La volta al món d’Antonio Pigafetta: el nom de les coses

:: Antonio PIGAFETTA, La primera vuelta al mundo. Relación de la expedición de Magallanes y Elcano, introducción, traducción y notas de Isabel de Riquer, Madrid: Alianza Editorial, 2019 (El libro de bolsillo, H88), 295 p., il. ISBN 978-84-9181-499-3. ::

L’any 1519 sortia de Barcelona l’italià Antonio Pigafetta (Vicenza, 1492/1493 – d. 1530), amb el beneplàcit de l’emperador Carles, que aleshores hi celebrava Corts, per enrolar-se en l’expedició que Fernão Magalhães (Fernando de Magallanes) preparava per trobar la ruta occidental més curta a les illes de les espècies, les Moluques, que, segons el repartiment efectuat pel papa Alexandre VI entre les Corones de Portugal i Castella, s’integraven en la demarcació corresponent a aquesta.

El 10 d’agost d’aquell any 1519, festa de Sant Llorenç –el mateix dia que el mallorquí d’origen genovès Jaume Ferrer havia sortit de Mallorca amb la seva nau cap al riu de l’Or el 1346, segons l’Atles català, de Cresques Abraham–, salpaven de Sevilla les cinc naus de Magalhães amb 237 homes, segons el recompte de Pigafetta. S’iniciava així un llarg itinerari que no s’acabaria fins al setembre de 1522, quan l’única nau supervivent, la “Victoria”, va tornar a Sevilla tan sols amb divuit homes i sota la direcció del navegant basc Juan Sebastián Elcano, després que Magalhães hagués mort en combat l’abril de 1521 a l’illa de Mactan (Filipines). Els homes d’Elcano no només duien els tractats de pau acordats per la Corona de Castella amb reietons i cabdills locals, que garantien el comerç de les espècies, sinó que havien completat la primera volta al món, una feta que li va merèixer, al darrer capità de l’expedició, les armes amb la cèlebre divisa “primum circumdedisti me”.

Testimoni de primera mà del viatge, com a membre de la tripulació, Antonio Pigafetta en va deixar una relació en italià, que es presenta ara en traducció castellana de la filòloga catalana Isabel de Riquer, versió revisada de la que l’autora ja havia publicat el 1999.

El nom de Pigafetta és ben conegut per les múltiples edicions de les versions de la seva obra des del primer terç del segle XVI i perquè al llarg dels segles va ser llegit per figures tan diverses com Charles Darwin, que duia el seu llibre durant l’expedició del “Beagle”, o Gabriel García Márquez, que el va citar al discurs de recepció del Nobel de literatura, però no sol aparèixer entre els historiadors d’Índies més populars entre el públic espanyol. La seva obra, certament, pertany a un gènere diferent: no és cap crònica ni història segons els cànons de l’època, sinó una carta de relació sobre uns esdeveniments d’actualitat, en la línia de les que es van popularitzar des del segle XV a través del manuscrit o la impremta, en bona part gràcies a les de Cristòfor Colom, divulgades per la primera impremta. Potser no ha ajudat gaire a fer popular el nom de Pigafetta entre aquell públic el seu sorprenent silenci sobre la figura d’Elcano, a qui no esmenta mai. De fet, la relació de l’italià s’erigeix com un monument a la memòria del “capità general” de l’expedició, que per ell és el portuguès Magalhães, de qui escriu un breu elogi fúnebre [99] i que és el protagonista d’episodis en què es destaca els coneixements tècnics del capità, la seva capacitat diplomàtica i la tasca catequística prop dels “gentils” –fins i tot anuncia un miracle [89]. Segons el relat de Pigafetta, el portuguès, odiat pels mariners castellans a causa del seu origen [5], vetlla per la seguretat dels seus homes fins a l’últim alè [97-98]. Res a veure amb els seus successors, siguin citats o no a la relació. En alguns moments autobiogràfics de la relació, Pigafetta no dubta a unir el seu nom al de l’admirat capità, amb qui comparteix una escena sense cap altre testimoni [21] o per qui duu a terme missions diplomàtiques prop de cabdills indígenes [76].

La redacció de la relació justifica el viatge. Pigafetta s’enrola pel que ha llegit i ha sentit a dir sobre les meravelles de l’Oceà –l’Atlàntic i les terres fins aleshores desconegudes que l’envolten–, amb l’ambició de lligar el seu nom a una aventura irrepetible, “hacerme con un nombre que llegase a la posteridad” [2], perquè “tengo la certeza de que un viaje igual no se volverá a hacer nunca” [42]. Es tracta d’aconseguir la fama gràcies a una expedició que descriurà de primera mà, en la qual la descripció de nacions, llocs, animals i plantes, especialment de les que produeixen les valuoses espècies que es carreguen als vaixells, conviu sense solució de continuïtat amb les llegendes de tradició medieval sobre pobles mítics transmeses pels relats de viatgers com Marco Polo i Niccolò de’ Conti, els enciclopedistes i els mapamundis de tradició sàvia, les cartes nàutiques o l’Atles català ja citat. Així, al costat de descripcions tan concises com clares d’elements desconeguts de la flora i la fauna que es comparen amb d’altres fàcilment identificables pel lector europeu, i de costums, activitats o objectes ben difosos per la tradició literària –per exemple, els “joncs” o naus lleugeres de Borneo [121, 123], les dues classes de papagais [181] i les viudes que es llancen a la pira on crema el marit difunt a Java la Gran [195]–, hi trobem llegendes fabuloses com els homes que es tapen amb les seves enormes orelles [189] i l’illa de les Dones [195] o les notícies sobre el palau del Gran Kan de la Xina [198]; l’autoritat d’aquestes últimes, però, ve donada per la referència a tercers, ja que Pigafetta confessa no haver-ne estat testimoni. En alguna anotació s’hi percep una combinació interessant d’observació directa amb elements que remeten a possibles fonts literàries: les fulles d’un arbre semblant a la morera que, quan cauen, adquireixen vida pròpia –de fet, una mena d’insectes– recorden vagament l’arbre d’on neixen ocells que s’envolen en altres latituds [128]. D’altra banda, l’autor no dubta a corregir les dades dels cosmògrafs (ptolemaics) quan pot al·legar l’experiència del navegant que ho ha vist –ell mateix a [45].

Són característiques de l’estil de Pigafetta la sobrietat del relat, estructurat en forma de diari, la concisió de les descripcions i, sobretot, la presència de vocabularis bilingües –italià i algunes llengües dels llocs transitats per l’expedició. L’autor manifesta un interès especial pel fet comunicatiu, per recollir les paraules amb què els indígenes designen objectes, accions i fins i tot conceptes, les particularitats de la pronúncia, els gestos i la seva interpretació, que poden dur a equívocs, tot i que el capità general acostuma a ser destre a llegir les intencions dels locals i actuar en conseqüència. Pigafetta s’atura a explicar el mètode que segueix per interrogar el parlant de l’altra llengua [40, 60]: es comença amb els signes i es passa a un vocabulari bàsic que s’amplia progressivament; el fet de l’escriptura sorprèn a alguns [60], fins al punt que els plecs de paper són en algun cas regals valuosos, objecte d’intercanvi [115]. En la confecció d’aquells vocabularis, que poden ocupar diverses pàgines (el malai), l’autor s’avança a l’interès que els escriptors d’ordes religiosos com els jesuïtes manifestaran pel coneixement de les llengües indígenes com a eina de catequització, si bé aquest objectiu no sembla ser primordial en l’italià, negociador de tractats en nom del capità general i, en última instància, de la Corona castellana i el seu monarca. Una de les paradoxes més belles del relat és precisament el contrast entre els vocabularis bilingües de Pigafetta, que construeixen ponts de diàleg, i la traïció de la figura insubstituïble de l’intèrpret o torsimany, l’esclau Enrique, que posa en perill l’expedició amb la matança de Cebu [102].

Les expectatives de Pigafetta de lligar el seu nom a la primera volta completa al món amb la redacció d’un llibre van trigar a acomplir-se. Va presentar una primera versió autògrafa a l’emperador Carles a Valladolid, va narrar les seves aventures a la cort de Joan III de Portugal, també va visitar la cort de la regent de França, aparentment sense èxit. Finalment serà el gran mestre de Rodes, Philippe Villiers de l’Isle-Adam, qui acollirà amb benvolença l’autor i la seva obra, que li serà dedicada en la refosa definitiva escrita després de la tornada. La relació va córrer des de ben aviat en forma manuscrita. Se’n va publicar un resum francès a París entre 1526 i 1536 (Le voyage et navigation faict par les espaignolsz es iles de Mollucques, des isles quilz ont trouvé au dict voyage, des roys d’icelles, de leur gouvernement et manière de vivre, avec plusieurs autres choses), que va ser traduït a l’italià i publicat el 1536 (Il viaggio fatto da gli spagnioli atorno al mondo). Aquesta versió es va incloure en miscel·lànies de textos sobre la conquesta del Nou Món a partir de 1550 i va ser la forma en què es va difondre el text fins que al final del segle XVIII es va localitzar a la Biblioteca Ambrosiana de Milà un manuscrit de la redacció original, l’actual ms. L 103 Sup, publicat a Milà el 1800 pel bibliotecari Carlo Amoretti amb el títol Primo viaggio intorno al globo terracqueo.

S’iniciava així la història de la transmissió moderna de l’obra, en la qual s’insereix la magnífica traducció castellana de la medievalista Isabel de Riquer, que s’obre amb una introducció sobre l’expedició de Magalhães i Elcano, i la relació de Pigafetta, amb particular atenció als vocabularis, i es completa amb una anotació que contextualitza els llocs, personatges i fets esmentats, així com les fonts i els llocs paral·lels en relats d’altres viatgers i cronistes. La mateixa Dra. Riquer va fer àmplia referència a Pigafetta en una conferència pronunciada a l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona) el 2020: “Magallanes-Elcano: la polèmica de la volta al món”.