Una «patrica-patroca» rossellonesa per anar a matar els jueus (1934)

:: Pep VILA ::

Si consultem el significat del mot «patrica-patroca» al Vocabulari Rossellonès de Renat Botet (1997: 249), veurem que ens dona aquesta definició:

bruit infernal que faisaient les enfants munis de crécelles, de massues, de claquoirs, le Jeudi Sant dans les églises (v. fassos): «Quin Déu s’ha mort? La patrica-patroca / aixeca dins la nau discordants remós» (P. B., «El nostre cel», Almanac català-rossellonès, 1930, p. 34).

Aquesta onomatopeia apareix consignada al costat de «patric-patroc», que designa «du pas d’un cheval sur une chaussée pavée ou asphaltée». Aquest mot, no l’hem sabut trobat referenciat ni al DCVB ni al DECLC. A Catalunya són conegudes com a «matraques», «estrèpits de Setmana Santa», «carraus», «maçoles»… La paraula «matraca» ve de l’àrab «mitraqa», que significa ‘martell’, i de «táraq», que vol dir ‘colpejar’.

Segons el senyor Cédrik Blanch, tècnic de la Casa Pairal de Perpinyà, inaugurada l’any 1963, a qui dec aquestes primeres informacions, els dibuixos i una fotografia, aquí reproduïda, d’aquesta celebració penosa al poble de Cornellà de Conflent:

A França s’anomenen «contre-cloches» els instruments d’anunci del Triduum pascual, dies en que es penja les cordes de les campanes mentre «van a Roma o a Compostela». A la Catalunya Nord la «patrica-patroca» és un mot genèric que designa objectes musicals de diversa consideració: masses, carisques, cliquetes, banyes de pastor… Podem distingir tres grups segons la tipologia:

1) Instrument a fricció de fusta.

2) Instrument a percussió fusta, fusta i ferro, pedra i fusta, metall.

3) Instrument a vent.

Tot el que feia soroll podia ser utilitzat. S’ha sobrepassat la tradició que volia no usar instruments de metall. Els vells deien que quan colpejaves metall era com si colpejaves els claus de Crist posat en creu. Tots són objectes senzills a part la banya de pastor usada a la Costa Vermella (de Cervera a Cotlliure), que eren unes banyes de terrissa usada tant pels pastors que els pescadors. El corn igualment… Només tenim dues mencions de matraques de campanars a casa nostra, l’existent de Prats de Molló (anomenada Roda de fusta) i la desapareguda de l’església de Nostra Senyora de la Real a Perpinyà.

Fig. 1: Esquemes de diversos instruments per fer fressa. © Museu Casa Pairal. Castillet de Perpinyà.

La «patrica-patroca» de Toluges

Fa uns anys, el senyor Rotllà Serres-Brià de Toluges em va obsequiar amb aquesta «patrica-patroca» de la qual publico la fotografia, que podríem adscriure tipològicament a la classe de «masseta». Era de la seva propietat. És prou ben conservada. Es tracta d’una peça rectangular (10 cm ample x 18 cm llarg), amb els angles carrats de fusta de roure, adornada amb noguera, des d’on penja al mig una mena de martellet mòbil que es desplaça a dreta i esquerra. En moure la peça, com si toquessis una campana, el percussor colpeja les dues bandes de la plataforma amb un so rítmic. Aquesta eina, amb el seu martellet, fa un soroll sec i repetit (tic-tac), que es multiplicava per cent segons les eines que intervenien en l’acte.

Fig. 2: «Patrica-patroca» de Toluges (1934).

Al treball de Jeanne Camps (1997) sobre el ritual de la «patrica-patroca» als Masos o Los Masos (Conflent), s’hi publica una fotografia d’aquell any on quatre nens sostenen quatre instruments per fer la «patrica-patroca» de diversa factura, que pertanyien a famílies del poble. Això demostra que a les cases hi havia més d’un model en acció.

El senyor Serres-Brià em diu que ell l’havia fet servir per fer soroll, pels volts de 1934, a l’església parroquial del seu poble durant la cerimònia de la tarda del Dijous Sant. M’explicava que «anaven a matar jueus», i que ara seria una activitat políticament incorrecta. Altres nois portaven pals, eines de ferro per picar a terra, però també colpejaven altars, confessionaris, objectes artístics de valor, portes i finestres, etc. Els danys al mobiliari eclesiàstic eren considerables, motiu pel qual les autoritats civils i religioses intentaven, sense èxit, prohibir aquesta pràctica. Fins i tot en alguna església parroquial del Departament hi havia dos maniquins que representaven dos jueus, fets amb pasta de paper, al costat del monument de Setmana Santa, els quals colpejaven en un acte de representació.

Aquests sorolls continuaven fins al Dissabte Sant. Aquest dia colpejaven les portes de les esglésies com a darrer acte de venjança. També era una manera de fer esclatar el goig per la resurrecció de Crist, anunciar l’inici de la Pasqua, amb la fi de les restriccions sofertes durant la Setmana Santa. Hi ha qui afirma que aquest era també un ritu de purificació, en el sentit que es negava el passat dolorós i venia el temps d’esclat de la primavera, quan l’home religiós tornava a renéixer després de la Pasqua. Els sorolls també equivalien a una cerimònia d’exorcisme de dimonis, purificar-se per regenerar-se. Segons Eugène Cortade (1998), aquestes celebracions s’extingiren al Rosselló per la manca de capellans que cantessin l’ofici de tenebres, per les disposicions del concili Vaticà II, per la pressió de les autoritats civils i religioses.

L’ofici de tenebres o «fassos»

En el ritu litúrgic de l’ofici de tenebres o «fassos»,[1] en el qual s’encenien i s’apagaven progressivament quinze ciris en un faristol triangular, un tenebrari, s’aprofitava que quan s’amagava el quinzè, anomenat «la lloca», darrere l’altar, i després del darrer verset del càntic de Zacaries Benedictus Dominus, llavors que l’església restava obscura, començaven els anomenats «fassos», coneguts pel poble com el moment per «anar a matar a jueus» amb xerracs i carraques. Hom simbolitzava la penombra a la terra en el moment de la mort de Jesús, també s’hi escarnia el rebombori que feren els jueus en demanar, a crits, la mort de Crist humiliant-lo. Al Rosselló, quan la «lloca» desapareixia, el capellà donava a la quitxalla el permís perquè comencessin les fresses a la porta o al fons de l’església amb el crit: «—Ara nins…». Llavors sonaven les «patriques-patroques», les «cliquetes», al costat d’olles, llistons de fusta, trompetes, eines agrícoles, pals, etc. A Girona, d’aquestes peces de fusta, se’n deien «catriques» o «picasoles».

Altres documents rossellonesos

L’abbé Albert Cazes, a la seva Histoire anecdotique du Roussillon (1985: 98-99), explica i documenta amb la publicació d’expedients municipals de l’època, tots del segle XIX, la degradació a què en algunes parròquies del Rosselló era sotmès l’ofici de tenebres durant els tres últims dies de Setmana Santa. Aquest desordre de la natura ocasionat per la mort de Crist, aquest ritual d’excessos, era aprofitat per la jovenalla, per gent més gran –també hi havia homes casats– per «anar a matar els jueus». Amb les macetes i altres instruments, xiulets, feien destrosses a l’enllosat de l’església, als marbres, als vidres de les capelles, etc. Aquestes pràctiques van ser prohibides, però no ben bé acceptades per la força de la tradició, a Cornellà de Conflent (28-4-1867), a Vernet (1895), a Elna (costumari de la catedral d’Elna, de 1844), a Sant Feliu d’Amunt (1886). Cazes les transcriu en aquest ordre.

Llegim l’anotació que afectava al poble de Sant Feliu d’Amunt:

1886 Jeudi-Saint: Office des ténèbres à Sant Feliu d’Amunt.

Aprés l’oraison Respice, sur le signal donné, les enfants ont fait en 1886 et 1887 le plus grand bruit avec des crécelles, avec des sifflets, etc. Autrefois on frappait sur les bancs et les planchers avec des massues et des bâtons. Comme on est parvenu à faire cesser ce dernier desordre qui occasionnait toujours des dégâts, espérons pouvoir aussi détruire le premier bruit qui est scandaleux et hors de propos.

¿Era ressò d’un antisemitisme històric, amb trets racistes, estès a Catalunya, en diversos llocs d’Espanya, i –com veiem també al Rosselló i al Llenguadoc– derivat de les males relacions existents entre cristians i jueus ja des de l’edat mitjana? Els jueus foren acusats de poble deïcida en haver mort Jesús de Natzaret. En alguns llocs d’Espanya, aquest cerimonial encara s’havia celebrat, amb expressions diverses, abans i poc després de la celebració del concili Vaticà II.

A Catalunya

Pel que fa a Catalunya, sense voler ser exhaustiu, perquè no és el nostre propòsit entrar-hi, en tenim un resum de Joan Soler Amigó a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (1998: 379a). Soler diu que en alguns llocs, sense especificar, es venjava «la mort de Crist» amb un sorollós ritual, acompanyat d’aquesta cançoneta rimada al compàs del brogit dels estris: «Tres i la Maria sola, trenca la cassola. / Tres i la Maria vella, trenca l’escudella. / Santa Magdalena, porta la cadena / per lligar el Dimoni. Visca sant Antoni!”» –de «matar jueus» també en deien «lligar el Dimoni». Deixem també, perquè aquí no ens pertoca, els llargs comentaris que fa Joan Amades al seu Costumari Català.

Per contra, transcric el valuós testimoni de Josep Pla al seu Quadern gris. Pla evocava el 1919 aquest costum de Dijous Sant a Palafrugell:

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus. Quin origen té aquest esdeveniment? És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació –i realitzat només simbòlicament?

A Girona, grups de mainada que s’asseien en rodona, picant amb els pals a terra, cantaven en la cerimònia del Dijous Sant la tonada següent: «Gori, gori, / sopes amb oli, / olió, olió, / sopes amb mató. / Trenquem olles / que a la plaça / n’hi ha de noves / i mostreu-vos / bona gent / que ja fan / el moniment».

El testimoni del baró de Maldà també és del tot interessant. L’any 1816, en plena guerra del Francès, aquest cerimonial encara s’executava a Barcelona:

Dia 10 d’abril […] En esta tarda s’han cantades les matines i laudes dels fassos en les esglésies. Bulla dels xicots ab sos xerrics-xerracs i maces a picar los caps dels jueus, segons ditxo vulgar; podent millor dir ara los caps dels francesos, los de la mala llei, i de quants dels nostres espanyols i catalans segueixen son errat sistema i de llibertinatge. Com ahir en la professó de Jesús Nazareno, que no l’obsequiaven gens quants de currutacos i jovenets militars anavem indevots i en trajos no corresponents a sagrat acte de la professó, fent carnaval en Quaresma.

A Astúries i Lleó

El cas més ben estudiat que conec té relació amb la província d’Astúries. El treball fou publicat per Reinerio Álvarez Saavedra (2018), que cita una altra valuosa aportació de Pedrosa (2007) sobre l’antisemitisme a la cultura popular espanyola. En aquesta segona contribució hi figuren dues referències a dos pobles de la província de Lleida:

Es el caso de Barruera (Lérida), porque allí seguían a conciencia el patrón (la algarabía y ruido del Jueves Santo) sumándose al estruendo y estrépito conocido. Los vecinos, y allegados, de Boí (Lérida) iban a las serrerías buscando barras de hierro y martillos para las ceremonias.

Encara a la ciutat castellana de Lleó, segons llegeixo a la premsa de la ciutat, celebren la seva mort d’una manera més pacífica:

Se denomina «matar judíos» a una tradición que se celebra en la provincia de León (España) consistente en beber limonada de vino durante Semana Santa. Durante la Semana Santa, dicen que entre el Viernes de Dolores y el Domingo de Resurrección, es cuando la tradición manda consumir un total de treinta y tres limonadas, la edad con la que Jesucristo murió en la cruz. A eso se le llama salir a «matar judíos» en León. No tiene nada de antisemita, es tradición oral pura y dura.

Un altre apunt: «La quimera de “matar judíos” y acontecimientos similares se reproducen, con diversos rituales, en todo el territorio español».

Dona Quaresma a Mallorca

Finalment, encara que no tingui relació amb aquests fets, és curiosa la cerimònia de serrar una imatge de la Quaresma, que es feia a Mallorca fins que l’any 1767 fou prohibida. La transcric per ser poc coneguda:

Any 1767. Dit any lo Il·lustríssim y reverendíssim senyor don Francisco Garrido de la Vega privà la antigaye [i.e. antigalla] de serrar la jaya a mitjan Quaresma; y el botxí feye la cerimònia y captave per tota la ciutat.

Segons Carme Simó (1983: 54, nota 45), editora del text: «Costum, molt extès a Mallorca, de dividir simbòlicament la figura de la quaresma –anomenada Sa Jaia Corema– en dues parts. A alguns pobles mallorquins aquesta figura es feia de bulto i es penjava enmig del carrer; li posaven una arengada o un pebre a la boca, i el dijous de mitjan quaresma la serraven o trossejaven, amb gran avalot de diversió de la gent menuda (DCVB)».

Fig. 3: Detall del quadre de Pieter Brueghel o Bruegel el Vell (1526/1530-1569), La batalla entre Carnestoltes i Quaresma, oli sobre taula conservat al Museu d’Història de l’Art de Viena, Àustria. Al costat de la Quaresma, simbolitzada per la dona prima que seu sobre un reclinatori, del qual tiren un monjo i una monja –porta per barret un rusc, símbol de la mel de la Quaresma–, hi ha un grup de joves que fan soroll amb unes maçoles, gairebé idèntiques a les que s’utilitzaven als segles XIX-XX.

Bibliografia sumària

ÁLVAREZ SAAVEDRA, Reinerio, «Castigos figurados a Judas y judíos en la Semana Santa Española. El caso particular asturiano», Antropología Experimental (Universidad de Jaén), 18 (2018), p. 1-17.

AMADES, Joan, Costumari Català. El curs de l’any, II, Barcelona: Ed. Salvat Editores, 1951, p. 742-755.

BAUBY, Charles, «Coutumes de Pâques en Roussillon. Textes recueillis par […]», Tramontane, 240-242 (1943), p. 33-80.

BEFFARA, M. T., «Folklore religieux en Roussillon: la martavella ou tricatraca», Aigua Clara, 40-41 (1958), p. 16.

BOTET, Renat, Vocabulari rossellonès, Perpinyà: Editorial Trabucaire, 1997.

BOUILLE, Michel, «Rites de la fin du temps vieux. La Patrica-Patroca», Cahiers des Amis du Vieil Ille, 16 (1966), p. 7-9.

BRAUN, Joseph, S. J.,  Diccionari litúrgic, Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1925, p. 202.

CAMPS, Jeanne, «A Los Masos. Le ritual de la “Patrica-Patroca”», Conflent, 206 (març-abril 1997), p. 49-53.

CARRERA I ESCUDÉ, Manel, Estrèpits de Setmana Santa. Matraques, carraus, maçoles… (2007), Festes.org http://www.festes.org/articles.php?id=650

CAZES, abbé Albert, Histoire anecdotique du Roussillon, Perpinyà: Comet, 1985. [Edició d’autor]

CHAUVET, Horace, Traditions populaires du Roussillon, Perpinyà, 1947, p. 67.

CORTADE, Eugène, «Pasos-Patrica-Patroca. Matar els jueus», Conflent, 211 (gener-febrer 1998), p. 15-17.

Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, III (P-Z), Barcelona: Editorial Claret; Generalitat de Catalunya, 2001, p. 33-34.

FARNÉS SCHERER, Pedro, Oficio de tinieblas del triduo pascual, Barcelona: Editorial Regina, 1995.

ICHÉ, Maurice, «Une Patrica-Patroca mouvementée», Cahiers des amis du Vieil Ille, 12 (1965), p. 5-7.

MALDÀ, baró de, Calaix de sastre, XI: 1815-1816, Barcelona: Curial, 2002, p. 123.

NELLI, René, Le Languedoc et le comté de Foix, le Roussillon, París, s. d. [1958], p. 212-213 i 293-294.

PEDROSA, José Manuel, «El antisemitismo en la cultura popular española», dins G. ÁLVAREZ CHILLIDA; R. IZQUIERDO (coord.). El antisemitismo en España, Cuenca: Ediciones Universidad de Castilla-La Mancha, 2007, p. 31-56.

PLA, Josep, El quadern gris, Barcelona: Destino, 1969, 2a ed. (Obra completa, I), p. 624-625.

SIMÓ, Carme (ed.), Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor. Tomàs Amorós, Barcelona; Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Universitat de Palma: Servei de Filologia Catalana, 1983.

SOLER AMIGÓ, Joan, Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, Barcelona: Barcanova, 1998.

VILA, Pep, «Unes “catriques” o “picasoles» de Setmana Santa», Programa de Setmana Santa, Girona, 2003, p. 59-61.

Nota

[1] Segons el DCVB, s. v. «fas»: «Creiem més probable que fas vingui del llatí face ‘antorxa’, i per tant, fasos o fassos vindria de faces ‘antorxes’ o ‘ciris’, i s’explicaria el nom per la circumstància de cantar-se els fassos davant el triangle de ciris que es van apagant a cada versicle; així doncs, el significat primitiu de fassos seria ‘cant o matines de les antorxes’».

(Imatge destacada: Nens i joves amb les «patrica-patroques» davant de l’església de Cornellà. © Museu Casa Pairal. Castillet de Perpinyà)