Cèsar Borja a la cuina de Leonardo

Si teniu pensat que es cometi un assassinat a la vostra taula, el més decorós és que feu seure l’assassí al costat de qui serà l’objectiu de la seva art –que se situï a l’esquerra o a la dreta d’aquesta persona, això dependrà del mètode de l’assassí-, car d’aquesta manera no s’interromprà la conversa si la realització del fet es limita a una zona reduïda. En veritat, la fama d’Ambrogio Descarte, el sicari principal del meu senyor Cèsar Borja, es deu en bona mesura a l’habilitat per fer la seva feina sense que cap comensal se n’adoni i, encara menys, rebi cap molèstia per les seves accions.[1]

Aquest és un dels consells que, sota l’epígraf “De la manera correcta de fer seure un assassí a taula”, es llegeixen entre les normes d’etiqueta a taula, les receptes gastronòmiques i les observacions diverses sobre el menjar que formen el conjunt de notes de cuina atribuïdes a Leonardo da Vinci. Les notes es conservaven, sembla, al misteriós còdex Romanov, un volum emparentat amb altres manuscrits de l’artista escampats per Europa i els Estats Units, farcits de dibuixos i anotacions autògrafes en la seva peculiar lletra inversa –escrita amb efecte mirall–, i que antigament es custodiava a l’Hermitage (Sant Petersburg), d’on hauria desaparegut. El còdex Romanov donaria fe de la que fou una gran passió de Leonardo, pràcticament desconeguda fins als nostres temps: el món de la cuina i el menjar. En les notes, l’artista no tan sols hauria recopilat les receptes dels plats que es cuinaven sota les seves ordres per a alguns dels grans senyors a qui servia i els usos a taula de les seves corts, sinó que hauria dissenyat instruments per facilitar l’elaboració dels plats a la cuina i facilitar-ne la ingesta a taula. Naturalment, entre les receptes no hi podia faltar l’al·lusió a certs experiments amb verins, inseparables del nom de Cèsar Borja,[2] que d’això, diuen, en sabia un niu, ni alguna broma de Leonardo sobre el seu antic senyor que, temorós de morir del mateix mal amb què castigava els enemics, depenia fins a tal punt dels criats que tastaven el menjar davant seu que cap àpat no li arribava calent a taula: “Dubto que mai hagi tastat res que, com a molt, ja no fos tebi”.

Les notes i receptes gastronòmiques del còdex Romanov no es van publicar fins al 1987, per bé que traduïdes a l’anglès, precedides d’un pròleg del doctor Marino Albinesi, fiscal general de Roma i president del Cercle Enogastronòmic d’Itàlia, i d’una llarga introducció sobre “Leonardo a la cuina. Perfil de la seva vida ‘gastronòmica’”, un sorprenent treball en què la biografia de Leonardo es reinterpreta a la llum de la seva gran passió culinària, incompresa pels coetanis i per una tradició d’estudiosos entestats a situar davant de tot la seva faceta com a artista i dissenyador futurista. Leonardo hauria patit intensament per aquesta incomprensió, veient com els seus projectes per millorar les condicions de treball a les cuines de la noblesa italiana amb màquines ambicioses, les seves invencions per introduir estris més pràctics i costums més higiènics a la taula dels nobles –la forquilla de tres punxes, els tovallons que ningú sabia fer servir– eren motiu de riota; en canvi, els mateixos coetanis engolien amb fruïció les maquetes de màquines i fortaleses que l’artista elaborava amb comestibles, sense entendre’n l’ambició constructiva. Cèsar es mirava amb calma els dissenys mecànics del seu enginyer militar: quan aquest li mostrava les enormes màquines per preparar espaguetis –també inventats per Leonardo, i no pas pels xinesos, com s’ha afirmat!– i amanir-los amb carn picada i alfàbrega, diuen que comentava que tan sols un exèrcit assetjat dins una cuina immensa seria capaç de fer-les servir. Les habilitats de Leonardo per al negoci gastronòmic tampoc no eren especialment destacades: la taverna que va muntar amb el seu col·lega Sandro Botticelli va ser un fracàs. Els senyors de Leonardo tot just toleraven la seva dèria per la cuina com un mal menor davant dels magnífics resultats creatius del geni, que cada dos per tres havia de deixar de banda les seves preferències per complir amb els encàrrecs de retrats de dames i quadres que avorria, amb l’excepció d’El Sant Sopar, és clar, que va assegurar la manutenció del seu equip de treball… i on els aliments representats tenien un protagonisme destacat. Només en la vellesa trobaria Leonardo consol en l’aixopluc d’una ànima bessona, tant o més fascinada pel menjar i la cuina que ell, el rei Francesc I de França.

Tot i aquests infortunis, Leonardo va redactar les seves avui famoses notes de cuina, on presentava estris i màquines que també apareixen dibuixats en els altres manuscrits que se n’han conservat –i això confirmaria l’autenticitat de les susdites notes. A la llum d’aquestes, els dissenys adquireixen un nou significat, reflecteixen la veritable destinació que el geni els havia donat i que sovint no coincideix amb la idea que ens n’hem fet. Són batedores i picadores gegants de vaques, trencanous accionats per la força de cavalls, talladors d’ous, assecadores de tovallons, aparells per tallar i comprovar la resistència dels espaguetis o per elaborar-ne a partir de plaques de lasanya, llevataps per a esquerrans, tambors mecànics per amenitzar musicalment el treball a la cuina, i un llarg etcètera de màquines impossibles que, malauradament, també provocaren més d’un accident a les cuines sota la direcció de Leonardo i les corresponents baixes entre els seus col·laboradors.

Com el lector ja haurà endevinat, el còdex Romanov, el receptari de cuina i la hilarant biografia de Leonardo com a foody i innovador gastronòmic frustrat són una invenció. Es tracta d’una falsificació literària perpetrada fa poc més de trenta anys, als vuitanta del segle passat, en plena eclosió de la moda de la nouvelle cuisine, per la parella formada pels editors i compiladors confessos de les notes, l’humorista i pintor anglès Jonathan Routh i la seva dona Shelagh Routh (de soltera Marvin), a qui és fàcil reconèixer rere el nom de la fictícia traductora a l’anglès dels suposats textos de Leonardo, Scilla Marvino. La superxeria ha tingut tant d’èxit que molts afeccionats a la gastronomia, alguns lectors crèduls i fins i tot els catàlegs en línia de grans biblioteques atribueixen l’obra a Leonardo sense dubtar-ho. Un dels artífexs de la traducció castellana de 1989, el crític gastronòmic José Carlos Capel, mig confessava la broma en la seva presentació al llibre, on, entre passatges que seguien el joc als editors anglesos, es definia l’obra com “un juego de especulación y un ejercicio de presunción histórica”. Sembla que en va, en determinats àmbits, com ell mateix encara denunciava el 2011.[3] Més enllà de l’oportunisme editorial de certes reedicions de les notes, traduïdes a diverses llengües, i de les erudites disquisicions acadèmiques sobre la naturalesa i la filiació genèrica de la falsificació com a exercici literari,[4] aquestes notes de cuina continuen sent un divertimento del tot aconsellable per als amants de la literatura gastronòmica, de la figura de Leonardo, del món del Renaixement o, senzillament, de les paròdies fetes amb humor i intel·ligència. No estaria gens malament poder-les llegir algun dia en català.

Notes

[1] Leonardo’s kitchen note books: Leonardo da Vinci’s notes on cookery and table etiquette, Shelagh and Jonathan Routh, ed., Londres: William Collins & Sons, 1987; traducció castellana: Notas de cocina de Leonardo da Vinci, compilación y edición de Shelagh y Jonathan Routh, Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 1996 (1a ed. de 1989). Les citacions catalanes de l’article són traduccions lliures d’aquesta versió castellana.

[2] Sobre la breu relació professional de Leonardo amb Cèsar Borja vegeu ara Marià CARBONELL, “Cèsar Borja i l’art: tres episodis”, Revista Borja. Revista de l’IIEB, 2 (2008-2009).

[3] José Carlos CAPEL, “La falsa cocina de Leonardo da Vinci”, El País (7/09/2011). [Consulta: 14/09/2019]

[4] Javier PÉREZ ESCOHOTADO, “Las máscaras del traductor y el pacto literario en las notas de cocina de Leonardo da Vinci”, 1611. Revista de Historia de la Traducción / A Journal of Translation Study / Revista d’Història de la Traducció, 8 (2014).

[Publicat anteriorment al web Els Borja (13/09/2019)]

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.