Tres llibres –i un article– sobre Pasqual Calbó (1752-1817), pintor i divulgador científic en català

Les celebracions al voltant de centenaris de personatges i efemèrides tenen de bo que, més enllà del lluïment institucional –perfectament compatible de vegades amb les dificultats o, en el pitjor dels casos, la desídia per garantir el dia a dia d’una activitat cultural sostinguda–, són un reclam per aconseguir fonts de finançament i plataformes de difusió per a projectes que d’altra manera haurien tingut escassa viabilitat més enllà de la forçada per la tossuderia dels seus promotors. De vegades, aquelles celebracions tenen la virtut d’actualitzar i aprofundir els coneixements sobre l’esdeveniment o el personatge per qui es fa la festa, i això ja és un bon argument contra els qui arrufen el nas davant de l’allau d’anys commemoratius. Poso com a exemple la figura del pintor i divulgador científic Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752-1817), al voltant de qui va girar l’Any Calbó 2017, declarat pel Consell Insular de Menorca el 2015 arran dels 200 anys de la seva mort i impulsat sobretot per l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), amb seu a Maó. La major part de les activitats de l’Any Calbó van estar centralitzades a Menorca, però algunes també van involucrar institucions i investigadors d’altres punts del territori català. Aquesta nova embranzida a la recuperació i difusió de l’obra de Calbó, que es documenta periòdicament des de les primeres dècades del segle XX, s’ha traduït en activitats de caràcter divulgatiu dissenyades per a un públic general i per a escoles, en una celebrada exposició sobre l’obra de Calbó al Museu de Menorca de Maó, en produccions literàries (teatre, narrativa) i en publicacions acadèmiques.

Aquí voldria presentar-ne breument tres, de publicacions, tres llibres recents –més un primer article de balanç de l’Any Calbó– que es podrien considerar una mena de pack bàsic per a qui vulgui saber qui era Pasqual Calbó i estar al dia de les noves línies d’investigació, d’una banda sobre la seva faceta més coneguda, la de pintor, dibuixant i decorador de cases senyorials menorquines, definitivament contextualitzada en el marc internacional en què van transcórrer els seus anys de formació, i, d’altra banda, sobre la seva faceta de divulgador científic en català, que, tot i ser coneguda, no s’ha estudiat fins fa pocs anys, en una línia que ara culmina amb l’inici de la publicació de la seva obra escrita.

:: Miquel Àngel PONS I POVEDANO, El Gran Tour del pintor Calbó, Maó: IME; Consell Insular de Menorca, 2016, 147 p., il. ::

Abans de l’inici pròpiament dit de l’Any Calbó es publicava aquest llibre, que amb un estil que defuig l’erudició, sense notes i amb una bibliografia bàsica, relata l’itinerari formatiu del jove Calbó durant els anys setanta del segle XVIII, des dels seus divuit fins poc abans de fer-ne trenta, una dècada que va esmerçar a Itàlia (Venècia, Roma) i finalment a Viena, ciutat d’on sortiria precipitadament per motius encara desconeguts, quan semblava que finalment iniciava una prometedora carrera a la cort. L’autor, comissionat de l’Any Calbó, hi refà els continguts d’un blog seu, avui reconvertit en web: Pasqual Calbó i Caldés, on, entre altres fonts, val la pena recuperar els extractes en versió original i traducció catalana de la correspondència de Calbó i els seus protectors a Itàlia i Viena. El llibret de Pons i Povedano –el diminutiu fa referència estrictament al format– descriu els contextos artístics en què es va desenvolupar la primera activitat de Calbó a la Menorca sota domini anglès, els circuits de formació dels joves artistes pensionats a Itàlia i finalment a la cort de Viena, amb abundants notícies sobre el seu règim de vida i treball.

:: Pasqual Calbó i Caldés 1752-1817, coord. Cristina Andreu Adame i Carolina Desel González, Maó: Museu de Menorca, 2017 [catàleg d’exposició: Museu de Menorca, Maó, 2017-2018], 293 p., il. ::

Els bons catàlegs d’exposició acostumen a acompanyar les fitxes de les obres reproduïdes amb un estat de la qüestió actualitzat sobre l’artista i la seva època. El de la mostra Pasqual Calbó i Caldés 1752-1817, organitzada pel Museu de Menorca de Maó, s’obre amb articles breus, encarregats a especialistes, sobre el context històric i cultural menorquí, la biografia del pintor i la seva obra pictòrica i científica. El catàleg d’obres pròpiament dit es presenta com “una selecció de les obres artístiques més representatives de Pasqual Calbó i Caldés, propietat de col·leccions públiques i privades de Menorca”, algunes ja catalogades i altres inèdites. Així, doncs, hi és ben representada l’obra més coneguda de Calbó: els autoretrats de joventut; els esplèndids retrats familiars i els més formals de personatges dels alts estaments de l’illa; les escenes americanes captades a Santo Domingo arran de la seva accidentada estada transatlàntica entre 1787 i 1790 a Cuba, Nova Orleans i Santo Domingo –fou arrestat durant uns dies a l’Havana, per una acusació relacionada amb l’espionatge–; els sostres pintats i les sanefes de tema mític o al·legòric de cases senyorials menorquines; i també una selecció de làmines dels tractats científics de Calbó que ha contribuït a difondre l’interès d’aquest recull manuscrit, conservat al mateix Museu, com a exponent de la il·lustració científica coetània. L’inventari de l’obra pictòrica de Calbó està lluny de considerar-se tancat: les coordinadores de l’exposició i el catàleg reconeixen que, tot i les notícies sobre més obres produïdes durant el seu periple europeu de joventut, no han pogut localitzar noves peces. Un article de Marià Carbonell, posterior a aquesta publicació, segueix el rastre d’un retrat perdut de l’època veneciana, en publica un gravat i fa algunes propostes de revisió del catàleg d’obres pictòriques de Calbó.[1]

:: Pasqual CALBÓ I CALDÉS, Obra científica, I: Tractats de matemàtiques pures, dir. Antoni Roca Rosell, Josefina Salord i Joan-Lluís Torres, ed. Maria Toldrà i Sabaté, estudis introductoris d’Antoni Roca Rosell, Vicente Meavilla Seguí i Antonio M. Oller-Marcén, Maó: IME; Consell Insular de Menorca; Barcelona: IEC; Palma: UIB; Institut d’Estudis Baleàrics; Institut d’Indústries Culturals de les Illes Balears, 2020, 608 p., il. [Sumari] ::

L’anomenada “obra científica” –tradicionalment coneguda com a “obres didàctiques”– de Pasqual Calbó consisteix en un recull de tractats manuscrits autògrafs en català, acompanyats de làmines dibuixades pel mateix autor, relligats en un volum a les acaballes del XIX i conservats a Maó (Museu de Menorca), que es completen amb uns plecs en català, castellà i italià recentment localitzats a la biblioteca particular de Joan Hernández Andreu. Durant les celebracions de 2017 el volum va ser restaurat i se’n van separar les làmines, però es pot consultar una versió digital prèvia del manuscrit a la web del Museu.

Fa més de cent anys, Francesc Hernández Sanz ja havia assenyalat l’interès dels tractats, fruit de l’activitat docent de Calbó a Menorca durant els últims anys de la seva vida, però fins fa poc no s’ha emprès definitivament el projecte d’edició del text, coordinat per l’Institut Menorquí d’Estudis i a càrrec d’un equip de col·laboradors procedents de diferents camps de la història de la ciència i de la filologia, sota la direcció científica d’Antoni Roca Rosell, autor de diversos treballs sobre Calbó.

En la seva introducció al primer volum i després de fer un estat de la qüestió actualitzat sobre la biografia i l’obra artística de Calbó, Roca Rosell se centra en l’anàlisi dels tractats i els situa en el context dels cursos matemàtics de l’època, sense oblidar la seva relació amb els cursos d’arquitectura –el mateix Calbó potser va conèixer o va seguir el presentat per Gianfrancesco Costa a l’Acadèmia de Venècia poc abans que ell mateix hi arribés, força semblant al que presenta als tractats. L’estructura d’aquests cursos, que solien iniciar-se amb els fonaments matemàtics (les matemàtiques “pures”) i continuaven amb diferents ciències on s’apliquen (matemàtiques “mixtes”: física, astronomia, etc.), s’adaptava al tipus de públic al qual anaven destinats i les seves necessitats. Recordem, per exemple, l’enfocament militar del més difós redactat en terres catalanes, el curs en castellà de l’asturià Pedro de Lucuce, director de l’Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona.

Tot i la destinació pràctica a què es destinaven els tractats, el seu autor, com els bibliògrafs balears posteriors, era conscient del valor del projecte. Calbó en regestava el contingut en les respostes al qüestionari que Joan Ramis li va presentar per redactar la notícia corresponent dels seus Varones ilustres de Menorca (Maó, 1817) –on, per cert, Calbó és tractat de “genio asombroso por sus vastos conocimientos dignos de una suerte más feliz”, en referència a la “hipocondría” i la “melancolía” que li enterbolien periòdicament el judici:

Pregunta. El títol de les obretes, si són manuscrites o estampades, i lo any.

Resposta. Vàrios tractats manuscrits traduïts en menorquí, extrets d’autors vàrios, i són: geometria pràctica, arquitectura civil i militar, perspectiva, física experimental, gnomònica, etc., tots acompanyats amb les corresponents figures dissenyades. Entre aquestos tractats, el que més he augmentat de mia potència és el de perspectiva. I tots són escrits en los últims anys.

Calbó hi assenyala, doncs, els trets principals del seu projecte: la redacció en català (menorquí), el caràcter de compilació basada en traduccions d’obres escrites en altres llengües, que conviu amb l’originalitat dels dos textos sobre perspectiva, i la presència d’il·lustracions. És interessant observar que Calbó no presenta els tractats com un conjunt orgànic, però les referències internes entre els textos, especialment pel que fa a la tercera geometria –que serveix de punt de partida a altres matèries–, indiquen que obeïen a un mateix projecte pedagògic, amb una estructura tripartida implícita que s’ha respectat en la present edició. Tal com s’explica en la “Presentació” del primer volum:

La comissió de l’Any Calbó, amb el lideratge de l’IME, va decidir justament que els gairebé set-cents fulls manuscrits i làmines s’editessin en tres volums perquè cada un ofereix una temàtica gairebé homogènia. Així, trobarem en aquest primer volum els tractats de matemàtiques pures, que abracen les lliçons de fraccions, proporcions, àlgebra, logaritmes, geometria i trigonometria. En el segon volum de física experimental i matemàtica, s’hi incorporen les lliçons de física experimental, estàtica i hidrostàtica, òptica i catròptica, mentre que el tercer i últim volum d’arquitectura civil i militar dona cabuda a les de rellotges de sol, perspectiva, arquitectura i construcció naval.

Si a nivell d’estructura general és indubtable el caràcter unitari, en el detall dels tractats –còpies autògrafes en net corregides per l’autor i mans coetànies, possibles deixebles– hi ha elements que fan pensar en un projecte en construcció. D’entrada, la coexistència de versions de diferents tractats, com els de geometria i els de perspectiva, o la conservació de plecs relacionats a la col·lecció Hernández Andreu. També trobem referències a parts no localitzades del “curs”, per exemple al tractat “Aplicació de l’àlgebra a la geometria”, o a altres làmines als tractats sobre arquitectura. D’altra banda, és fàcil observar-hi diferències notables d’estil redaccional: la majoria de tractats es redueixen bàsicament a instruccions procedimentals, basades en la descripció de “figures”, i que, per tant, requereixen la consulta de les làmines; algunes s’obren amb les “definicions” dels conceptes bàsics i s’estructuren seguint esquemes del tipus “regla” / “exemple” o “proposició” / “teorema”, amb exemplificació en “problemes”. Els exercicis acostumen a consistir en problemes matemàtics (geomètrics, sobretot), però també n’hi ha alguns d’aplicació pràctica (“qüestions mercantils”, agrimensura). En canvi, com es veurà al segon volum, la física experimental s’allunya d’aquest estil tècnic i descriptiu destinat a l’aprenentatge i a l’aplicació professional, i entra decididament en el camp de la divulgació científica per a un públic més general, interessat en les noves descobertes científiques que arribaven a través de publicacions periòdiques franceses i angleses presents en algunes biblioteques particulars i institucionals de l’època, de les gasetes periodístiques i de les relacions sobre viatges i descobertes geogràfiques, però també a través de cursos com el que constitueix la font més important de la física de Calbó, els Elementi di fisica sperimentale (1781) de Giuseppe Saverio Poli. Aquí el discurs dels tractats es torna més àgil i mostra l’habilitat de Calbó, que completa la seva refosa de Poli amb alguna al·lusió a la seva Menorca natal i amb altres fonts, per a la prosa divulgativa.

El fet que els tractats de Calbó estan redactats en català els converteix en un dels textos cabdals per a la història de la ciència i la tècnica en aquesta llengua a l’edat moderna. Les particularitats polítiques de la història de Menorca entre el tractat d’Utrecht i el retorn definitiu a la Corona espanyola el 1802, amb les dominacions angleses, francesa i castellana en l’endemig, expliquen la pervivència del català com a llengua de cultura i literatura entre les generacions il·lustrades menorquines. Però en l’aposta pel menorquí també hi deu haver pesat, d’una banda, la llarga presència del català en gèneres menors com les abundants aritmètiques manuscrites destinades a l’aprenentatge de les quatre regles i d’operacions comercials senzilles per a ús d’aprenents, de factura simple, si bé algunes tenen una certa decoració, així com la tradició de tractats tècnics de construcció en aquella llengua (per exemple les Vertaderes traces de l’art del picapedrer, del mallorquí Josep Gelabert, al segle XVII). Si ens atenim a la part matemàtica publicada en aquest primer volum de l’obra científica de Calbó, veurem, però, que l’autor omet l’explicació de les quatre regles elementals al voltant de les quals giraven les aritmètiques citades, ja que es pressuposen en el públic per a qui s’escriuen els tractats, “los joves menestrals de Menorca” d’oficis que no es concreten, però on l’arquitectura i les arts decoratives tenen certament un paper destacable, sobretot si ho jutgem pels continguts dels últims tractats del recull sobre arquitectura civil i militar, i construcció naval. S’ometen igualment altres matèries de matemàtiques més avançades, com el càlcul infinitesimal, que superaven les necessitats immediates del seu públic.

Els tractats de matemàtiques “pures” versen sobre: tractat [1] fraccions, [2] proporcions (aritmètiques i geomètriques), [3] àlgebra, [4] logaritmes, [5-10] geometria –que hi té un predomini absolut, especialment en la presència de tres versions diferents d’una geometria amb materials i làmines comuns, i [11] trigonometria. Ja hem vist que els procediments, la descripció de figures i la resolució de problemes hi tenen un paper central, i que el discurs teòric es redueix al mínim. Ara bé, la ductilitat del català de Calbó revela un esforç important, segurament amb una pràctica ben establerta al seu darrere, per vehicular en aquesta llengua els continguts de les fonts que utilitza en aquests primers tractats, en la seva major part escrites en castellà. La font més important és el Compendio matemático (1707-1715) del P. Tomàs Vicent Tosca, ben difós de feia anys per la impremta i en manuscrit; Calbó també coneixia les Liciones de matemática (1758) del jesuïta Tomàs Cerdà, professor del col·legi de Cordelles, i un dels noms que havien renovat l’ensenyament de les matemàtiques a Espanya, Benet Baïls (Elementos de matemática, 1772-1783). També s’ha detectat una font italiana puntual, L’uso dello strumento geometrico detto la tavoletta pretoriana (1728), d’Angelo Maria Ceneri. I no deixa de ser interessant, pel que implica de connexió amb la tradició catalana precedent, l’al·lusió a la venerable i sovint impresa Arithmética especulativa y práctica y arte de álgebra (1672) d’Andreu Puig en uns fulls autògrafs en italià amb exercicis d’àlgebra aplicats al comerç i altres activitats pràctiques, segurament redactats durant els anys de formació a Itàlia, que es publiquen en apèndix al volum.

Les versions que Calbó dona de les seves fonts són pròpies del treball d’un compilador: selecciona, resumeix, complementa i/o de vegades reprèn en traducció literal els textos originals. En la present edició es llegeixen els tractats en grafia regularitzada segons la normativa actual, però respectant les particularitats fonètiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques del text. Entre aquestes últimes destaquen els dialectalismes (balears en general i menorquins en particular), que s’anoten, i els castellanismes, alguns ja introduïts en la llengua habitual de les classes benestants, com ho demostra que també es trobin en representants de la literatura il·lustrada menorquina, d’altres, adaptacions al català de la terminologia científica de l’època i que Calbó troba a les seves fonts. Al volum dedicat a la física es podrà observar que l’alta presència d’italianismes s’explica també pel mateix fet, en aquest cas l’estreta dependència dels tractats corresponents amb la seva font principal, els Elementi de Poli, ja citats, sense descartar l’experiència dels anys passats a Itàlia.

Nota

[1] Marià CARBONELL BUADES, “El retrat perdut de Girolamo Durazzo del pintor menorquí Pasqual Calbó gravat per Felice Guascone (1774). Consideracions amb motiu de l’any Calbó 2017”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 74 (2018), p. 133-157.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.