Novetats editorials sobre la història de la Barcelona medieval i moderna des del MUHBA

:: Maria TOLDRÀ ::

Entre les publicacions del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) de l’any passat 2021 hi ha tres novetats interessants per a la història de la ciutat medieval i moderna, especialment perquè giren al voltant d’alguns documents textuals i gràfics ja coneguts pels investigadors, però reinterpretats des de noves perspectives metodològiques. Són tres llibres fonamentats, els dos primers, en una edició a partir dels criteris filològics més usuals dels textos objecte d’estudi, i el tercer, en el recurs a tecnologies de representació i visualització de la informació, que aporten nova llum a l’anàlisi. Per això mateix, els tres treballs que presento breument poden resultar útils per a un públic ampli interessat en la història, la filologia i, en general, la història de la cultura, però també en l’aplicació de les tecnologies de la informació a aquestes especialitats.

:: Vicent BAYDAL SALA, Barcelona, una capital mediterrània a través de les seves cartes: 1381-1566, pròleg de Ramon J. Pujades i Bataller, Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Institut de Cultura; MUHBA, 2021 (Textures, 10), 181 p., il. ISSN 2014-3516. ::

El llibre parteix d’una línia d’investigació ben coneguda, l’estudi de les elits ciutadanes tardomedievals i de la primera edat moderna, aplicat al cas de Barcelona, que es tradueix en una exposició sistemàtica de les funcions i obligacions ( “càrrecs”) reservades a l’elit governant de la ciutat, i de les activitats de govern més importants que se’n derivaven. L’historiador valencià Vicent Baydal resumeix aquelles funcions en la gestió de l’avituallament, la defensa dels privilegis, la protecció del comerç, el manteniment de l’ordre públic, la protecció de les institucions eclesiàstiques i les accions relacionades amb l’exercici de la capitalitat —sigui davant de les pròpies baronies, sigui davant d’altres poders, especialment el reial. L’estudi de les funcions i activitats que Barcelona assumeix com a centre polític i node destacat d’una xarxa territorial i econòmica d’abast mediterrani, es duu a terme a partir de l’anàlisi quantitativa i qualitativa de milers de cartes enviades pels consellers de Barcelona entre 1381 i 1566, custodiades a la sèrie “Lletres closes” de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), molt transitada pels investigadors. L’estudi es basa, doncs, en una selecció de cartes redactades durant 20 anualitats o conselleries repartides al llarg dels gairebé dos-cents anys que van de 1381 a 1566. La primera data és fruit de l’atzar de la conservació: els registres més antics que ens han arribat són de 1381, i fins al 1433 no s’iniciarà el registre sistemàtic de les cartes redactades pels consellers; si el volum es tanca a mitjan segle XVI és perquè en aquesta època el context econòmic i polític ha variat profundament i la ciutat ha perdut pes com a centre de decisió, tal com s’afirma amb una certa nostàlgia, en alguna lletra. En un llibre en què el processament estadístic de la gran quantitat de dades obtingudes de la lectura de les cartes conservades és bàsic per a la seva posterior anàlisi qualitativa, resulten especialment útils les reflexions metodològiques de l’autor sobre el procés, per exemple sobre la correcció dels possibles biaixos que certs factors externs podrien causar en la interpretació de les dades (per exemple, la itinerància de la cort o les conteses bèl·liques, susceptibles d’influir en el nombre de cartes conservades o en la presència de determinades poblacions en un moment concret).

Si bé el llibre es basa en una anàlisi de caire essencialment històric, centrada, com deia, en l’estudi de l’elit governant barcelonina i del paper de la ciutat en les xarxes econòmiques i polítiques de l’època, és d’agrair la presència d’apartats destinats a l’estudi de la “font epistolar” per se: s’hi al·ludeix breument al model de l’ars dictaminis medieval en la redacció de lletres institucionals, i sobretot s’hi tracten amb un cert detall els aspectes formals i de redacció més importants, des de l’elecció de la llengua vehicular (català, llatí) i del tipus d’acció requerit (súplica, prec, ordre, etc.), l’un i altre dependents del destinatari, fins a les fórmules d’endreça i subscripció. En aquest aspecte, doncs, les dades es podran contrastar amb profit amb les que des de fa anys s’estan obtenint de l’anàlisi estilística i lingüística dels registres de la Cancelleria reial, objecte tradicional d’aquest tipus d’aproximació a casa nostra.

En un estudi tan dens com sintètic com el que Baydal proposa a la primera part del llibre, és fàcil perdre de vista que les seves conclusions descansen sobre una ingent quantitat d’informació, impossible d’encabir en aquell estudi. L’extens apartat de figures, de més de trenta pàgines, que el tanca conté un variat espectre de representacions de les dades estadístiques obtingudes, categoritzades segons criteris cronològics, geogràfics i temàtics que en faciliten la comparació amb altres ciutats coetànies; per motius històrics evidents, la gran beneficiada és València, sobre la qual gira la major part de les investigacions de l’autor.

El perill que les conclusions que l’historiador contemporani extreu de les fonts el fessin prescindir d’aquestes, s’evita gràcies a una “Selecció epistolar” o segona part del llibre. Es tracta d’una tria de quaranta cartes dels consellers redactades entre 1381 i 1566, ordenades per dotze temes o funcions i activitats exercides pel govern municipal. La majoria són textos ben coneguts: el lector hi trobarà cartes ja editades, algunes fins i tot en les grans col·leccions d’Antoni de Capmany o d’Antoni Rubió i Lluch. Tanmateix, revisades ara a partir dels seus originals, no tan sols constitueixen la base en què es recolzen les afirmacions de l’estudi preliminar, sinó que conformen una magnífica antologia sobre aspectes molt diversos relacionats amb la vida quotidiana, les relacions i els conflictes socials, la construcció de la imatge del poder o la difusió de les notícies d’actualitat, incloses les falses —valguin com a exemple els rumors que van córrer per Barcelona i València sobre un naufragi del Magnànim i els seus germans el març de 1435 (doc. 39), un mal presagi del que seria la posterior captura del rei prop de Ponça l’estiu del mateix any (doc. 31).

:: Lluís SALES I FAVÀ, La ciutat de Barcelona segons el fogatjament de 1496, pròleg de Ramon J. Pujades i Bataller, Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Institut de Cultura; MUHBA, 2021 (Documents, 14), 190 p., il. ISSN 2014-3516. ::

En aquest cas, la part central del llibre se l’emporta la nova edició, revisada i contextualitzada en els treballs més recents sobre els fogatges catalans medievals, d’una altra font també coneguda: el fogatjament dit de 1497 pel seu primer editor, Josep Iglésies, que l’historiador català Lluís Sales i Favà situa correctament el 1496, arran de la cort de Tortosa d’aquest any que va ordenar l’elaboració d’un recompte de focs del Principat, destinat a la distribució i col·lecta del donatiu concedit a la monarquia per sufragar la guerra amb França. Als dos testimonis ja coneguts del document —la còpia íntegra per a tot el Principat, conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 2969, en força mal estat (els marges de molts folis s’han perdut), i el fragment de l’AHCB (1B.XIX-14)—, se suma en aquesta edició una nova font —un resum per illes, no gaire posterior, també conservat a l’AHCB (1B.XIX-30). L’edició dels tres documents s’ha dut a terme a partir de criteris filològics de respecte als originals i amb les mínimes i habituals intervencions editorials en la separació de paraules, l’accentuació, la puntuació i l’ús de majúscules.

A partir dels dos testimonis incomplets, per raons diferents ja avançades, i del resum, Sales fa un minuciós assaig de reconstrucció del text de 1496 en la part objecte d’edició al volum, que és exclusivament el recompte de la ciutat de Barcelona i els focs laics que s’hi van comptabilitzar aquell any —malauradament, no s’ha conservat el cens dels eclesiàstics, tot i que consta que es va arribar a fer. L’operació ha estat possible en bona part gràcies al recompte de focs per columnes que proporciona el testimoni de l’ACA, que per als primers fulls s’ha confrontat amb el text conservat de l’exemplar de l’AHCB —base per a aquesta part de l’edició—, amb les variants entre l’un i l’altre recollides en un aparat d’incidències dels manuscrits. La major part del fogatjament, però, s’ha de llegir en el testimoni malmès de l’ACA, i aquí el citat recompte de focs per columna, contrastat amb les dades del resum, ha estat decisiu per recuperar el màxim d’informació quantitativa en els passatges aperduats del testimoni, gràcies al pacient recompte de focs, els llegibles i els “il·legibles”, és a dir, dels quals ja no es poden deduir dades informatives sobre nom, cognom i ofici —o estat civil per a les vídues.

L’edició es pot constituir perfectament en un model per a l’edició dels fogatjaments com a font documental. Més que més, perquè s’hi inclou la transcripció del preàmbul de l’acta del procés de fogatjament, on es detalla el seu origen, el personal encarregat de dur-lo a terme, el procediment de recollida de dades al territori i la seva representació en els volums que se n’han conservat.

Com avança l’autor, el text editat ofereix una gran riquesa de materials per a l’estudi topogràfic, demogràfic, filològic (antroponímic) i socioeconòmic de la Barcelona de les darreries del XV; també per a l’aproximació prosopogràfica des d’interessos diversos (un exemple entre molts: l’historiador de la cultura hi trobarà noms familiars com ara els impressors Diego de Gumiel i mestre Joan [Rosembach], l’historiador i arxiver reial Pere Miquel Carbonell o l’heraldista Esteve Tamborino). Els materials addicionals que acompanyen l’edició apunten cap a aquestes i altres possibles vies d’explotació, començant per la representació cartogràfica de les illes organitzades en les cinc àrees en què es va dividir la ciutat (el Raval i els quarters del Pi, de Framenors, de Sant Pere i del Mar), i, sobretot, gràcies als dos complets índexs finals, onomàstic i d’oficis, que recuperen les dades editades, ara organitzades per nòmina alfabètica i oficis dels caps de foc de la ciutat, respectivament.

:: Miquel GEA I BULLICH; Laia SANTANACH I SUÑOL, El setge confós de Barcelona. Proposta de reinterpretació dels gravats de Jacques Rigaud, pròleg de Joan Roca i Albert, Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Institut de Cultura; MUHBA, 2021 (Textures, 9), 87 p., il. ISSN 2014-3516. ::

El paper central que la documentació textual tenia en els dos volums ressenyats fins ara, en aquest cas el juguen els documents gràfics. El llibre dels historiadors Miquel Gea i Laia Santanach és un bon exemple de les possibilitats que ofereix l’estudi de les representacions més o menys realistes de la ciutat en els gravats coetanis, confrontat amb un tipus de fonts gràfiques que cada vegada són més freqüents des de finals del segle XVII: plànols, mapes i documentació cartogràfica en general. Aquí l’objecte d’estudi són sis gravats amb escenes que representen el progrés d’un setge al qual va ser sotmesa la ciutat de Barcelona en una època indeterminada que el seu autor, el gravador occità Jacques Rigaud (1680-1754), no precisa. Estan inclosos en un Recueil choisi des plus belles vues des palais et maisons royales de Paris et des environs (París: “se vend chez le sieur [Gaspard] Du Change, graveur du roy […] et chez l’auteur […]”, sense any), amb el títol “Represantations des actions les plus considerables du siège d’une place”. Els gravats no estan datats, excepte el primer, el “1732”. No són peces nascudes ni destinades a ser utilitzades en cap entorn militar, sinó que s’integren en una col·lecció de vistes (“vues”, “vedute”) de ciutats, un gènere popularitzat a través de la impremta moderna. Des de Salvador Sanpere i Miquel, els gravats s’han interpretat tradicionalment com a reproduccions del setge de 1714. Els autors del llibre que ens ocupa assenyalen els punts febles d’aquesta identificació a partir dels elements arquitectònics defensius que hi apareixen (baluards) i presenten una nova proposta, segons la qual es tracta de representacions del setge que la ciutat va patir a mans dels francesos el 1697, considerat un precedent de l’anterior per la seva cruesa i que va deixar una empremta considerable en les fonts escrites (vegeu, per exemple, la crònica carmelita de Joan de Sant Josep). Possiblement, Rigaud hauria aprofitat materials antics, fet que explicaria la seva escassa precisió a l’hora de situar cronològicament els fets descrits als gravats. La nova proposta de Gea i Santanach està basada en la descripció i la comparació minuciosa dels elements topogràfics i arquitectònics de la ciutat visibles a les peces i dels fets que hi tenen lloc, recolzades en una àmplia sèrie d’il·lustracions extretes dels mateixos gravats i de fonts coetànies. L’estudi té un considerable valor metodològic per l’enfocament interdisciplinari en la selecció de les fonts (plànols, mapes i croquis coetanis, en bona part de caràcter militar, documents textuals, etc.), i el recurs a tecnologies de visualització i representació de la realitat (per exemple, modelatge 3D) que permeten la sobreposició, el redimensionament i la nova interpretació de les dades —recurs, d’altra banda, pel qual el MUHBA ve apostant des de fa temps en projectes com la Carta històrica de Barcelona i la Carta arqueològica de Barcelona. La informació que proporcionen aquestes eines, però, s’ha de contrastar amb el que sabem sobre la manera de treballar dels gravadors i els artistes de l’època; en aquest sentit, són especialment interessants les observacions dels autors sobre el suposat realisme i, per tant, sobre la “fiabilitat” de les representacions coetànies, a tenir presents a l’hora d’interpretar les dades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.