Dones Borja: governadores, escriptores i comitents d’art

:: Maria TOLDRÀ ::

:: Verònica ZARAGOZA GÓMEZ, Les dones Borja: històries de poder i protagonisme ocult, València: Edicions Tres i Quatre; Institut Internacional d’Estudis Borgians, 2022 (Biblioteca Borja Minor, 7), 340 p. ISBN 978-84-17469-57-3. ::

D’aquest llibre, cal començar a parlar-ne des de la mateixa imatge de coberta, una proposta de l’autora, la filòloga valenciana Verònica Zaragoza (Universitat de València), que és tota una declaració de principis: aquest grup d’àngels i monges coronades de flors i aureolades de santedat és un fragment d’una bella i poc coneguda obra conservada al Museu de Santa Clara de Gandia, “Arcàngels i santes clarisses”, un oli sobre llenç del segle XVII atribuït a Jeroni Jacint Espinosa. La primera vegada que la vaig veure, em va venir de seguida al cap, i com a contrast, la Primavera botticelliana, un altre feliç aplec floral de dames, mites i al·legories, que fàcilment ens porta a Lucrècia Borja, si recordem la Flora de Bartolomeo Veneto o la santa Caterina de l’Apartament Borja amb qui des de fa temps se l’ha volgut identificar, amb més o menys consens entre la crítica. Però no, tot i que un títol com Les dones Borja fa volar la imaginació cap a l’entorn de Lucrècia i el tombant dels segles XV i XVI, és a dir, cap a l’esplendor del Renaixement italià, no és això: l’itinerari de vides que l’autora ens ofereix, sense deixar de passar-hi, transita per uns marges molt més amples i comprehensius en el temps i en l’espai. En resum: Lucrècia hi és, és clar, però, tot i que se li dedica un dels capítols centrals del llibre, el quart, ja no n’és la protagonista.

Aquestes Dones Borja es presenten com una col·lecció de set biografies, més un retrat de grup, de diferents personatges femenins del llinatge Borja dels segles XV-XVII, documentades al regne de València, a Itàlia i a Aragó. També es poden veure com tres parelles de mare i filla: Isabel de Borja (c. 1400-1468) i Tecla de Borja (1435-1459) (cap. 1 i 2), Vannozza Cattanei (1442-1518) i Lucrècia Borja (1480-1519) (cap. 3 i 4), Maria Enríquez (c. 1474-1537) i Isabel de Borja i Enríquez (1498-1557) (cap. 5 i 7), més una neboda d’aquesta, Lluïsa de Borja i d’Aragó (1520-1560) (cap. 8), i un capítol panoràmic sobre les monges borgianes de Santa Clara de Gandia dels segles XVI-XVII (cap. 6).

No són pas noms desconeguts; tradicionalment se les havia estudiat en relació amb el corresponent baró cèlebre del llinatge amb qui estaven emparentades: la primera Isabel i Tecla, germana i neboda del primer papa Borja, Calixt III, com a membres d’aquell grup de dones borgianes que de València estant pidolaven i obtenien favors del seu cèlebre parent, fins al punt que a la ciutat corrien comentaris sobre les “bisbesses” que ocupaven el palau episcopal; la mateixa Tecla, Vannozza i Lucrècia, com a germana, amant i filla del segon papa Borja, Alexandre VI, respectivament –l’última sempre llegida en clau del context italià en què va néixer i morir, peó indefens o pervers, segons qui escrivia, de la política matrimonial del pare i el germà gran, Cèsar, i després mare de la prole del duc Alfons de Ferrara. El nom de Maria Enríquez, viuda jove i exemplar, en contrast amb la cunyada Lucrècia, anava lligat a la història dels primers ducs borgians de Gandia, amb els anys convulsos de la Germania, però també amb l’encimbellament a la cort imperial on ja tindria un paper destacat el quart duc, Francesc de Borja. A partir d’aquí, ja trobàvem les dones Borja sovint en un entorn de vida religiosa, sigui al segle (Lluïsa de Borja, germana del “duc sant” i ella mateixa coneguda com a “santa duquessa”), sigui al claustre (la mateixa Maria i la segona Isabel, àvia i tia de sant Francesc, i la trentena de parentes i filles dels successius ducs de Gandia que poblarien el monestir de Santa Clara, aparentment lliurades a la vida contemplativa i a l’oració intercessora a favor dels familiars).

Posteriorment, alguns corrents de la historiografia moderna han permès donar profunditat a aquestes figures, enfocant amb nova llum aspectes fins llavors considerats secundaris quan anaven relacionats a un nom femení. L’activitat cultural i com a comitents d’art de les dones Borja ha estat potser el primer a ser reconegut i més ben estudiat (Maria Enríquez i Lluïsa de Borja, per no citar els de fa temps ben coneguts cercles literaris de la cort ferraresa de Lucrècia). Encara més, la funció de les dones nobles com a governadores i administradores dels seus territoris i de les seves corts ha fet redescobrir la figura de la primera Isabel, que hagué de lluitar per mantenir el patrimoni dels fills en moments crítics provocats per les bregues feudals del marit i després per la prematura mort d’aquest. Més atenció ha merescut darrerament l’acció de govern de Maria Enríquez, viuda al càrrec d’un ducat de recent creació i impulsora d’una important activitat de mecenatge artístic i renovació espiritual en què es va implicar ella mateixa amb l’ingrés a Santa Clara un cop el seu fill hagué accedit al govern. Finalment, és el cas de la mateixa Lucrècia, de qui la recent (2020) publicació de l’epistolari ha posat a l’abast del públic les fonts documentals que la consoliden com a personatge amb entitat pròpia en la política italiana de l’època, a la Roma papal i, sobretot, al ducat de Ferrara, amb una imatge resultant que segurament no podrà esborrar la “llegenda negra”, però la redimensiona en allò que va ser realment: en origen, un episodi històric de caire propagandístic, certament molt interessant com a tal, però que cal saber deslligar de l’estudi del personatge per ell mateix, i que amb el temps, sobretot des del segle XIX, va desenvolupar-se en el vessant literari i en la cultura popular amb un èxit que ha perviscut fins avui. En l’àmbit estrictament literari, ara ja sabem que l’enigmàtica Tecla de Borja, fins fa poc pràcticament només considerada a la llum d’un debat poètic amb Ausiàs Marc i com a destinatària de versos llatins arran de la mort prematura, és un entre altres noms femenins que emergeixen lentament en la vida literària i cultural de la València del segle XV. Més discretes i oblidades, de les monges borgianes de Gandia ja teníem pistes que algunes, entre les quals destaca la segona Isabel (sor Francesca de Jesús), havien deixat obra escrita, sovint il·localitzada o directament destruïda, i que havien jugat un paper actiu en fundacions religioses a Castella (Descalzas Reales).

Les aportacions de totes aquestes línies d’investigació conflueixen ara en la col·lecció de biografies de dones borgianes que presenta Verònica Zaragoza, anotades i completades amb una bibliografia i un índex onomàstic. Són capítols que es poden llegir de forma autònoma, però hi ha un fil conductor que els uneix i els dona coherència: l’aproximació metodològica des del camp dels estudis sobre la dona, que recolza en el sòlid bagatge acadèmic d’una investigadora especialitzada en l’estudi de la cultura literària i en particular de la producció escrita d’autoria femenina a l’antiga Corona d’Aragó durant els segles XVI-XVIII, tema sobre el qual ja va versar la seva tesi doctoral: “En vers vull desafiar…”. La poesia femenina a l’àmbit català (segles XVI-XVIII). Edició crítica (Universitat de Girona, 2016). Aquell enfocament metodòlogic explica també el to “militant” que el lector advertirà en més d’un passatge, perquè l’objectiu general del llibre es deixa ben clar al pròleg (p. 14):

L’objectiu d’aquest llibre és, precisament, projectar una nova llum sobre la capacitat d’acció i l’autoritat que van arribar a adquirir algunes dones Borja al si familiar i traçar la trajectòria d’unes experiències vitals que van marcar l’evolució ascendent del llinatge; unes contribucions que, fins al moment, no havien rebut tota l’atenció que mereixen.

És a dir, més enllà de les individualitats descrites, els episodis vitals de cadascuna es llegeixen a partir del que sabem sobre el context històric, social i cultural en què es van moure, segons les línies més recents de la investigació sobre la dona a la Corona d’Aragó durant les edats medieval i moderna, i a partir de la identificació del rol que van jugar en les seves respectives societats; sempre que ha calgut, aquesta lectura s’ha fet a la llum i en contrast del discurs oficial coetani sobre el paper de la dona, tant en l’àmbit laic com en el religiós. És així com, de les dades biogràfiques, la majoria conegudes, se n’extreuen elements definitoris que ens les dibuixen ara com a mostres de diferents perfils d’actuació de les dones nobles de l’època: els de governadora i administradora al costat o en substitució del marit, el pare, etc., absent, de dona de negocis, de comitent de creacions artístiques que exalten el propi llinatge i la cort que presideixen, de fundadores religioses i de creadores d’obra literària.

Reprenent el que deia al començament, sens dubte les pàgines més novedoses i personals del llibre són les dedicades a les monges Borja que van formar part de la comunitat de clarisses de Gandia. Zaragoza, que és una de les millors coneixedores de la cultura monàstica femenina a la Corona d’Aragó de l’edat moderna, desfà la imatge tradicional sobre aquest nombrós grup de noies de la família recloses al claustre i ens n’ofereix un discurs actualitzat: són dones alfabetitzades i que en força casos han rebut una bona educació, que gestionen les seves comunitats, en relació contínua amb la cort ducal però també amb la reial, amb l’antic duc i després general dels jesuïtes Francesc de Borja i amb la mateixa Companyia i altres convents del seu orde, autores de textos espirituals, i que tenen biografies literàries i fundacionals que remeten en última instància al model de santa Teresa de Jesús, un nom imprescindible per entendre la producció escrita femenina en els territoris hispànics durant l’edat moderna. Són aquelles clarisses acompanyades d’arcàngels del llenç de Santa Clara que, a la segona meitat del segle XVI i al XVII, tenen un paper important, al costat de la memòria dels dos papes i del sant de la família, en la consolidació del prestigi amb què el llinatge Borja es presenta –sigui al ducat, a la cort dels Àustria o davant de les potències italianes– a través dels escriptors àulics i els artistes al servei dels ducs i els prelats de la família.

Perquè en això consisteix un dels punts forts d’aquest llibre: l’haver posat el focus en un aspecte fins ara secundari en la historiografia borgiana, com ho és el paper de les dones del llinatge en la consolidació del prestigi familiar durant tres segles, més enllà del seu paper com a garants de la perpetuació de la nissaga o intercessores espirituals. Aquí el llibre de Verònica Zaragoza obre noves vies de treball, especialment en la recerca que l’autora té en curs des de fa temps sobre la localització i l’estudi dels escassos testimonis de la producció escrita d’aquelles monges, una empresa que sens dubte aportarà notícies interessants.

I posats a fer, no puc estar-me de demanar que en un futur no gaire llunyà el camí encetat ara per l’autora amb aquesta selecció de dones s’ampliï amb altres noms de l’entorn borgià més modern, encara poc conegut, que prometen biografies tan il·luminadores com aquestes. Valgui com a exemple la duquessa Juana Fernández de Velasco, dona del sisè duc Francesc Tomàs de Borja i de Centelles (1551-1595), cambrera de reines i promotora d’alguns dels treballs àulics de glorificació del llinatge ja esmentats.

(Publicat anteriorment a Els Borja. Imatge destacada: “Arcàngels i santes clarisses”, atribuït a Jeroni Jacint Espinosa, Museu de Santa Clara, Gandia, MC077)