Sobre un gravat d’una cuina conventual

Vaig comprar fa temps aquesta tapa superior arrencada d’un llibre de 19[…]? –era d’un manual de cuina?, d’un llibre de contes?, d’una capsa de llepolies?– que conté una escena gravada, amable, costumista, com de plàstic endurit, color i textura que imita la de l’ivori, de mides: 160 x 240 mm. El marc que la sosté, que conté restes de les tanques que fermaven el volum, té una sanefa marronosa de roba ratada, amb petits forats. No puc donar raó de la seva procedència editorial. El venedor tampoc se’n recordava, d’on l’havia tret.

Potser il·lustrava un receptari o un altre tipus d’obra de disciplina artística, editat o fabricat no se sap on. El gravat, ben aconseguit, té una certa qualitat en la composició, un bon rendiment plàstic. Les figures gravades presenten una espessor immòbil. En passar-hi el dit, distingeixes el relleu dels objectes. El gravador palesa un gust per l’espectacle, un cert esperit joiós cavalca en cada objecte. Tot plegat no deixa de ser una curiositat erudita més.

En aquesta avinentesa, vaig demanar opinió al pare Valentí Serra de Manresa; al senyor Frederic Girós, que té un altre amic, Francesc Mestre, galerista; a Francesc Masip i a altres coneguts, per si em podien donar la seva amable opinió sobre aquesta portada. Les seves apreciacions i comentaris, que agraeixo moltíssim, no sempre foren coincidents. Ara el sotmeto, de bell nou, a l’opinió dels lectors d’aquest blog per si hi volen dir la seva. Mai més ben dit: posar-hi la seva cullerada. És còpia d’un gravat d’autor conegut? d’un quadre? es tracta d’una recreació fantasiosa d’un succés, finament executat?

Aquí hi veiem l’escena d’una cuina conventual, ampla, espaiosa, de sostres alts, amb arcades, ben moblada, encara que per les panotxes i els fogons fa la impressió que és del segle XIX. A l’esquerra del frare que pela patates, amb l’escombra al costat, per on entra la llum, observem un quadre o vitrall amb una reina santa (potser santa Margarida d’Escòcia, si fos un gravat de tradició anglesa). Els religiosos lluents i ben peixats podrien ser benedictins, altres diuen carmelites calçats.

Al damunt d’una arcada que sosté el sostre de la cuina hi ha dos escuts heràldics que no hem sabut identificar. Eren del propietari del llibre? de l’autor? d’un convent o d’una església? És un emblema cardenalici, amb un barret, unes borles o glans? Hi ha qui afirma que no és un capell cardenalici ni episcopal, s’aproxima a l’abacial, però tampoc acaba de ser-ho. També podria tractar-se d’un capel, o galero, emprat (fins al 1966) per tota l’escala eclesiàstica. La diferència en el rang venia donada pel nombre de borles o glans i el color. Les claus de la dreta són certament una al·lusió a sant Pere, a la Santa Seu? Fou aquesta cuina d’un convent o d’un monestir dedicat a aquesta advocació?

Pel que fa a l’àpat que preparen, és de peix. D’acord amb el calendari litúrgic cristià, potser es trobaven en temps de Quaresma, quan calia menjar peix. En res, però, es nota l’esperit d’abstinència. El cuiner amb un davantal mostra als altres dos companys un esturió per la forma del morro… A la taula de la cuina hi ha penjats dos peixos més. En el banc: un manoll de verdures (una coliflor, una carxofa, pastanagues o naps?). L’escena ens permet identificar una bota de vi, atuells diversos; al fons, els inicis dels fogons de la cuina, etc. En el llibre de mestre Robert, Llibre de coc, l’esturió ja es preparava en pa, en graella, en cassola. En altres llocs es menjava fumat.

Mai he estat allò que abans se’n deia un menjacapellans. No sé si darrere aquesta escena que vessa de felicitat hi ha una crítica cap al bon regiment d’uns religiosos, acostumats a menjar bé, a confortar l’estómac, a qui caldria una bona medicina purgativa. El menoret gironí Francesc Eiximenis deia que el pecat de gola era fort abominable i que als golafres eclesiàstics els calia “una bona llançada per lo ventre qui fos de part a part”.

Mentre tenia, però, aquest article pendent de publicació en aquest blog, veus aquí que la seva editora Maria Toldrà, amb la seva perspicàcia i agudesa habitual, em va fer notar que la Getty Images, una agència de fotografia americana de Seattle, fundada l’any 1995, tenia entre els vuitanta milions d’imatges que custodia una que té un parentiu amb la que avui ofereixo: “Three Benedictines monks appreciate freshly caught fish – 1896”.  Mostra tres benedictins que examinen uns peixos acabats de pescar. El seu acarament mostra que són dues imatges, dues formes de realització que s’interfereixen. És obvi que fan referència a un mateix episodi, remeten a un tronc comú el sentit del qual se m’escapa: un conte, una llegenda anglesa, una faula, un fet històric? Espero que la publicació de les dues imatges superposades que viatjaran per la galàxia ajudarà als hipotètics lectors d’aquest article, i del blog en general, a resoldre el misteri, ens les pugui situar en el focus convenient en un espai i en un temps determinat. Sabrem trencar aquella lluïssor màgica que embolcalla els misteris no resolts?