A la Fundació Museu del Cinema de Girona (Col·lecció Tomàs Mallol),[1] centre cultural de l’Ajuntament de Girona, es conserven, entre centenars d’altres, dues imatges òptiques,[2] de vius i marcats colors, acolorides a mà, realitzades amb la càmera obscura, en bon estat de conservació, que reprodueixen dues escenes urbanes de la ciutat de Vic, datades entre 1800-1850, una època en la qual no són massa abundants els documents gràfics ni els espectacles òptics en aquesta ciutat ni en gaires llocs més.[3] Les dues imatges no són signades, no donen cap pista de qui en fou el gravador. La primera és una vista oriental de la plaça de Vic. El cel asserenat amb algunes bromes se’ns presenta lluminós, serè, plàcid; la segona presenta una vista meridional de la mateixa ciutat des de les vores del riu Mèder. Al fons es veuen els principals edificis històrics de la ciutat. Com moltes altres institucions, aquest Museu no pot oferir a les sales obertes al públic tot el que guarda als magatzems.
Estic segur que alguns amics que tinc a la ciutat de Vic, de la qual en sóc mig enamorat, m’agrairan aquesta informació. Des d’ara es miraran amb uns altres ulls les seves places i carrerons de l’època del bisbe Morgades. Amb una mica d’imaginació poden pensar que per allí hi passejaren els seus rebesavis. Hem recordat que en època de les guerres napoleòniques, el baró de Maldà va fugir de Barcelona i visqué refugiat a Vic, ciutat de la qual dona algunes descripcions.
Per exemple, en aquell moment, a la primera meitat del segle XIX, a la plaça Major o Mercadal encara no s’hi havia construït les dues cases modernistes Can Costa i Can Cortina. Era també la ciutat de Jaume Collell i Bancells (1846-1932), eclesiàstic, periodista, poeta i escriptor, autor de les Memòries d’un noi de Vic (1908). En el poema Fira ens recorda:
De la ciutat en la plaça
mai s’ha vist tan be de Déu
de virolades faldilles
de galtes de rosa i gel!Enfaristolats hi volten
los hereus i els fadristerns,
bastonet de tortellatge
i mudats de cap a peus.
Tot i que Vic tenia fama de ciutat grisa, aquestes imatges acolorides, potser un xic idealitzades, li lleven el seu hermetisme, li donen un aire de ciutat italiana, amb unes façanes renovades. De fet, des de llavors, els barris històrics de Vic, a redós de la plaça, tampoc no han canviat tant. La plaça Major de Vic sempre ha estat lloc de trobada, de reunió i de mercat. Aquí hi veiem gent endiumenjada que passeja amb la “lleugera seda de sarges i davantals”, grups de famílies, nines, fadrins, més d’un vell caminant amb bastonet, animals, carruatges, tartanes, edificis porxats. Són els versos d’un poeta local, Joaquim Capdevila Lleona, nascut a Vic l’any 1823:
La plaça que amb gelosia
guarda en son cor la ciutat,
espaiosa com molt poques
i brodada de bells arcs,
ha recollit en son àmbit
el millor de totes parts […].
Al segle XIX s’obre una època que el filòsof francès Michel Foucault anomenava “le frénésie neuve des images”. Des de temps més antics, el gravat acolorit era un precedent cinematogràfic remarcable. L’aparició de la litografia, la difusió del llibre il·lustrat, la possibilitat de reproduir imatges a un cost acceptable afavorien el gust per la contemplació.[4] El color començava a ser un procediment estètic de moda. Al final del segle XVIII i durant tot el segle XIX es popularitzen el panorama, els caleidoscòpics, el diorama, el cosmorama, el teatre d’ombres xinesques, la llanterna màgica, etc. Als mercats i fires, però també a les cases benestants de cada ciutat, hi havia la possibilitat de familiaritzar-se amb tots aquests aparells precinematogràfics,[5] molts dels quals eren de tipus domèstic, adaptats a les butxaques de la burgesia benestant. Aquests aparells i joguines òptiques (zoòtrops, llanternes màgiques, neorames, etc.) es venien principalment als establiments d’òptica, en botigues d’instruments físics. Recordem que el pintor Salvador Dalí, quan era petit, va quedar fascinat per les il·lusions òptiques, per les imatges en tres dimensions. Un professor seu, Esteve Trayter, li va ensenyar el funcionament d’un estereoscopi. Les dues imatges, una per cada ull, vistes en conjunt, donaven la impressió de relleu. D’aquest contacte amb aquest món, en va néixer el gust per la pintura estereoscòpica, la recerca d’una tercera dimensió, experiment que va continuar amb la creació de pintures hologràfiques.
Aquestes vistes òptiques vigatanes, que pertanyen a la prehistòria del cinema,[6] es contemplaven a través d’un aparell que tenia un joc de lents d’augment, monoculars o binoculars, com uns ulls de bou. Sis o vuit persones podien veure al mateix temps, sense intermediaris, concentrats en un punt, una imatge tancada dintre d’una caixa. En català tenim l’expressió “veure el món per un forat”, que fa referència al trasllat de l’espectador a un altre món. Aquí hi va implícita la idea de visitar una altra realitat sense moure’s de casa. Aquest aparell s’anomenava “mundonuevo”, “mondo nuovo”[7] (1775-1825), funcionava a les fires i mercats, muntat sobre un cadafal o sobre un carro itinerant. El Museu del Cinema de Girona en posseeix un, que encara fa servei. En el seu temps, l’exhibició de vistes en feia aprofitant altres diversions, concentracions humanes. Fires, mercats, exposicions eren els llocs adients per mostrar aquesta i altres formes d’oci. Dintre de la caixa hi havia un mirall pla, col·locat en un angle de 45º, que reflectia la imatge i donava aquesta sensació de realisme, llunyania i profunditat. Aquests espectacles òptics, per atraure més públic, anaven sovint acompanyats d’explicacions de viva veu a cura dels amos de la parada. Més endavant, quan es faran en recintes tancats, hi ha fins i tot animació musical. Sandro Machetti, en el seu llibre El Pre-cinema a Lleida,[8] un viatge per la cultura i els espectacles del precinema al segle XIX a la capital del Segre, hi va copiar una impagable recitació d’un firataire anònim que amb la seva veu acompanyava aquestes projeccions, l’assistència a les quals valia cinc cèntims. Del text de 1884, anomenat “Tutilimundi”, massa extens per donar-lo sencer, escrit en un català una mica desfibrat, en reprodueixo les primeres estrofes, en les quals el firetaire convidava els lleidatans al seu espectacle d’un panorama:
¡Plam… ram… plam… rrrraaaapataplam!
Sañores, un servidor
té l’honor de presentar-se
en aquest ílustrat lloch,
per anunciar als vehins
y a tan bella reunió,
un magnífich panorama
de colosals dimensions;
construit expresament
y pintat ab vius colors
ahont podran admirar-se
hermosas reproduccions
de las vistas més preciosas
d’aquesta gran població.
¡Vaja, sañors, á cinc céntims,
y comenso la función!¡Plam… ram… plam… rrraaapataplam!
Primera vista, atención.
Aquí veuran, grans sañores,
un paseig lo més preciós:
es la Rambla de Fernando;
lloch que volen frequentar molt
la societat lleydatana
per fugir de fanch y pols.
…………………….¡Plam… ram… plam… rrraaapataplam!
Segona decoració
Aquí tenen la gran vista
de la Plasa de las cols;
que gràcias als bons desitjos
d’un paher agricultor,
està plantada d’acàcias
des de’l Moro fins al Pont.
En el nostre cas, les vistes òptiques aquí reproduïdes deixen ben clar que són de la ciutat de Vic. El “mondo nuovo” del Museu del Cinema de Girona fou adquirit a Manresa. No fa estrany de trobar-hi aquestes dues imatges de la ciutat. En aquesta col·lecció també se’n conserva una altra, la d’un paisatge d’Osona, una vista òptica opaca, dibuix aquest signat per Miquel Bertrana i Coma (1800-1850), que ara no reproduïm. En aquest cas es tracta d’una vista no identificada que representa una escena de la Catalunya rural, de la comarca d’Osona, amb la imatge d’un pont, rius, pastors i vaques. Trobem al mercat un Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950), signat per Toni Sadurní i Viña (2008), que no hem pogut consultar, on ben segur hi ha notícies d’aquests artistes i gravadors locals. Aquesta imatge també formava part del lot de vistes òptiques que s’exhibia en el “mondo nuovo” localitzat a Manresa. Les imatges immòbils vistes a través d’aquest aparell deixaven apreciar els relleus i contrastos dels models exposats, com si fossin tridimensionals. Donaven una impressió de realitat a través d’un espai individualitzat, sense referències exteriors. Sota del gravat, que sovint anava emmarcat, hi figurava freqüentment un rètol amb l’explicació sumària de la làmina, el nom de l’autor, la sèrie i l’editor. Si hom contempla la imatge en un arxiu, troba de vegades la inscripció invertida, perquè el reflex del mirall el donés correctament en posar-lo dins de la peça òptica. Així l’espectador podia llegir amb comoditat el nom del monument o del paisatge que admirava.
Per un preu de fira, un públic socialment heterogeni podia veure escenes de guerres, esglésies, interiors de museus, pas de trens, nevades, incendis, perspectives de places i mercats de les principals ciutats d’Europa i d’Amèrica, costums populars, escenes fantàstiques, caricatures de personatges, etc. Les vistes de la ciutat del Vaticà eren molt estimades. La majoria d’aquestes imatges acolorides recollien la moda del temps, l’arquitectura de l’època, els transports, els homes, dones i nens dels nostres pobles i ciutats. Les vistes òptiques ajudaven a eixamplar la visió que teníem de les nostres ciutats i jardins, de molts edificis singulars que amb els anys han sofert moltes transformacions, que han desaparegut fruit de les reformes urbanístiques. De fet són un ajut importantíssim, una finestra oberta que ens mostra un passat, que ens ajuda a entendre millor el funcionament de la societat d’aquell temps. Sabem, per exemple, que entre 1740 i 1836 es van elaborar més de dues mil imatges de la ciutat de París, de la qual jo mateix en conservo una d’acolorida dels ponts del Sena amb un peu o llegenda escrit en quatre llengües.
Per a tots aquells que no havien sortit mai de casa –la majoria–, veure un paisatge real: una escena americana, un palau oriental, catàstrofes naturals, escenes de navegació, una selva africana, una vista de la teva ciutat, constituïa una novetat inenarrable. La difusió de les caixes òptiques va animar el mercat de les reproduccions. Molts editors s’atrevien a fer imprimir centenars de làmines amb imatges de cada país o regió. Moltes de les imatges òptiques conservades fins al dia d’avui, ho són de paisatges i escenes urbanes. Juntament amb les ombres xineses i la llanterna màgica (1640) de l’alemany Athanasius Kircher, el “mondo nuovo” constitueix un dels punts de partença del cinema. La vista augmentada de la plaça de Vic, en un primer pla, ofereix un relleu de l’encontorn de les principals cases, dels diferents grups de persones que s’hi passegen. Els núvols del cel adquireixen una certa textura. Per contra, la vista de la ciutat té més profunditat. La lent separa el riu, el passeig amb els arbres i la catedral al fons.
El “mondo nuovo” va desaparèixer com a espectacle ambulant a mitjan segle XIX, superat per les noves tècniques de representació com foren el diorama, el panorama.
La lírica popular profana i religiosa d’aquella època, el costumisme teatral, la imatgeria popular i més endavant la poesia floralesca van explotar sense descans aquestes escenes romàntiques de passejants a la plaça, pels marges del riu, en les quals s’agermanen edificis, paisatges, aigua, matèria i esperit. Per uns moments, les nimfes del Llobregat treien el cap per les ribes del riu Mèder, les aigües del qual s’aprofitaven a les adoberies per a la indústria de pells i del tèxtil.
Notes
[1] Agraïm a Jordi Pons i Busquet, director del Museu del Cinema de Girona, i a Montserrat Puigdevall, tècnica d’aquesta institució, les atencions, l’ajut i les facilitats donades en l’elaboració d’aquest treball.
[2] ©Museu del Cinema. Col·lecció Tomàs Mallol. Jordi PONS I BUSQUET, “Imatges precinematogràfiques: il·lusió òptica i document històric”, Actes de les IV Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya, Girona, 6, 7 i 8 de novembre 1997, Barcelona, 2000, p. 155 i seg.
[3] Una visió literària i costumista de la ciutat de Vic, d’aquesta època, es pot llegir en l’obra del baró de MALDÀ, Exili de Barcelona i viatge a Vic (1808), edició, introducció i notes a cura de Vicenç Pascual i Rodríguez i Carme Rúbio i Larramona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991 (Biblioteca Serra d’Or). Pel que fa a la representació d’espectacles òptics a la ciutat de Vic, caldria fer un buidatge de la premsa i setmanaris de l’època. Sabem que en 1840 Lluís Corrons, òptic de Barcelona, va presentar a Vic l’atracció d’un “Poliorama de doble vista”. Portava nou vistes diferents, entre les quals hi havia la vista de la galeria de Lluís XIV a Versalles o el volcà de Nàpols. L’èxit de l’escenificació òptica que passejava va fer que es quedés uns dies més a Vic: “Agradecido a la buena aceptación con que el ilustrado público de Vich a favorecido el sorprendente ‘Poliorama’ que tengo el gusto de dirigir, […] he resuelto diferir mi partida, al objeto de que antes puedan disfrutar dels espectáculo […]”. Anunci citat per Jordi ARTIGAS, “El diorama, el darrer dins del magma d’espectacles precinematogràfics del segle XIX”, dins La construcció del públic dels primers espectacles cinematogràfics, Girona: Museu del Cinema; Ajuntament de Girona, 2003, p. 184 i 198.
[4] Vegeu, per exemple, el llibre de Francisco Javier FRUTOS ESTEBAN, La fascinación de la mirada. Los aparatos precinematográficos y sus posibilidades expresivas, Valladolid: Junta de Castilla y León, 1996.
[5] Vegeu el treball de Xavier FÀBREGAS, Les formes de diversió en la societat catalana romàntica, Barcelona: Curial, 1975 (“Jocs i diversions”, p. 45 i seg.). Jordi PONS, El cinema. Història d’una fascinació Barcelona: Fundació Museu del Cinema; Ajuntament de Girona; Àmbit Editorial, 2002.
[6] C. A. DE ZOTTI MINICI, Il Mondo Nuovo. Le meraviglie della visione dal 700 alla nascita del cinema, Milano: Mazzota, 1988.
[7] En altres llocs s’anomenava “mondo niovo”, “tutti gli mondi”, “totilimondi”, “titirimundi”, etc. A França, “boîte à vues”; a Catalunya, “Múndia”; a Anglaterra, “Peep-show”; a Alemanya, “Bilderguckkasten”, etc.
[8] Lleida: Pagès editors, 1995, p. 290 i seg.
(Imatge destacada: Gravat d’un model de “mondo nuovo” itàlià dels segles XVIII-XIX, tirat per un carro; aquesta atracció visitava fires, pobles i mercats d’arreu d’Espanya.)
Vademècum 