El bicentenari del naixement de Charles Pierre Baudelaire (París, 1821-1867) em serveix de motivació i d’excusa per denunciar l’estat de la cultura escrita, sobretot la del llibre a casa nostra, una llengua i cultura que fa aigües per moltes bandes i motius, amb limitacions gairebé invencibles. No vinc, però, a parlar-vos de truculències baudelairianes. Vivim moments de canvis profunds i molta gent del país, de les classes mitjanes i altes, sembla que senten una fadiga i un profund desencís. Els dolors de la vida potser no ens deixen reaccionar. El vell art de la paraula és ja només patrimoni d’unes minories.
No hi ha dia que no apareguin llibres de valor als contenidors, que hom se’ls vengui gairebé fraudulentament a vint cèntims la peça sense avaluar-los, que vagin a parar a munts, com criatures informes en mercats de trastos vells que, els dissabtes i diumenges, es fan a Girona i Celrà (Gironès), dos llocs que no són els únics, però que em serveixen per emmarcar aquesta reflexió. No els parlis d’autors reconeguts, de lloms amb lletres daurades, d’impressions impecables. En el cas de Celrà es tracta d’un negoci dominat en un noranta per cent per marroquins i algerians que es dediquen a buidar pisos, a gratar per naus industrials i magatzems. La pandèmia ha fet augmentar aquests tipus de negocis. Pel camí hem perdut molta gent i els hereus tenen pressa per liquidar-ho tot. El de Celrà gairebé és més important que el dels Encants de Barcelona. Si no hi parles en castellà, fan veure que no t’entenen. Així va el país… Tot és una amarga resignació enfront la lluita vana…
Per a la majoria de les noves generacions, el llibre de paper és una retòrica antiga, un vi tèrbol i agre. La gran massa del públic català està fent una transició cap al no-res, no troba en la lectura cap accent d’elevació ni de motivació personal. Les veritats o mentides amagades sota la fronda de les paraules han deixat d’interessar. Així que un lector es troba amb una frase llarga i complexa s’hi esgarria i abandona. La sintaxi del mòbil és l’únic consol.
En un d’aquests mercats hi vaig trobar per un euro aquest doble exemplar de la traducció que Baudelaire, un heretge, un modern prometeu, va fer d’Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimore, 1849) escriptor, poeta, crític i periodista. Poe va exercir una gran influència en la literatura simbolista francesa. Baudelaire, que va traduir-lo durant 15 anys (1848-1865), el considerava un germà literari, era “mon semblable, mon frère”. Ben segur que el venedor desconeixia qui eren els dos protagonistes de l’obra. El llibre en bon estat, enquadernat amb demi-basane violine, mitja pell d’ovella violàcia, havia pertangut a un home de Figueres. Un segell en una de les guardes així ho indica. En altres èpoques el francès havia estat una llengua de cultura. Persones de casa nostra, amb un cert esperit, tenien llibres d’allí. A moltes biblioteques de l’Alt Empordà hi havia llibres francesos que venien des de Perpinyà. El llibreter Alzine també era distribuïdor.
El títol: Charles BAUDELAIRE. Edgar POE, Histoires extraordinaires. Traduction de Charles Baudelaire. Quatrième édition (Paris: Michel Lévy frères, 1862); un segon volum de Nouvelles Histoires extraordinaires duu la data de 1865, in-12º. Un dels seus posseïdors en subratllava passatges, sobretot de les dues introduccions que obren els dos volums.
Quan va sortir al mercat aquesta quarta edició, Baudelaire encara vivia. No deixo de mirar-me el volum amb una certa reverència. Traduïa Poe quan Catalunya tot just despertava del somni de la primera Renaixença, quan els símbols de Fe, Pàtria i Amor i una literatura capellanesca dominaven el panorama literari i anímic d’un país diglòssic. Carles Riba tot just va traduir Poe entre 1915-1918, i encara crec que va ser el miracle d’un geni!
Baudelaire portava una mena de diari íntim, ple de judicis i vaticinis. L’escrivia per escapar de moltes malediccions i problemes personals. En un apunt d’una secció anomenada “Coets”, hi va escriure aquest judici demolidor que encara fa pensar:
Cap on va el món
El món s’acabarà. L’única raó per la qual podria durar és que existeix […] La mecànica ens haurà talment americanitzat, el progrés ens haurà atrofiat tant tota la part espiritual, que res entre les fantasies sanguinàries, sacrílegues o antinaturals dels utopistes no podrà ser comparat als seus resultats positius. Demano a tot home que pensa que em mostri què subsisteix de la vida. (Traducció de Pere Rovira)
Mireu si Baudelaire no tenia raó. Què n’hem de dir d’aquest fals progrés? de la hipertròfia de les arts i de les lletres. A mitjan anys seixanta del segle XIX ja va intuir l’enorme perill de la mecanització, de la banalitat, de la pèrdua de sensibilitats col·lectives. El pintor de la vida moderna ja ens ho anunciava. L’antiga serenitat comença a degenerar en estancament.
Què en resta d’aquella suposada Catalunya espiritual, de llei, ordre, cultura i civilitat? Tot és un miratge. L’àcida profusió de signes i significacions contràries ho abrusa tot. No sé si trobarem cap àngel que “viendra ranimer, fidèle et joyeux, / les miroirs ternis et les flammes mortes”, ‘que reanimarà, fidel, joiós, / els miralls entelats, les flames mortes’.
Vademècum 