De la batalla perduda de Lucrècia Borja per l’herència napolitana a les negociacions per al matrimoni de Ferrara (Història aragonesa del pontificat d’Alexandre VI, 21)

Amb l’assassinat d’Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie, es tancava qualsevol possibilitat que la viuda, Lucrècia Borja, administrés els estats napolitans del difunt en nom de l’únic fill en comú, Roderic. El rei Frederic de Nàpols no en va voler saber res, de permetre que els Borja enfonsessin encara més els seus tentacles en els afers del reialme i defensava aferrissadament davant del pontífex, avi matern del nen, els seus drets a fer-se càrrec d’aquest i de l’herència, com a germà del difunt rei Alfons, avi patern, al·legant que la línia masculina passava per davant de la femenina.

I és que ningú, començant per Frederic, no semblava dubtar del paper que els Borja havien tingut en la mort violenta del duc de Bisceglie. De res no va servir l’elegant carta de condol en llatí, del 19 d’agost de 1500, amb què Alexandre comunicava la notícia al monarca napolità, on escrivia que el jove Alfons havia estat víctima d’una llarga malaltia:

qui cum quam plurimis diebus aegrotasset […] longa tandem in morbi admodum extenuatus, magno de se apud nos et omnes desyderio ac maerore relicto, heri sicut Domino placuit extinctus est.[1]

El pontífex també li recomanava la viuda, “nobilem mulierem Lucretiam de Borgia” –el cognom patern s’imposava als títols del marit–, i el fill, Roderic, i ho aprofitava, tot plegat, per demanar al rei que investís el petit amb els estats del seu difunt pare.

{352} Cómo la fixa del papa buelve en Roma y la exclamatión que lacrimando faze a su sanctedat, con la respuesta, y cómo faze cartas al rey, el qual denegó complazerle de los stados que demandava.

Dama bella tierna, tierna en carnes, mucho luziente, que naturalmente plugo al hombre, fue la noble dona Lucrecia. De su buen viso truxo mucho amor e buen querer a muchos e mayormente al senyor grande su padre, hombre mucho carnal. Non pudo su sanctedat comportar tenerla apartada de sí, que por su mandamiento y por removerle su fantástigo dolor de la muerte de su senyor el marido real la apartó en Nepe, ciudat delitosa de ayres maravillosos, por desfogarse de su descontentamiento que tenía de la muerte preffata. Su sanctedat, de intenso amor enta ella ençendido, mandóle venisse a su sanctedat. Esti mandamiento plugo a ella y sábado, a vint e ocho de noviembre, entró en Roma. La presencia d’esta senyora grandemente letifficó su paterno amor, que por su absencia non l’era cosa ninguna plaziente. E pues ésta, vivo dono tanto grato, le fue presente, pochos empués fueron interessados de sus passiones qui de su sanctedat demandassen gratia, por grande que fuesse, qui no la alcançasse por la venida d’esta su tanto amada e tanto querida fixa, la qual havía stado apartada del çaguero día de agosto fasta esti día de vint e ocho de noviembre, que fueron dos meses, vint e ocho días.

Conqueriósele ella mucho piedosamente cómo havía entendido qu’el preffato excellente el rey le havía quitado su stado, el duchado de Piselli, que por mandamiento de su sanctedat le havía dado, y a su fixo el principado de Salerno. ¿Qué l’esperava en l’esdevenidor? Y que fuera de su mala fortuna que en presencia e vida de su sanctedat fuesse dado principio a tanta ruyna con desolación d’ella. Huyr esto su sanctedat, a qui todo era noto, ahunque diligentemente lo dissimulasse, confortóla cordialmente que providiría en todo al buen querer e mandar d’ella. Súpose empués cómo su sanctedat scribió al preffato rey, del qual huvo respuesta que pues el cuerpo muerto de su sobrino no le havía quesido dar por seyer su sangre y ge le havía demandado, al menos le mandasse el infanticho, fixo del preffato duque, su sobrino, por el qual faría cosas que plazerían a su sanctedat. En esta demanda con respuesta concorrieron algunos días. Dezía su sanctedat que él era abuelo, y que lo nodriría y alimentaría, e mandaría sus gobernadores por regir estos stados; que ge les dasse, pues una vuelta fueron dados. Respondía el rey qu’el marido era el hombre y fazía la generatión, que más tochava a su magestat curar de los fixos del muerto y stados, porque era hermano del padre, qui fue rey del regno, que no a él, qui era abuelo materno; y que él, qui era el rey, curaría mexor del ninyo y de los stados del regno que no otros qui porían seyer ynimigos en el regno. Y assín fue dado fin a estos méritos; todo provenía de la muerte preffata que tanto fastidio truxo al rey.

Lucrècia ja no tornarà a protagonitzar cap més episodi a la història aragonesa del pontificat d’Alexandre VI, que s’interromp en ple relat dels fets de juliol de l’any següent de 1501. L’anònim només fa una breu al·lusió a la filla del pontífex quan descriu les celebracions a Roma per la caiguda de Faenza en mans de Cèsar Borja, capità de l’Església, l’abril d’aquest any. Lucrècia, “la viuda la bella su fixa”, es nega en rodó a participar-hi al·legant el dol recent. L’escenificació del trencament amb el pare contrasta amb el protagonisme públic de la seva cunyada napolitana per banda doble, Sança d’Aragó, princesa de Squillace, definitivament consolidada com a favorita d’Alexandre.

Fizo el preffato capitán[2] de su mano carta a la sanctedat del summo senyor, narróle el caso.[3] Su sanctedat, qui stava tanto enoxado de las tantas muertes feridas con tantos danyos seguidos en los del campo, adonde eran muertos e naffrados sobre dos mil eunuchos de condición, súbito non pudo fablar de mucho plazer d’esta victoria, e cobrado su buen ánimo, mandó por la princessa, su nuera, aquella dona Sancha real media; ésta animosamente cavalgó en hun cavallo e baronívolmente, como fuesse de simiente real, tiró a palacio; empués d’ella fue el príncipe su marido con los suyos y sus damas. Vista e sabida la esforçada victoria, animando ella, fueron fechas grandes alegrías ultra modo.

Mandó su sanctedat que en la casa de la viuda la bella su fixa, qui stava al otro latto de la ecclesia de Sanct Pedro, segunt açagua en tantas partes fue dicho, se fiziessen alegrías. Ella non lo permittió, por la muerte tanto fresqua de su senyor e marido, aquel don Alfonso real. Su sanctedat mandó por el mayordombre Leander Coschón e mandóle que fiziesse alegrías. Éste, contra la voluntat de la senyora duquessa, pues el papa, senyor mayor de todos, lo mandava, fizo poner altas bocas en el pórticho de la casa y fuera en la plaça, enchidas de lenya, e fízolas arder.

És cert que l’epistolari publicat de Lucrècia presenta un buit important des de les cartes del dol de Nepi de finals de l’any 1500; el silenci documental, pel que fa a les lletres enviades, no es trenca fins al setembre de 1501, amb una al seu futur sogre Hèrcules I de Ferrara, que ja firma com a “Lucretia Estense de Borgia”.[4] Però aquest aparent perfil baix d’activitat pública que sembla desprendre’s de la crònica aragonesa no és incompatible, més aviat al contrari, amb el fet que Lucrècia i Alexandre, en connivència amb Cèsar, estiguessin ocupats aquells mesos amb les negociacions per al casament de Lucrècia amb l’hereu de Ferrara, que finalment donarien fruit amb la signatura del contracte matrimonial, divulgada a Roma aquell setembre. Per donar proves de l’alta posició de Lucrècia a la cort vaticana i de la seva capacitat gestora, el pontífex li havia confiat algunes funcions de governació arran d’una breu absència seva de finals de juliol, objecte d’escàndol i escarni alhora per part del dietarista Burckard.[5] L’enllaç matrimonial per poders d’Alfons d’Este i Lucrècia Borja se celebraria al Vaticà el desembre, i Lucrècia sortiria de Roma el gener següent per començar una nova etapa a Ferrara, protegida de la davallada del clan Borja que va seguir a la mort d’Alexandre VI, però sempre amatent a vetllar per la sort del germà Cèsar i pel grup de parents i servidors més propers al llinatge.[6]

Notes

[1] La carta va ser publicada per Antoni BORRÀS I FELIU, “Cartes d’Alexandre VI conservades a l’Arxiu del Palau de Barcelona”, Analecta Sacra Tarraconensia, XLVI (1973), p. 279-323 (317-318).

[2] Cèsar Borja.

[3] La presa de Faenza.

[4] Lucrezia Borgia. Lettere 1494-1519, ed. de Diane Ghirardo, amb la col·laboració d’Enrico Angiolini, [Màntua]: Direzione Generale Archivi; Tre Lune Edizioni, 2020, p. 98.

[5] Cito de l’antologia catalana: Johannes BURCKARD, Dietari secret, ed. de Mariàngela Vilallonga et alii, València: Tres i Quatre, 2004, p. 402.

[6] Vegeu, per exemple, Epistolari català dels Borja, ed. de Miquel Batllori, Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Tres i Quatre; IIEB, 2017, p. 440.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.