Una especulació sobre el desenllaç de la narració “Pa i Raïm”, de Josep Pla (1951)

Comencem pel final de la narració, sobre el qual baso la tesi que més endavant llegireu:

La mar no es movia. Em sembla que coincidint amb el lloc que la balandra havia estat fondejada flotava un suro immobilitzat. No podia pas ésser ni un calament ni un viver, atesa la solitud hivernal. Amb una canya vaig tractar d’acostar el suro, cosa que vaig aconseguir fins a dos metres de la platja. Era un suro lligat a una corda, un d’aquests suros que hom lliga a les cordes de fondeig com a senyal i per facilitar el seu maneig. Vaig descalçar-me i amb l’aigua al genoll vaig poder-lo atrapar. En suspendre’l, vaig veure que estava unit a una corda de cànem, la corda probablement, de la balandra. Vaig examinar la corda i vaig notar que havia estat acoltellada per dos o tres indrets almenys, cercant el punt més fàcil per al ganivet… fins que trobaren el punt just i l’escapçaren en troc aplicant-hi el coltell amb una força d’acer. (P. 306)

Al meu entendre, la narració Pa i Raïm (1951) de Josep Pla és una de les més rodones i perfectes del seu corpus narratiu. Recordo que el meu amic l’escriptor Miquel Pairolí la tornava a rellegir cada estiu, juntament amb El guepard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Eren les seves dues obres de capçalera. Actualment, Pa i Raïm es pot llegir al volum II de la seva Obra completa: Aigua de mar (Barcelona: Destino, 1966), que recull les proses de tema mariner. Anteriorment, la narració havia format part de la quarta sèrie de Coses vistes (Barcelona: Selecta, 1951). La narració, ben segur fou escrita a Cadaqués durant la postguerra, quan Pla tornava a escriure en català. Allí hi va viure de manera intermitent entre 1946 i 1965, llogà una casa a es Poal, hi redactà els capítols de la seva Guia de Catalunya, referits a aquesta zona litoral de la Costa Brava; també hi escrigué el seu llibre Cadaqués (1946).

Pa i Raïm explica, en primera persona, com en una novel·la policíaca o d’espies, la història de dos contrabandistes enfrontats per gelosies professionals i la relació que l’autor, que sense saber-ho encobreix un potencial assassí, manté amb tots dos. El narrador és un narrador-personatge que s’involucra en la història i la viu des de dins, ens dona les seves opinions. El tema del contraban i les seves derivacions sempre fou un tema car a Josep Pla. El primer, com si es tractés d’una amistat interessada, s’adreça en un lloc anomenat el corral d’en Morell, de Cadaqués, a un passejant solitari, un nou Rousseau, un Giovanni Pascoli més. L’utilitza, se’l guanya, perquè l’informi d’una barca avarada a una cala, vol que vigili els moviments del seu propietari el Gras Verdera, auxiliat per en Tanau, un tanoca? Aquest mallorquí tenia a la cala es Jonquet (Cadaqués) una balandra i una xalana des d’on organitzava operacions de contraban. Pa i Raïm fa vigilar, per aquest tercer que fa el badoc, els moviments del seu competidor sense aixecar així cap mena de sospites. D’aquesta manera sabrà, de primera mà, com el seu competidor fa i desfà, a qui el mallorquí lliura la mercaderia, com se’n sortia perquè els carrabiners no el trobessin mai carregant, descarregant o amagant fardells, en definitiva els seus mètodes de treball. Aquell mercat era petit i no hi havia lloc per a dos competidors. Calia eliminar a qualsevol preu el rival. Pa i Raïm volia desfer-se d’aquest sobrevingut per dominar un mercat productiu, en plena postguerra, situat en zona de frontera.

No he vingut a explicar-vos, ara i aquí, sobre els aspectes narratius d’aquesta novel·leta curta, conte llarg?, els detalls, les magnífiques descripcions que figuren sobre aquell tram de costa, les meravelles de Cala Jonquet, on Pla, sempre que era allí, anava a donar un tomb, el retrat que fa dels dos contrabandistes, etc. Pla sempre deia que es faria una caseta vora el mar en aquesta cala, cas que un dia fos milionari. Pa i Raïm és una narració clàssica que presenta una introducció, un nus i un desenllaç. A la fi es resol el conflicte amb un cert suspens. El desenllaç comença quan Pla fa el darrer viatge a la cala es Jonquet. Diàriament hi va a fer un tomb i observa que la balandra està sola, que mai no hi ha ningú. Un dia Pa i Raïm encomana a Pla que vagi a dinar a la mateixa fonda del poble on Verdera s’allotjava. Des de llavors el mallorquí se’n torna a la balandra a dormir. D’aquests fets, Pla n’informa directament Pa i Raïm. Després d’uns dies tempestuosos en què tothom es preguntava com algú amb una mica de seny, aquell temps infernal, es podia atrevir a dormir en una balandra, arriba la calma, cessa la tramuntanada. La sorpresa d’en Pla és que, quan hi va a passejar, s’adona que la balandra ha desaparegut. No podia ser una casualitat. S’acosta a la platja i s’adona del fet criminal que la corda de l’àncora ha estat tallada amb un ganivet, acció que coincideix amb el temps de la desaparició de Pa i Raïm. Aquella complicitat i amistat fingida que Pa i Raïm tenia amb en Pla s’havia evaporat en un no-res. Ja no veurà més el contrabandista. El darrer paràgraf de la narració és el que faig servir per encapçalar aquest article.

A on volia arribar? Pla sempre va defensar que la literatura és reflex d’una societat determinada. En la seva obra narrativa li agradava la precisió geogràfica, encabir-hi materials d’altres gèneres, saber captar la realitat humana. A Pa i Raïm estableix una narració fortuïta que, com veurem, està elaborada a partir d’un cas concret, potser no el primer, esdevingut anteriorment. Pla coneixia molts aspectes del passat de Cadaqués. Com a lector de Pa i Raïm sempre m’havia preguntat com s’havia imaginat aquell final tan ben lligat, d’on es va empescar l’astúcia que algú pogués tallar la corda que va precipitar la balandra al fons de la cala. Tal com explica Marina Gustà a propòsit de la literatura i realitat en l’obra de Josep Pla: “[…] O bé, quan elabora l’experiència de la realitat en termes clarament de ficció, se serveix d’alguns Ersätze (substitucions) que el reprodueixen parcialment” (es refereix al manescal d’El carrer Estret; el metge de Nocturn de Primavera; HLC, X, Barcelona: Ariel, 1987, p. 138). A Pa i Raïm se serveix d’un fet puntual que va passar, lligat a una trama imaginativa.

No fa pas gaire que fullejant un número de la revista local cadaquesenca Sol ixent, vaig llegir per casualitat un altre episodi com el que descriu Pla, encara que no tan cruent. Potser a Cadaqués hi havia el costum de fer aquest tipus de bretolades quan hi havia una venjança pel mig. El fet va ocórrer l’any 1933. Entenc que Pla podia haver llegit aquest episodi perquè fou publicat a la premsa local. També que algú del poble li ho fes saber. A Cadaqués, Víctor Rahola, el seu amic i confident, li va fornir, per exemple, gairebé tota la documentació històrica per bastir el seu llibre Cadaqués. A partir d’aquí va aprofitar el fet real divulgat al poble per donar forma a la seva narració. No puc afirmar-ho amb seguretat, però crec que el final de Pa i Raïm deriva d’aquest succés ocorregut vint anys abans.

La notícia de Sol ixent

Acte salvatge.— Si els informes que tenim son certs, el nostre port a servit a algú, que deu habitar al Congo o amb els indios de l’Amazònia per cometre una felonia impròpia de la vila hospitalària i sana que sempre ha sigut característica del nostre Cadaqués. El fet és el següent: El balandre “Alay” del nostre amic, el diputat a Corts, senyor Josep Xirau, estava fondejat a roda en el nostre port; de sobte rompé les amarres, per pretenir [presumir], feia un dia calorós i sense vent, i vingué a la deriva sobre el port de “Sa Riera”, a on a tocar la quilla, començà a balancejar i en forma que en pocs minuts s’hauria desfet en estelles. El mal és, que examinant el cap de l’àncora resultà que havia estat serrinat amb ganivet menys en un centímetre que amb el moviment d’aigües ben aviat acabà de rompre’s, donant lloc a l’accident que podia ser molt greu. Alguns mariners al veure el perill hi corriren i el salvaren. Actes com aquest, no tenen justificació: Si és una venjança política es propi d’aquells cavernícoles dels temps prehistòrics. El mal és, que aquest acte embrutirà la bona fama de culte i hospitalària que sempre ha tingut Cadaqués. (Informació apareguda al periòdic quinzenal, s. I., 15/9/1933, n. 236, p. 5.)

També un altre fet luctuós amb el qual Pla comença aquesta narració es basava en un fet històric ocorregut a Cadaqués. Va sortir publicat a la premsa, i encara és recordat per la gent gran del poble. Heribert Gispert en parla a les seves memòries (Cadaqués autèntic?). Una nit de Nadal, a la sortida del ball, un grup de soldats beguts que formaven part d’una guarnició establerta al poble van agafar una barca avarada a la platja, al costat del Marítim, per anar a donar un tomb per la badia. Hi havia gent que els va avisar de la perillositat de l’aventura. Mestralejava, però els xicots van tirar la barca a l’aigua. Amb la tempesta, la barca desaparegué mar endins amb aquells infortunats de l’Espanya profunda que ignoraven els perills de la mar. Mai més no se’n va saber res, d’aquells desgraciats.

Darrere aquests fets reals, hi ha feina magistral d’un prosista que va saber passar de la realitat a la ficció. Uns fets puntuals, construïts sobre una base autèntica, els va saber lligar a una trama imaginativa poderosa, ben articulada. Us recomano que llegiu, si encara no ho heu fet, Pa i Raïm. L’any 2021 farà quaranta anys que Josep Pla va morir.

(Imatge destacada: Cala Jonquet, Cadaqués. Font: Endrets: Geografia literària dels Països Catalans.)