Edició crítica de la tragèdia Delphinus, de Francesc Satorres (1543)

:: Franciscus SATORRES, Delphinus – Le Dauphin (1543), Édition critique, traduction et commentaires par Olivier Rimbault, préface d’Alejandro Coroleu, Presses Universitaires de Perpignan, 2020 (Collection Études), 355 p. ISBN 978-2-35412-431-1. ::

Devem a Olivier Rimbault, doctor en lletres clàssiques amb l’estudi d’Hercule Florus Alexicacos ou l’humanisme en Roussillon au XVe siècle, llatinista, investigador privat, associat a la Universitat de Perpinyà, estudiós del món de la filosofia medieval, l’edició crítica d’una tragèdia en vers llatí, publicada a Barcelona l’any 1543,[1] que fou escrita per Francesc Satorres, capellà natural de Balaguer, doctor en dret canònic, professor a Perpinyà, rector del seu Estudi General l’any 1548. L’obra Delphinus fou escrita i representada a Perpinyà amb motiu del setge de 1542, a la ciutat, imposat pel delfí de França Enric, fill gran de Francesc I. Els motius de la guerra serien entre molts altres, l’assassinat de dos ambaixadors francesos, un d’origen espanyol i l’altre italià, a Itàlia en el context de la política europea, la pugna política del moment entre potències a les zones de frontera del nord d’Itàlia i al Rosselló.

La victòria de les forces espanyoles manades pel duc d’Alba, el fracàs de les franceses, va propiciar l’edició i representació d’aquesta obra, que tenia un afany notòriament propagandístic. Olivier Rimbault ja havia publicat un llibre anterior: Documents inédits sur le siège de Perpignan de 1542: Autour de la tragédie de Franciscus Satorres, Delphinus (Éditions du Joglar, 2016), del qual extreu bona part de la documentació de tipus històric que li serveix de coixí per contextualitzar la tragèdia Delphinus. L’obra barreja història, mite i literatura. Mentre les accions de guerra són escrites amb una gran dosi de realisme, l’enfocament de la realitat francesa és més fantasiós, mític amb personatges al·legòrics. Les causes de la guerra són descrites en memorials que s’enviaven a Madrid, escrits en castellà. Les operacions militars, les dirigien els exèrcits espanyols. El comandament català era més aviat simbòlic. El virrei Francesc de Borja no tenia ni els diners ni l’ordre de l’emperador per intervenir-hi directament. Les memòries de l’església de Sant Joan de Perpinyà, en bona part inèdites, es fan també ressò d’aquesta crisi militar, dels efectes desastrosos de la guerra entre els habitants de Perpinyà, entre les congregacions religioses que en patiren les conseqüències.

D’aquesta obra ja se n’havia fet ressò Jordi Rubió i Balaguer (La cultura catalana del Renaixement a la Decadència (Barcelona, 1964, p. 102-103): “en cadenciosos versos llatins, plens de reminiscències virgilianes, canta el autor el seu entusiasme pel Rosselló per boca de la nimfa Ruscino, filla de Venus i del Pirineu”.

Dona la casualitat que aquest mateix any de 1542 es va estrenar a Puigcerdà una comèdia castellana, Claudina (ms. 1694 de la Biblioteca de Catalunya; MCEM 209). Fou copiada el 19 de juliol de 1542 per un còmic, Andreu Solanell, que escriu en català, a la fi de l’obra, els noms de les persones que la varen representar. Com que hi havia soldats castellans al setge de Perpinyà, potser algunes companyies que participaren en aquesta comesa es traslladaren a la veïna Puigcerdà, apartats dels fets bèl·lics. Allí es va representar la comèdia com un possible divertiment. Solanell era un català que ja a mitjan segle XVI copiava i representava obres en castellà. Com veieu, el problema del bilingüisme ja ve de lluny.

L’edició ens ofereix un estudi inicial molt aprofundit que mostra la importància de l’humanisme rossellonès al segle XVI, a redós de la Universitat de Perpinyà, les possibles fonts de l’obra, l’ús de la llengua llatina al servei de la propaganda ideològica, el context històric i ideològic del moment, el text llatí, acarat amb la traducció francesa molt anotada, l’obediència dels rossellonesos, el sentiment nacional escindit entre Espanya i Catalunya, més o menys com ara. Els personatges que apareixen a la tragèdia són una barreja de militars espanyols, de nobles rossellonesos i catalans que llavors tenien responsabilitats a Perpinyà, de francesos que hi apareixen més desdibuixats. Satorres dedica aquesta obra a l’il·lustre heroi Juan de Acuña el magnànim, oficial suprem de l’emperador al Rosselló i Cerdanya, mecenes de l’edició, que ben segur també en va pagar la representació.

En un apèndix hi llegim l’índex de les persones –totes identificades– i dels llocs que surten consignats a l’edició de 1543, a més d’una bibliografia molt generosa que mostra el coneixement que l’autor té de la bibliografia catalana i hispànica, infreqüent en molts historiadors de l’hexàgon que exploren la nostra realitat.

L’edició d’aquesta tragèdia humanística ofereix molts punts d’interès, alguns dels quals passo a enumerar. Ens és útil per entendre millor la situació de la cultura humanística que reinterpreta la imitació de molts textos de la cultura grecollatina. A partir d’aquesta coneixença es dona més valor a la figura de l’humanista de Balaguer Francesc Satorres, la qualitat del seu llatí, de la seva retòrica i habilitat dramàtica, bon coneixedor de Virgili, Sèneca i Eurípides.

Al segle XVI trobem al Rosselló la superposició, en aquest territori de frontera, de quatre llengües i quatre cultures: llatí, francès, català i castellà. Pels volts de 1542 vivien a Perpinyà més de 1250 francesos. Se’n va fer una mena de recompte per tenir-los més o menys fitxats. Si Perpinyà tenia l’any 1553 1.755 focs, la presència francesa era prou nombrosa, a efectes del contacte de llengües, de les relacions comercials. L’espanyolitat del Rosselló també en sortia reforçada per la presència de centenars de funcionaris i militars allí desplaçats. De vegades oblidem, amb tot el que això implicava, que el Rosselló formava part del reialme d’Espanya. De fet l’obra, amb les seves subjectivitats, glorifica l’heroisme dels soldats espanyols, ajudats dels catalans. Delphinus, tot i la victòria en les armes, assenyala, però, les sofrences del poble rossellonès davant d’aquell escenari de guerra.

El fet que l’obra fos escrita i representada en llatí afavoria també la internacionalitat del missatge, també per afavorir una tradició literària en una llengua de cultura que mai no s’havia afeblit, usada per l’Església, els notaris, els juristes, a la Universitat, etc.

Aquesta peça es va representar en un lloc no determinat, lluny dels cenacles universitaris del teatre de col·legi, davant una colla de soldats i de públic que no crec que entenguessin el llatí. Tampoc els actors, la majoria de Perpinyà, no devien entendre el versos polimètrics amb ressons de Lucà que recitaven. Potser hi ajudava la música que hi havia, els efectes escenogràfics, la mímica, etc. Aquest drama històric neollatí no deixava de ser una pràctica pedagògica que era usada pels col·legis de jesuïtes. Representada durant la setmana de Carnaval de 1543, s’acompanyava de música interpretada per una banda de l’exèrcit imperial davant el victoriós duc d’Alba. L’obra s’estructura en 26 escenes. En la darrera, que funciona com un epíleg, dialoguen la deessa Venus i la seva filla la nimfa del Rosselló, que descriu amb cruesa els efectes de la guerra. L’obra s’acaba amb les pietoses i sàvies consolacions de la seva mare.

Aquesta obra llatina, realment molt ben editada i estudiada, l’hem de posar al costat d’una altra d’Antoni Pi, de Barcelona, sobre la victòria de Lepant, avui perduda. L’any 1527 es recitava a València una peça de Terenci. De Mallorca recordo la tragicomèdia de Jaume Romanyà Gastrimargus, representada “in foro publico” l’any 1562, a l’aire lliure, a Palma de Mallorca (edició de la Universitat de Granada, 2007). Sobre Delphinus em consta que hi ha una tesi doctoral en curs d’edició a la Universitat de Màlaga. S’imprimeix a Barcelona per Amorós, editor d’Ausiàs March, perquè en aquell moment la impremta rossellonesa estava en crisi. Actualment en coneixem dos exemplars: a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca Nacional Central de Roma. Hi ha indicis d’una segona edició, avui perduda. Sense haver-ho pogut provar, hi ha qui expressa el convenciment que Satorres n’hauria escrit una versió catalana avui perduda.

Joan Francesc Cros, de Perpinyà, doctor en medicina i filosofia, rector de la Universitat l’any 1560, autor dels poemes llatins del prefaci i del postfaci, escriu a la fi de l’obra una mena de topografia versificada de la fidelíssima vila i de tot el Rosselló on glorifica la vida als Comtats. És profusament anotada i comentada per Olivier Rimbault. Recordem també, a la primera meitat del segle XVII, la glorificació d’aquestes terres per Andreu Bosch en el seu Summari, índex o epítome dels admirables y nobilíssims títols de honor de Cathalunya, Rosselló y Cerdanya…. (1628).

Nota

[1] Francisci SATORRIS, Sacrifici balagariensis tragoedia Delphinus, Barcinone: apud Carolum Amorosum […], Idibus Iuniis anno a Christo nato MDXXXXIII [13 juny 1543], [96] p. ; 8º (15 cm). Exemplar de la Biblioteca de Catalunya, top.: 10-I-43.