La mirada grega de Fidel Aguilar

Com moltes altres persones d’arreu del país, he visitat amb plaer l’exposició antològica que sobre Fidel Aguilar, coincidint amb el centenari de la seva mort, s’ha organitzat per l’Ajuntament de Girona a la Casa Pastors d’aquesta ciutat, amb el títol: Un meteorit fugaç: Fidel Aguilar (1894-1917). L’exposició presenta més de tres-centes escultures, dibuixos, exlibris i talles en fusta o pedra –amb un gran nombre d’obres desconegudes o inèdites–, a més de relleus i motius ornamentals d’un artista gironí que va morir massa jove, que no va tenir temps de madurar, però que tenia una veu pròpia, molt acusada, un estil reconegut, en una derivació del Noucentisme imperant. Les seves primeres obres són de 1913. Moltes de les seves peces, volgudament naïfs, reflecteixen estats d’ànim individuals. El catàleg que s’ha editat a cura d’Eva Vàzquez, historiadora de l’art i comissària de l’exposició, és també una peça esplèndida. No venia, però, a parlar-vos sobre el significat i la rellevància de l’obra d’un artista avançat en el pas del Modernisme al Noucentisme. Sobre aquesta temàtica hi ha especialistes que en saben més que jo. Llegiu per exemple la ressenya que sobre aquest artista ha publicat Francesc Fontbona a El Temps (4 de juliol de 2017).

Ho desconeixem gairebé tot sobre la seva formació, llevat de l’ajut que va rebre de l’arquitecte Rafael Masó i l’escriptor i mecenes Xavier Montsalvatge Iglésias, que li deixaven revistes estrangeres d’art perquè conegués l’art europeu del seu temps, el convidaven a col·laborar en els seus projectes. Fidel els ajudava a dissenyar exposicions, mobles i relleus, treballava per a ells. Sabem, per exemple, que Fidel Aguilar, un artista humil com Eugeni Carrière, havia de modelar unes cariàtides gregues que havien de sostenir una pèrgola a la casa Masramon d’Olot (1913-1914), projectades per en Masó, autor també de la façana neogrega d’Athenea.

En aquest article volia mostrar-vos, des de la meva condició d’amant de l’art, una petita terracota sense envernissar, d’un color verd oliva gastat, d’origen grec, de la meva propietat, que adorna la taula on cada dia treballo. Per a mi és una font constant d’inspiració, té una gràcia depurada que em recorda algunes produccions de la nostra plàstica noucentista d’altres artistes coetanis. La persona que me la va vendre em va explicar que era d’origen grecoitalià, possiblement del segle IV aC, que provenia d’alguna factoria de l’illa de Sicília. És una peça humil. Es tracta d’una noieta que té el cap un xic inclinat, que per mi és una cosa única. El nas no és gens plebeu, els llavis són finets. La fesomia de la cara ben polida i arranjada se’m mostra com una palpitació d’una temerosa reverència. Duu una mena de tocat sobre el cap, les puntes dels cabells sobresurten, amb un serrellí gairebé fins els ulls.

Aquesta beutat eternitzada em fa companyia mentre escric i llegeixo. El batec de la terra cuita pot encara reflectir, després de molts segles, una emoció anònima i callada. La seva noble i enigmàtica efígie em transporta amb alada imaginació a un ser nodrit de divinitat. Representa una petita flor collida d’entre un mur desfet de civilitzacions.

Amics meus que he consultat, que són del gremi de l’arqueologia, m’han dit que té l’aspecte d’antefixa (unes peces que es posaven a les vores dels teulats per cobrir el badiu de la teula corba (com les nostres “àrabs”) que unia les dues tegulae planes. Però no creien pas que ho fos (hauria d’ésser buida de darrere). Més aviat fa pensar en un exvot fet a motlle, a l’igual que les antefixes. Se n’han trobat a centenars en determinats santuaris italians, d’un art grec hel·lenístic. El Museu de Sant Pere de Galligants en té moltes a les seves reserves, comprades al segle XIX. Aquestes terracotes, de les quals se n’enfornaven a mils per un sistema d’emmotllatge de fang, funcionaven com exvots. Eren figuretes votives que servien per fer ofrenes. Com a petits deus de la llar, figuraven com a imatges d’altars, s’oferien en cerimònies de passatge, per demanar favors per a la casa, per al benestar dels fills, per a la salut familiar.

Mentre contemplava l’exposició de Fidel Aguilar pensava en una obra seva, Cap de dona, carbó sobre paper, obra del Museu d’Art de Girona, un altre cap fet de fusta. He cregut més d’una vegada si Fidel, en modelar algunes d’aquestes escultures intemporals, en els dibuixos, esbossos que tenen unes arrels simbolistes o expressionistes, es va fixar en aquestes humils terracotes que a la seva època amb variants es podien contemplar com a peces arqueològiques al Museu de Sant Pere de Galligants. A Empúries també es conserven terracotes d’aquests tipus. L’anomenada Venus d’Empúries hi té una retirada. El famós Josep Esquirol, fotògraf d’Empúries, tenia a l’Escala una botiga on venia d’aquestes peces que comprava als pagesos de la zona. Les trobaven mentre llauraven els conreus. La nostra escriptora Caterina Albert posseïa, abans de la Guerra Civil, una bona col·lecció de materials arqueològics dels jaciments d’Empúries.

Defenso l’opinió que Fidel es va fixar en aquestes petites elegàncies apol·línies que, gairebé com un ocell, cabien en una mà, que eren fàcils de moure si calia viatjar. Tenen una retirada amb algunes peces de la seva producció. Aquesta estilització arcaïtzant d’alguna de les seves obres sembla provenir d’un model grec. La fascinació grega, la gràcia depurada, era molt present en la cultura noucentista, en el pensament de Fidel Aguilar, que, a voltes, aspirava a captar una mena d’idealisme formal, formes de valor general. Calia donar a la dona devoció de bellesa. L’estètica noucentista, que deixava enrere lletjors modernistes, n’anava plena, valorava l’equilibri de les somniades Venus.

Imatge destacada: Girona / Cultura (estiu 2017).