Carta de Gabriel Desclapers sobre mestre Pere Joan Llobet, lul·lista

:: Maria TOLDRÀ ::

Mestre Joan Llobet

La biografia de Pere Joan Llobet (m. 1460), mestre Joan Llobet, conegut pels coetanis com «lo lul·lista» o el «mestre del Puig» (Randa), està encara plena d’ombres. No sempre és fàcil distingir-lo de personatges homònims amb qui se l’ha confós, com un fra Joan Llobet, mestre en teologia, que va predicar al seu funeral o un franciscà a qui el rei Martí recomanava davant del papa Benet XIII per al magisteri en teologia el 1408. A finals del XVIII, el P. Pasqual l’identificava amb un misteriós Pelagi, ermità i mag instal·lat a Mallorca. D’entre els pocs documents localitzats sobre el lul·lista, fill d’un taverner barceloní, destaca la llicència que, després d’anys dedicats a l’estudi de l’Art, Alfons el Magnànim li concedeix el 1449 des de Nàpols perquè ell i els qui el succeiran puguin ensenyar l’Art en tots els territoris de la Corona, i algunes notícies arxivístiques a partir del moment que, als anys 50, s’instal·la a Mallorca, a Randa. Aquí fa vida ermitana, ensenya l’Art i és el centre d’un grup de deixebles, entre els quals destaca el mallorquí Gabriel Desclapers (m. 1480), «mestre Clapers», canonge de Barcelona i lector de l’Escola lul·liana d’aquesta ciutat, personatge ben relacionat a la cort, que en un testament de 1457 ja havia nomenat marmessor el seu mestre.

De l’obra de Llobet, només se n’ha conservat una Ars notativa, extractes d’un Compendium i una Metaphisica escampats a l’Ars metaphysicalis (1506) del lul·lista Jaume Janer, on estan precedits per l’abreviatura «Lobe.», i dos textos que se li atribueixen al sumari del ms. 3446A de la Bibliothèque Nationale de France (Tabula magistri Lopecti de incarnacione Virginis i De arte instrumentaliter racionativa). A l’època, com veurem, corria un catàleg més extens de la seva producció.

Una de les fonts antigues més completes i alhora més controvertides sobre Llobet, de la qual dono aquí una nova edició, és precisament l’elogi fúnebre en català que Desclapers en va fer en una carta seva del 24 de maig de 1460, adreçada des de Girona a uns amics indeterminats de Mallorca. Costurer en va publicar algun fragment a les Disertaciones históricas, el P. Pasqual la va traduir al castellà, i Gabriel Llabrés la va publicar íntegra en 1893-1894.

Andreu Moragues

La font utilitzada per Llabrés en la seva edició de la carta-elogi de Desclapers, segons que afirma ell mateix, és el Defensionis lullianae regestum et chronographia –a partir d’ara, Regestum– del jesuïta mallorquí Andreu Moragues (c. 1560-1631), una compilació manuscrita de notícies i documents sobre Ramon Llull, el seu llinatge –branques mallorquines– i les controvèrsies pro- i antilul·lianes des del segle XIV (Nicolau Eimeric) fins a inicis del XVII, inclòs el projecte frustrat d’edició de l’Apologia d’Antoni Bellver (m. c. 1585), a cura del mateix Moragues i de Pere Ribot, notari de la causa pia lul·liana. El manuscrit autògraf del Regestum es conserva a la Biblioteca Bartolomé March, de Palma, amb la signatura ms. B105-V1-25, que he pogut consultar gràcies a l’amabilitat dels responsables de la institució. N’hi ha dues còpies més a Palma.

El Regestum de Moragues ha estat tan citat com poc estudiat per la bibliografia. Costurer ja el va aprofitar àmpliament a les Disertaciones históricas, i potser per això no se li ha dedicat més atenció, però una ràpida consulta revela que és una obra molt interessant per a l’estudi de la difusió tant d’alguns documents històrics importants de la història del lul·lisme com de llegendes al voltant de l’origen dels Llull i la família del beat. No està datat, però la notícia més recent que s’hi dona és de 1615. La composició del Regestum està probablement relacionada amb el primer procés de beatificació de Llull, en què el mateix Moragues va declarar el 1612. Té materials comuns amb altres compilacions que comparteixen el mateix objectiu d’exaltació i apologia lul·liana, elaborades a Mallorca per particulars en la mateixa època i context, com les d’un conegut del jesuïta, Gabriel Llull (c. 1562-1641), de la línia dels Llull notaris mallorquins que es volien descendents del beat (Cambridge, Mass., The Houghton Library, ms. Cat. 11), i d’un parent d’aquest per enllaç matrimonial, el cavaller Francesc de Montaner i de Font de Roqueta (m. 1646) (Palma, Biblioteca Bartolomé March, ms. 99-V1-6). Aquestes compilacions contenen materials que sovint es retroben als lligalls de documentació institucional aplegada per justificar els corresponents processos de beatificació, una selva documental per a la qual és imprescindible l’aplec d’articles de Llorenç Pérez Els fons manuscrits lul·lians de Mallorca (Barcelona; Palma, 2004). L’intent de Moragues, però, va més enllà de la simple recopilació documental, ja que, com indica el títol, hi ha una voluntat d’estructurar els continguts a través d’un discurs mínimament articulat a partir del resum (regestum) de documents claus que de vegades es transcriuen al text; cada regest va precedit de la data de la notícia, si bé l’ordenació cronològica (chronographia) no es manté estrictament; més aviat ens trobem davant blocs d’informació en què el criteri temàtic preval sobre el cronològic, cosa que obliga l’autor a remetre a altres pàgines del manuscrit.

La carta de Gabriel Desclapers, un fals?

La carta consisteix bàsicament en un elogi fúnebre (epicedium) del mestre. Rebuda la notícia de la mort de Llobet, Desclapers es disposa a «enarrar algunes coses en llahor sua, que a la sua vida he entrevingut». Els punts que s’hi desenvolupen són l’origen humil del difunt; l’etimologia del nom de pila, desenvolupada en la descripció de les seves «gràcies»; l’obra escrita; algunes manifestacions del lul·lisme al voltant del qual va girar la seva activitat: restauració de Randa, capella de Llull, divulgació i defensa de l’Art; l’efecte reclam de la seva fama entre deixebles arribats a Mallorca des d’Itàlia, França i Espanya –segurament la frase més citada de l’obra–; l’aspecte físic; l’espiritualitat mística; el caràcter «inventiu», «distinctiu» i «subtil» del seu enteniment; la memòria portentosa –que recorda la que s’atribuïa al coetani Fernando de Córdoba, però en el cas de Llobet exemplificada amb una interessant llista d’obres de Llull que se sabia de cor–; la vida ermitana i les virtuts morals. La carta acaba anunciant la propera anada de Desclapers a Barcelona, cridat pels Llull perquè es faci càrrec de la «directió» de l’Escola lul·liana, tal com hauria volgut el difunt Llobet –el 1470, i potser abans, cap al 1466, ja hi consta com a lector.

De la carta-elogi de Llobet escrita per Desclapers, que jo sàpiga, no n’hi ha cap testimoni ni esment anterior als inicis del XVII. En aquesta època, en canvi, al voltant de la campanya per a la beatificació, es documenten tres notícies sobre l’obra: la còpia inclosa al Regestum de Moragues, que diu haver accedit al text gràcies a l’exemplar que posseeix el citat Gabriel Llull. Aquest, en efecte, també inclou la carta en la seva compilació de la Houghton Library. No és l’únic punt de connexió entre les obres de G. Llull i Moragues: el jesuïta tradueix lliurement al castellà la genealogia lul·liana de G. Llull, però d’això ja en parlaré un altre dia. Encara, el cavaller Montaner també esmentat més amunt, autor d’una compilació lul·liana, cita la carta en la seva declaració al procés de 1612, segons que afirma Costurer.

Aquesta transmissió tardana de la carta, que no comença a córrer fins uns 150 anys després de la suposada redacció, no és cap argument definitiu per afirmar que es tracti d’un fals, és clar. Riera i Sans, però, ho va fer a partir d’un argument més sòlid: la insòlita al·lusió que s’hi llegeix a «les altres coses d’ell [i.e. Llobet] réstan estampades en llatí y en romans» («Falsos dels segles XIII, XIV i XV», Actes del IX CILLC, I, Barcelona, 1993, p. 437). Una tal relació amb la impremta en terres catalanes, en una data tan primerenca com el 1460, té aires d’anacronisme. Podria sobtar també la redacció en català, i no en llatí, d’un elogi fúnebre de tall escolar com aquest. Desclapers, per exemple, serà un dels corresponsals d’Arnau Descós, que manté correspondència en llatí amb amics, lul·listes insignes com Pere Daguí (1435?-1500) i estudiants de Randa inclosos. En llatí es carteja també amb els col·legues un personatge coetani relacionat professionalment i per afinitats culturals amb Llull i el lul·lisme com el notari, escrivà, arxiver reial i historiador Pere Miquel Carbonell (1434-1517), que inclou Llobet i Desclapers en el catàleg de coetanis cèlebres biografiats al seu De viris illustribus catalanis. I poc abans, Llull i Llobet ja constaven a l’Epistula de viris illustribus Hispaniarum del seu parent Jeroni Pau (doc. 1473 – m. 1497). La llista d’obres de Llobet que dona Carbonell al De viris coincideix en bona mesura amb la que es troba a la carta de Desclapers; la relació és evident, si bé les sospites anteriors no permeten afirmar clarament que el deute sigui de Carbonell respecte de Desclapers, com seria previsible. Tampoc no es pot descartar que el text que ens ha pervingut sigui una paràfrasi catalana tardana d’una carta llatina no conservada.

Un detall interessant de la carta-elogi és la seva datació tòpica a Girona. No em consta cap relació de Desclapers amb aquesta ciutat, tot i que hi ha qui l’ha volgut fer canonge de Girona a partir de la carta. Qui va mantenir un estret lligam amb Girona, en canvi, perquè hi va estar assignat per la Companyia el trienni de 1599 com a mínim, va ser el jesuïta Moragues, poc després de ser readmès, superada una conflictiva primera etapa a l’orde. D’aquesta època se’n conserva una de les seves compilacions manuscrites, les Anotaciones de Gerona (Biblioteca de Montserrat, ms. 1151), de 1601-1602, que un lector resumia així al mateix volum: «Estractu de notícias tretas de vàrias crònicas y llivres anotadas en la primera plana de aquest llibre, fet y escrit de mà pròpria, en 1601, per Andreu Moragues, de la Companyia de Jesús. Las notícias són totes sobre fets relatius a la ciutat de Girona o de fills de dita ciutat», amb clara preferència pels materials hagiogràfics i històrics. Entre la documentació consultada pel jesuïta hi ha un còdex de la catedral gironina. No sé si aleshores ja hi havien ingressat els Adversaria de Carbonell, el manuscrit en què s’ha conservat el De viris (Arxiu Capitular de Girona, ms. 69); només em consta que a inicis de segle estava en mans del jurista i historiador Jeroni Pujades (1568-1635), autor citat per Moragues i amb estretes connexions gironines.

Edició

Font: Palma, Biblioteca Bartolomé March, ms. B105-V1-25, p. 77-81. Edicions: Jaume Costurer, Disertaciones históricas del culto inmemorial del beato Raymundo Lullio […], Mallorca, 1700, p. 11 (fragment); Gabriel Llabrés, «Pedro Juan Llobet y su sepulcro», Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 5 (1893-1894), p. 357-362. Traducció castellana: Antoni Ramon Pasqual, Examen de la Crisis del padre don Benito Gerónimo Feijóo, monge benedictino, sobre el arte luliana, I, Madrid, 1749, p. 122-126.

[p. 77] A[1] 24 de maig 1460, des de Gerona, escriu lo reverent mestre Gabriel des[2] Clapés, canonge de la seu de Barcelona, a alguns amigs seus de Mallorca, en lloor del gran theòleg mestre Pere Joan Lobet. La carta sencera té mossèn Gabriel Llull, en la qual diu les coses següents:

«Dimars, a 20 del present matx, sabí que lo bon mestre e spiritual pare Joan Llobet era transferit d’esta calamitosa vida en la benaventurada, ont crec ell habita. O vosaltres, benaventurats que continuadament haveu merescut fins a la fi la sua compañia! O desventurat de mi, are me és mancat pare, mestre, consellador, regidor, informador y leal amig! Convé’m, per satisfer a mon deute y per tribuir a virtut son premi, enarrar algunes coses en llahor sua, que a la sua vida he entrevingut y les coses més secretes he esperimentades del meu mestre, immortal per fama. E jatsia de humil lloc quant a la mundana existimació, de bons emperò e notables amigs la sua natura ha sobre exalsada. Pere[3] Joan li fonc posat per nom en lo seu baptisme, y segons una etymologia, gran temps d’ell oïda,[4] “Johannes idem est quod jocundis abundans” y Pere és interpretat “agnoscens vel discalcians sive cognitus vel dissolvens”. No·s pot exprimir |[p. 78] de quantes gràcies és estat dotat, a quants és estat jocunditat y alegria, quant és estat sabut, quant és estat descalçant de ignorància los donats a la sua diciplina, quant conegut per totes les condicions de hòmens entre los quals ha conversat, quant ha dissolt a si matex per acerbíssim treball en coses honestes, quants vicis ha dissipats per efficacíssima predicació, quants més ne ha extirpat per eximpli de santa y honesta conversació! Molts[5] tractats ha fets en theologia y en philosophia: ha escrit una Logica molt subtil y una Methaphysica y un tractat de Ethica, altre De jure, altre De regimine, una dènua [?][6] Ordinacio summa y epístoles continents diverses matèries; altres coses d’ell réstan estampades en llatí y en romans. Totes ses obres dirigia a fi de aumentar y honrar la doctrina del benaventurat Ramon Lull, com a fael dexeble seu. Esforçà’s ab gran treball a reparar lo derruït lloc en lo qual consta lo reverent mestre Ramon Lull ha rebuda la infusió de gràcia, y amplià aquell lloc, que era tan difficultós de construir, y habità allí molts añs. Aprés edificà acabadament aquella magnífica capella en la qual posqués estar transferit lo reverenciable cos del ja dit felicíssimo mestre Ramon Lull, y tenia pensat y traçat un singular y bell orde per exornar la sepultura, representant memòria |[p. 79] sufficient del contingut en aquell, com se veu en los principis allí col·locats. Singularment havia declarada la Art santa de mestre Ramon Lull. O quin divulgador d’est Art! Quin confutador de sos contraris! Quin fugador dels èmulos[7] seus! Quants callàvan y cessàvan de contradir! A quants imposava silenci la consideració de la sua vida! O quin predicador ha perdut la Sglésia militant! Quin zelador de la honra de Déu! Quant ha perdut Mallorques en la sua mort, si bé resta benaventurada en retenir les sues relíquies! Sol era aquell per lo qual de Itàlia, Gàl·lia y España no duptàvan los hòmens transfretar la mar e visitar Mallorques per oir la sua disciplina. Als miñons enseñava los primers rudiments de la santa fe cathòlica; als jòvens, los fonaments de les sciències y fins de aquelles; als hòmens, los secrets de la santa Scriptura; a tot lo vulgar, per eximpli de bones obres y efficacíssima predicació. Petit era en la sua corporal estatura lo beneït mestre Pere Joan Lobet, mes molt bell en proporció de tots sos membres. La sua fasonomia designava la alteza de son esperit y ingeni; y la agilitat del seu cos, la promtitut del seu esperit; y la agudeza de la sua cara, la perspicacitat de son enteniment; y la subtilitat de la sua vista, la penetració de la sua pensa. Era reverent lo seu esguart, afable en sos col·loquis, atractiu a bé en[8] son parlar. Ab son gest inflammava la voluntat dels hòmens per executar llur bon propòsit. Lo enteniment tenia tan elevat que moltes vegades era vist ésser o conversar per elevació |[p. 80] spiritual fora lo cos. Tant era inventiu que de una matexa cosa infinides intel·ligències havia y ab noves y diverses maneres les exprimia, tant que a penes lo que una vegada dit havia podia repetir, mes totstems pus altament e pus clara lo que dit havia declarava. Tant distinctiu, que no sentia res de confusió. Tant era subtil que no sabia res de hebetut, etc., y axí de les altres habilitats. Sabia de cor los sis mília Proverbis del reverent mestre Ramon Lul [Bo III.26], les mil Proposicions de la Demostrativa [Bo II.B.24], les mil qüestions del Coment major [Bo II.B.17], les 140 qüestions sobre lo mestre de Sentèncias [Bo III.31], les 50 qüestions Atrapensis[9] [Bo III.40], los 100 noms de Déu [Bo III.9], en què ha mil versos y tres mília bordons, tot l’Arbre de sciència [Bo III.23], dos arbres exceptats, les Conseqüències de philosophia [Bo III.43] y les Conseqüències de theologia [Bo II.A.12], les Hores majors de Nostra Dona y les menors [Bo III.8], los versos de l’Amic y de l’Amat [Bo II.A.19e], y molta altra cosa. Gran tems habità en valls, menjant herbes y bevent aigua. En aquell tems li ohí dir estudiava l’Arbre de sciència de cor. Tan cast que no podia parlar[10] de l’enemic comú dels hòmens, luxúria, sens gran irritació. No he vist fins ací home altre més avorrint honors, dignitats ne béns temporals que aquest mestre Pere Joan Lobet, e més pobre de sperit, ab veritat, sens ficció. No sabia simulació,[11] hypocresia ne ficció alguna en lo seu comunicar, tot era clar e ras. No sabia frau ne barataria en son conversar. Irreprehensible en son obrar, humil, humà, diligent y promte. Del fi de la sua vida vos preg me’n certifiqueu. Jo seré en Barcelona lo mes de setembre, per la di|rectió [p. 81] de les Escolas, perquè lo bon mestre scé hi havia molta voluntat, y aquells señors de Barcelona me n’han pregat ab molta instància. Scrita en Gerona, a 24 de matx 1460.

»Gabriel Desclapés, ut supra.»[12]

La muerte del maestro Llobet fue a los 9 de mayo d’esse año 1460, a mediodía, la qual le aceleraron los dominicos del modo que arriba se dixo, pág. 9.[13]

Notes

[1] A] al marge esquerre 1460 mort del mestre Llobet; al marge dret 1460.

[2] Gabriel des] interl.

[3] Pere] al marge noms dell.

[4] oïda] oidas.

[5] Molts] al marge obres compostes.

[6] dènua [?]: Llabrés («Pedro Juan Llobet», p. 360) ho deixa en blanc; Pasqual (Examen, p. 123) potser entén «denuo» i tradueix lliurement: «una ultima [Ordinacion ò Summa]». Al De viris illustribus (Dos opuscles de Pere Miquel Carbonell, ed. Mariàngela Vilallonga, Barcelona, 1988, p. 54), Carbonell dona una llista molt semblant, però no fa cap esment a aquesta obra: «composuit Logices librum unum et Methaphisicae alterum, De iure et regimine libros duos epistolasque plures ad diversos». No hi apareix l’Ars notativa (Jordi Gayà, «El “Ars notativa” de Pere Joan Llobet», Estudios Lulianos, 26 [1986], p. 149-164), ni el Compendium extractat a l’Ars metaphisicalis de Janer i citat en l’inventari de béns de Joan Bonllavi (1526).

[7] èmulos] exiredos. | Segueixo Llabrés («Pedro Juan Llobet», p. 362); Pasqual (Examen, p. 124): «què ahuyentador de sus emulos».

[8] en] interl. sobre ab ratllat.

[9] Atrapensis: llegiu «Attrabatensis».

[10] parlar] par|parlar.

[11] simulació] simalacio.

[12] supra»] al marge dret i esquerre, repetit 1460.

[13] Moragues fa referència a les persecucions patides per Llobet en un passatge on es copien (o tradueixen) unes instruccions a Francesc Aixartell o Axertell, missatger enviat pel Consell general de la part forana al rei Ferran II el 1483: «3º Deduzirá cómo después, haviendo en esta ciudad y reyno de Mallorca un maestro Juan Llobet, muy versado en el Arte y sciencia dicha, y leyéndola, fue muy inquietado y molestado por dichos frailes y por el inquisidor de su orden que entonces era»; i malgrat haver obtingut posteriorment la citada llicència d’Alfons el Magnànim de 1449, els dominics van persistir en la persecució: «4º Deduzirá que, insiguiendo dichos frailes, por su antiguo odio, las molestias contra el dicho Lobet hasta el último día de su muerte, que, según se dize, le acceleraron […]» (p. 8-9).

(Imatge destacada: Roman de Guiron le Courtois, BNF, ms. fr. 357, f. 131. Font: Gallica.)