Poètiques d’imitació (1): Jordi de Sant Jordi

:: Pep VILA ::

«Plaers, no tempteu més un cor bròfec, sorrut!»

Baudelaire

Enuigs a la meitat de la vida

No veig algú que de mi s’hagi cura,

Jordi! Com sadollar la nit obscura?

A ton nom alçaré estàtua pura.

Desert d’amics, obvio la clausura

llegint-te els versos de bella factura.

Contra l’esplín, on millor l’aventura?

*

Enuig sento si em faig pregunta,

com si m’interrogués la junta,

i em fes de nou la repregunta:

—«com vius la vida»?

En no saber treure prou punta

a un malentès, ja res no m’unta

la carn ferida.

A mig camí de l’envestida,

la infàmia mort en mentida.

Motius n’hi ha per fer esbandida,

d’un món sargit,

desproveït

de cap certesa,

que l’avidesa,

l’embriaguesa,

poder del clan,

ja sega arran,

de contraban,

sota el peu de Leviatan.

*

Un altre enuig que em treu la gana,

com si la ment m’alcés barana,

és viure en pis, cor d’avellana.

Vegeu quin drama

tastar la llum per la bocana,

fer el passadís, la llarga andana.

Àgil de cama,

surto de l’erm, trist panorama,

perquè m’ofega el melodrama,

de vida estreta, el diorama

ja superat.

Agosarat,

tanco l’armari,

deixo l’aquari,

del meu desvari.

Em cal tot l’aire,

d’ocell xisclaire,

Com un rodaire

faig signe alat de volar enlaire.

*

M’enutja encar quan faig marrada

per terra que és d’anomenada,

sol per un bosc d’herba emporprada,

veure al pradell,

escampadissa i lleu sembrada,

restes de vil carnestoltada.

A l’atuell

que els va servir com de proveta

hi dorm encar la cullereta,

on escalfaren l’espoleta.

I en un girall

hi ha un rosegall

d’antic banquet,

més un paquet

d’un cadellet

on hi ha una goma.

D’aquell aroma,

un viu en coma,

tot el cervell fet hematoma.

*

També m’enutja passejar

per un ordre mental, llindar

de negre llum per on veig clar

com passà amor,

per no saber desentelar

d’un vidre brut el fanguissar.

Demano al cor

que em prescrigui pessic de tedi,

l’atenuant d’un intermedi,

i així deixar el pou negre, predi

on viu neguit,

tan gran despit

que fort m’irrita

i tot m’excita.

Tinc la sospita

que enuig em torna,

i que em trastorna.

L’agror em suborna;

si cloc els ulls, el fel retorna.

*

Soc de la congregació

dels qui sap greu fer cessió

de la vida. Avorrició

dels seixanta anys.

Dèbils, tenim aprensió,

patim l’atenuació

de molts afanys.

El cos jeu mort de desenganys,

portem escrits massa esborranys

al cor feixuc, viscuts antanys.

L’inflamat zel

es torna gel.

La pèrdua és tal

que res no ens val

quan la destral

ens malfereix.

Qui envelleix

viu el panteix

d’un cel voluble que menteix.

(Imatge destacada: Gaston La Touche, L’ennui, 1893.)