare). Ara bé, el càstig diví té utilitat com a incentiu al penediment i la preparació de l’ànima per a la reconciliació amb Déu (Cebrià de Cartago), també a través de la intercessió dels sants (Jaume de Voràgine), tot i que la idea d’un Déu exterminador és tan absurda per a l’ateu com dolorosa per a qui necessita creure-hi (Philip Roth). Els textos moderns tampoc no es deslliuren d’interpretacions irracionals sobre l’origen de l’epidèmia, com ara les teories sobre els untadors que actuen enmig de les processons religioses (Alessandro Manzoni) o sobre els caps de turc i els marginals sospitosos d’escampar el mal (Jean de La Fontaine, Àngel Guimerà), fins i tot en èpoques en què el racionalisme ja domina el discurs i es viu un auge de la divulgació científica.

Els tractadistes mèdics medievals, després de descriure els símptomes i l’itinerari de la difusió de la pandèmia, identifiquen les seves causes —la general, una conjunció d’astres; la particular, la constitució de cada cos— (Gui de Chaulhac), i aporten mesures higièniques i dietètiques per prevenir o actuar contra la característica més colpidora de l’epidèmia ahir i avui, la rapidesa en la transmissió (Jaume d’Agramont, Lluís Alcanyís); per vies paral·leles corren les prescripcions dels textos religiosos (Talmud) o les notes dels quaderns de Leonardo da Vinci. Agramont adverteix, però, que així com hi ha una “pestilència naturalment entesa”, és a dir, física, mèdica, també n’hi ha una altra de “moral”. De fet, Tucídides havia estat dels primers a relatar amb detall els efectes desoladors i anàrquics que l’horror provocat per la malaltia global té no tan sols sobre el cos (Hermann Hesse), sinó sobre el comportament dels individus i la societat; Lucreci ho condensa en uns pocs versos; Geoffrey Chaucer ho exemplifica en un conte que per al lector modern resulta d’humor negríssim.

El caràcter “democràtic” de l’epidèmia, que no respecta les jerarquies socials, polítiques o religioses, impulsa els més benestants a fugir-ne i construir-se paradisos regits per normes de civilització cultes i elegants, autoimposades en un exercici arbitrari que crea la il·lusió de restar al marge del mal (Giovanni Boccaccio), una il·lusió dramàticament vana segons un conte d’Edgar Allan Poe —una mena d’anti-pròleg del Decameró—, o que s’assumeix amb consciència de la seva fragilitat perquè “allò que destrueix atrau”, segons l’himne a la pesta d’Aleksandr Puixkin, i el que queda és el moment, l’aquí i ara, el pur esclat de la vida (Virginia Woolf). L’allunyament de la ciutat i els seus perills també es pot viure com un punt d’inflexió biogràfic, sobretot si el moment és de la descoberta de la vocació durant la joventut (Josep Pla) o un record d’infantesa que torna arran de la mort d’un ésser estimat (Gabriel García Márquez). Val a dir que el somni de civilitat també mou els mateixos malalts, segregats i reduïts a la vida al gueto per la població no infectada, per exemple els llebrosos (Jean Bodel, Galàtia Kazantzaki). L’estigmatització (Tristany i Isolda de Berol, Gabriel Miró) i el sentiment de solitud i incomprensió que es deriva de l’aïllament, però, agreuja la mateixa malaltia —que, en majúscula, és la sida en Robert Saladrigas.

La resposta de les societats occidentals modernes, alfabetitzades, (ben) informades i altament medicalitzades, a les diferents malures epidèmiques (pestes, còlera, poliomielitis, grip espanyola, sida, etc.), és un anar i venir entre la por al contagi, en general, i, en particular, als infectats que no manifesten símptomes o no es reconeixen com a tals (Marcel Schwob), la fugida —“cito, longe, tarde”: ‘[vés-te’n] de seguida, lluny, [torna] tard’, fa un antic remei contra la pesta— i la indiferència o la negació que precedeixen la caiguda de les quarantenes i altres restriccions i la tornada a la normalitat, sobretot a les grans ciutats (Daniel Defoe). Miquel Parets ja posa exemples, a mitjan segle XVII, de les conseqüències sanitàries d’algunes decisions preses a partir de criteris econòmics, un conflicte pervers ahir i avui (Aléxandros Papadiamandis, Thomas Mann). I és que la banalització de l’epidèmia, pels motius que sigui, no és incompatible amb l’accés a la informació (François-René de Chateaubriand) i amb la consciència dels més lúcids que les noves malalties globals reprodueixen patrons d’un passat que fins i tot ja compta amb una tradició literària pròpia (les cròniques periodístiques de Heinrich Heine citen Tucídides i el Decameró).

Finalment, el vell paral·lelisme ja esmentat entre l’epidèmia “natural” i la “moral” reapareix amb formes renovades al llarg dels segles. Al costat de novel·les, contes, poemes, drames, cròniques o relacions que rememoren episodis epidèmics concrets de l’Antiguitat, medievals, moderns o contemporanis com els que s’han citat fins ara, hi ha obres que defugen la contextualització històrica, només s’hi acullen vagament com a pretext inicial o, senzillament, imaginen epidèmies fictícies que sovint amenacen amb la desaparició de l’home sobre el planeta (Mary Shelley, José Saramago, Montserrat Julió) i adquireixen un caràcter simbòlic que obre les portes a discursos sobre la mateixa naturalesa humana (Fiódor Dostoievski, Albert Camus, Eugène Ionesco).

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.