La primera “crònica” sobre els Borja: Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja, de Joan Baptista Roig de la Penya (1621)

:: Joan Baptista ROIG DE LA PENYA, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja: La primera crònica sobre els Borja, edició crítica a cura de Joan Iborra i Maria Toldrà, València: Tres i Quatre; IIEB, 2019 (Biblioteca Borja Minor, 6), 280 p. ISBN 978-84-17469-14-6. ::

Una de les línies de treball de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians se centra en la recuperació de textos inèdits o poc coneguts sobre els Borja, siguin de caràcter històric o literari. És una tasca necessària, que es complementa amb dues línies paral·leles: la publicació de treballs d’investigació sobre el tema, d’una banda, i la divulgació d’obres clàssiques sobre els Borja a través de traduccions al català o d’antologies, de l’altra.

D’aquella primera línia, n’és una mostra la recent edició d’una obra inèdita, la Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja, també coneguda com a Origen ilustre de los Borjas, escrita el 1621 pel jurista valencià Joan Baptista Roig de la Penya. Aquest breu text no destaca especialment pel seu valor literari –no aporta gran cosa a la història de la literatura catalana en llengua castellana durant l’edat moderna–, però té un doble interès. En primer lloc perquè és la primera obra autònoma que s’enfronta a la història de la família Borja de forma global des d’un punt de vista genealògic i històric, més enllà de les genealogies o les referències incloses en obres més generals escrites anteriorment; en aquest sentit, podríem dir que és la primera “crònica” sobre els Borja, des dels seus orígens fins a l’època de l’autor, per bé que, per ser precisos, caldria descriure-la com a discurs o tractat historicogenealògic. En segon lloc, l’interès de la Progenie clara rau en el fet que se situa al marge de la cèlebre “llegenda negra” borgiana difosa des del pontificat d’Alexandre VI per motius polítics i alimentada en represes al llarg dels segles que en subratllen el matís polític, el religiós, el literari o les seves possibles combinacions. En tot cas, la Progenie clara és una mostra d’una “llegenda blanca” familiar, entenent amb això el to encomiàstic que caracteritza els discursos d’enaltiment historicogenealògic dels grans llinatges de la noblesa europea de l’edat moderna, relats, sovint encàrrec de membres de la família interessada, amb un important entroncament en la historiografia coetània, de la qual manlleven fonts i metodologia, així com l’atenció al tractament dels orígens i el paper central, estructurador, de la línia genealògica. En la concepció medieval i moderna, els orígens són la base del prestigi d’un personatge, una dinastia, un poble o una ciutat, i es basen en la reconstrucció d’uns precedents mítics que els fan derivar del llegendari clàssic, bíblic o medieval. El disseny de l’arbre genealògic i el seu desenvolupament a través d’enllaços matrimonials i de les branques familiars donen fe que l’essència d’aquests orígens s’ha transmès sense solució de continuïtat fins a l’última generació del llinatge objecte d’estudi, al qual sol pertànyer el comitent de l’obra, en el cas de la Progenie clara el setè duc de Gandia, Carles Francesc de Borja i de Velasco, a qui va dedicada.

L’edició que es presenta avui al lector com a sisè lliurament de la col·lecció “Biblioteca Borja Minor” ha estat preparada per Joan Iborra i Maria Toldrà, que firmen una extensa introducció sobre l’autor, l’obra i el seu context. El filòleg i historiador Joan Iborra hi recupera, revisat, un detallat estudi biogràfic seu anterior sobre el jurista Joan Baptista Roig de la Penya (1590-1650), advocat de la ciutat de València, secretari del duc de Vilafermosa, relacionat amb la cort dels ducs de Gandia (el setè duc i altres figures tan influents de la família com el seu germà el cardenal Gaspar de Borja i de Velasco, i la duquessa mare Juana de Velasco, cambrera de dues reines hispàniques). Roig de la Penya, de qui també ens ha arribat una breu producció poètica de certamen en català, és sobretot autor d’obres en castellà que es poden classificar en els gèneres de la història universal, la història genealògica i el memorial politicojurídic.

La biografia de Roig il·lustra un perfil de jurista, genealogista i historiador que reapareix en altres autors d’una florida d’obres sobre els Borja, de la primera meitat del segle XVII, la majoria inèdites i poc estudiades, que la filòloga Maria Toldrà analitza en la mateixa introducció, i de les quals la Progenie clara és un dels primers exemplars. Aquesta florida se situa en el context de diversos projectes d’enaltiment familiar promoguts des de la cort ducal de Gandia, que s’erigeix com a branca principal derivada del papa Alexandre –amb el precedent del cinquè duc i fill de sant Francesc de Borja, Carles de Borja i de Castro, per a qui escriu Viciana; el setè duc, Carles Francesc; el vuitè, Francesc Pasqual de Borja i Doria, al costat del seu fill Francesc de Borja i Doria, marquès de Llombai–, però també per un influent eclesiàstic del llinatge a Roma i a la cort reial, el cardenal Gaspar de Borja i de Velasco. Els autors d’aquelles obres borgianes –els valencians Roig de la Penya i Jaume Bendicho, els castellans Melchor de Tebes i Juan Alonso Calderón, els aragonesos Vicente de Albis i José Pellicer– parteixen sovint d’arguments ja esbossats per Jerónimo Zurita, Martí de Viciana, Francesc Diago i, sobretot, Gaspar Escolano sobre els orígens dels Borja i els primers membres coneguts de la família, els de la Conquesta. La polèmica se centra sobretot al voltant d’una hipòtesi que es consolida al XVII i encara es troba en textos de principis del XX: la relació dels Borja amb Pero d’Atarés, senyor de la vila aragonesa de Borja i candidat frustrat a la successió del regne d’Aragó. Aquesta última circumstància, destacada per Zurita, havia disparat la possibilitat d’un possible origen reial que, en conseqüència, els Borja compartirien. La branca –masculina o femenina, legítima o il·legítima– per la qual es transmetria aquesta sang reial abans que els arxius confirmessin l’existència documental dels Borja de la Conquesta i, sobretot, dels avantpassats immediats dels papes Calixt III i Alexandre VI, donà peu a una sèrie de discussions, sovint llargues i envitricollades, que aquells autors fonamenten en fonts historiogràfiques i documentals, en hipòtesis personals o en falsificacions de fabricació pròpia. La primerenca contribució de Roig de la Penya, que es va quedar pràcticament sol en la defensa d’una ascendència reial per via femenina a través dels comtes de Bearn, es basa sobretot en la confecció de falsos en diverses llengües i pertanyents a gèneres diferents. A la Progenie clara n’hi ha un parell de mostres: la primera és una relació d’un tal Carles Lleonard del Puig comentada pel seu net Miquel Lleonard per a Viciana; però la més destacable és un pergamí suposadament confeccionat per ordre del papa Alexandre VI el 1503, en el qual es recreen des d’una àpoca del segle XIII fins a un expedient d’ingrés a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, passant per un extracte d’una crònica sobre les Germanies i una cobla “llemosina” atribuïda a Ausiàs Marc o a Jaume Roig (inc.: “Del tronc d’en Ramir na Sanxa li’s dona”), que ja anuncia l’estil de les famoses Trobes atribuïdes a mossèn Jaume Febrer. L’atzar de la conservació ha permès que puguem consultar aquest pergamí, que es custodiava a l’arxiu ducal de Gandia; Roig va explotar-lo profusament a la Progenie clara i, uns anys després, cap al 1635, en una segona obra borgiana molt més ambiciosa, la Historia genealógica de la excelentísima familia de Borja, dedicada al cardenal Gaspar, on el recurs als falsos es multiplica i el mateix autor gosa remuntar els seus propis orígens a Aldonça Roig, amant de Ferran el Catòlic, i al citat metge i escriptor Jaume Roig.

La introducció d’aquesta edició de la Progenie clara es completa amb una detallada descripció dels manuscrits de Madrid, Toledo i València on es conserven les còpies manuscrites de les obres borgianes de Roig de la Penya, en algun cas al costat dels textos sobre el mateix tema escrits pels autors esmentats més amunt, amb l’objectiu de desfer els errors repetits per la bibliografia sobre la tradició textual d’aquestes obres, de vegades projectes inacabats o parcials escampats entre diferents volums.

L’edició de la Progenie clara es basa en el manuscrit probablement autògraf de 1621, que es conservava a l’antic arxiu ducal de Gandia (avui a l’Arxiu de la Noblesa, a Toledo). Pocs anys després, el 1635, se’n va fer una còpia autenticada notarialment. Un segle més tard, una còpia setcentista en mans de l’erudit Agustí Sales, cronista oficial de la ciutat i el regne de València, va ser objecte de compulsa, a instàncies de Gregori Maians, durant el plet successori del ducat de Gandia posterior a la mort de l’últim duc de Gandia sense descendència el 1740. La present edició pren, doncs, com a manuscrit base l’exemplar de l’arxiu ducal, completat amb la continuació anònima que es llegeix al manuscrit setcentista de Sales, que actualitza la història familiar fins al plet successori que va posar el ducat en mans del comte duc de Benavente. A l’aparat crític es recullen les incidències del manuscrit base, a més de les variants de les còpies de 1635 i del segle XVIII. L’anotació dels editors se centra en la identificació de les fonts –aprofitant les notes de Sales a la seva còpia–, la contextualització històrica del relat de Roig i el comentari dels arguments esgrimits per aquest en relació amb altres obres borgianes del XVII, especialment amb la Historia genealógica del mateix autor, una obra que, per la seva ambició, mereixeria un estudi més aprofundit.

Los refferidos descuydos de los passados y sus tibias y escasas relaciones, con los incendios y cruel inclemencia de los comuneros [i.e. els agermanats], enemigos de la nobleza, escurecieron el origen y resplandor de mil familias illustres, y una d’ellas, que es la excelentíssima de Borja, alcançó también parte d’este daño.

No solamente la común tradición, que es de tanta substancia y fuerça, averigua que su derivación y origen fue de la cepa y rodilla de aquel insigne príncipe don Pedro de Atarés, señor de Borja, que tan próximo estuvo de ver adornadas sus sienes con la real diadema de Aragón y Navarra, pero no se escusan autores conocidos en verificar esta certeza, como también muchas relaciones de personas graves, y finalmente los instrumentos possitivos, que son los que concluyen y sellan.

(Publicat anteriorment a Els Borja (22/10/2019)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.