“Qui vol portar l’arjau?” Un homenatge, amb el pretext d’un poema de Ruyra, als presos polítics i exiliats catalans

“Com la llibertat sia una de les principals excel·lències que sien en els homes francs e la servitud sia per les lleis comparada a la mort” (Eiximenis)

 

Apoderem-nos del timó

Sí, sí, estic d’acord que potser m’ho he fet venir una mica bé, però la llicència que em prenc, el lector ja em jutjarà, crec que bé s’ho valia. La lectura d’un poema de Joaquim Ruyra, publicat el 21 d’agost de l’any 1898 a La Renaixensa de Barcelona, en plena crisi colonial espanyola, d’autoestima nacional, de depressió col·lectiva que tan anguniejava Maragall, redescobert l’any 1991 per Maria Lluïsa Julià, que com llegirem conté algunes sàvies reflexions d’actualitat, em serveix de pretext per fer un petit homenatge a la gent empresonada, als amargs exiliats, a gent que ha patit i encara pateix pel “procés”. Sempre que estic al carrer amb un teló de pluja grisa o un esclat de sol penso en la llum feble amb què respiren els nostres empresonats, tancats en una cel·la, balancejats lluny de casa en una corda fluixa de pors. També val per als amics de Brussel·les. I és que el relat independentista encara no està tancat… Tot són angles morts. Soc conscient que amb alguns líders tancats a la presó i altres d’exiliats, tot encara es fa molt més difícil. La imposició jeràrquica, els dogmes continuen. Veureu que el poema manté tota la seva vigència. Vegem-ho!

Han passat més de cent anys des que el text de Ruyra fou escrit i el moll de la seva reflexió no ha caducat, ans bé té encara una dimensió singular, profètica. Hi ha més d’un paral·lelisme amb la situació actual. Adonem-nos-en, de tot el temps que hem patit, perdut, a voltes, amb queixes i debats estèrils. Les crisis catalanes no deixen de ser cícliques. Hi ha debats que travessen recurrentment la nostra societat. El jurista i polític català Joan Pere Fontanella (1575-1649) ja va deixar escrit al seu moment que érem un poble més aviat covard.[1] Als anys 20 i 30 del segle passat Gaziel escrivia al diari madrileny El Sol: “Todo porvenir depende de si Castilla es o no capaz de comprender generosamente las diversidades peninsulares”. I amb aquestes dificultats continuem pels segles dels segles!

La poesia de Ruyra, com també la de Caterina Albert, ha estat menystinguda i oblidada a favor de la seva magnífica prosa, però aquest home de Blanes tenia poemes esplèndids i compromesos com ara aquest. No era un esteta que només somiava truites, que s’embadalia davant el vertigen del mar. Ruyra, mitjançant el recurs retòric, mil·lenari, del somni i un símil mariner, en un ambient nocturn, a les palpentes, s’adona que el poble català navega amb l’aigua al coll, sense rumb i sense nord, i qui mena l’arjau, és a dir, la canya del timó per controlar el rumb del vaixell fixat, és un corsari foraster (tots sabem qui és encara nostramo). La barca es desfà. Els navegants ploren i ploren, es queixen, maleeixen la seva sort. Ruyra té familiars i amics que estima, que pateixen per aquesta situació, però ningú no té “cordons” per agafar el timó general: “i amb rostre trist i aire d’esclau / la vista aparten de l’arjau”. El poeta vol fer-nos adonar, en aquest poema patriòtic conservador, de la manca de dignitat de molta gent del nostre poble que es desentén del país, burgesia inclosa, que per moltes raons s’estimen més ser esclaus. No ens volem a nosaltres mateixos. Llavors, ja a l’any 1898, semblava que no hi havia d’haver lloc per al gemec, ni per als crits, ni per a la queixa. Ruyra maleeix amb totes les seves forces molts catalans de llavors: les classes dirigents, el poble victimista, el silenci còmplice, que per interessos particulars no vol fer res, ni deixa fer res per deixar de ser manat d’una vegada per totes. No s’hi val a donar les culpes a la lluna. Més de cent anys després de la seva publicació, el debat per superar aquesta dependència encara és viu. No sé si el poema de Ruyra era un petit manual de sedició, desitjava només encendre els ànims. Potser ell també buscava fer una mena de front comú de base social. Era  la desesperació, com deia Thomas Carlyle, de no trobar herois que dirigissin un poble sense nord? Vicens Vives també ens parlava de la dificultat de ser dels catalans, molts ho voldríem, però no ens hi acabem d’abocar. No recordo ara qui argumentava  que ens manca menys voluntat i més ser! El català sempre ha tingut por de ser ell mateix.

Callats i a la barca, l’aventura mai no serà arriscada. Apoderem-nos del timó! Estem advertits, altra volta, sobre el repte. Ni l’aire que respirem és innocent! No sé si estarem a l’altura en un altre moment històric.

De nit

Quan del crepuscle mor lo foc,
quan los aucells se’n van a joc,
quan la xibeca amb son xutar
sembla silenci reclamar,
quan en la fosca el bosc se perd,
quan lo quintar queda desert,
i, amb la basarda de la nit,
sol, meditant, quedo adormit,
un somni estrany, que el cor m’omplena,
m’apena, m’apena.

*

Veig-me amb lo poble català
en una barca, que es desfà.
D’aquella nau lo timoner
és un corsari foraster,
que ens du a la pèrdua i a la mort,
navegant sempre sense nord.
Veig que la barca es va enfonsant…
Oic ressonar arreu lo plant
de fills, germans… de sers que adoro,
i ploro i ploro.

*

I crido, crido amb veu de tro:
apoderem-nos del timó.
Mes ningú em sent… Los meus germans
damunt del pit creuen les mans
i amb rostre trist i aire d’esclau
la vista aparten de l’arjau.
Quan veig això, quan miro això
fuig del meu pit la compassió;
ja no gemego, ja no em queixo:
maleeixo, maleeixo!

 

Joaquim Ruyra

Nota

[1] “Els catalans només tenen aquest defecte, que no són tan atrevits com la gent d’altres nacions: sempre tenen por que els reprenguin. Per això no escriuen gaire i espontàniament defugen de figurar en públic; actitud ben lamentable, donat que d’entre ells, molts podrien presentar-se públicament sense temor” (J. P. FONTANELLA, Tractatus de Pactis Nuptialibus (Ginebra, 1752, cl. 3, Gl. 1, núm. 32 in fine). Reflexió transcrita, traduïda del llatí, que figura en el llibre Homenatge d’Olot a Joan Pere Fontanella, Olot: Ajuntament, 1991.

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.