Una col·lecció de refranys i ditxos de gent de mar, recollits per Frederic Rahola (1918)

Després de la publicació de l’excel·lent llibre de Montserrat Contos: Ditxos a Cadaqués (Cadaqués, 2010), amb textos preliminars de l’autora, d’Ernesta Sala, de Firmo Ferrer, d’Heribert Gispert i de Xavier Hernández, no em volia estar de publicar aquest article de la mateixa corda, d’un altre cadaquesenc il·lustre: Frederic Rahola i Trèmols (Cadaqués, 1858-1919), economista, publicista, polític de la Lliga Regionalista, formació de la qual fou diputat i senador al servei del país, recull que ha passat per malla, publicat l’any 1918, a la revista setmanal Catalana de Barcelona (II, núm. 21, 25 d’agost).

Frederic Rahola, que estimava profundament aquesta població, recull en un dia d’hivern, en boca d’un pescador experimentat, amic seu, que li feia companyia a l’escalf del braser, mentre el mar es revoltava, una col·lecció de refrans[1] i ditxos sentenciosos, lligats al calendari. L’escriptor en glossa i en comenta alguns particularismes, les causes que els determinen. Les llargues vetllades hivernenques que obligaven a refugiar-se a casa, amb poques oportunitats per al lleure, sense televisió ni mòbils, ajudaven a desplegar-los en la memòria. El treball de Rahola no deixa de ser un calendari més o menys líric sobre el curs de l’any. Els nostres avantpassats vivien els mesos d’una altra manera, representaven una certa llei i un ordre sagrat. Aquesta contemplació gratuïta del món, encara que fos més dura, es vivia molt diferent. Homer ja cantava el matí, amb els dits de Rosa, l’aurora. Per als medievals, la bellesa era forma i llum, una consonantia et claritas. El famós “Calendari del pagès” no deixa de ser una visió ordenada d’aquesta il·lusió de la vida que passa any rere any. Avui dia contemplar el pas dels mesos, amb un cert lirisme, no deixa de ser una operació anticomercial.

Els refranys, proverbis, ditxos, molts dels quals procedeixen del grec i el llatí, no deixen de ser un retrat del poble que els ha afaiçonat, mantingut, amb les modificacions que els canvis de temps hi feren. Erasme de Rotterdam ja deia que els proverbis “eren una expressió útil per al comportament vital, tenyit d’una certa obscuritat, que conté en si un gran profit”. Com expressava en una ocasió Josep Carner: “En els refranys catalans s’hi retrata –segons un conegut escriptor de la nostra terra– un poble actiu, pràctic, aimant de lo seu i curt de paraules, gens amic d’idealismes desguitarrats ni d’abstraccions estèrils; s’hi veu una llengua formada, no per una aristocràcia literària que ha aplegat i plega les frases per l’ús adoptades, sinó per un poble treballador que conrea tota llei d’indústries i d’elles ne treu metàfores que donen precisió i relleu a l’idioma”.[2]

Pel que fa a la procedència, Rahola n’ofereix de singulars al costat d’altres que són coneguts amb variants arreu de tot el nostre domini lingüístic. És normal que en llocs aïllats com la zona del Cap de Creus constituïssin un recer favorable per a la seva divulgació i conservació. Les parèmies, refranys, proverbis, amb què són recitats i coneguts, són termes sinònims. La majoria són textos autònoms, condensats, amb un cert alè poètic, que van carregats d’intuïció, d’experiències, de la cultura del treball, d’ensenyances de la vida. A grans trets representen la memòria cultural d’un poble per les nombroses referències al subconscient col·lectiu. La pagesia tradicional, les feines artesanes i manuals també són un món en vies de desaparició.

Un excel·lent mitjà conductor dels refranys eren els pescadors, mariners, menestrals, pagesos que els difonien en un moment en què, en el treball, durant la vida quotidiana, arreu privava una cultura oral poderosa. Les feines, l’esplai eren un recurs incalculable per observar i ajustar conductes, maneres d’obrar, precisions a l’entorn del treball, del lleure, la religiositat, el sexe, etc. La impremta, els fulls de calendari, la religió, l’escola amb el mes de Maria, per exemple, també ajudaven a divulgar totes aquestes sentències, la majoria d’aire vulgar.

No cal dir que molts d’aquests refranys han perdut actualitat, certesa. Els avenços, la pèrdua de les feines tradicionals, els canvis en les experiències comunes han abocat a l’oblit moltes d’aquestes fórmules brevíssimes. Són útils i divertits de llegir, però, per refrescar la nostra memòria cultural. Cada proverbi va acordat amb les coses i el temps en el qual fou dictat.

Encara que he regularitzat el text en la mesura del possible com es fa en aquest tipus d’edicions, respecto en la transcripció algunes particularitats de la llengua i de l’estil de F. Rahola que avui no serien normatives.

Refrans i ditxos de gent de mar

Estava nevant; el port era curull de barcos que havien derribat[3] del Golf, molt enverinat, i bufava ferma la tramuntana. Darrere dels vidres, animat per l’escalf del braser, contemplava el remolí impetuós de les volves de neu, que em recordaven l’escampall de flors d’ametller, que pocs dies abans espargia follament la gropada.

Me feia costat un vell pescador, bon home de soca-rel, coral amic que tinc sempre a prop en mes alegries i mes tristeses. Enraonant sobre el temps, va deixar caure un refran i se m’acudí aleshores aprofitar aquella estona en què teníem que estar tancats a casa, per recollir alguns refrans i ditxos de la nostra terra, propis de la gent de mar.

Per natural suggestió foren els primers els que tenien a veure quelcom amb la neu:

La neu pel gener
s’hi assenta com un cavaller.

És ben cert: la neu al gener s’encavalla en les serres i resta allí ferma com un genet experimentat i resistent:

La neu per febrer
fuig com un gos llebrer.

Generalment les neus de febrer no duren; tantost blanquegen una muntanya que tot d’una desapareixen com un gos caçaire, que tan aviat se veu com se perd de vista.

Arreu va dir-me el vell pescador tots aquells que fan referència als mesos de l’any:

A despit del gener
floreix l’ametller.

Realment, en mig del fred, dels dies curts i del sol baix, la gaia flor de l’ametller pareix una intrusa que crida contra les branques seques i el color gris:

Pel gener
s’emprenya l’oliver.

L’arbre nostre, per excel·lència, la joia del mar llatí, l’olivera de fulla eterna, rep sa fecundació al cor de l’hivern com les aimades que es mariden als encontorns de Nadal:

Pel gener
ses xarxis as galliner.

Al port de la Selva, diuen:

Pel gener
les xàrxies a joguiner.[4]

Parlant amb el pescador, me deia que això es diu perquè al gener no s’agafa un sol peix amb les armellades, i per lo tant cal desar-les.

A mon entendre, també pot significar que al gener més podem comptar amb les gallines que amb els peixos:

Pel febrer
jornal enter.[5]

Sabut és que al mes de desembre i gener solen suspendre’s les obres i els correus per ser el temps dolent i els dies curts. Al mes de febrer, ja es poden treballar vuit hores quan menys:

Sol de març crema les dames a palau.

Durant aquest mes tan variable, de vegades crema el sol tant o més tard que el mes d’agost:

Març ventós i abril plujós
fan esser al pagès orgullós.

Vol significar que asseguren la collita i que per lo tant enriqueixen al pagès. Se correspon al refran castellà:

Marzo ventoso y abril lluvioso
hacen un mayo florido y hermoso.

És molt curiós el següent refran, conegut bastant a la costa i a l’Empordà:

Març, marçot
tusta’m el cul que al cap no pots.
Bril,[6] deixa-me’n un, deixa-me’n
dos, deixa-me’n tres,
un que jo tinc faran quatre:
les ovelles de la vella farem pernabatre.[7]

Així el diuen a Cantallops. Al Port de la Selva és un xic variat:

i un que jo en tinc són quatre,
que les ovelles de la vella vull pernabatre.

La primera part, per mi simbolitza el bon temps que ve de cara, en contrast amb el mal temps que deixem a l’esquerre. En quant a la segona part, se diu amb els dies que anomenem emmanllevats, que són l’últim de març i els tres primers d’abril. Quan algú en aquells dies exclama: “Ja som al bon temps”, solen els pagesos i mariners de l’Empordà respondre: “espera’t, que encara som als dies emmanllevats”. Aqueixos dies són els fatals molt sovint, aquells en què l’hivern s’aprofita encara per fer llurs últimes malifetes.[8] El refran indica, doncs, que si l’abril ens assegura la bondat dels tres primers dies, una vegada guanyat lo darrer jorn de mes, podem fer ja pernabatre[9] a l’hivern.

Són de per tot arreu, els coneguts ditxos:

Per l’abril,
cada gota en val mil.
Pel maig
cada dia un raig.[10]

Fou per mi inèdit el següent:

No hi ha mes de maig
que els cavalls no tremolin a l’estable.

Aquest refran dona a entendre que en ple maig sempre hi ha algun jorn fred.

Molt expressiu és el que es relaciona amb el mes d’agost:

Per l’agost
bull el mar i bull el most.[11]

El mes d’agost és el mes de les marinades que tenen el mar constantment remogut, i de la fermentació dels raïms és un més de trànsit.

Per fi rajaren els refrans meteorològics:

Lluna que porti estrella
no et fiïs d’ella.
Lluna dreta, mariner ajagut.

Aquest indica que la lluna dreta s’acompanya del mal temps, que obliga al pescador a restar a casa. Lo contrari de:

Lluna ajaguda,
mariner dret.
Mai plou de tan bona gana
com quan plou de tramuntana.

Parlant d’un home afortunat, li apliquen el següent refran:

Amb tot temps li plou.

Quan se tracta d’un home espavilat, diuen:

És fi com un sard,

que per lo vist és un dels peixos més vius de la mar:

Dofins a fora, peixos a terra.

Amb tal ditxo, acrediten el fet de què la presència dels dofins fa arrambar el peix a la costa. Les grans agafades d’anxova acostumen a fer-se quan salten els dofins a la vora de la costa:

Aquell refran que trobà nostre amic Toda[12] a Sardenya, en aquell indret on se parla encara català, que es com segueix:

Vinya vora camí,
part vora ribera
i dona finestrera,[13]
tots tres fan mala fi,

té el seu parió. Diu així:

Vinya vora de carretera,
hort vora de ribera,
i dona finestrera[14]
no t’agradin gaire.

La bona feina té els seus refranys propis:

Dolent feiner,
de lluny veu venir el cavaller.

Així s’expressa la poca adició amb què alguns treballen, distraient-se amb tot lo que passa pel camí:

Un malfeiner
cap eina li va bé.

No hi ha res pitjor que les poques ganes de treballar per no avenir-se a les eines.

I acabaré amb un que és pou d’experiència popular:

Qui arriba primer al molí
és el primer que mòlt
si el moliner vol.

Cadaqués, 2 de març 1918.

 

Notes

[1] El Diccionari Alcover-Moll (DCVB) afirma que “refran” seria una forma menys correcta de “refrany”.

[2] Josep CARNER, “Els refrans catalans”, dins Escrits inèdits i dispersos de Josep Carner (1898-1903), II: Prosa, transcripció i estudi per Loreto Busquets, Barcelona: Editorial Barcino, 1984, p. 47.

[3] “Derribar”: ‘Girar-se un vaixell fins a prendre el rumb oposat al que portava’. Verb que apareix sense documentar al Diccionari Alcover-Moll (DCVB).

[4] Destinades només per jugar o entretenir-se com si fossin joguets.

[5] Al Gironès deien: “febrer més jornaler”, la pagesia, els jornalers podien treballar matí i tarda.

[6] Entenem “abril”.

[7] Aquest refrany figura copiat al DCVB: “Aleshores el març que és un mes de trenta-un dia, no satisfet encara, demana manllevats unes dies a l’abril perquè segueixi fent mal temps”.

[8] Abans d’aquest mes deien: “El març té trenta dies i tres-centes fesomies”.

[9] Quan l’hivern fa les seves darreres malifetes.

[10] Una altra variant és: “D’abril i maig surt el raig”.

[11] Recordem: “Migdia d’agost emborratxa més que el most”.

[12] Eduard Toda i Güell (1885-1941), diplomàtic i escriptor.

[13] Aquí té el sentit de xafardera.

[14] Tenim un altre refrany misogin que diu: “Dona finestrera, o puta o xafardera”.

Imatge destacada: Ramon Casas, Retrat de Frederic Rahola (MNAC). Font: Wikimedia Commons