:: Maria TOLDRÀ ::
:: Pasqual Calbó i Caldés, Obra científica, II: Física experimental i matemàtica, dir. Antoni Roca Rosell, Marta Jordi Taltavull i Joan-Lluís Torres, estudi introductori de Marta Jordi Taltavull, Antoni Roca Rosell i Santiago Vallmitjana Rico, edició de Maria Toldrà i Sabaté, Maó: IME; Consell Insular de Menorca; Barcelona: IEC; Palma: UIB; Institut d’Estudis Baleàrics; Institut d’Indústries Culturals de les Illes Balears, 2022, 495 p., il. [Sumari] ::
El projecte d’edició de l’obra científica, redactada en la seva major part en català, de Pasqual Calbó (Maó, 1752-1817), pintor i divulgador científic menorquí, continua amb la publicació del segon dels tres volums en què està prevista, que conté els tractats del “curs matemàtic” de Calbó dedicats a la física experimental. En un apunt anterior ja he presentat breument els papers autògrafs que constitueixen l’anomenada “obra científica” de Calbó, reunits en un volum conservat avui al Museu de Menorca, a Maó, i accessibles en versió digital a la web del Museu.
Aquest segon volum s’obre amb un extens i il·luminador estudi introductori firmat per dos dels directors del projecte d’edició, Antoni Roca Rosell (UPC) i Marta Jordi (IME), i per Santiago Vallmitjana (UB). Després de resumir breument l’evolució històrica i les característiques del concepte de “física” al segle XVIII, el gruix de l’estudi es dedica a descriure i analitzar els continguts de Calbó sobre la matèria a la llum de les fonts. La més important són els Elementi di fisica sperimentale del físic i naturalista italià Giuseppe Saverio Poli (Molfetta, 1746 – Nàpols, 1825), membre de diverses acadèmies científiques, entre les quals la Royal Society de Londres, i catedràtic universitari, que va ser preceptor de l’hereu del tron de Nàpols i les Dues Sicílies; també havia regentat una acadèmia privada on, segons un antic biògraf, ensenyava “le scienze fisiche e matematiche”, una activitat que recorda la del mateix Calbó a la seva illa natal després dels viatges a Europa i Amèrica. Els Elementi de Poli van ser àmpliament utilitzats com a manual universitari de física experimental a través de diverses edicions venecianes i napolitanes entre 1781 i 1837, actualitzades per l’autor, que hi recollia i divulgava els resultats de les investigacions més recents. Sembla, però, que l’obra va ser poc llegida a la Península Ibèrica, si ho hem de jutjar per les escasses citacions en autors posteriors. No sabem on va conèixer Calbó la seva font més important per als tractats de física experimental; tot sembla indicar que n’utilitza una edició de 1804.
El menorquí titlla de “traducció” la tasca de refosa i resum a què ha sotmès Poli, terme que té un sentit més ampli que l’actual: els autors de l’estudi precisen amb detall les “estratègies d’apropiació” amb què Calbó adapta l’original italià, pensant en el públic destinatari del seu propi curs, els “joves menestrals de Menorca” a qui s’adreça, poc definits; en cap cas, però, són universitaris ni se n’espera cap activitat com a investigadors. Com ja havia fet als tractats sobre matemàtiques, Calbó selecciona, resumeix i tradueix / parafraseja / completa els coneixements de caràcter pràctic de les fonts que poden ser útils als destinataris del seu curs, i, per a la física experimental, Poli li ofereix la major part de l’estructura i els continguts, però també les imatges, que formen un tot indissoluble amb el text que il·lustren. En aquest procés, de la versió catalana, en desapareixen moltes disquisicions teòriques i els passatges redactats per Poli amb una prosa més retoritzada, en alguns moments de gran qualitat, i es prioritza la descripció dels instruments i els experiments; la interessant llista de físics antics i moderns que hi són citats també prové de Poli i, en algun cas, d’una font secundària d’aquest volum, el Compendio del P. Tosca; però paral·lelament assistim a l’elaboració d’un corpus de lèxic tècnic i científic en català per al qual sovint no hi havia precedents en la llengua i que, gràcies a la font, està actualitzat en aspectes tan determinants, per exemple, com la nova nomenclatura química introduïda per Lavoisier i els seus col·laboradors.
Torno a recordar aquí, doncs, la importància dels tractats de Calbó com una de les escasses mostres de literatura cientificotècnica escrita en català durant l’Edat Moderna. Com s’ha dit, l’opció lingüística pel català s’explica per les circumstàncies històriques, polítiques i culturals de l’illa de Menorca entre el tractat d’Utrecht i la seva annexió definitiva a la Corona espanyola el 1802. L’aprofitament des del punt de vista filològic i lingüístic d’aquests tractats és un camp encara verge. Cal confiar, doncs, que la present edició serà una base per a futurs estudis en aquesta línia. Provisionalment, reprodueixo unes primeres observacions sobre el tema que he inclòs a l’apartat de “Criteris d’edició” del present volum:
[…] La mateixa naturalesa dels tractats de física de Calbó explica l’augment del nombre de notes lèxiques d’aquest volum II en relació amb l’anterior. Mentre que al volum I el discurs es basa sobretot en la descripció d’operacions i procediments, i les explicacions teòriques són generalment breus, al volum II, sense abandonar aquest estil de redacció –que s’imposa en apartats com els dedicats a l’òptica–, hi domina un to més discursiu i els continguts són més diversos, sigui per les diferents branques de la física que s’hi tracten, sigui perquè s’hi combinen les dades teòriques, les descripcions d’experiments i instruments científics, i les referències a anècdotes de la història de la ciència més recent. Aquest segon volum, doncs, possiblement atraurà un públic més ampli, interessat tant en la història de la ciència com en la història de la cultura en general. Això s’explica en bona part per la dependència de Calbó respecte de la seva font principal, els Elementi di fisica sperimentale del polígraf Giuseppe Saverio Poli, un manual redactat en una època en què aquesta ciència encara no s’havia endinsat en un procés d’algebrització que, ja ben entrat el segle XIX, dificultarà l’accés del lector culte mitjà als textos de física, definitivament circumscrits a un públic restringit i especialitzat; un manual, d’altra banda, redactat seguint els cànons retòrics exigibles en qualsevol producció acadèmica de l’època, que pressuposen un rerefons cultural compartit amb altres àmbits no científics. Això no es contradiu amb el fet que Calbó, un divulgador que s’adreça a un públic determinat, la joventut que també consta com a destinatària d’altres manuals coetanis, en el seu cas concretada en els “joves menestrals de Menorca”, resumeixi la font i n’elimini sovint els aspectes més erudits o especialitzats, però també els passatges de retòrica més elaborada. La finalitat pràctica dels seus apunts ho justifica, potser també la petja d’antics debats sobre l’estil de la prosa científica que remunten als anys de Newton. En tot cas, el fet que el text de Calbó quedés fora del circuit de la impremta –si és que mai va pretendre entrar-hi, és clar– explicaria també que no fos necessari adaptar-lo als estàndards retòrics usuals, i, fins i tot, al marge de la influència que les circumstàncies sociopolítiques de l’illa de Menorca fins al 1802 hi puguin haver tingut, també explicaria la tria del català com a llengua vehicular de la prosa científica, que, per al camp fisicomatemàtic, resulta excepcional per a l’època més enllà dels manuals d’aritmètica bàsica.
En tot cas, l’interès lexicogràfic d’aquest segon volum de l’Obra científica convida a comparar les solucions de Calbó, sovint dependents de la font italiana –sense la qual algunes no s’entenen–, però també riques en el recurs al registre illenc i menorquí propi, no tan sols amb el Diccionari català valèncià balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, de consulta obligada en aquesta mena d’exercicis, sinó amb el diccionari quadrilingüe (menorquí, castellà, francès i llatí) preparat per Antoni Febrer i Cardona, coetani de Calbó, utilitzat puntualment al volum I i aquí confrontat amb el text que editem pel que fa sobretot al lèxic menorquí i als neologismes tècnics i científics. Les coincidències i les divergències entre les solucions de l’un i l’altre, dos autors de perfil ben divers –un compilador i divulgador científic en el cas del nostre autor; un gramàtic, traductor i literat amb una sòlida base humanística en el de Febrer–, en un panorama en què la producció catalana conservada en determinats àmbits culturals, especialment el científic, no és gaire abundant, aporta materials per a l’estudi de la formació de diferents models de llengua culta cap al 1800, en una època en què el debat ortogràfic i lingüístic està ben documentat en cercles i institucions dels països de parla catalana.
A diferència del volum anterior, en aquest, que consisteix en bona part en una versió resumida i refosa d’una font italiana, els citats Elementi de Poli, completada amb materials d’altra procedència, adquireixen una importància cabdal els préstecs de l’italià, amb diferents graus d’adaptació a la grafia, la fonètica i la morfologia del català. Cal tenir en compte que l’italià és la llengua a través de la qual Calbó introdueix majoritàriament neologismes provinents dels àmbits de la ciència i la tècnica en aquest volum, sense menystenir el paper que hi continua jugant el castellà, novament amb el Compendio mathemático del P. Tosca, una font de referència per als tractats de matemàtiques pures.
A continuació oferim una petita mostra de préstecs de l’italià i una primera tipologia de la seva utilització en Calbó, com a exemple de l’interès filològic i lingüístic dels materials que presentem al lector:
- Lèxic tecnicocientífic de l’italià. Per exemple: “lembo”, “masso”, “oxígeno” –”ossígeno” al manuscrit– i els noms dels gasos, “Vènere” (planeta, al costat de “Venus”). En el cas de “motu” (tradueix l’italià “moto”), la interferència gràfica amb l’ètim llatí “motus” és clara: Calbó ho escriu sempre amb -u.
- Lèxic general italià adaptat a la llengua de recepció. Per exemple: noms (“abassament”, “percossa”, etc.); adjectius (“cèlere”, “confacent”, “parigí”, etc.); verbs (“entretxar”, “inoltrar-se”, “percòter”, “riagir”, etc.). L’italià també actua com a llengua pont en la introducció de topònims i noms de persona, per exemple “Franca Contea” i les formes llatinitzades de cognoms de científics de renom com Huygens (“Hugenio” i “Eugenio”).
- Lèxic general italià no adaptat. Per exemple: “ouest”, “santorègia”. En un cas es copia directament una llista de fenòmens meteorològics en italià, potser per la dificultat de trobar-ne equivalents en la llengua pròpia (f. 246v).
- Lèxic català emprat amb el significat de la paraula homònima en italià. Per exemple, formes dels verbs “avaluar-se” i “avalorar-se”, “rellevar”, “sublevar”. Solen aparèixer al diccionari de Febrer i Cardona amb el significat propi del català.
- Lèxic patrimonial català com a traducció de termes científics. És el cas de l’ús de “rissaga” com a sinònim de “lava”. Encara, potser s’explica a través de la influència de la font italiana l’alternança que Calbó fa de la forma catalana “llum” i el castellanisme “lus” (“luz”), que estaria relacionada amb el doblet italià “lume” / “luce”, si bé la distribució d’usos en les dues llengües no coincideix sempre.
Vademècum 