:: Pep VILA ::
Transcrivim i anotem una prosa costumista, de caire rural i conservadora, que representa encara una Catalunya ancorada en temps pairals. És obra de l’escriptor Pere Vayreda i Olivas (Beuda, 1877 – Lledó, 1944), fill d’Estanislau Vayreda i Vila. Va publicar estudis d’etnografia i d’història local: El priorat de Lledó i les seves filials (1930), Santa Maria del Mont (1931) i Supervivència de festes agrícoles primitives (1931). El text que aneu a llegir fou publicat a L’Empordà. Àlbum (Barcelona: Ilustració Catalana; Tallers Gráfichs de Thomas, [1915?]). D’aquesta edició, n’hi ha un facsímil publicat per les entitats Annals del Baix Empordà i Institut d’Estudis Empordanesos: Sant Feliu de Guíxols; Figueres, 2003, p. 62-64. Llavors, La Renaixensa i La Ilustració Catalana eren publicacions que es basaven en llibres i en narracions soltes pertanyents a aquests gèneres costumistes, rurals, que explotaven majoritàriament conflictes casolans de poca volada.
En el cas de Vayreda, que coneixia molt bé aquells indrets de la Garrotxa i de l’Alt Empordà, trobem en aquesta prosa influències de les primeres obres de Pous i Pagès, de Víctor Català, de Ruyra, de Marià Vayreda, etc. El crític Manuel de Montoliu ja es queixava d’aquesta plaga de ruralisme i empordanisme en la narrativa catalana de llavors. A Maragall tampoc no li agradava aquest naturalisme violent, proper a la tragèdia. L’empordanisme ruralista[1] era una selva «selvaggia et aspra», com deia Jordi Castellanos. Encara a inicis del segle XX, el ruralisme, que explotava la cara obscura de la vida rural, era una branca esponerosa del Modernisme.
La narració se sustenta en un fet trivial. L’autor dona veu a un boletaire de renom Passacro, que coneix pam a pam els secrets de la boscúria. És un representant del gremi, cap de colla dels afeccionats de Lladó que anaven a caçar bolets, i que no vol mostrar als seus amics —en Xiranela, en Floris, en Cailus, en Janicus, en Ponsich, en Tista…— les clapes de bolets perquè, alguns, en lloc de menjar-se’ls o salar-los per a consum propi, se’ls anaven a vendre al mercat de Figueres i en treien uns diners, un profit personal. Passacro, que se sent utilitzat, entén aquestes maniobres com a deslleialtats. No vol tractes amb especuladors. Per això, quan els condueix al bosc, intenta despistar-los menant-los a llocs amb poques clapes, o allà on mai no s’han fet bolets. I s’alegra dels seus fracassos. Per altra banda, intenta explicar als boletaires més novells, de bona fe, el valor dels exemplars recollits perquè aprenguin a destriar els bons dels dolents. I acaba dient:
[…] però si regularment ensenya no més la pobre gonella dels esclaus, que ensenya alguna hora poc o molt, les àuries gires de la toga amb què es vesteixen els herois.
És a dir, que si a algunes persones de les classes menestrals se’ls veuen les febleses, caldria també valorar el comportament dels propietaris del lloc que han mantingut amb gest triomfal l’aliança entre el poble i la pinosa, per evitar potser un conflicte de classes socials. Potser també, en el fons, la narració podria ser un report agre sobre el poble, en el qual habita, com en altres llocs, una colla de pagesos malavinguts, carregats d’envegetes, que es disputen les riqueses del territori. El món rural mai no fou un espai idíl·lic, com ens han volgut fer creure.
El text, per a un lector d’ara, té també un interès etnogràfic i lingüístic extraordinari per la relació entre home i medi, el relleu que hi pren la natura i el valor patriarcal dels costums. El paisatge és una creació impressionista, pictòrica. Hi sovintegen —sobretot a l’inici de la narració— les formes descriptives del decorativisme. Vayreda considerava, per exemple, que el fet que els pagesos abandonessin la «barretina flamejanta» per una brusa era ja un signe de vestimenta moderna, estrangera. Quan tenien un cistell ple de bolets, el penjaven d’un tros de branca alta perquè els animals no hi arribessin.
L’escriptor, que coneixia bé la realitat, excel·leix per la seva capacitat descriptiva i explota el registre col·loquial dels seus personatges. La llengua és l’expressió directa i popular, viva. Vayreda treballa amb un lèxic ric i concís. Arreu hi trobem paraules i expressions ben curioses, típiques del dialecte nord-empordanès, avui perdudes, que l’acosten al rossellonès.
Algunes dites, expressions i refranys: «Això pla!», «atrapar moixins», «val més un que sap que cent que cerques», «me càsum greus!», «talaiar els cistells», «no dic pas de no», «marxar amb aquella taleia», «sol, solat, roda, roda com un boig», «ja seré amanit», «bé et pentinaré prou si t’agraden les tornes», «ganyoneria», «rossegar la veu pel nas», «esbarjo de fer tema»… I l’ús d’aquestes formes verbals: «agoitar», «veràs», «atrapoc», «poscut», «pensuc». Els topònims: «les Valls», «la Coma», «carrer Gran», «Pont de les Mentides», «Planells», «la Salida d’en Llavanera», «l’Aubatella», «Roques Blanques», «Serrats de Puig-Morena», «la Barra», «Planells», etc. El text es fa llegidor per la desimboltura del lèxic i la sintaxi populars.
Pel que fa als criteris d’edició, Vayreda, que escriu el text l’any 1912, encara usa una llengua mascle, que no té en compte la reforma fabriana. En aquest cas, respectem la llengua, i accentuem i puntuem segons el català actual. També desfem les aglutinacions, i normativitzem majúscules i minúscules. Anotem alguns mots que ens han semblat interessants.
El boletaire
La pinosa[2] d’ací dalt a les Valls i fins d’altres més apartades cap a la Coma són tan conegudes al meu poble, entre certa gent, com ho puga ser el mar entre la gent pescadora dels pobles de la costa.
Per la meva part no us diré sinó que cada vegada que, vagant per aqueixa muntanya m’ha llegut[3] d’entrar-hi, sobretot en dies de sol, allà a l’hora de la migdiada, me n’he enduta una impressió ben difícil de descriure: aquella mitja llum que deixen passar els cimalls, que us fa l’efecte d’aqueixes llums monocromes de les nostres iglésies monestirials, aquella munió de turades[4] que dret amunt se us despleguen a l’entorn vostre tant com ulls ne poden abastar, amb les tintes fumades de les escarrotxes[5] que, mentre a dalt se resolen en un matís indefinible, a baix se perden dins la tofa de falgueres, us porten tals aromes de misticisme que un hom allà hi va vinguent petit, petit… fins que les vostres facultats, redreçant-se segons la categoria que els hi ha sigut donada, dirigeixen vostre esperit envers Déu per a cantar-li un himne de reconeixença, himne que no passa d’una trista nota d’aquell Sanctus triomfal que eternament ressona per la Creació…
Mes, ara, deixant impressions pròpies i seguint la feina començada, deixeu-me provar, anc[6] que sia amb incertera[7] ploma, de treure en clar aqueix lligam de família que hem trobat entre els pins i Latona[8] donant a conèixer el que en podríem dir legítim fill seu, nat i peixit a les seves ombres, que guarda amb recel d’enamorat els secrets apresos per la boscúria, que avui portat de l’agraïment, demà del despit, us en contarà les glòries o els treballs; que quan s’és tractat de fer mala cara a les males anyades, abans de baixar amb el pic a les entranyes de la terra, o saltar dalt d’una embarcació per a cercar el pa a l’altra banda del mar, ha estimades prou les quatre parets que l’han vist nàixer per a suportar la pena del que s’ha de llevar quan el carro marca la mitja nit i guanyar-se’l per aqueixes pinoses, seguint-les de vaga a vaga,[9] un dia i un altre dia, amb una ambosta de figues i un magre crostó al fons del cistell per tot recapte; ni li ha mancada virtut, quan el cas s’és presentat, per fer dormida en una mala païssa,[10] ni per tornar-se’n a casa amb el viatge al muscle, a les tantes de la nit, sinó amb el clar de la lluna a la faror[11] d’unes teies, i encara li n’ha quedada per saltar-se’n l’endemà, a punta de dia, a vendre a la capital[12] de la plana la mercaderia del seus afanys.
Qui va des de mitjan carrer Gran cap a la plaça, envers allà on encara pocs anys enrere hi havia un pedrís rematant la barana de cert pontarró, que entre els canonges de la Col·legiata[13] solia ser conegut gràficament pel «Pont de les Mentides», hi trobarem en dies de festa, en grupus o fent rotllo (molts encara amb barretina flamejanta, però la major part d’ells vestint ja la forastera brusa), els terralloners[14] del poble i encontorns que, prenent l’aire, després d’una moderada consumació[15] feta en algun dels hostals o cafès que tant abunden per aquell indret, se donen l’esbarjo de fer tema, ells amb ells, d’alguna nota granada[16] de les que han corregut durant la semana o senzillament d’allò que la conversa, un cop començada, es va portant per ella mateixa a mesura que es descabdella.
Entre ells s’hi troba com en el seu element el boletaire: acostem-s’hi, anc que amb la polidesa que el cas requereix, fins a fer-nos-hi convidats i us presentaré el que en aqueixos moments porta executòries tan llegítimes com el que més per a reconèixer-li la investidura de representant del gremi: de motiu li diuen Passacro; com els més de l’ofici, gasta barretina d’un vermell profanat, un tricot fosc que en part li tapa l’armilla, li penja fins a jonoll; en qüestió d’edat se n’irà a la ratlla dels cinquanta, i sense altra cosa digna d’especial esment en quant al físic que no sien les seves amples espatlles, eixutesa de carns i escassa talla, i en particular, la nota típica d’un bigoti negre que trenca la monotonia de la seva cara mancada de línies definides: els seus adlàteres,[17] en Xiranela i en Floris, si coneixen l’ofici, és des del punt de vista de l’esbarjo, no n’han de viure.
—¿No ets pas encetat la breda[18] encara? —li fa en Floris mudant el to que fins aleshores gastava.
—Això pla, home, han fetes unes pluges massa magres. Quan nosaltres diem d’anar a provar els rovellons[19] solem goitar primer si s’atrapen[20] moixins;[21] quan ne comenceu de veure sortir algun, podeu pensar que dins de quatre dies la breda és estesa, és la guia que un home té.
—Mestre, no fesses com aquell que prenia les orioles[22] per rovells d’ou.[23]
—Bé, sé prou per qui parles, en Cailus, vols dir. Mira si ho sé, que jo me n’anava a enaigar les tomateres i els atrapoc a ell i a en Ponsich: «Avui, avui, hem fet els nostres», me deien ells, contents com altra cosa, i m’ensenyaven el cistell ple de bolets. «Nois, valenta mercaderia porteu perquè us la floquin[24] entre cap i coll, on se vulla que la presenteu i la coneguen; ja cal que ho llenceu tot això, que no veieu que no hi ha res de bo? Que tot són orioles?». Doncs, els vaig volguer avisar perquè malaventurat el que no coneix una cosa i es pensa conèixer-la.
Però, lo que va ser bonic, lo que em va passar amb en Janicus; un dia m’atrapa[25] i em fa així mateix:
—Home, Passacro, m’hauríeu d’acompanyar a caçar rovellons; en voldríem salar tres o quatre i solen dir que «val més un que sap que cent que cerques».
—Bé, t’hi acompanyaré prou —li vaig dir, perquè jo, mentre sigui per un que allò, sabeu, n’ha de menester un escaig[26] pel regalo de la casa, que entre any sempre fan bon servei, no dic pas de no[27] a ningú; ara, a tractes d’aquells que darrera les meves petjades hi volen especular un negoci, no m’han pas ells de fúsquera.[28]
—I encara bon goig que no fesses, com feu amb els principiants, que els jaquiu marxar[29] tot davant i quan els teniu ací dalt envers els serrats de Puig-morena, zas![30] Ara els hi n’esquitlla un, més enllà en descarta un altre, i els pobres, és clar, marxen amb aquella taleia! De vegades, quan se n’adonen, són embausats[31] a Roques Blanques, i au! sol, solat, roda, roda com un boig tota la diada i encara torna-te’n a casa, els peus fets un formiguer, sens haver poscut atrapar un maleït bolet per medecina —observà en Xiranda.
—No, lo que hi ha, que en aquells novicis, un els acompanya als pins; quan un hom ha fet, els crida i… si me sents, me sents, i sinó, queda’t a la pinosa; a les boleteres[32] no s’hi acompanya ningú. Altrament, aquell dia que us deia, li’n vaig fer arreplegar un cistellat a en Janicus i l’endemà vaig saber que la seu mare els havia baixats a vendre a Figueres. Vaig pensar entre mi: bé et pentinaré prou si t’agraden les tornes. Sí, sí; encara no havien passats quatre dies d’aquesta feta que ja em ve:
—Volia tornar amb els bolets.
—Prou.
—A quina hora hem de marxar?
—A les dues.
—Ja seré amanit, dos,[33] a l’hora que em dieu.
—Tu mateix!
—Marxem; ja sabes on és Pla-Obert, tu, Floris, fa? Dos allà daltabaix el vaig acompanyar a un clap de pins-melis, que estic cert que mai ningú hi ha trobat cap rovelló. Jaquim[34] els cistells penjats, i mira, campa qui puga. Jo li vaig anar descartant[35] cap a darrera.
—És dir que a n’a tu no et convenien les ombres que havies caçades. És clar, tan bones… —li observà el company amb qui s’havia dirigit.
—De seguida vaig ser-ne apartat, com si diguéssem d’aquí a la Barra; m’enduc la borrassa[36] i gibogades[37] de bolets al cistell. En Tista tabé[38] ens va volguer seguir, però el jan-fúmera[39] ja es va fer cap darrera l’escaire.[40] Jo vaig haver d’acimallà[41] al cistell a rama de boix per fe’ls-hi cabre; en Tista, quan els vaig cridar per marxar, el tenia gairebé ras,[42] ell potser n’hi tenia tres lliures.
—Me càsum greus! —se posava ell—, ahont voleu que em presenti amb aquestes misèries! —quan veia que marxàvem.
—Què et diré jo? Veràs,[43] tu no n’ets trobats; nosaltres n’hem trobats.
—Passacro, —me crida l’altre— podràs dir com aquell: qui l’hau, l’hau![44]
—Me càsum[45] greus! Me pensuc que m’heu acompanyat a talaiar[46] els cistells a n’a mi.
Deia ell, allò que fa que sembla que rossega la veu pel nas —continuava relatant en Passacro escarnint-lo al mateix temps.
—No, els cistells no els ha pas de talaiar ningú; ja es pengen ab un espiorc[47] de pi perquè el bestiar no hi arribe; —(i aquí el narrador carregava el paràgraf d’una dosi de cinisme que sols ell era capaç de gastar). —Oh!, que jo volia anar als Planells. —Bé, veràs, no m’expliquis res a mi; la meva tirada era per aquí, avui. —A mesura que ens anàvem fent en avall, en Janicus, que anava darrere nostre, ara i adés, [h]aguéreu vist que s’agoitava el cistell, se posava la mà aquí entre la pulsera[48] i l’orella, ventava tres o quatre cops de cap i hi tornava.
—Me càsum greus! quina funció!
—Bé, per salar encara en tindràs amb els de l’altre dia.
—Per fosqueraus![49] Aquells, la mare se me’ls ha venuts.
I en aquest punt, el gest i la fesomia d’en Passacro varen suplir la seva lacònica verba amb tals ventatges[50] que a mi em va semblar veure’l al mig dels companys pegar llambregada al de davant, que en aquell moment s’acabava de girar mogut per l’interès de l’escena, imprimí una mueca[51] de ganyoneria[52] a la llur fatxa i ventant-se manotada sobre la cuixa, corbar el bust i trabocar entre les seves barres una rialla sardònica perduda de seguida dins del bosc, però que es degué clavar a les orelles d’en Janicus amb l’urc endiastrat[53] de venjança satisfeta.
Així, d’aqueix calendà[54] se m’és presentat, tal com se presenta tots los dies per carrers i caminals, però si regularment ensenya no més la pobre gonella[55] dels esclaus, que ensenya alguna hora poc o molt, les àuries gires de la toga amb què es vesteixen els herois, el qui amb gest triomfal ha mantinguda l’aliança pactada entre el poble i la pinosa, tractant la de les Valls i fins les més apartades de la Coma amb aquell amor de família que altres solament saben sentir per la Salida d’en Llavanera[56] o els serrats veïns de l’Aubatella.
Lledó, febrer 1912
PERE VAYREDA I OLIVAS
Notes
[1] Vegeu el llibre, estudi i antologia, de Jaume Guillamet, L’Empordà dels escriptors, Barcelona: L’Avenç, 2009.
[2] pinosa: pineda.
[3] llegut: participi passat de lleure. Temps hàbil o sobrer.
[4] turada: feixa, part d’hort plantada o sembrada (Conflent). Mot sense documentar al DCVB.
[5] escarrotxa: escorça del pi. Mot sense documentar al DCVB.
[6] anc: mai. Antic.
[7] incertera: mot absent del DCVB.
[8] «Aquest era el nom primitiu del meu poble, com el de la deua grega». [Nota de P. Vayreda.]
[9] a vaga: durant el repòs de la feina.
[10] païssa: pallissa.
[11] faror: claror.
[12] Figueres.
[13] Col·legiata agustiniana de Santa Maria de Lledó.
[14] terralloners: agricultors, cavadors.
[15] consumació: el que una o més persones consumeixen a una casa de begudes, a un restaurant.
[16] granada: interessant, significativa.
[17] adlàteres: acompanyants.
[18] passar la breda: fer córrer una crida o avís de poblet en poblet o de masia en masia, aquí en el sentit de donar el permís per començar a buscar bolets.
[19] «Lactarius deliciosus. Lin. — El nom d’aquest bolet parla molt en son favor; no obstant és poc buscat a França; els suecs, en canvi, el tenen en molta estima. A Alemanya se’n fan provisions per a l’hivern i se’l conserva confitat en sal i vinagre. Son pedícul, de color groc o lleugerament clapejat, és llarg, de 5 a 6 centímetres, nu, tinent, sapat, ple de cap a la punta, vorat de més amont; el barret, palput, rodonenc, de 8 a 12 centímetres d’amplada; primer és convexe, després ve planer i fins enconcat de cap al mig, de vores tombades o en rebava, quelcom llafiscós, groguenc de cap enfora, més roig de cap endins i fins vermellenc, de vegades presenta rotllos groguencs. Costelles desiguals d’un groc assafranat o de rajola. Tant del barret com de les costelles ve d’un verd fosc a la més lleugera ferida. Aquest lactari és comestible, creix de juliol a novembre en els boscos espessos i muntanyosos i sobretot en els boscos de pins. — (De l’obra de F. S. Cordier Les Champignons, p. 294).» [Nota de Pere Vayreda.]
[20] atrapar: trobar (en el llenguatge vulgar de la muntanya pirinenca). «Per Nadal, si vos atrapéssiu al punt de la mitja nit sobre’l Pont», Víctor Català (DCVB).
[21] moixí: bolet de les espècies Boletus corsius i B. Bondieri, molt gros, negrós per damunt i groguenc per sota, moll, bavallós, de gust mediocre, i que es cria per les pinedes, alzinars i rouredes. Mot sense documentació al DCVB.
[22] oriola: bolet de l’espècie Agaricus aurantiacus, de color groc i blanc, semblant a un rovell d’ou. És comestible i molt gustós (Rosselló, Empordà) (mot sense documentar al DCVB). En cursiva a l’original.
[23] rovell d’ou: bolet molt bo, de l’espècie Amanita caesarea. En cursiva a l’original.
[24] flocar: llançar, tirar contra algú.
[25] atrapar: agafar per sorpresa o contra voluntat.
[26] escaig: fracció o sobrant.
[27] dir pas de no: conec l’altra expressió: «Veig que em convides a venir a veure’t durant l’istiu: no et dic pas que no». Lloc: Vic (Osona). Jaume Medina Casanovas, El parlar d’una família vigatana, II, Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014: «Les locucions i les frases fetes. II. Frases fetes», p. 233.
[28] fósquer: fotre.
[29] jaquiu marxar: deixeu marxar.
[30] zas!: onomatopeia que expressa el soroll d’una cosa que es mou molt ràpidament dins l’aire.
[31] embausar: «La pedregada s’embausava per aquells afraus y timbaus amb un bruig esferehidor», Caseponce Contes Vallesp. 14. Embalçar: Llançar per un balç o altre lloc profund (DCVB).
[32] boletera: lloc on es fan bolets (Empordà, Vallès). «El boletaire […] vorejava un paratge que li semblava més propici, una boletera», Pons Set Siv. 85 (DCVB).
[33] dos: contracció vulgar de doncs.
[34] jaquim: deixem.
[35] descartar: deixar de banda.
[36] borrassa: residus.
[37] gibogades: desconec el significat d’aquest mot.
[38] tabé: vulgarisme.
[39] Jan-fúmera: Jan, contracció de Joan; fúmer: variant eufèmica de fotre amb tots els significats i usos d’aquest. Un jan-fúmera és una persona que se’n burla de tot.
[40] d’escaire: obliquament.
[41] acimallà: de cimall, la part més alta d’un arbre, aquí un boix.
[42] ras: ple fins a la vora superior.
[43] veràs!: veuràs!
[44] qui l’hau, l’hau!: es diu referint-se a un que ha tingut una sort inesperada; com si diguéssim que la sort no és del qui la cerca, sinó del qui la troba (Empordà). Expressió sense documentar al DCVB.
[45] càsum: expressió popular; càsum greus: aquí vol dir ‘em sap greu’.
[46] talaiar: no perdre de vista, vigilar.
[47] espiorc: banya o tros de branca que deixen a la soca d’un pi en esporgar (mot sense documentar al DCVB).
[48] pulsera: pèls que creixen damunt els polsos, entre l’orella i l’ull.
[49] Per fosqueraus!: ‘estic a les fosques, sense acabar d’entendre la situació’.
[50] ventatges: avantatges.
[51] mueca: gest grotesc de la boca; ganyota. «Entrar en el camerino fent mueques», Caselles Mult.106. (DCVB).
[52] ganyoneria: qualitat de ganyó; falsedat, intenció maliciosa.
[53] urc endiastrat: amb un orgull difícil de dominar.
[54] calendà: resultat d’un compte. Lliçó.
[55] gonella: peça de vestit que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga.
[56] Entitat singular de població de Lladó. Can Llavanera, masia.
