Uns «goigs» siscentistes en llatí a la Mare de Déu de Montserrat

:: Maria TOLDRÀ ::

Fa uns anys vaig saber de l’existència —gràcies, un cop més, a la generositat de Nora Vela— d’uns goigs en llatí a la Mare de Déu de Montserrat, impresos a Barcelona per Sebastià de Cormelles el 1650 i publicats en facsímil per Joan Baptista Batlle.[1] Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya (Goigs 1/83).

L’estructura i l’ornamentació del full comparteixen alguns dels elements característics dels goigs: gravat xilogràfic al·lusiu a l’advocació del text (la Mare de Déu amb el Nen, que serra la muntanya, i Montserrat al fons, amb dues filactèries on es llegeix l’inici de l’himne «Maria Virgo semper letare»), amb un ornament a banda i banda; orla; text dividit en una tornada o antiestrofa inicial que anuncia el tema, amb versos que es repeteixen en les vuit estrofes que segueixen, a dues columnes i separades per un corondell (aquí, un element arquitectònic); oració amb súplica final.[2]

L’imprès, doncs, és doblement interessant per la seva antiguitat —perquè si bé s’ha conservat algun goig imprès del XVI, en aquest format es comencen a difondre sobretot a partir del segle següent— i per la llengua —l’ús del llatí no és rar, però sí poc habitual en un gènere de caràcter semipopular com aquest, tot i les freqüents interferències amb la literatura culta.

Pel que fa al tema, s’hi narra la llegenda de la troballa de la marededeu i la seva entronització a Montserrat. La imatge és amagada per protegir-la dels infidels (àrabs); després de la restauració del cristianisme, uns pastors presencien com s’obre el cel i en surten flames que penetren en una cova oculta, des d’on se senten càntics angelicals; un cop dins la cova, s’hi troba la imatge, acompanyada d’àngels; aquesta, traslladada a través del roquissar, s’atura en sec en un lloc de la muntanya que es convertirà en la seva seu definitiva i on es venerarà i intercedirà pels seus devots fins avui. Més avall transcric els versos, amb una traducció catalana en prosa. 

En algun lloc, sobretot a la primera estrofa, la sintaxi resulta inintel·ligible. El sentit queda més clar després d’haver identificat el text i l’autor d’aquests suposats goigs, que aquí es presenten com a anònims, una altra característica que els apropa al gènere.

L’autor

En efecte, el full imprès reprodueix una versió incompleta, amb errors, d’un himne llatí d’Antoni Descaulies o Descaules (doc. 1632 – m. 1638), d’origen picard, monjo de Montserrat i professor a Salamanca. Els seus poemes ens han pervingut en l’anomenat manuscrit Brenac, una compilació siscentista de poesia montserratina en llatí dels segles XVI-XVII conservada a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (MCEM 894). Alguns poemes de Descaulies duen un breu comentari en castellà del mateix autor i glosses marginals. En una de les rúbriques del manuscrit, apareix com a monjo de Montserrat i professor a Salamanca: «A. de Escaulies, eiusdem monasterii filio et linguae hebraicae, chaldaicae et syriacae in salmanticensi Academia publico professore».

L’any 1633, Descaulies, que ara consta com a originari de la Picardia («Fr. Antonius Descaules de Ponthieu [a la Picardia], monachus Montis-serr. benedictinus, primarius  linguarum Salm. professor»), firma un poema trilingüe llatí-grec-hebreu seu «Ad reverendum admodum P. Paulum Sherlogum de illustratis Canticorum canticis».[3]

En l’estudi sobre l’escola poètica de Montserrat que precedia l’edició,[4] el canonge Collell ja oferia una primera semblança i valoració de l’obra de Descaulies, proposava un possible origen belga, es queixava amargament que des de la Universitat de Salamanca no havien atès les seves consultes sobre qui n’havia estat professor, i es referia als poemes «de corte nada clásico» que se’n conserven al manuscrit de Vic. Uns anys després, però, en la història clàssica de la Universitat d’Esperabé ja hi trobem més informació sobre el currículum acadèmic de l’autor, aquí dit «Antonio Escanles», benedictí —no precisa d’on—, catedràtic d’hebreu a Salamanca des de 1632 fins a la mort, que li va arribar el 1638; havia obtingut el magisteri en teologia el 1633.[5]

La bibliografia montserratina difondrà aquestes dades. La notícia més completa, la proporciona F. X. Altés, que ja anomena el poeta Antoni Descaules de Ponthieu.[6]

L’edició

Per al poema del P. Descaulies reproduït a l’imprès de 1650, he consultat l’edició a cura de Jaume Medina del corpus de poesia montserratina llatina del manuscrit de Vic,[7] que m’ha estat útil per fer alguna esmena i interpretar els passatges obscurs del text. Dono en nota les variants de les dues versions del poema que es llegeixen a l’edició de Medina, que només divergeixen en un cas.

En una de les dues versions, l’obra té aquest títol: «Hymnus epanalepticus de veneranda imagine beatae V. M. Montis-Serrati»; en l’altra es defineix com a «Epanalepsis». És a dir, el poema es basa en aquesta figura de dicció, consistent a repetir paraules o un grup de paraules en contacte o separades per la intercalació d’altres mots (cf. Lausberg 616-618). En el cas que ens ocupa, la repetició segueix diversos patrons: v. 1 = v. 6 (repetició completa en l’imprès, parcial en Descaulies); v. 2 = vv. 40, 41, 47, 48 (encadenament de final d’estrofa i inici de la següent); vv. 4-5 = 53-54 (refrany). Un recurs, especialment l’últim cas, que resultava familiar per al públic dels goigs, en què els versos de la tornada es reprenen com a refrany. Aquest paral·lelisme formal i la temàtica mariana i devota (troballa d’una marededeu) devien facilitar l’adaptació, en circumstàncies que desconec, d’un poema procedent de la tradició escolar culta com l’himne llatí montserratí de Descaulies al format gràfic dels impresos gogístics, després d’eliminar-se el contingut no relacionat amb la història de la troballa (es publiquen la cobla i vuit estrofes, però se n’ometen set en què l’autor descrivia la veneració a la imatge i els miracles). Un exemple més, doncs, de la confluència entre literatura culta i goigs.

In Monteserrato sedet[8] imago[9] sanctae Virginis, cuius rogatu[10] promicat totum per orbem publica miracul(or)um[11] gloria.	A Montserrat hi ha una imatge de la Verge santa, pels precs de la qual s’escampa per tot el món la fama pública dels seus miracles.
In Monteserrato sedet.[12] Miraculosam Virginis latere tunc imaginem determinavit, cum furor hostilis infidelium ibat furenter et gregem et templa Christi perdere.	A Montserrat hi ha [una Verge]. [Déu] va determinar que s’amagués una imatge miraculosa de la Verge, mentre el furor enemic dels infidels perseguia amb ràbia el ramat i els temples de Crist per perdre’ls.
Post multa vero nubilia[13] et luctuosa tempora, cessat[14] infidelium vesana persecutio; et sancta christianitas servire cepit libere Christo, Mariae filio.	Després de molt temps de foscor i de dolor, es calma l’enfollida persecució dels infidels, i la santa cristiandat comença a servir lliurement Crist, fill de Maria.
Septem diei septimae, approximante vespere,[15] videre pastores novo coelum patere tramite; flammae cadebant caelitus et introibant abdita clausae cavernae viscera.	El dia setè, quan s’atansava el vespre, set pastors van veure com a través del cel s’obria un camí nou; les flames queien del cel i penetraven les entranyes ocultes d’una cova tancada.
Narrantur[16] a pastoribus visae rei miracula. Venit sacerdos et videt auditque coeli cantica; intrare vellet, attamen intrare speluncam timet ni consulatur pontifex.	Els pastors narren el miracle que han vist. Arriba un sacerdot, ho veu i sent càntics celestials; voldria entrar a la cova, però té por de fer-ho si abans no ho consulta amb el bisbe.
Consultus ergo pontifex, et multa christianitas accessit, et miracula apparuere[17] pristina; intratur, adsunt angeli, adest imago Virginis, imago sanctae Virginis.	Consultat, doncs, el bisbe, molts cristians s’hi apropen, i es repeteixen els miracles anteriors; hom entra a la cova, hi ha uns àngels, hi ha la imatge de la Verge, la imatge de la Verge santa.
Imago sanctae Virginis educta devotissime per saxa montis avia defertur optatissime; donec, volente sic Deo, immota tandem perstitit imago sanctae Virginis.	La imatge de la Verge santa, treta amb molta devoció, és transportada amb gran anhel a través de roques inaccessibles de la muntanya fins que, Déu volent, la imatge de la Verge santa va restar immòbil.
Imago sanctae Virginis immota tandem perstitit hac sede montis, unde nunc almae favente Virginis oratione promicat totum per orbem publica miraculorum gloria.[18]	La imatge de la Verge santa va restar immòbil en aquest lloc de la muntanya, on ara, per l’oració favorable de la Verge benigna, s’escampa per tot el món la fama pública dels seus miracles.
Maria, Virgo virginum, Mariaque,[19] mater Dei, praestas creatis omnibus et eminenter praevales ex Monteserrato tuo;[20] quae postulatur undique fac prossit intercessio.	Maria, Verge entre les verges, Maria, Mare de Déu, excel·leixes entre totes les criatures i domines puixant des del teu Montserrat; fes valer la teva intercessió en el que se’t demana pertot arreu.
ORATIO: Porrige nobis Domine dexteram tuam per intercessionem beatae et gloriosae semperque virginis Dei genitricis Mariae de Mont[serrato …], auxilium nobis supernae virtutis impende. Per eundem Christum, dominum nostrum. Amen.	Oració: Estén, Senyor, cap a nosaltres la teva dreta per intercessió de la santa i gloriosa sempre verge Mare de Déu de Montserrat, atorga’ns l’auxili de la suprema virtut. Per Crist, Nostre Senyor, amén.
Con licencia. En Barcelona, por Sebastián de Cormellas, mercader. Año 1650.

---

Notes

[1] Joan Baptista BATLLE, Los goigs a Catalunya, Barcelona: Altés, 1924, p. 48. Nora Vela els citava en un dels lliuraments de la seva sèrie sobre Narcís Camós per a aquest mateix Vademècum: «Pomell de goigs del Jardí de Maria de Narcís Camós (1657): Nostra Senyora de Montserrat», Vademècum (2018).

[2] Com a introducció al gènere dels goigs, la seva història i interpretació és especialment útil el treball recent de Pep VILA MEDINYÀ, Els goigs, Girona: Diputació de Girona, 2023 (Quaderns de la Revista de Girona, 227; Guies, 97).

[3] Publicat als preliminars de Paul SHERLOCK, Anteloquia in Salomonis Canticorum canticum (Lió: sumptibus Jacobi Cardon, 1633; també n’hi ha edició de Venècia: ex typographia ducali Pinelliana, 1639).

[4] Jaume COLLELL, La musa latina en Montserrat, Barcelona: Subirana Hnos., 1893, p. XXXIX-XL. A partir de l’edició de Collell, Josep Pin i Soler preparava la traducció d’alguns poemes del manuscrit de Vic per a «lo tomo XII de la Biblioteca d’Humanistes» (BC, ms. 4489).

[5] Enrique ESPERABÉ ARTEAGA, Historia pragmática e interna de la Universidad de Salamanca, II/1, Salamanca: Francisco Núñez Izquierdo, 1917, p. 456 i 477.

[6] Francesc Xavier ALTÉS AGUILÓ, Cinc-cents anys de publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona: PAM, 2005, p. 45-46.

[7] Jaume MEDINA, La poesia llatina de Montserrat en els segles XVI i XVII, Barcelona: Curial; PAM, 1998, p. 94-97 i 354-356.

[8] sedet] fuit.

[9] imago] Inuenta.

[10] cuius rogatu] Imago, cuius.

[11] miracul(or)um] miraculorum.

[12] sedet] Deus. | La variant de l’imprès està motivada per la voluntat de repetir íntegrament el v. 1 al v. 6, com es fa en altres llocs amb els vv. 2 i 3, però dificulta la comprensió dels versos següents (o bé hi ha un error gramatical al v. 7 o s’entén que el subjecte de «determinavit» al v. 8 és el «furor / hostilis infidelium», cosa que no fa sentit).

[13] nubilia] nubila.

[14] cessat] cessauit.

[15] vespere] vespera.

[16] Narrantur] Narratur (p. 95).

[17] apparuere] Apparuerunt.

[18] S’ometen set estrofes, per passar directament a l’estrofa final o «Epilogus».

[19] Mariaque] Maria quae.

[20] tuo] tua.