A d’Antoni, sant

:: Maria TOLDRÀ:

Transcric els passatges en què la crònica universal de Jaume Domènec (m. 1384) tracta de la vida i la mort de sant Antoni (Compendi historial, BNE, ms. 11518, f. 242, 336-337, 344-344v). Sobre l’obra i les seves fonts, vegeu l’apunt que els vaig dedicar en l’edició del pròleg del Compendi.

Incident

Guillem En aquest ayn [i.e. 253] nasc en Egipte lo gloriós confessor sent Antoni.

[…]

Incident

Guillem En l’any de Jesuchrist ·cccxxxviii· floria en Egipte lo monge sant Anthoni, al qual l’emperador Constantín ab sos fils tramès honrades letres supplicant que li plagués preguar Déu per ells.

En aquest any anà lo dit sent Anthoni veher e sepelir sent Paul, primer hermità.

Nadiu de Egipte, fil de pare e de mare christians honests, axí co ja havem dit, aquest Anthoni, ells morts, en etat de ·xx· anys, co ·i· dia vingués a l’esglea, axí co·s faïa soveny, e oýs aquell evangeli: «Si vols ésser prefet, ve e ven tot quant has e dona-ho als pobres», vené tot quant havia e donà-ho per amor de Déu. E no luny de la sua vila, menant vida heremitical stec molts anys; en lo qual loch sofferí moltes temptacions carnals, affliccions e batements e apparicions dyabolicals. A prop les quals, ·i· dia apparec-li ·i· rag de lum qui feu fugir los demonis; guarit dels batements, entès que Jesuchrist era aquí e dix: «O bon Jesu! On eres, que no m’ajudasses?». E respòs-li: «O Anthoni! Assí era, mas sperava tu con te deffendries». A prop, en etat de ·xxxvi· anys, intrà-sse’n pregon al desert. E passant ·i· fluvi, habità aquí en una balma ·xx· anys. E pux, cor tropes gents lo visitaven per la sua alta vida e per los miracles que faïa, tement de vanaglòria, intrà-sse’n pus pregon e en loch pus sicret, on hac moltes visions. E co ja en etat de ·xc· o de ·xci· any pensàs en si que no havia en lo desert altra hom pus avant que ell, fo-li revelat que altre era pus dins que ell e milor e que l’anàs veher. E partint d’aquí e anant per lo desert, no·s sabia on, trobà una bèstia qui era mig hom e mig caval, e armant-si del senyal de la crou, demanà-li: «On», dix ell, «hic habita lo servidor de Déu?». Qui li ensenyà lo camí ab la mà, car, jassia que parlàs, no·l poc entendre. Proceint a avant per les grans e amples vayls roquenyes, vehé ·i· home ab strany nas e ab banyes al cap e ab peus de cabra, qui li presentà dàtils; e sent Anthoni demanà-li qui era: «·I· son», dix ell, «dels habitadors del desert mortal. Prec-te que·n precs lo Déu comun per nos, lo qual sabem ésser vengut per salut del món». Aquest assò dient, lo sant feria la terra ab lo bastó e deïa: «Mal vindrà a tu, Alexandria, qui honres les ýdoles en loch de Déu! Mal a tu, putana ciutat, en la qual tots los demonis del món se són ajustats! Les bèsties nomen Christ, e tu, què diràs?». Assò dit, lo hom aquell fugí quax volant. Antoni anant avant, no·s sabia on, ne trobava res sinó pitgades de bèsties feres.

Lo dia sigüent vehé de luny una loba, la qual seguint, vehé-la intrar en una balma scura; e intrant a prop ella, al brogit de una pedra a la qual ferí del peu, sent Paul, qui era dins, tanquà la porta. Sent Antoni toquant, plorant, preguant que li obrís, finalment obrí-li, e saludants-si e abrassants, parlaren de Déu. E a cap de una stona venc ·i· corp, qui lur portà ·i· pan; e sent Paul faent gràcies a Déu, dix: «·Lx· anys ha que cascun dia me porta mig pan e ara per ta presència ha’n portat ·i· entir». E lausants nostre Senyor, mengaren e passaren aquella nit en oracions, vigílies. E·l dia sigüent dix Paul: «Déu sa entràs me havia promès tu per mi a sepelir, cor vengut és lo temps de la mia dormició. E axí, prec-te que vages e que ports lo mantel que·l bisbe Athanasi te ha donat ab què còbries lo meu cors». Anà Antoni e encontrà ·ii· de sos discípols, qui li demanaren on havia stat. E respòs: «Ha, las, peccador, que nom de ffals monge port! He vist Helya, he vist Johan en lo desert e verament Pau em paradís!». E pres lo mantell e sens mengar, duptant que·l trobàs viu, tornà-sse’n vers sent Paul. E axí fo, cor vehé entre·ls àngels la ànima d’aquell resplandint per sobres de claror. E plorant gitava’s en terra dient: «O Paul! Per què m’as deemparat? Per què te’n vas sens saludar? O Paul, tart conegut, tost departit!». E axí playent venc al loch on lo havia lexat e trobà-lo stant de ginolós, les mans e la cara levades al cel; e pensant que ell stagués en oració, posà’s aorar detràs ell, mas quant sentí que no respirava, attansà’s a ell e vehé que mort era. Aquí fo lo plor, lo plant, lo dol! E fetes ses exèquies, fo anxiós, cor no havia ab què faés lo vas. Ell stant axí, vingueren ·ii· leons corrents, qui ab les potes cavaren de la terra tant co ops fo, e humiliant-si e quax demanants benedicció anaren-se’n. E sent Antoni, envolpant lo sant cors ab lo mantel que havia portat, sepelí-lo. E retenc la guonela de sent Paul, feta e testa de falles de palma, de la qual se vestia sent Anthoni a les festes.

[…]

Incident

Guillem En l’any de Jesuchrist ·ccclviii· morí en l’ermitage lo monge sant Antoni, en etat de ·cv· anys; a prop lo qual floriren en sanctetat Sarmathan e Mathan e Machari, discípols seus.

D’aquest gloriós confessor sent Anthoni romàs molta bona doctrina, e per exempli de vida e per sermó de paraula, dels quals dits seus havem tretes alcunes breus sentències. Deïa sent Anthoni: «On que vages, tots temps hages Déu davant tu; e en so que fas, totz temps vuyles haver testimoni de la santa Scriptura; e en qualque loch te assigues, no te’n mogues leugerament». Ítem, dix de ·i· jove qui faïa miracles: «Aquest és semblant a nau carreguada de tots béns, de la qual no és cert si vindrà a bon port». E a poc de temps comensà lo dit sant a plorar dient: «Una gran columpna de la Esglesa és <és> cahuta», e dix-ho d’aquell frare jove, qui era cahut en peccat e a prop ·v· dies mort. Ítem, dix a ·i· frare qui era tengut per bo, mas no podia sofferir injúria: «Semblant est a casa ornada davant, e detràs per ladrons despulada». Ítem, dix a Helyas, qui no volia reebre persona peccadora: «Una nau per fortuna ha perdut tot quant portava e vuyda és venguda en terra; e per què, ara en terra salvada, la volets affonsar?». Ítem, dix a ·i· cassador: «Tyra soveny de la balesta». Dix aquell: «Tant ne poria tirar que trenquaria». «Aytal, dix Anthoni, és de la obra de Déu». Ítem, co vehés molts lasses estees en terra e dixés: «Qui·ls porà passar?», oý una vou qui li respòs: «Humilitat». Ítem, cum sent Antoni demanàs cascuns dels sants pares d’alcuns duptes de les santes Scriptures e cascun li respoés al mils que sabia, Josep li respoés: «No·m scé»; «aquest, dix ell, tot sol ha trobada la via, qui ha respost “no·m scé”». Ítem, una veu orava e, enugant de l’orar, preguà que Déu li ajudàs e li mostràs co·s salvaria; e vehé ·i· àngel axí co hom torsent una corda e pux, levant-si de la obra, Déu preguant e dient: «E tu, Anthoni, fe aytal e salvar-te-has». Ítem, dix: «Lavores, humilitat e oració salven lo monge; per lo contrari, repòs e pròpria voluntat e fiansa lo perden». Ítem, dix: «Axí co los pexes, si stan guayre en terra, moren, axí monge, si stà molt fora la cel·la, cau de son propòsit». Ítem, dix: «Reposant-se en lo desert és desliurat de ·iii· batayles: de la vista, de l’oyr e del parlar; e no li’n resta cor una, so és del cor». Ítem, dix: «Si·s podia fer, lo monge deuria dir als sants pares quants passes fa e quants anaps d’aygua beu per tal que no enràs en ells». Ítem, ·i· frare dix a sent Anthoni: «Pregua Déu per mi». Dix lo sant: «Ne yo ne Déu no haurem mercè de tu si tu metex no pregues Déu ne has cura de tu».

Actor E assò sia dit de sent Anthoni. E diguam queachom d’alcuns discípols seus e d’altres hermitans de son temps. […]

(Imatge destacada: “Sant Antoni i el centaure”, Le secret de l’histoire naturelle contenant les merveilles et choses mémorables du monde d’après Solin et Pline, BNF, ms. fr. 22971, f. 16v, accessible a Gallica)