Notícia de Nostra Senyora del Merli d’Alguaire del Jardí de Maria de Narcís Camós
La notícia de l’advocació de Nostra Senyora del Merli d’Alguaire que relata Narcís Camós[1] comença mencionant el convent de les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem que la custodien i els diversos episodis viscuts al llarg de la seva història.[2] També pretén trobar en raons etimològiques l’origen del seu nom, que relaciona amb la paraula “merlet”:
por haver sido hallada en un montesico de piedras hecho a la traça de un almeda, que en lengua Catalana se llama Merlet, y lo hazen por adorno de algunas torres y casas o otros edificios.
Etimologia de la qual s’allunya Joan Coromines, que relaciona el topònim amb l’arrel cèltica de margila, “marga”, ‘terra d’argila calcària’.[3] D’altra banda, és del tot incorrecta la grafia “Merlí” que alguns han donat al santuari i a l’advocació de la seva patrona, tal com testimonien els goigs del Brusi i els de 1969 de la relació que el lector trobarà més avall i els de Manresa del segle XIX que, per llicència poètica, obliguen a rimar amb “-í”.
L’escultura, Camós la descriu com de fusta policromada i molt antiga.
Els goigs de Nostra Senyora del Merli d’Alguaire
Tres lletres diferents canten la Mare de Déu del Merli. Una primera, copiada en uns goigs manresans del segle XVIII, defineixen les seves característiques: va ser una imatge trobada per un pastor; va estar vinculada inicialment a les religioses santjoanistes o “comanadores de Sant Joan de Jerusalem”; relata l’afer del comte Ermengol; i ressalta la seva protecció sobre residents demostrada pel servei continu que els empara, simbolitzat pel ciri que porta a la mà.
Al segle XIX s’imprimeixen uns altres a Lleida amb un text variant de l’anterior, però redactat notòriament diferent. Els arguments són els mateixos: marededéu trobada, acompanyada d’una candela, i propietat de “les esposes del Senyor / qui en son claustre residixen, / i l’Orde Santa segueixen / del gloriós Precursor”. A principis del XX es mantenen el mateixos arguments i súpliques en una edició barcelonina. El 1969, la Diputació de Lleida publica uns goigs a dues tintes amb un text “suara revisat per Antoni M. Parramon i Doll”, que abunda en fets històrics explicats anteriorment i ampliat amb més estrofes.
L’any 1988, Joan Font i Rius adjunta per primera vegada una partitura als goigs tradicionals, una xilografia firmada per Antoni Batllori Jofre amb l’escut d’Alguaire a sota[4] i una extensa i completa nota històrica al revers. D’aquesta edició va fer-se’n una altra de lleidatana, el 2015, auspiciada per la Diputació, policromada, orlada artísticament però sense sense l’escut.
Les imatges triades pels tipògrafs en cada segle són usuals i comunes a d’altres marededéus per a èpoques anteriors. Cal destacar, però, que la més antiga porta un ciri a la mà, tal com expliquen les cobles. Les del segle XX volen representar la imatge actual.[5]
Relació de goigs de Nostra Senyora del Merli d’Alguaire dels segles XVIII al XXI
◊ Goigs de Nostra Senyora del Merli, Manresa: per Domingo Coma,[6] [c. 1770].
◊ Goigs de Nostra Senyora del Merli que es venera en sa Capella de la Vila de Alguayre, Lleyda: Per Corominas, [s. a. però entre 1817 i 1841].[7]
◊ Goigs de Nostra Senyora del Merli que se venera en sa capella de la vila de Alguaire. Ab llicencia en Barcelona: En la Estampa de Brusi y Ferrer, [s. a. però segona meitat del segle XIX].[8]
◊ Goigs de Nostra Senyora del Merli que se venera en sa Capella de la Vila de Alguayre, Lleyda: Estampa Catholica de Jaume Miró, 1919.
◊ Goigs de Nostra Senyora d’El Merli que es venera en sa capella de la vila d’Alguaire, província i bisbat de Lleida. Text vuitcentista anònim, suara revisat per Mn. Antoni M. Parramon i Doll. Gravat antic de la parròquia d’Alguaire, [Lleida]: Edició cortesia Diputació Provincial de Lleida, 1969. [A dues tintes]
◊ Goigs de la Mare de Déu del Merli, venerada en el seu Santuari de la vila d’Alguaire (bisbat de Lleida). Lletra i melodia populars. Al revers: Joan Font i Rius, “La Mare de Déu del Merli”, Barcelona: Imprenta Guinart, 1988 (Col·lecció de goigs “Santa Eulàlia”, 2a sèrie), Núm. 20.
◊ Goigs de la Mare de Déu del Merli, venerada en el seu Santuari de la vila d’Alguaire El Segrià – Bisbat de Lleida. Orla ‘Arabescos’ d’Enric Crous, 1908-1987. Al revers: Joan Font i Rius, “La Mare de Déu del Merli”, Lleida: d.g.r. Arts Gràfiques Diputació Lleida, 2015. [Policromats]
La música
Josep Capdevila, com a editor de músiques, permet ara sentir-la a través del seu “Banc de melodies” del web Els goigs d’Obaga, tot clicant directament el títol. La melodia de la Mare de Déu del Merli pot sentir-se a:
De tots els continguts que ofereixen aquests goigs, el que més sobta, potser, és no veure reflectit en les xilografies antigues l’escut de les monges “comanadores de Sant Joan de Jerusalem”, la creu de Malta, tan sovint inclosa en molts altres casos. Síntesi interessant de les vicissituds d’aquest orde per Catalunya pot llegir-se a l’article: “Comanadores de Sant Joan de Jerusalem”: “[…] L’orde s’estengué per terres de Castella […] i Aragó (S. Joan de Cervera, amb comunitat doble des de 1191, i les monges traslladades a 1264 a Alguaire, amb comunitat femenina entre 1250-1699, novament traslladada a Sant Joan de Jerusalem de Barcelona en 1699”, dins Viquipèdia (consulta 23-07-2017).
Notes
[1] Narciso CAMOS, “De la Imagen de Nuestra Señora del Merli”, dins ÍD., Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña […], Barcelona: Jayme Plantada, 1657, p. 173-175.
[2] Francesc FITÉ LLEVOT, “El santuari de Santa Maria del Merli, de la vila d’Alguaire: anàlisi artístic del temple del segle XIII”, Urtx: Revista Cultural de l’Urgell, 25 (2011), p. 256-267.
[3] Joan COROMINES, Onomasticon Cataloniae, V, Barcelona: Curial; “la Caixa”, 1996, s. v. “Merlés”.
[4] Inspirat en el dibuixat per Beaulieu i publicat a la Geografia general de Catalunya de CARRERAS CANDI (consulta 22-07-2017).
[5] Al final d’aquest apunt apareix l’escultura actual de la marededéu del Merli: “El convent d’Alguaire amb la capella de Merli a sota… comanda d’hospitaleres”, dins Monestirs de Catalunya [web] (consulta 22-07-2017).
[6] Manuel LLANAS, “Domingo Coma”, dins ÍD., L’edició a Catalunya: el segle XVIII, Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2003, p. 202.
[7] Vegi’s Manuel JIMÉNEZ CATALÁN, “Buenaventura Corominas: 1817 a 1841”, dins La imprenta en Lérida: Ensayo bibliográfico (1479-1917) [publicació electrònica], I, Lleida: Universitat de Lleida, 1997, p. 43.
Xª Exposición bibliográfica leridana: Gozos y Romances de la Imprenta Corominas (1816-1859), Lérida: Fiesta del Libro; Instituto de Estudios Ilerdenses, 1950, 24 p.
[8] Manuel LLANAS, “La casa Brusi”, dins ÍD., L’edició a Catalunya: el segle XIX, Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2004, p. 156-157.
Vademècum 