:: Pep VILA ::
El lligall G-907 de la sèrie eclesiàstica dels Archives Départementales des Pyrénées-Orientales (ADPO) de Perpinyà conserva una denúncia. En el catàleg, l’enunciat és escrit en francès modern: Acusation d’immoralité portée contre le recteur Jean Dimas Medos (20 de juny de 1621). Es tracta d’un foli (recto i verso). En el mateix lligall, amb documents en català, llatí i francès, hi ha dos testaments d’aquest rector (15 de desembre de 1637; 18 de juliol de 1639), que no hem fet servir en aquesta avinentesa.
Dimas Medos, que no sabem si era d’ascendència jueva, un convers, valent-se de la seva condició de rector de poble de Vilanova de la Ribera, antigament Vilanova del Roser, a la comarca del Rosselló, que l’any 1643 tenia uns 60 habitants, on gairebé tothom es coneixia, va enganyar l’escolà, d’onze o dotze anys, que ajudava en les tasques de l’església dedicada a Sant Joan Evangelista. L’oncle del nen, en el temps de la sega, presenta denúncia davant de les autoritats, a l’oficial general de la cúria del bisbat d’Elna. Jura dir la veritat, davant dels quatre evangelis, i va contra el rector. N’explica els fets succeïts i d’altres que s’ensuma. L’escolà no tenia pare? Com que era un pagès que no sabia escriure, li va caldre buscar-se un escrivent que li tragués les castanyes del foc. Per les declaracions de diversos testimonis, fa la impressió que aquest home d’Església i la seva germana Verònica eren dues males peces perquè tracten els vilatans de cornuts i «cuguiuls».[1]
El rector explica a l’escolà que, per tal que en un futur pugui ser capellà, cal que sigui circumcidat. El nen, sense malícia, hi accedeix i, amb aquesta excusa, el rector n’abusa. L’escolà li pregunta si ell ho estava; el rector contesta afirmativament, sense proves. De fet, per ser capellà no calia tenir aquesta condició, però, valent-se de la seva autoritat, insisteix. La circumcisió era una marca d’identitat cultural o religiosa present, des de temps molt antics, en moltes cultures. A la Bíblia hi trobem nombroses referències a l’obligació de circumcidar-se, però aquest fet ocorre a inicis del segle XVII. Havia de ser l’entrada a la vida espiritual?, segons llegim a Gènesi 17,10-14. Al segle XVIII, Voltaire, en el seu Diccionari filosòfic, dedica un article a la circumcisió com a curiosa pràctica cultural i religiosa. En la majoria del nens, no calia aquesta dilatació forçada del prepuci. Durant la Segona Guerra Mundial, els soldats alemanys feien baixar, pels carrers, els pantalons a alguns habitants de viles i ciutats; si estaven circumcidats, se’ls arrestava per la seva condició de jueus.
Tot i desconèixer quin tipus de cirurgia calia llavors per treure el prepuci, si llegim el text de la denúncia, el rector, que s’asseu el nen a la falda, actua impàvid, sense cap escrúpol de consciència. Li va provocar dolor, hemorràgia, possiblement una infecció urinària perquè el nen patia quan feia pipí. Aquesta capa de pell mòbil i elàstica li fou arrencada sense cap mirament, una i altra vegada, com una cremallera, a tall de diversió. Com s’ho feia llavors la gent que tenia fimosi? Els llibres d’història francesos expliquen que Lluís XVI va tardar set anys a consumar el matrimoni amb Maria Antonieta perquè tenia aquest impediment. L’any 1952, un amic d’un familiar meu va descobrir que en patia tot just la nit de noces. L’endemà va haver d’anar al cirurgià a corre-cuita. Va tardar uns dies per estrenar-se amb la seva dona.
Text
Denuntiatió contra mossèn Joan Dimas Medos, prevere y rector de la iglésia de lloc de Vilanova de la Ribera
Die vigesima mensis junii anno a nativitate Domini millesimo sexcentesimo vigesimo primo.
Joannes Turrocha, brasserius loci de Vilanova, de ratione, medio juramento per eum prestito ad dominum Deum et eius sancta quatuor evangelia in posse multum reverendi domini officialis generalis pro illustri et multum reverendo capitulo elnensi, sede vaccante, denunciavit presenti curiae sequentia, etc.
Que ell, denunciant, és del lloch de Vilanova de la Ribera, en lo qual té un nebot [ratllat: fill] que·s diu Antoni del Prat, fill de altre Antoni del Prat y de Joana, cònjuges, lo qual és de edat de onse o dotse anys, poch més o menos, lo qual ajudava a servir les misses al reverent Dymas Medos, prevere y rector de la iglésia de dit lloch de Vilanova de la Ribera. Succehí un die que lo dit reverent Dymas Medos digué al dit mon nebot Antoni del Prat si volia ésser capellà, lo qual digué que sí.
—Mira, diu lo dit reverent Medos, que los capellans han de ésser sanats.
Y dit minyó respongué:
—Y vostra mercè no és pas sanat?
Y dit rector li respongué que si o era, y ayxí lo prengué a la falda, en casa mateyxa [interl.: sua] del dit rector y li feya entrar endins y li tirava en defora lo membre viril, y assò feu no sols en aqueyxa occasió, però també en altres tres o quatre, tirant-li y fen-li entrar en dedins dit membre. Y ara pochs dies ha, lo divendres ans de Pentecostès, pringué al dit minyó, mon nebot, en la iglésia del dit lloch y feu lo mateyx que les altres voltes havie fet, però ab molta més fúria y més gran ímpetut, tant que li’n feu ixir molta sanch, y lo dit minyó ne restà molt leziat, en tanta manera que del dolor lo mateyx rector li y ontà ab oli, y no obstant assò / se queyxà y u digué a sa mare y a mi y a molts altres, y·ls amostrà lo dit membre y la sanch que li n’yxia y li n’era ixida, y encara lo die de vuy, quant dit minyó orina, li dona moltíssim dolor y crida com si tingués mal de grava.[2]
També farà tres anys que, segant yo, denuntiant, en un camp en dit lloch de Vilanova, la germana de dit rector, que·s diu Barònica, donzella, digué a mi y yuntament a molts altres, que tots éram curnuts o cuguiuls, y alguns dies aprés ajustant y treginant la herba dels prats de dit lloch, y estant yo dens en un prat [corregit de: camps] ab altres hòmens de Vilanova, vingué lo balle y lo dit rector Medos per a delmar, y fent-li queyxas de sa germana que·ls tractava de curnuts, digué que ell tenia per dona de bé y honrada a sa germana quant los deya curnuts.
[Ratllat: Per ço] Y un altre die demanant-li yo, denunciant, diners de mon jornal, digué que li basàs lo cul.
Per ço denuncio dites coses a la present cort, com a oncle y conjuncta persona de dit Antoni del Prat, fent contra dit reverent Dymas Medos instància y part formada, demanant ser aquell castigat y punit per a que sie càstich seu y exemple de altres.
Interrogatus de scientibus dixit que Joan Jaume Areny, balle de dit lloch, y mossèn Antoni Giralt, causídich de Perpinyà, y altres quant en lo del minyó, y en lo del curnut, tanbé lo dit balle, Pere Marrasser, Joan Riberol, y Jaume Jarriga [sic], y Miquel Gual y Antoni t., tixedor, y molts altres.
[Ratllat: Fuit sibi lectum et perseveravit]
Jo, Honorat Sunyer, scrivent de Perpinyà, firmo la demunt dita denunciació per lo dit Juan Turroca feta, de voluntat sua, per no saber ell de scriure.
Fuit sibi lectum et perseveravit, etc.
Notes
[1] «Cugul»: ‘cucut’, «Nom deshonrós, equivalent a cuguç, que s’usava en l’edat mitjana per a insultar» (DCVB).
[2] «Mal de grava»: ‘mal de pedra, litiasi biliar o renal’.
(Imatge destacada: Friedrich Herlin, Circumcisió de Jesús, detall del Retaule dels dotze apòstols (1466), església de Sant Jaume, Rothenburg ob der Tauber.)
Vademècum 