Les poesies de fra Joan Salom, astrònom valencià del segle XVI

:: Un cançoner català del Renaixement a Roma: Les poesies de Joan Salom, astrònom valencià, edició i estudi a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, amb la col·laboració de Vicent Martines, Amsterdam: John Benjamins Publishing Company, 2018 (IVITRA Research in Linguistics and Literature, 18), 120 p. ISBN 978-90-272-0226-0 [Versió digital fragmentària.] ::

 “L’hom per amor, és déu, àngel o bèstia” (Joan Salom)

La història de la poesia catalana de la segona meitat del Cinc-cents s’enriqueix amb la publicació de l’edició d’un aplec de poesies, devotes i profanes, de Joan Salom, astrònom i hebraista valencià, poeta ocasional. Són quaranta-un poemes en total, conservats en un manuscrit de la Biblioteca Apostòlica Vaticana (BAV, signatura Vat. Lat. 6153, que duu a la tapa de l’enquadernació l’escut del papa Urbà VIII), inserits dins d’un plec adreçat al cardenal Guglielmo Sirleto (1514-1585), amb qui l’autor d’aquest poemari tenia una relació professional. Sirleto fou nomenat custode de la Biblioteca Apostòlica Vaticana pel papa Marcel II. També es va dedicar a l’ensenyament del grec i l’hebreu, participava com Salom en la reforma del calendari gregorià. Potser és per això que la llengua d’aquest cançoner presenta una lleugera coloració italianitzant, la voluntat d’exhibir alguns coneixements d’hebreu. Si l’obra anava destinada a un alt dignatari de la cúria italiana potser era fins a cert punt lògic que la presència d’interferències gràfiques italianes en el text fos volguda com un signe de comprensió per als lectors italians del seu cercle. Els temes dels poemes van des de cantar l’amistat a diverses persones laiques i religioses, gent de carrera, fins a poemes amorosos i de caire religiós.

Encara que molts dels poemes que conté ens puguin semblar circumstancials, el cançoner no deixa de ser important perquè fou redactat en un espai de temps en què les formes poètiques italianes del renaixement s’infiltren en la poesia catalana. A més de trenta-un sonets, hi figuren una epístola en tercets encadenats, sis poemes en octaves reials, una de les primeres sextines redactades en català, al costat d’altres models mètrics i estròfics que Boscà i Garcilaso havien prèviament explorat i posat de moda en l’àmbit de les literatures hispàniques. Un dels sonets de caire religiós és “fet tot de paraules de una síl·laba, lo [que] no farà altra llengua sinó la nostra sola”. Aquest és el primer exemple d’un joc artificiós que té molt de ressò en la poesia catalana posterior. Hom volia demostrar que el català era una llengua curta, amb molts monosíl·labs, apta per a tota mena de jocs i registres conceptuals. Es tracta, segons apunten els editors Rossich i Valsalobre, “del primer exemple conegut d’aquest artifici, que després seria utilitzat per altres poetes”. Per a la història de la literatura catalana, aquest recull té més importància per les formes mètriques i formals emprades que pel valor literari, més aviat mediocre.

L’anàlisi del seu embolcall i del contingut permet atribuir-lo a Joan Salom (o Salon), frare franciscà, catedràtic de la Universitat de València, que, a més d’hebraista i astrònom reconegut –va tenir un paper important en la reforma del calendari gregorià–, aquí se’ns revela desdoblat com a poeta amb un grapat de versos redactats amb un cert enginy. Els editors donen abundants proves de la seva autoria. Alguns poemes no són perfectament acabats, els llegim en un estadi de provatura, presenten correccions als marges. En d’altres s’observa una certa deixadesa formal. Ben segur que encara no era un text definitiu per a la impremta.

Sabem que aquest Joan Salom, valencià, coneixia la cultura i la ciència italiana. Fou assessor en la reforma del calendari gregorià impulsada pel papa Gregori XIII. L’any 1576 va publicar a Florència De romani calendarii noua emendatione ac Paschalis solemnitatis reductione, edició de la qual els editors (p. 39) publiquen la portada que reprodueix l’escut heràldic de Gregori XIII, amb un tal èxit que el 1576 es va haver de reimprimir a Roma. No deixa de ser important per a la història de la nostra ciència que un valencià fos assessor en una matèria que va acabar tenint tanta transcendència en tot el món catòlic.

Els editors han fet una feina notable. A més de fer-ne una edició llegidora, anotada, amb una voluntat pedagògica clara –es nota que es dediquen a l’ensenyament–, han pogut identificar la majoria dels destinataris als quals s’adrecen els poemes: personatges nobiliaris, monges sobretot de diversos convents i ordes de Barcelona, altres frares, tots possiblement gent del seu gremi. Dos d’aquests poemes (VI i VIII) van adreçats a Estefania de Rocabertí (1530-1608), una de les impulsores de la fundació de les carmelites descalces a Barcelona. Salom també va dedicar i escriure diversos poemes (onze en total) a Anna Font, una monja dominica del convent de Montsió de Barcelona. Aquí potser s’hi endevina una història d’amor que ultrapassa l’admiració purament platònica, espiritual. És coneguda en els segles XVI i XVII tota una vena de la poesia que canta els amors de frares i de monges. Salom, desenganyat pel seu amor, li escriu dues octaves ( XXVIII i XXI) que són dues invectives contra aquesta monja desdenyadora. En el poema XXX ell mateix s’aplica la recepta:

Qui en amor mentres viu se soterra
viu y no viu, puix en altre·s transforma:
bèstia o déu serà·l tal home en terra.

Desconec si la monja Anna Font fou una víctima d’aquest frare libidinós. Salom, en el poema XXI, es queixa de l’amarguesa de la “font”, la seva aigua li semblava amarga, viu emmalaltit per aquest doll de vida : “Puix de l’Anna traure ja no puc gràcia, / ni beure de la Font, per ser amarga, / viure penat en la mia desgràcia […] jamés no vull; ni jamés a mi plàcia / aygua tragar que lo ventrell m’embarga”.

Alguns dels seus poemes religiosos em semblen prou interessants. Salom tenia una formació teològica rigorosa que sap vehicular amb habilitat en uns versos a voltes amarats de conceptes d’una certa volada, per tal fer-los arribar al cor dels seus hipotètics lectors gremials, la majoria iniciats en les substàncies de l’esperit. Caldria estudiar la seva espiritualitat, veure si la llum de la seva ciència ens il·lumina amb algun toc personal. Ben segur que Salom a València, a Barcelona, intentava obrir-se nous camins per tal de revifar l’art de la poesia catalana, el pensament, l’hebraisme, la ciència. A Roma, al costat del papa, degué tractar tota una galeria d’uomini illustri, de la qual és una llàstima que no en coneixem les interioritats. Tampoc no fou tan buida la seva amistat i admiració per moltes monges. Vegeu els poemes religiosos: “Del Santíssim Esperit en lo dia de Pentacosta. Sonet” (XXXVI) o bé la “Sestina del Santíssim Sagrament de l’altar” (XXXVII).

Els editors d’aquest cançoner d’autor conclouen que Salom fou un poeta ocasional, un versaire aficionat, que, llevat de les innovacions mètriques, desconeix la poesia petrarquista de l’època, els models clàssics, el món mitològic. A voltes em recorda la producció de Pere Serafí, que, a més de pintor, fou també poeta ocasional, encara que els seus registres siguin superiors en qualitat.

Joan Salom, frare menor del convent de Barcelona, fou autor d’un altre llibre del qual fins avui no se n’ha localitzat cap exemplar: Espejo astrológico para sangrías, medicinas etc., ad medicinae usum (Barcinona: Pedro Malo, 1578, in 8º). L’any 1919, Viada i Lluch en va descriure un exemplar, avui per avui ignorat. A veure si entre tots el trobem!