La Disciplina clericalis de Pere Alfons, traduïda al català

:: Pere ALFONS, Llibre de formació escolar (Disciplina Clericalis), traducció, amb presentació i notes, de Jaume Riera i Sans, Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2017 (Series Minor, 19), 151 p. ISBN 978-84-94523-4-5-8. ::

La “Series Minor” de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona presenta la primera traducció moderna al català de la Disciplina clericalis de Pere Alfons (Petrus Alfonsi), jueu convers de biografia amb més llacunes que certeses, de qui el curador, Jaume Riera i Sans, repassa dades conegudes i notícies difoses per la tradició amb una base documental més aviat exigua. Considerat aragonès per alguns autors, sabem –perquè ell mateix ho explica en els passatges autobiogràfics que va incloure en les seves obres– que Pere Alfons va rebre el baptisme a la catedral d’Osca l’any 1106 en presència d’Alfons, emperador d’Espanya, que li va fer de padrí; que es va educar en una ciutat on també aprengué l’àrab i que va fer estades a les corts de França i Anglaterra, on es presentava com a expert en astronomia i com a metge.

De les seves obres, les més conegudes són el Dialogus, un text de polèmica antijueva, i la Disciplina clericalis, ara traduïda al català com a Llibre de formació (o instrucció) escolar, títol que alhora és fidel al significat dels mots llatins i a l’objectiu pedagògic que l’escrit manifesta. A la xarxa es pot llegir en la seva llengua original en l’edició crítica de referència d’Alfons Hilka i Werner Söderhjelm (Heidelberg, 1911), disponible a Internet Archive, i en algunes traduccions, com ara l’anglesa de P.R. Quarrie i una altra en middle english conservada en un manuscrit del XV.

La Disciplina va tenir una difusió tan important com irregular. De còpies de mà catalana, per exemple, només se’n coneix una del començament del segle XIV a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ms. Ripoll 123). N’hi ha traduccions medievals, però les notícies sobre l’existència d’una catalana són confuses. L’obra va tenir una gran influència en la literatura posterior, gràcies sobretot al seu element més característic, una trentena llarga de narracions breus de caràcter exemplar, que il·lustren i s’intercalen entre els proverbis i les sentències que formen el llibre, en un conjunt d’estructura flexible en què els temes es van succeint en esquemes diàlogics bàsics –un savi (o filòsof o vell, etc.) que adoctrina, un jove que pregunta. De fet, l’edició de Hilka i Söderhjelm descriu la Disciplina com “el llibre de contes –Novellenbuch– més antic de l’edat mitjana”. Aquestes contalles, que beuen de fonts aràbigues, llatines i hebrees, es transmeten en reculls posteriors, com es pot comprovar en l’anotació a peu de pàgina de Riera, on es localitzen influències i llocs paral·lels en textos catalans medievals, que en algun cas remeten explícitament a Pere Alfons: les versions del recull d’exemples d’Arnau de Lieja, el Llibre del joc dels escacs de Jaume de Cèssulis, el Breviloqui de Joan de Gal·les o les Faules d’Isop. Una cosa semblant va passar també en el cas d’algunes sentències de la Disciplina, que apareixen en Albertà de Brescia i altres reculls de literatura sapiencial, sense oblidar els paral·lelismes amb Jafudà Bonsenyor.

Meditant sovint tot sol per descobrir la finalitat de la creació de l’home, he descobert que la intel·ligència humana, per ordinació del Creador, mentre roman en aquest món, està destinada a dedicar-se a l’estudi de la santa filosofia […]. L’home, vivint d’acord amb aquesta santa instrucció, aconseguirà allò per a què ha estat creat i podrà ser dit perfecte.

Tanmateix sóc conscient de la fragilitat de la complexió humana. Si no es vol enfastidir-lo, convé que l’home sigui alliçonat a poc a poc. Cal tenir en compte la seva rudesa, i que les coses, perquè pugui retenir-les més fàcilment, se li han de deixatar i endolcir. D’altra banda, la naturalesa és oblidadissa, i calen molts elements que li facin presents les coses oblidades. Vet ací, doncs, per què he compost aquest llibret, en part, amb dites i admonicions de filòsofs, en part amb dites i adminicions aràbiques, faules i versos, i en part, també, amb símils de bèsties i ocells. Tot amb moderació, perquè si la mà se me n’anava a escriure amb prolixitat, el text més aviat carregaria el lector que no pas l’ajudaria, ni suscitaria en els lectors i els oients el desig i l’ocasió d’aprendre […] (p. 62)