Introducció
Es compleixen ara (2019) els 200 anys de la mort de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà i acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona també. El seu incommensurable Calaix de sastre, una crònica personalitzada de quaranta anys de vida catalana entre el segle XVIII i inicis del XIX, resulta ara més atractiu que mai.[1]
Al seu moment, va voler anotar per escrit qualsevol aspecte de la quotidianitat barcelonina –on residia– o rural quan feia sortides o estades fora de la seva ciutat, amb una constància diària permanent, en uns folis que portava sempre a sobre, el seu “vademècum”, com en deia, i que va intitular Calaix de sastre perquè és el lloc on es guarda i es troba de tot.
Els estudis realitzats al col·legi de Cordelles, regit pels jesuïtes, li van proporcionar l’habilitat expressiva per escriure amb desimboltura, i el van dotar d’una cultura humanística bàsica i religiosa que va amarar les seves vivències de per vida.
Voltat d’una família arrelada en la petita noblesa catalana del moment, i d’amics contertulians que conformaven el grup habitual de persones amb qui es trobava, va pensar que reflectir els detalls que veia en petites narracions diàries podia constituir un motiu d’esbarjo, especialment llegits en veu alta davant dels amics, per així reviure els fets que havien compartit, tot acompanyant-los sovint amb detalls espontanis o inesperats.
Altrament, la seva fidel vinculació amb el món eclesiàstic més proper, que freqüentava sense defalliment en totes les seves obligacions com a bon creient que era i seguia “religiosament” en totes les devocions, el va portar a incloure esment dels goigs que sentia en qualsevol àmbit religiós que visitava, des de catedrals fins a humils ermites. I va voler, també, completar els comentaris dels goigs anotats tot afegint-los alguns detalls socials i populars de la cantada presenciada, ja fos un aplec coral, com participatiu o anecdòtic. Aquest detalls seran els que comentarem en cada cas.
Pel que fa a les fonts d’informació bàsiques, seran diverses tot considerant la complexitat i la llargària dels textos manuscrits, i també les edicions impreses disponibles en aquest moment del Calaix de sastre de Rafael d’Amat.[2]
Però el nostre propòsit de centrar-nos en el tema dels goigs consignats en el dietari, per ressaltar allò que les seves al·lusions tenen de testimoni d’una tradició cultural ben viva i viscuda durant l’època del reporter, ens porta a consultar com a fonts principals de referència dues publicacions:
- Una impresa: Rafael D’AMAT I DE CORTADA, BARÓ DE MALDÀ, Calaix de sastre, 11 vol., selecció i edició a cura de Ramon Boixareu, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1987-2003.
- L’altra electrònica, un PDF accessible des del perfil de John Lineman a Academia.edu, que conté còpia de diverses edicions parcials de l’obra manuscrita del baró: Rafael D’AMAT I DE CORTADA, BARÓ DE MALDÀ, Calaix de sastre 1750-1819, All published parts of the diary of the Baron de Malda, Catalonia Edition, 2012.
Les notícies dels casos que vagin sorgint seran oportunament referenciades amb els altres documents més específics que estiguin disponibles.
* * *
6 d’agost de 1770: cant dels goigs de sant Antoni de Pàdua a Sant Just Desvern
La primera vegada que es troba anotada una al·lusió als goigs com a cants populars al Calaix de sastre de Rafael d’Amat, baró de Maldà, apareix a la jornada del 6 d’agost de 1770.
A l’edició del Calaix de sastre publicada per Ramon Boixareu el 1987, s’hi llegeix: “Ahir, dia 3 d’agost [referit a 1770], me n’aní a ma torre d’Esplugues, en companyia de ma muller i germanes, per temporada d’alguns dos mesos, a les quatre hores de la tarda”. L’episodi següent que s’edita en aquest volum, on ja s’adverteix a l’estudi preliminar que una “reducció del text original ha estat, si no difícil, sí delicat” de dur a terme,[3] correspon a “La vigília de Nadal de 1770”.[4]
Davant del lapsus de quatre mesos, s’imposava la consulta de l’altra font bàsica, l’útil compilació ja citada del Calaix de sastre de Rafael d’Amat, a cura de John Lineman, que, efectivament, inclou les notícies dels dies següents al 3 d’agost de 1770 sota la rúbrica següent: “Relació de las festes majors dels pobles de Sant Just de Esvern, Sant Feliu de Llobregat, Cornellà, Hospitalet y Esplugas, de l’any 1770”.[5] Doncs bé, del dia 6 d’agost de 1770 es troba l’anotació següent:
Dia 6 de agost en lo any ya citat 1770. Hi hagué gros aplech de gent per ballar y observar lo ball en la plasa del poble de Sant Just de Esvern, ahont jo hi aní també en la tarde des de Esplugas […].
A partir d’aquí s’estén descrivint l’ambient que es troba en arribar, la música que se sentia i els instruments que la feien sonar, com vestia la gent… i en un moment determinat escriu:
Antes de la Ave Maria del vespre y después de repicades y ventades las campanes, solemnisaren-se en aquella parroquial iglésia de Sant Just y Pastor las completes en obsequi de sant Antoni de Pàdua, que en lo endemà devia celebrar-se la festa en dita parròquia […] la solen celebrar aquells moradors per a que recàiguia en segona festa en lo següent dia 7 de agost […]. En fi, se cantaren ditas completas ab tota la cantúria y música de la plasa, pues que ya tot aquell desori bulliciós estaba acabat.
Lo cor de capellans, baix a la iglésia […] ahont se venera en nincho lateral a una proporcionada imatge de bulto del gloriós sant Antoni de Pàdua […].
Explica que la comunitat de clergues es disposaven a intervenir, com també “alguns seculars dels ordenats de completas y yo un de estos, per ajudar-los també a cantar […]”.
Després de comentar un cant “irregular” segueix escrivint:
Concluhidas las completes y la salve, seguiren-se los goigs de Sant Antoni de Pàdua a la tonada dels tant ohits de Nostra Señora del Roser, que raros són los que no·ls saben cantar entonats o desentonats, puix que hi ha veus tant lletjas com las caras de més de quatre peus terrosos, o esclafatarrossus de la terra.
Els goigs de sant Antoni cantats en aquesta ocasió
De les moltes edicions antigues dels goigs dedicats a sant Antoni de Pàdua des del segle XVII,[6] i sense cap vinculació específica a un lloc determinat –com podien ser les de Sant Joan Abadesses (1635), Camprodon (1679), Mallorca, Girona, Olot o Matamargó–, es mostren aquí tres fulls antics, impresos a Barcelona a l’època del baró de Maldà, sense referència a cap convent determinat que els distribuís com a marxandatge, i que bé podrien ser els que s’oferiren com a text per ser cantat a Sant Just Desvern l’estiu de 1770.
I se suposa que els llegien per poder cantar-los, aquests goigs, perquè sense melodia pròpia, la melodia entonada va ser la molt coneguda dels “Goigs del Roser”[7] que feia: “Vostres goigs amb gran plaer, cantarem Verge Maria, puix la vostra Senyoria, és la Verge del Roser”. Els goigs, en tenir una estructura mètrica molt concreta, permetien que la seva entonació fos aplicada a qualsevol estrofa de goigs. I els del Roser eren molt populars i cantats arreu des de segles. La seva melodia, que tothom coneixia, s’usava per entonar els de qualsevol advocació.
El text copiat en aquestes edicions és una relació molt detallada dels “favors” que el sant pot atorgar si és venerat pels fidels. De fet, hi apareixen relacionats tots els traumes i patiments de la societat popular del segle XVIII: temps malfactors, incendis i sequeres, malalties de tot tipus –tot detallat–, sinistres en viatges, prostitució per ell “pagada” per alliberar la dona, ànsies de llibertat dels presoners i, sobretot, el desig de retrobar el que s’havia perdut, que figura ser la causa més invocada amb èxit. Finalment i òbviament, el perdó dels pecats per la seva intercessió.
Excepcionalment, en el món dels fulls de goigs, apareix copiat i inclòs a la columna de la dreta un Responsum poètic reconegut internacionalment com l’Officium rhythmicum S. Antonii (c. 1233) de fra Giuliano de Spira (segle XIII), que comença: “Si quaeris miracula […]”. Es tractava d’un respons en llatí que oficiants i fidels cantaven alternativament per trobar objectes perduts i que era molt popular.[8]
Una mostra de la seva popularitat es troba al·ludida més endavant en el mateix dietari, un dia de maig de 1780, quan el baró copia a les seves memòries: “16 de maig de dit any 1780 […] isquí de Barcelona a 2 quarts de 7 […]”, i tot anant en ruta en passar per Mataró i voler retornar un mocador perdut per una vella que coneixia, i que vivia en aquest poble, escriu: “Quin contento, no sols de vèurer-me y parlar-me, com del recobro de la perduda prenda, sens, com així penso, no haver-se fet dir los responsos de sant Antoni de Pàdua y més haver-los dit ella, sent en llatí, que per no haver-ne estudiat era per demés”.[9]
Les edicions dels goigs de sant Antoni immediatament posteriors van deixar de copiar aquest responsum, com també aquella lletra tan detallada de possibles favors, però el text del respons reapareix en algunes edicions dels segles XIX i XX, a voltes traduït i, fins i tot, copiat en moltes estampetes i també independentment en fulls volanders. Com a mostra aquest exemplar del Responsori imprès a Cervera el 1930 en català.[10]
Les xilografies incloses als goigs, i també tota la seva imatgeria posterior, representen el sant en hàbit de franciscà, amb una branca de lliris en una mà i el nen Jesús abraçat amb ell a l’altra, perquè, com diu una estrofa d’aquests goigs: “Sou de Jesus tant amat / que a soles amb ell jugau”.
Estampes dels goigs contemporanis de sant Antoni de Pàdua cantats l’estiu de 1770[11]
* * *
La festivitat usual de sant Antoni de Pàdua era i és el dia 13 de juny i, al llarg del Calaix de sastre, són molts els comentaris de tot tipus sobre la seva festa en aquesta data o al seu voltant, tant a Barcelona com a d’altres localitats que visitava en els seus desplaçaments. El canvi de la festa al mes d’agost és un cas curiós, però no excepcional, ja que algunes devocions populars es traslladen a dies idonis quan els aplecs i romeries freqüenten santuaris i capelles en altres moments festius al marge del dia “oficial”.
Notes
[1] Una aproximació a la seva figura i obra queda ben exposada per Antoni COMAS, “El baró de Maldà”, dins Història de la literatura catalana, IV, Barcelona: Edicions Ariel, 1964, p. 526-548.
[2] Al final de l’article, sota l’epígraf “Rafael d’Amat i de Cortada”, Viquipèdia [en línia] [consulta: 03/09/2019], s’ofereixen informacions bibliogràfiques i enllaços prou complets i orientatius. Per a un inventari actualitzat dels manuscrits que contenen el Calaix de sastre i les miscel·lànies associades, vegeu Rafael D’AMAT I DE CORTADA, BARÓ DE MALDÀ, Viles i ciutats de Catalunya, a cura de Margarida Aritzeta, Barcelona: Barcino, 1994, p. 66-69. Per a una descripció d’alguns d’aquests manuscrits, així com de les còpies del Calaix fetes sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere i consultables a l’AHCB, vegeu MCEM – Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna [consulta: 24/09/2019].
[3] Rafael D’AMAT I DE CORTADA, Calaix de sastre, I: 1769-1791, selecció i edició a cura de Ramon Boixareu, Barcelona: Curial edicions catalanes, 1987, p. 19.
[4] Ibídem, p. 33.
[5] Rafael D’AMAT I DE CORTADA, BARÓ DE MALDÀ, Calaix de sastre 1750-1819, Catalonia Edition, 2012, p. 28 i 29-31 [consulta: 3/09/2019]. En aquest cas, es tracta d’una reproducció del text següent: Rafael D’AMAT I DE CORTADA, BARÓ DE MALDÀ, Miscel·lània de viatges i festes majors, I, edició crítica de Margarida Aritzeta, Barcelona: Barcino, 1994; per a aquesta citació i les que segueixen, vegeu p. 61-62, 66-67.
[6] Se’n poden veure edicions magnífiques a la web de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) [consulta: 19/09/2019].
[7] Una de les moltes gravacions dels goigs del Roser pot sentir-se en aquest enllaç que mostra també estampes dels seus goigs [consulta: 19/09/2019].
[8] Es pot llegir sencer i també la partitura a: ‘Si quaeris miracula’ per Coro Maschile a 4 voci e 3 piccoli gruppi di voci recitanti testo, dall’ Officium rhythmicum S. Antonii (ca. 1233) di Fra Giuliano da Spira (XIII sec.)[consulta: 19/09/2019]
[9] AMAT, Calaix de sastre 1750-1819, p. 225 i 227 (Miscel·lànies de viatges, I, p. 243 i 246).
[10] Responsori a Sant Antoni de Padua. Cervera: Arts Gràfiques Salat, any 1930. 1 f. (Exemplar de l’arxiu dels Amics dels Goigs).
[11] Davant de la impossibilitat de concretar una data, poden consultar-se les monografies d’Immaculada SOCIAS BATET, Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana els segles XVII i XVIII, Barcelona: Curial; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, i de Manuel LLANAS, “Els Altés” i “Els Jolis i Bernat Pla”, dins L’edició a Catalunya: el segle XVIII, Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2003, p. 10 i 104-115 respectivament.
Vademècum 