Confessions d’una senyoreta barcelonina de 1918

:: Rosa Maria GIL; Enric PRAT; Pep VILA (ed.), Entre Montblanc i Barcelona: Diari d’una senyoreta de 1918, Valls: Cossetània Edicions, 2019 (El Tinter, 157), 124 p., il. ISBN 978-84-9034-851-2. ::

Entre octubre de 1917 i desembre de 1922, la Mercè Julià i Sabaté (1899-1970), filla d’un fabricant de lones de Barcelona i pubilla del mas la Sabatera de Prenafeta (Montblanc), va dur un diari en català, aprofitant els fulls en blanc d’un llibre de comptes del segle XVIII que ella i les seves germanes havien localitzat emparedat al mas familiar. És aquest document, de caràcter íntim i personal més que no literari, que ens ofereixen en edició l’actual propietari del manuscrit, Pep Vila, el filòleg Enric Prat i la historiadora Rosa Maria Gil, acompanyat d’estudis parcials sobre l’autora i una anàlisi de l’obra.

La història del dietari s’hi titlla amb raó de detectivesca. La seva mateixa confecció està presidida per la troballa del manuscrit setcentista, pràcticament en blanc, en un amagatall del temps dels carlins que desperta l’atenció de l’autora. Aquesta comença a prendre-hi notes poc abans de fer els 18 anys, amb l’objectiu, entre d’altres, de retrobar-les en la maduresa o la vellesa, en un exercici de nostàlgia predissenyada. Una troballa descrita en clau d’aventura romàntica que ja marca d’antuvi el to del volum. Història detectivesca, deia, perquè el manuscrit va desaparèixer d’entre els papers de l’autora i anà a parar a la botiga d’un llibreter, i, sobretot, perquè enlloc no s’hi llegeix el nom de qui el va escriure, que ha calgut restituir a partir dels passatges del mateix text que permeten deduir-lo, localitzar indrets i adreces, dades que, completades amb algunes recerques genealògiques, van dur finalment els editors a contactar amb la família de Mercè Julià, que desconeixia l’existència del diari, a ampliar la informació biogràfica sobre l’autora i, en una cloenda feliç, a completar-la amb les imatges del fons fotogràfic del seu marit, Joan Fontanillas, cedit el 2006 per un fill a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Què ens ofereix, doncs, la present edició? Abans de res, la transcripció d’un diari personal en català, feta des de criteris rigorosos que combinen la modernització ortogràfica amb el respecte a les formes lèxiques i sintàctiques de la llengua d’una noia de classe mitjana-alta de fa cent anys, formada en un col·legi de monges, amb un bon domini del castellà i el francès –era capaç de mantenir correspondència en aquesta llengua amb una amiga–, i amb nocions bàsiques d’anglès, que escriu però en català, una opció clara i no tan corrent com es podria pensar que, malauradament, no és mai objecte de comentari per part de l’autora. Si hi havia cap motivació cultural, ideològica o política per escriure’l en català, no ho sabem, perquè són ben escassos els fragments en què s’hi parla de qüestions polítiques, més enllà d’una referència al desig d’autonomia per a Catalunya el 1918 (p. 84) i poca cosa més. El text, com recorden sovint els editors, no té cap voluntat literària, per bé que coincideix cronològicament amb l’inici d’El quadern gris, de Josep Pla, un projecte de naturalesa ben diferent. Som davant d’un diari personal femení que compleix totes les convencions del gènere: les constants referències al caràcter privat del llibre, ocult a la resta del món o en tot cas teòricament accessible a algun escollit si es dona el cas, i destinat a ser recuperat anys a venir com a mirall de joventut i testimoni del pas del temps; l’objectivació del diari-confident, a qui l’autora s’adreça sovint en segona persona; l’escriptura en aparença a raig de ploma, però, per virtut de la convenció literària, farcit d’estereotips i fórmules previsibles, inclosos els silencis, allò que s’apunta però no es tracta.

La “nena” Julià, entre els seus 18 i 23 anys, amb la posada de llarg com a esdeveniment central d’aquesta època, hi aboca els dubtes, els anhels i els objectius d’una noia amb una educació típica de les joves de la seva classe. La formació de la Mercè consisteix en una mica de llengües, càlcul i piano i molta costura, i en un fracàs –més plorat per la noia que per l’inductor, que s’hi resigna–: el projecte d’aprendre comptabilitat que el pare reserva a la filla gran a la fàbrica davant la manca d’un fill mascle. La Mercè es declara amant de la literatura i li agrada parlar sobre el tema quan troba amics que hi entenen, afirmació que al diari només es tradueix en la citació d’alguns versos de Verdaguer, Rubén Darío i Espronceda –aquest últim acotat amb un comentari tan moralitzant com despistat sobre la seva mort, en una probable confusió amb el suïcidi de Larra (p. 57)–, i en una observació anacrònica sobre els “romàntics” coetanis de Quevedo (p. 55). I és que les amigues la titllen de romàntica i ella mateixa s’ho reconeix, en la línia d’allò que s’entenia per romanticisme en la definició més vagarosa i superficial del concepte. Al diari tampoc no hi trasllueixen connexions destacables amb l’alta cultura; hi ha, com a molt, el veïnatge d’un poeta en castellà recentment recuperat, Juan Gutiérrez Gili (“lo Juan del quart”, p. 76), de qui es copien mostres líriques, alguna endreçada a la mateixa Mercè.

Tot i això, el diari de la Mercè Julià enganxa des del primer moment. És el diari d’una noia intel·ligent però limitada pels condicionaments de la seva societat, que la conforten i l’angoixen al llindar d’entrada a la maduresa. La redacció del diari li serveix per explicar-ho i per exorcitzar el malestar d’un destí ja escrit, on sembla que els problemes del carrer no entren a la segura llar paterna; si més no, no se’n parla. Un silenci que contrasta amb la realitat que s’imposarà uns anys més tard, un cop abandonat definitivament el diari juvenil, quan l’autora s’enfrontarà a la mort prematura del marit el 1935, just abans de la guerra civil, que patirà amb quatre fills petits i les responsabilitats del negoci i el mas. Al diari, però, hi trobem molta introspecció psicològica, un sentiment sovintejat de no ser mai on es voldria ser en el moment en què s’hi és, una cerca de la felicitat com a objectiu que l’entorn s’entesta a descriure com la cacera del marit benestant i de moral sana que compleixi les expectatives de la família tant o més que les de la interessada. Les poques al·lusions al feminisme no van més enllà: la noia Julià sap que aquest moviment existeix, però en el seu horitzó personal es tradueix en la llibertat d’escollir el marit que vulgui (p. 50-51, 93). La recança de veure com les amigues es van (mal)casant se suma a la por que li passin els anys sense trobar marit; el temps s’escola, i en un moment d’atabalament no dubta a planificar un estratagema matrimonial per combinar els gustos propis i d’una germana amb uns possibles pretendents que no acaben de decidir-se (p. 100). Hi ha, encara, l’enyor de la mare, perduda als sis anys, l’afecte pel pare i les germanes, les xerrades amb les amigues, els flirteigs ocasionals, sempre controlats per la mirada paterna i, sobretot, pel convenciment de la noia que mai no creuarà certes fronteres, encara que la temptació hi és (p. 93). En resum, la Mercè pateix com qualsevol jove de la seva època, però té prou domini de la llengua per explicar-ho amb destresa; alguna descripció, com la del Corpus de 1918, té certes vel·leïtats literàries i fa de bon llegir (p. 73 seg.).

En un moment en què la recuperació de la memòria personal, en general, i de la femenina en particular són corrents prou populars entre els investigadors i els lectors, i precisament per això és fàcil frivolitzar-los, s’agraeixen aportacions documentals sòlides com la present edició del diari personal de Mercè Julià. Cal felicitar els responsables per la correcció metodològica i l’enfocament multidisciplinari, però també per la tria del document i el personatge. El perfil de la Mercè és força peculiar en aquell context d’investigacions, ja que la reivindicació de la memòria femenina tendeix a bascular entre dos pols: la dona capdavantera en algun àmbit, sigui social, polític, cultural, etc., “carn” de diccionari i prosopografies vàries, i la dona treballadora anònima com a representant d’una massa de població silenciada pels corrents oficials de la historiografia. La Mercè, filla de la petita burgesia, llegida i relativament ben informada en un entorn confortable i protector, però destinat a entrar en crisi una quinzena d’anys després de la redacció d’aquest diari, no pertany a cap dels dos grups anteriors, però llegir-la ens remet immediatament a les expectatives d’altres dones de la seva generació i les següents, que encara reconeixem en les nostres mares i àvies educades abans dels canvis socials i culturals dels 60.

(Imatge destacada: Mercè Julià i Joan Fontanillas, c. 1925. ANC, fons Joan Fontanillas Ginebreda)

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.