Una primera comunió entre lliris de penitència (1940)

La vida és breu, / tot s’acaba sinó Déu

L’any 1940, en plena hegemonia del nacionalcatolicisme, amb els rígids mandats de l’Església catòlica, una tradició religiosa ben estricta, una nena que es deia Rosita [?], la protagonista d’aquesta verídica història, es preparava per fer la primera comunió. Resar i obeir. Si tenia vuit o deu anys quan va combregar per primera vegada, forçosament havia d’haver nascut pels volts de 1932-1930. Coneixem el seu cognom perquè figura escrit en una llibreta de greuges, dolorosament viscuts, que ens ha pervingut. Entre aquestes pàgines, amb plomí, llapis blau, quan li convenia, apuntava els seus remordiments, les seves defallences, pobreta! Encara sembla que sento el lent rascar de la seva ploma sobre el paper. Tot era mesura i continència. Obviem, però, el cognom perquè podria ser que aquesta dona fos encara viva o traspassada de fa poc. Possiblement hi hagi familiars, gent que l’havia tractat.

La primera comunió és un ritus d’iniciació de l’Església catòlica. Després del baptisme, la confirmació era més protocol·lària, entraves a la comunió amb ús de la raó o de la discreció més o menys formada. Hi ha un decret de Pius X sobre l’edat de la primera comunió. D’aquest col·lectiu humà, mossèn Ballarín en deia “la mainada del bon Déu”.

Calia fer examen de consciència, aprendre’s unes oracions, seguir els deu manaments, no distreure’s per quan arribés el gran dia per ser-hi tot pura. Conec, però, pocs casos d’una escriptura tan precoç, el fet d’omplir una llibreteta, amb dues estampes enganxades, amb vuit o deu anys de vida. La nena era assenyada abans d’hora, amb “tristes ganyotes d’agonia”, com diria Josep Carner. Va aprendre de saviesa quan havia de tremolar només de vida, tastar la bigarrada vida del carrer, fer només preguntes d’infant. Avui passejo la seva ombra. La primera comunió va sembrar molts dubtes en la carn d’un infant. El temor mai ha tingut seient.

Si jo fos catequista, me’n veuria un bull per explicar alguns misteris de la religió catòlica a la mainada i als majors també. Borges deia que la teologia era una branca de la ciència ficció. En els quaderns que actualment es venen per preparar la primera comunió hi ha capítol d’examen de consciència, dolor dels pecats, propòsits d’esmena no tan exagerats com els que avui mostrem als lectors. En el camí del seu cel particular hi havia l’ombra d’un núvol catequètic que enfosquia el seu paisatge interior. El salm bíblic núm. 18 diu: “feu-me entendre la vostra llei / que la vull guardar amb tot el cor”. De vegades costa.

Per als qui tenim una certa edat, el cerimonial de la primera vegada que una persona batejada, nen o nena, combregava durant una eucaristia, un dels set sagraments de l’Església catòlica, era molt important. Rebre un hoste nou, Nostramo, sense haver pogut menjar res dues o tres hores abans, només aigua, impactava. Haver-te confessat el dia abans, també. A la meva infància hi havia a Girona un pare dominic que confessava a l’església del Sagrat Cor. Només d’entrar al confessionari t’agafava suaument de la galta. Cada mesquinesa explicada era una altra volta de rosca. Més d’un company sortia galta vermell.

En aquest cas, imaginem-nos-ho, als anys quaranta amb la devoció oficial, una església decorada, el vestit de verge, blanc fins als peus, el vel i corona, els rosaris, el devocionari o missal amb tapa de nacre, l’acte de la missa, la festa posterior que en aquells moments, acabada la Guerra Civil, devia ser prou precària. L’alegria es barrejava amb la festa quan es repartien els recordatoris, encara que en aquell moment, si no eres de bona família, no s’estava pas per gaires lluïments. En conjunt no deixava de ser un pas endavant per a la vida de cadascú. En un cert moment, Rosita ens diu que rep obsequis per a la comunió amb un cert desdeny, que aprenia a tocar el piano, que volia mirar un periòdic i no gosava. Tenia un germà, un pare a qui de vegades li costava creure. Devia ser de casa bona.

Hi ha diversos llibres d’època, manuals de catequesi que informen de la seva celebració. L’any 1948 un llibre del pare Jaume Garcia Estragués, de l’orde de l’Oratori, que escriu Pa d’àngels. Versos de primera comunió. La censura el devia deixar passar per la seva innocent temàtica. Mossèn Camil Geis i Parragueras (Girona, 1902 – Sabadell, 1986) deia a “Nova caseta de Déu”, un poema de primera comunió:

Quina llum se’t ve a la cara!

D’on has tret la resplendor?

Com se’t coneix que véns ara

de rebre Nostre Senyor.

Em quedo, però, amb alguns versos de Ruyra quan escrivia poemes de comunió per a fills d’amics seus; també amb els de Jacint Verdaguer a Eucarístiques (1904), que la mainada no podien gairebé entendre:

Damunt sos fronts de neu

esfullaré mes roses;

los daré de benviure la ciència,

allargaré lo temps de sa innocència.

Voltau-los tot lo dia

de goig i d’alegria,

i amb vostres ales abrigau son llit,

fent-ne volar ben lluny los somnis negres

i ben a prop los de la Glòria alegres.

El quadern dels somnis negres

El quadern que vam comprar a un mercat de segona mà de Girona, per tres euros, no dona clarícies d’on era aquesta noieta. Hi surt només un cognom: Parellada; eren uns veïns d’una porteria amb els quals, a voltes, defuig de parlar-hi per mortificar-se. Tenia un germà més petit a qui dol haver-lo de tustar quan no es portava prou bé. Es tracta d’una llibreta escolar ratllada de 10,4 x 15,5 cm. A la portada hi diu: Cuaderno. Té 24 pàgines útils sense marcar. En manca la darrera pàgina.

Les anotacions comencen el 12 de febrer de 1940 i continuen fins al 19 d’abril d’aquell any. Aviat arribaria el mes de maig, el mes de Maria, quan es reinicia la simfonia de la vida. Parla d’una porteria que podria ser de qualsevol edifici d’una ciutat mitjana o gran de Catalunya. Era catalanoparlant (escriu “set”, “aturar-se”, per exemple), encara que sempre redacta en castellà, la llengua oficial, i més en aquella fosca època en què la nostra llengua passava molts tràngols. Tenia una mena de director espiritual, possiblement un capellà de catequesi, que li revisava el quadern. Hi ha anotacions seves, inicials, una “A” (“aprobado”?), com si estigués assabentat dels progressos que feia la seva catequista. En una d’aquestes pàgines, al marge inferior, hi llegim les observacions que li fa la mare o tutora que llegeix el quadern de la nena: “Está mejor la letra”; “Muy contenta. Y en casa, se porta mejor”. Havia après a fer pals i ganxos correctament.

Les anotacions són molt repetitives. Trobo estrany que no hi hagi cap referència al tema dels pecats venials, encara que s’avergonyeix de qualsevol desviació de l’ordre ideal de la vida humana. En donem un tast. Per damunt de tot s’hi endevina el patiment d’una nena. Viu com apesarada. Quines faltes havia pogut cometre aquest infant en el temps breu de la seva innocència, quan havia de pasturar entre lliris i roses amb olors d’espígol? Els anys de la infància són vitals per a qualsevol persona. Potser per influència del catequista, el Padre de l’època, sempre viu amb el gel del dubte, un ai al cor, l’angoixa, tot és destorb. Es priva de beure, de menjar caramels, postres, de sortir amb les amigues i moltes altres accions rutinàries per agradar a la Verge que l’observava. L’amor a la Verge implicava venerar-la, imitar la seva santedat. Tantes perfeccions són impossibles. Aquestes entrades en el quadern mostren com castigava la seva animeta amb austeritats, com si visqués en el món desolat dels ascetes. Crec que no es mereixia tants destorbs quan havia de signar el cel entre les roses de maig. Jo encara recordo quan el Divendres Sant no podíem cantar ni xiular, les ràdios només tocaven música clàssica, les dones no podien escombrar, etc. Encara que amb posterioritat, també vaig ser educat en el món d’una religió negativa, que accentuava la condemna, la por als focs infernals, que provocava angoixes i malsons, raons per les quals molta gent se n’ha apartat. La malfiança irreflexiva de la mainada també era una font d’obstacles.

Reproducció de la primera pàgina del manuscrit, escrita amb una lletra més compacta que la resta de la llibreta. La cal·ligrafia de la introducció era de la nena? de la mare? d’una professora?

A la primera pàgina escrita hi llegim:

¡Tierna Madre mía! Hoy día 12 del mes de febrero de 1940, empiezo a prepararme para mi 1ª comunión, quiero ser muy buena, piadosa y aplicada. Os ofrezco todos mis obsequios, ave marías, actos de fe, contrición y amor como otras tantas florecillas que adornan mi alma tan feliz día.

Hago el propósito de no comer ningún caramelo, de no decir mentiras, de no ir al cine ni leer cuentos, para formar el Copón en mi corazón donde Jesús descanse y visite por primera vez y sea el día de mi 1ª Comunión el más grande de mi vida. Rosita [?].

Febrero

Día 21

– Quería decir una cosa a la Parellada a la porteria y dije: Madre mía!, por tu amar no le diré.

– Tenía muchas ganas de comer postre y para ofrecer una flor a la Virgen no comí.

Día 22. Cuando había el Padre tenia muchas ganas de beber agua y para ofrecer una flor a la Virgen no bebí.

– Cuando me quitaba el delantal, quería hablar con la Hernández y para ofrecer una flor a la Virgen no hablé.

Día 27. Me dieron el purgante que no me gustaba y por amor a la Virgen lo tomé. Tenía muchas ganas de beber agua y por amor a la Virgen no bebí.

– Me han dado una merienda que no me gustaba y por amor a la Virgen me la comí.

Marzo

Día 1

– Tenía ganas de pedir la merienda y por amor a la Virgen no la pedí.

– Tenía ganas de ir con las amiguitas y por amor a la Virgen no fui.

– Tenía ganas de subir la escalera corriendo y por amor a la Virgen no corrí.

Día 2

– Tenia ganas de pegar en una niña con la cartera y por amor a la Virgen no la pegué.

– Tenía ganas de estirar la trenza en una niña y por amor a la Virgen no le estiré.

Día 6

– Tenía ganas de merendar y por amor a la Virgen no merendé.

– Tenía ganas de hablar cuando me quitaba el delantal y por amor a la Virgen no hablé.

Día 7

– Cuando había el Padre estaba entre dos sillas y quería hacer marchar a una niña y por amor a la Virgen no lo hací (sic).

Día 10

– Tenía ganas de ir a buscar el tintero de mi mamá y por amor a la Virgen no lo hize.

Día 12

– Tenía ganas de mirar un escaparate y por amor a la Virgen no miré.

Día 14

– No tenía ganas de abrocharme l’abrigo (sic) y por amor a la Virgen me lo abroché.

Abril

Día 2. Tenía ganas de tocar el piano y por amor a la Virgen no lo toqué.

Día 3. Tenía ganas de despertar a mi hermanito y por amor a la Virgen no lo hací.

Día 4. Tenía ganas de hablar en el rosario y por amor a la Virgen no hablé.

Día 6. Tenia ganas de correr por el pasillo y por amor a la Virgen no corrí. Mi papá me mandó hacer una cosa y por amor a la Virgen fui.

Día 7. Tenía ganas de mirar un periórico (sic) y por amor a la Virgen no lo miré.

Día 12. Tenía ganas de mirar un casamiento y por amor a la Virgen no lo miré.

– Tenía ganas de hablar por la calle y por amor a la Virgen no hablé.

Día 13. Tenía ganas de cantar cuando hacía el deber y por amor a la Virgen no canté.

Día 17. Tenía ganas de estirar la trenza en una niña y por amor a la Virgen no lo hací.

– Tenía ganas de tocar el piano y por amor a la Virgen no lo toqué.

Com (des)construir una ànima

Crec que fou Unamuno qui en una ocasió digué que la religió era una passió irracional, difícil d’avaluar per la raó. S’havia de conèixer un poble no per la seva política ni per la seva estètica, sinó per la religió. Soc conscient que aquesta nena fou educada en una altra època, però les directrius que li encomanaven, aquest amor obcecat cap a la Verge, no respectaven els furs i els drets més elementals de la vida. Com castigaven la seva ànima amb les boscúries de la por. Qui la dirigia li negava tot allò que creia que era excessiu, els apetits corporals més elementals: beure, jugar, córrer, saltar, gaudir de la vida! Mig amb goig, mig amb por degué seguir pel camí de la vida. Rosita tenia un cor petit, com un gra de mill. No trobava l’aire, no gosava. Calia donar tant de valor espiritual al sofriment?, a la desviació de l’ordre ideal de la vida humana? Erraren en el blanc. Són aquells versos no sé de qui: “El meu cor una clausura / que no hi entri sinó Vós”. Vinguin més flors d’innocència!

En la carta de sant Pau als Corintis (6, 17-20) hi ha una reflexió que sempre m’ha fet pensar: “Déu us ha adquirit a un preu molt alt”. Massa alt, potser. Mai no hi arribem.

(Imatge destacada: En aquesta pàgina del manuscrit, la nena hi apunta el nombre de les oracions que ha dit, els actes de contrició, els d’amor que ha executat.)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.