Com fer joc i guanyar indulgències amb un catecisme endevinatori

L’homo religiosus

“Catecisme”, mot savi que ve del grec katéejismos, vol dir ‘repetició a viva veu’. Deriva de kateejéoo, ‘ressonar, instruir’. Aquest ensenyament oral de les veritats essencials de la religió catòlica fou codificat pel concili de Trento (1546), que va instaurar l’anomenat catecisme romà. És curiós que aquest mot surti en el DCVB sense cap mena de documentació històrica.

Alguns dels catecismes que hem vist i que hem passat, ja fossin impresos en castellà o en català, que contenien un sumari d’ensenyaments i de principis de la doctrina cristiana, pesats i avorrits, alguns amb il·lustracions puerils, eren redactats majoritàriament per consuetud en forma de preguntes i de respostes, per tal d’exercitar la memòria, encara un meló per encetar, de molts nens i nenes d’aquells col·legis i parròquies d’abans. A grans trets, un catecisme ens informa també de l’estat de les creences de la gent, del seu univers mental i de la mateixa Església. De jovenets, quan havíem anat a doctrina, a catequesi, a exercicis més o menys espirituals, havíem participat en les classes de religió; el mestre o el capellà del lloc llançava la pregunta i nosaltres havíem de contestar amb més o menys prestesa la resposta adient. “Fes memòria!”, et deien quan t’encallaves i no recordaves la gràcia que el versicle codificat et prometia.

De la mateixa manera que predicadors i homes d’Església se’ls havien d’enginyar, usant de la retòrica, de gestos, mímica, teatre de pastorets o passionístic, per fer més atractiu el missatge evangèlic, els catequistes havien de fer mans i mànigues per explicar les grans veritats del catolicisme, la doctrina cristiana, a una mainada que sovint es distreia, que no acabava de comprendre les veritats eternes, dogmes i axiomes doctrinals. En una ocasió, l’estudiós de les religions Mircea Eliade ja va dir que el sagrat celeste roman actiu a través del simbolisme, en aquest cas a través de les grans veritats pouades de la Bíblia i dels evangelistes que s’havien de procurar fer entenedores.

No fa pas gaire que en una casa particular, benestant, de Girona vaig poder examinar dos catecismes –que més endavant em van cedir gratuïtament– de mida quadrada, que s’obrien com un quadern, confegits amb cartró, d’una sola peça, en color, portàtils, que servien per explicar el catecisme escolar a primer i segon ensenyament. Són escrits en català, possiblement editats pels volts dels anys 30 del segle passat, impresos per les dues cares, el revers en blanc i negre amb els punts essencials de la doctrina, el parenostre, etc. A Barcelona, per aquelles dates hi havia una associació anomenada “Amics del catecisme”, que potser els divulgava. Tampoc no descarto que l’edició d’aquest catecisme fos obra d’un particular, com més endavant veurem.

Se’n van imprimir, que conegui, dos tipus d’exemplars, de mides diferents. El més petit de tots (10,8 x 5 cm) servia per ensenyar doctrina cristiana de primer grau. El de mida més gran (16 x 22 cm), que contenia més preguntes i respostes, un xic més complexes, per al segon. N’hem vist també d’impresos en castellà, aquests dels anys quaranta o cinquanta, editats després de la Guerra civil, amb el subtítol Adivino Mágico. Hi ha qui diu, sense haver-ho pogut provar, que aquests catecismes eren impresos a Mataró, per una casa de nom Borràs, potser els que es dedicaven al món dels joguets d’instrucció i pedagògics. Avui dia, més enllà de les creences de cadascú, aquests catecismes visuals són buscats pels col·leccionistes, per amants del món del pop-art. Crec que són del tot interessants per desconeguts, com a joc pedagògic, ja que superaven aquell model comentat anteriorment, massa rígid i encarcarat. Al llarg dels segles XIX i bona part del XX són diverses les edicions d’abecedaris, llibres pedagògics per aprendre de lletra tot jugant. Durant el segles XVIII i XIX es van editar profusament els Diàlogos de la doctrina cristiana que són norma, forma i pauta […] (Girona: Jaume Bro, s. a.), aquests més clàssics, del paborde de Castellterçol Francesc Orriols.

El seu autor

L’autor d’aquestes adaptacions del catecisme romà fou Joan Tusquets Terrats (Barcelona, 1901-1998), eclesiàstic i escriptor, catedràtic de pedagogia a la Universitat de Barcelona, professor al Seminari, estudiós d’Eugeni d’Ors, autor de diversos llibres de teosofisme, d’ensenyament, sobre francmaçoneria, Llull (Ramón Lull, pedagogo de la Cristiandad, 1954). No sé si la coneixença de l’art lul·liana, instrument per a la conversió de l’home, els recursos de la combinatòria, van inspirar Tusquets a confegir aquest tractadet de principis en cercles concèntrics, amb recursos gràfics…

Aquest home d’Església també fou redactor d’una revista mensual de formació catequística. Tusquets va renovellar l’ensenyament i la divulgació del catecisme amb dos llibrets: Manual del catecisme (1933) i Cartilla del Catecisme, que més tard van ser traduïts al castellà. A Viquipèdia podeu llegir-ne una biografia seva prou raonada.

Aquest pedagog, que des de l’any 1939 va ser actiu militant del bàndol franquista, va idear aquest sumari de respostes al catecisme, que entrava pels ulls, potser per trencar motlles, guanyar-se així l’atenció de la mainada en forma d’acció formativa sense esforç, amb facilitat, com per diversió. Tots sabem del valor de l’entreteniment, d’un exercici recreatiu, d’un joc d’atzar per tenir la mainada atenta, sotmesa a una disciplina, sense que això es noti massa. Desconec si havia premis de consol pels qui encertaven la resposta adequada.

A una pregunta determinada del catequista, l’interpel·lat havia de trobar la resposta fent servir el sistema d’un joc d’atzar, la ruleta o virolla, que molts havíem vist a les festes majors d’abans, per la qual una vareta de metall s’aturava en un compartiment numerat. Aquí l’aprenent de doctrina havia de moure manualment aquesta fletxeta mòbil de metall fins encertar la resposta adequada. Les instruccions eren aquestes: “Fer voltar el disc fins que el centre de la pregunta escollida es trobi enfront de la fletxa. Tancar la carpeta i l’agulla exterior assenyalarà la resposta”.

Per exemple, en el catecisme de primer grau, a la pregunta: “—Qui és la Mare de Jesús?”, la fletxa assenyalava: “R. —La Verge Maria”; “P. —Des de quan ets cristià? R. —Des que vaig rebre el baptisme”, etc.

En el de segon grau ja són un xic més complexes:

—¿Quina oració fou ensenyada per Jesucrist mateix? R. —El parenostre que consta de set peticions.

—¿Què és l’Església catòlica? R. —Una societat fundada per Crist per a la salvació dels homes.

Reculem per uns moments fins a mitjan segle XVIII. Un franciscà d’Olot, Luís d’Olod (Lluís d’Olot), de cognom Bassols, cal·lígraf i mestre, expert en criptografia, autor del llibre Tratado del origen y arte de escribir bien (Girona, 1766?), feia servir un sistema semblant per tal que els alumnes aprenguessin el recte valor de les lletres. Quan l’agulla s’aturava en un compartiment d’un disc de fusta, un per a cada lletra de l’abecedari, el nen o la nena havien de dir el nom de la lletra majúscula i minúscula on s’havia aturat. L’invent surt publicat en una làmina d’aquest llibre. De vegades, l’abecedari era substituït per un joc de síl·labes: CA, BE, DI, etc. El premi que es concedia a qui ho encertava era un confit, una avellana o una ametlla torrada. I és que com diu la tonada d’una cançó: “la lletra amb somni entra”.