Farà ja un parell d’anys que en una llibreria de vell, de les poques que van quedant en aquest país, vam comprar a un preu assequible un exemplar, en perfecte estat de conservació, enquadernat en pergamí, d’una gramàtica italiana impresa a Girona, escrita en llengua castellana. Vint anys enrere el gremi de llibreters de vell de Barcelona tenia uns 200 associats, ara només en resten 18 d’actius. El servei que fan aquests professionals el considero encara fonamental per la salvaguarda del patrimoni bibliogràfic i artístic. Vaig tenir sort perquè el venedor desconeixia, per la seva raresa, el valor bibliogràfic d’aquesta peça.
Es tracta del Compendio de gramática italiana formado sobre los mejores autores de Lluís Bordas, impresa per Antoni Oliva (1824, 228 pàgines).[1] En el llibre no hi ha ni una sola referència a la llengua catalana, al català. Bordas, de fet, ho era. La castellanització de les esferes culturals a inicis del segle XIX era majúscula. Antoni Oliva fou un llibreter i impressor molt exigent i perfeccionista que treballava al carrer de les Ballesteries de Girona. La producció d’aquesta llarga família d’impressors ha estat estudiada per Enric Mirambell a la seva Història de la impremta a Girona (Ajuntament; Institut d’Estudis Gironins, 1988) en un moment en què encara no existien les xarxes socials ni els inventaris informatitzats. De fet, aquell llibre no surt en aquest valuós estudi. Resten potser encara per establir les connexions entre les famílies d’impressors Oliva de Girona i de Barcelona. L’any 1826 s’imprimia, per exemple, a Barcelona, una coedició entre les dues branques: Arte poética fácil: diálogos familiares en que se enseña la poesía a cualquiera de mediano talento, de cualquiera sexo y edad. Obra de Juan Francisco de Masdeu. Nueva edición corregida con esmero y puesta en un todo conforme á la nueva ortografía por D.J.M.P. y C., Gerona: Antonio Oliva; Barcelona: Librería de Oliva, 1826. A Barcelona tenien llibreria al carrer de l’Argenteria.
L’autor d’aquest manual gramatical fou Lluís Bordas Munt (Barcelona, 1798-1875), gramàtic, lexicògraf i historiador. Va redactar i fer imprimir diversos manuals per aprendre francès, llatí i italià, temes de traducció del català al castellà. Fou l’encarregat de la càtedra d’italià en la Reial Llotja de Barcelona. Amb la col·laboració de Miquel Anton Martí i Joan Cortada fou autor també del Diccionario castellano-catalán-latino-francés-italiano en tres volums (Barcelona: A. Brusi, 1842-1848). Antoni Palau i Dulcet, en el seu Manual del librero hispano-americano, n’assenyalava una edició gironina anterior, de l’any 1814, avui per avui perduda.[2] És una impressió fantasma? L’amic Manel Jorba em va fer notar que en 1814 Bordas tenia només 16 anys. Era potser massa jovenet per emprendre una aventura editorial d’aquesta volada?
D’aquesta obra de 1824, en conec només un altre exemplar, aquest a la biblioteca de l’Ateneu de Barcelona. Per compte de qui es va editar? El llibre va dedicat a la Reial Junta de Comerç de Catalunya[3] per a l’educació del jovent. Es tracta d’una gramàtica molt completa, dividida en quatre parts, treballada a partir de les millors obres italianes del moment, que a la fi duu una antologia de textos per familiaritzar-se amb la llengua i els autors d’aquell país. L’any 1830 se n’editava una nova versió a Barcelona: Gramática italiana adaptada al uso de los españoles por […]; segun los mejores maestros como Barberi, Buommattei […] la cual comprende la gramática de Vicente Feretti[4] traducida á este fin del francés por Felix María Falguera (Barcelona: Miguel y Tomas Gaspar, 1830 VI, 227 pàgines). De l’any 1847 aquesta altra: Gramática italiana: redactada con presencia de cuantas se han publicado hasta el día por Luis Bordas […] (Barcelona: Imp. Hispana, 1847, 272 pàgines).
En el pròleg de l’edició gironina explicava l’abast i contingut de la seva gramàtica, d’aquest manual d’ensenyament:
Después de haver procurado encontrar gramáticas españolas para aprender el italiano, no he encontrado mas que el Tomasi[5] y a esta no la he juzgado suficiente para quien desee aprendrer dicho idioma […]. En este supuesto, después de haver consultado el Soave,[6] el Veneroni,[7] Zannotti,[8] Vergani,[9] Soresi[10] y el diccionario de la Crusca,[11] y revisados los métodos de diferentes gramáticas, he distribuido este compendio en las cuatro partes de que consta toda gramática, dando no más que aquellas definiciones necesarias, y esto unicamente por conformarme con el uso de los gramáticos.
Per a la distribució de noms i pronoms aquesta gramàtica italiana seguia l’esquema que observava el francès Chantreau.[12]
La presència italiana a Girona
L’historiador Joan Barberà publica regularment a la Revista de Girona una col·lecció d’articles sobre “La immigració italiana a Girona entre 1852 i 1936”. Notem, però, que aquest manual és trenta anys anterior. Si volguéssim esbrinar el perquè d’aquesta primerenca edició gironina d’una gramàtica italiana, podríem aventurar una hipòtesi de treball. Des de finals del segle XVIII hi havia a Girona una influent colònia italiana, de civils i militars, encara mal quantificada, que havia arribat a la nostra ciutat, des de diversos llocs, sobretot del Piemont i de Llombardia,[13] per motius econòmics, socials, moguts per les guerres i la inestabilitat política, abans de la unificació del regne d’Itàlia (1861-1946). Alguns d’aquests militars, com els Salietti, participen en la guerra del Francès. Molta d’aquesta gent era emprenedora, preparada, no només hi havia mà d’obra. Un altre grup molt nombrós d’emigrants va escollir fer les Amèriques. Aquesta presència italiana a la nostra ciutat va augmentar considerablement des de 1852. Recordem l’antic Hotel Italianos. Encara avui viuen a Girona alguns dels seus descendents que conserven cognoms italians, dedicats sobretot al món de l’hostaleria, la indústria, la ferreteria, l’òptica, etc.
En el pas del segles XVIII al XIX, al teatre del Pallol de Girona hi sovintejaven músics, actors i empresaris italians que hi feien llargues estades, ja que llogaven els espais escènics per concessions. L’any 1839 ja s’hi representava l’òpera Norma de Vincenzo Bellini. Més endavant, la impremta de J. Grases de Girona va editar llibrets d’òpera bilingües (italià-castellà). Vegem-ne alguns títols:
- I Crociati in Tolemaide: melodramma serio in due atti. [La musica è de Giovanni Pacini], [Girona]: dalla tipografía di Gioachhino Grases, [1841].
- Vestale: melodramma serio in due atti, [Poesía de Luis Romanelli]; música del maestro Giovanni Pacini, Gerona: Dalla tipografia di Gioacchino Grases, [1841].
- Un’Aventura di Scaramuccia: melodrama comico in due atti, [Musica del maestro Luigi Ricci], [Gerona]: Tip. di Gioacchino Grases, [1842?].
- L’Elisir de Amore. Melodrama giocoso da rappresentarsi nel Teatro dell eccellentissima é inmortale cittá de Gerona del mesi de juglio del anno 1847, Girona: Josep Grases.
La pregunta que ens podríem fer és: qui encomanava i pagava aquests textos bilingües, a doble columna, que servien per seguir les representacions al teatre de la ciutat? Ben segur que hi havia més obres i opuscles que, ara per ara, s’han perdut. L’any 1815 Girona tenia només 5.000 habitants. Encara hi manaven les forces de l’Antic Règim. Uns 7.334 habitants tenia l’any 1822. A mitjan segle XIX (1857) hi hagué un cert creixement: 14.600 habitants. La guerra del Francès havia deixat la ciutat molt tocada i empobrida, amb pocs recursos. Així, l’any 1845, més del 30% de les persones que vivien a Girona no hi havien nascut, eren nouvingudes. Anteriorment, en un altre padró de l’any 1814 constava la presència de 22 ciutadans italians a la ciutat. Durant el Trienni Liberal, que a Girona va tenir poca acceptació social, funcionava, des de gener de 1822, a la ciutat, una “Tertulia Patriótica” que tenia la seva seu al Teatre de Girona. Alberto Gil Novales, a Las Sociedades Patrióticas (1820-1823) (Madrid, 1975), va estudiar el fenomen arreu de l’Estat Espanyol. Entre els membres d’aquesta tertúlia hi assistien 30 piemontesos exiliats, de qui no sabem noms i cognoms. L’any 1823, amb la invasió de la ciutat pels francesos, les persones més compromeses amb el moviment liberal van haver de fugir (vegeu el llibre d’Antoni Simon Tarrés, La crisi del Antiguo Régimen en Gerona, UAB, 1985, p. 226). Foren aquests piemontesos els responsables del finançament d’aquesta gramàtica?
Una incipient industrialització i la revifalla comarcal feren la ciutat un xic més atractiva. Costa de creure que en aquest ambient tan advers florissin aquest tipus d’edicions musicals, l’edició d’aquesta gramàtica. L’any 1823, no sé si és una altra casualitat, s’imprimia a Girona una nova traducció de l’italià: el llibre de Lorenzo Thiuli, Nuevo vocabulario filosófico-democrático, indispensable para todos los que deseen entender la nueva lengua revolucionaria: escrito en italiano y traducido al español (Gerona: por Agustín Figaró, 1823, 2 volums). N’hi ha un exemplar a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Girona.
La popularització de l’òpera a moltes ciutats petites i grans del nostre país, el poder del papa i de l’Església vaticana i espanyola, el comerç marítim amb Gènova afavoriren potser també l’estudi de la llengua italiana entre nosaltres. La seva literatura, marcada pel classicisme i el romanticisme, tenia llavors molt de prestigi arreu d’Europa.[14] Fins i tot alguns versos de la impròpiament coneguda com Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau tenen ressons de l’obra I promessi sposi d’Alessandro Manzoni.
Pensem que aquesta gramàtica és una bona notícia pel millor coneixement del patrimoni bibliogràfic gironí i català, en general, que necessita d’una profunda revisió. Des dels treballs pioners d’Enric Mirambell, almenys a Girona, no s’ha fet gaire res més.
El contingut de la gramàtica
Aquest manual està dividit en quatre parts:
[1] Pronunciació; l’alfabet; vocals i consonants; adjectius, numerals, noms i pronoms, el singular i el plural; ús i característiques dels verbs italians. Hi figuren les conjugacions dels verbs “avere”, “essere”, “amare”, “fare”, etc.
[2] La sintaxi. Aspectes de la construcció de l’oració, la concordança, recte ús dels pronoms, articles, adverbis, preposicions. El manual segueix el model tipus catecisme de preguntes i respostes a cada qüestió.
[3] Ortografia, les lletres, la puntuació i l’apòstrof.
[4] La prosòdia, els noms, els verbs, les elisions i addicions que usen els poetes. Ragionamento sopra la lingua italiana. Discorso dell’amico di Paolo [de la novel·la francesa Paul et Virginie]. Poesie.
En el pròleg que Bordas escriu a la seva gramàtica, comenta que la majoria dels manuals que llavors existien eren treballats a partir de la coneixença de la llengua francesa i no n’estava satisfet. El Ragionamento sopra la lingua italiana és una breu història, en italià, d’aquesta llengua.
Del tot interessant és la crestomatia de textos italians que figura a la fi del volum. Hi llegim uns capítols, en edició bilingüe italià-castellà, de l’obra Pablo y Virginia de Jacques-Henri Bernardin de Saint-Pierre,[15] publicada en 1787, llavors la novel·la romàntica més exitosa. També hi ha poemes en aquella llengua, tots d’autors italians setcentistes: Ensecasillabi. In morte del Signore Abate Metastasio. Uns alexandrins del poeta i comediògraf P. I. Martello (1665-1727). Canzone per la morte d’un figlio; un Soneto: L’Ingratitudine [de l’abat Da Ponte]. Una Canzonetta [Aurelio Bernieri]; una Ode: Sopra il santissimo Natale [de Pietro Metastasio].
Notes
[1] Vegeu l’estudi d’Hugo E. LOMBARDINI, Gramáticas de español para italófonos: 1801-1875: catálogo crítico y estudio, Bologna: CLUEB, 2016.
[2] A. Oliva, 1814, 8au, 5 f., 226 pàg. Salvà, 1826; Palau, núm. 32985.
[3] Joseph Pau Ballot i Torres també va dedicar, en castellà, la seva Gramàtica y apologia de la llengua cathalana […] (Barcelona: en la estampa de Joan Francisco Piferrer, impresor del rey, plassa del Angel, [1814 o post]) a la Real Junta de Gobierno del Comercio de Cathaluña.
[4] Dittionario italiano e francese = Dictionaire italien et François. Mis en lumiere par Antoine Oudin […], continuè par Laurens Feretti […], acheuè, reueu, corrigè & augmentè de quantitè de mots, de phrases […] des noms historiques & poetiques, des irregularitez des verbes […] per [sic] le Sr. Veneroni […], imprimé à Paris 1681 […] & reveu & corrigè par Loüis de Lepine […] A Venise: chez Estienne Curti, 1693.
[5] Pedro TOMASI, Nueva y completa gramática italiana explicada en español: dividida en dos tratados […], Tercera reimpressió, Madrid: Imp. Real, 1801.
[6] Francesco SOAVE, Elementi della pronunzia e dell’ortografia italiana: ad uso delle scuola d’Italia. Edizione riveduta e corretta, Venezia: Pietro Bernardi, 1811.
[7] Dictionnaire italien et françois / par le sieur Veneroni ; contenant tout ce qui se trouve dans les moleir dictionnaires et particlierement dans celus de l’Academie Française et de la Crusca, Venise: Jean Maloquin, 1731.
[8] Elementi di gramatica volgare di Francesco Maria Cavazzoni Zanotti divisi in tre libri con alcune annotazioni e un ragionamento sopra lo scrivere volgarmente, Bologna: tipografia di Giuseppe Lucchesini a S. Tommaso d’Aquino, 1815.
[9] Angelo VERGANI, Poesie italiane tratte da’migliori autori ed accresciute d’un Trattato della poesia italiana e d’alcune brevi note ad uso degli stranieri […], Parigi: presso l’autore, anno X (1802); ÍD.,Grammaire italienne, simplifiée et réduite à 20 leçons, avec des thèmes, des dialogues et un petit recueil de traits d’histoire en italien […], Nouvelle édition, corrigée et augmentée par M. Piranesi […], Paris: T. Barrois, 1819.
[10] Pier-Domenico SORESI, Gli Erudimenti della lingua italiana, Torino: presso la Vedova Pomba e figli, 1811.
[11] La Crusca provenzale, ovvero, Le voci, frasi, forme e maniere di dire che la gentilissima e celebre lingua toscana ha preso dalla provenzale: arricchite e illustrate e difese con motivi, con autorità e con esempj: aggiuntevi alcune memorie o notizie istoriche intorno agli antichi poeti provenzali […], particolarmente circa alcuni di quelli […] che furono di nazione catalana […] Opera di don Antonio BASTERO […], volume primo, In Roma: nella stamperia di Antonio de’ Rossi […], 1724. Recordem que el vocabulari de la Crusca tenia com a missió fixar la llengua italiana sobre la base del toscà. Es remarcava la importància de les obres en llengua vulgar de tres florentins il·lustres: Dante, Petrarca i Boccaccio.
[12] Arte de hablar bien frances, ó, Gramatica completa: dividida en tres partes […]: con un suplemento que contiene una nomenclatura muy amplia […] Sacado todo de los mejores maestros como Wailly […] por don Pedro Nicolas CHANTREAU […] Tercera impresión, En Madrid: en la Imprenta de Sancha: se hallará en su libreria […], 1797. Arte de hablar bien frances, ó, Gramatica completa: dividida en tres partes […]: con un suplemento que contiene una nomenclatura muy amplia […] / sacado todo de los mejores maestros por Pedro Nicolas CHANTREAU. Nueva edición, notablemente corregida y en la que se ha seguido la ortografía adoptada por la Real Academia Española […], Barcelona: Librería de N. Oliva y Compañía, 1824.
[13] A la redacció de la influent revista barcelonina El Europeo hi havia dos llombards exiliats polítics: Fiorenzo Galli i Luigi Monteggia.
[14] Sense pretendre ser exhaustiu, assenyalo altres traduccions italianes estampades a Barcelona a la primera meitat del segle XIX. Aminta: fabula pastoral de Torquato TASSO; traducida del italiano por D. Juan de Jauregui, Barcelona: en la Oficina de José Busquets, 1820. La Jerusalén libertada: poema heroico escrito en italiano por Torcuato TASSO; y traducido en octavas castellanas por Juan Sedeño, Barcelona: Impr. de la Viuda é Hijos de Gorchs, 1829. La Fuggitiva de Tommaso GROSSI, romans escrit en dialecte milanés y en octavas reals […]; y traduit en lo mateix metro y en dialecte catalá per Joan Cortada, Estampa de Joaquim Verdaguer […], 1834. Los Animales parleros: poema épico escrito en verso italiano por J. B. CASTI; vertido en prosa castellana por J. M. L. y M. F.; va añadido con los Oríjenes de la obra del mismo autor, Barcelona: Impr. de Ramon Martin Indar, 1840. Jerusalen libertada: traducción en prosa del italiano. Adicionada con la vida del Tasso y las notas históricas sacadas de los cronistas de las Cruzadas y de los historiadores árabes del siglo XI con que enriqueció Mr. A. Mazuy su versión por Joaquin Rubió; adornada con 21 láminas, Barcelona: Imp. y Libr. de Juan Roca y Suñol, 1842.
[15] Pablo y Virgínia por Jacobo Bernardino Enrique DE SAINT-PIERRE, Nueva edición adornada con una lámina fina, Valencia: Ildefonso Mompié, 1816.
Vademècum 