Ottavio Pantagato, l’humanista que no volia publicar

:: Antònia SOLER I NICOLAU, Ottavio Pantagato: Passió per l’antiguitat clàssica (s. XVI), Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2019 (Speculum mundi, 3), 102 p. ISBN 978-84-17153-93-9. ::

Si busqueu el nom de l’humanista de Brescia Ottavio Pantagato (1494-1567) a Internet, ben poca cosa hi trobareu. De la petjada discreta que va deixar en la bibliografia antiga (en part produïda en el si de l’orde religiós a què pertanyia, el dels servites), saltareu de seguida a un parell de títols de referència de l’autora del llibre que comentem, la filòloga manacorina Antònia Soler i Nicolau, que li va dedicar la tesi per al doctorat en Filologia clàssica: La correspondència d’Ottavio Pantagato (1494-1567), Universitat Autònoma de Barcelona, 2000, digitalitzada i d’accés lliure a TDX.

L’autora d’aquest breu però intens Ottavio Pantagato: Passió per l’antiguitat clàssica (s. XVI), que Lleonard Muntaner, Editor, ha publicat a Palma el 2019, descriu el seu descobriment i dedicació a l’estudi de Pantagato com un repte engrescador en què la comoditat de triar un tema de tesi més trillat es va deixar de banda per la voluntat d’endinsar-se en un camí nou, un d’aquells que no exclouen la possibilitat d’una sequera de resultats descoratjadora, més que més si el que està en joc és un títol de doctorat. No és el cas. Plantejada d’aquesta manera, la investigació sobre l’humanista de Brescia ha estat una aventura que ha acompanyat l’autora més de vint anys i que li continua proporcionant sorpreses.

El punt de partida de la investigació és constatar que el nom de Pantagato apareix com a corresponsal i personatge respectat per la seva saviesa en les missives de noms insignes de l’humanisme clàssic del segle XVI, ben coneguts pels estudiosos del Renaixement, com l’impressor i humanista Paolo Manuzio (1512-1574), un personatge tan llegit a banda i banda del Mediterrani durant els segles XVI-XVII com l’historiador i teòleg Onofrio Panvinio (1530-1568), o l’aragonès de mare catalana Antoni Agustí (1517-1586), arquebisbe de Tarragona, editor de textos jurídics i humanista –de qui el director de la tesi doctoral de Soler, Joan Carbonell i Manils (UAB), ja havia estudiat l’epistolari.

En primer lloc, i com marca l’itinerari clàssic d’una investigació sobre un personatge pràcticament desconegut, calia fer-ne la biografia per contextualitzar-lo històricament i culturalment. La del llibre que ens ocupa és exemplar perquè, d’una banda, recull les dades de l’escassa bibliografia a l’abast, en part procedent, com deia, dels mateixos servites, amb totes les precaucions que cal tenir davant d’un tipus d’obres escrites per enaltir l’orde religiós al qual pertanyia el biografiat. D’altra banda, en el cas de Pantagato tenim la sort de conservar un llibre de comptabilitat personal (un “codex rationum”) que el va acompanyar durant la major part de la seva vida, de 1516 a 1561, i que l’autora transcriu en la tesi doctoral citada. És una font magnífica per saber de què vivia i com vivia un humanista del XVI que pertanyia a un orde religiós: la procedència de les seves rendes; els maldecaps judicials al voltant de la percepció d’aquestes quan anaven lligades a l’obligació de residència; els cercles de poder on Pantagato va trobar els protectors per a la seva activitat cultural –durant molts anys va ser “familiar” del cardenal Giovanni Salviati– després d’enllestir els estudis de Dret i Teologia a París; els moviments del servita al llarg de la geografia italiana (Florència, Ferrara, Sicília i Roma).

Malauradament, el savi Pantagato no ha deixat obra impresa i és en aquest sentit que Antònia Soler el tracta sovint d’“àgraf”; els coetanis hi veien un altre Sòcrates (“Pater Octavius, quem Socrati comparas…”, escrivia Latino Latinio a Andrea Masio). Això no vol dir que no se’n conservi obra escrita, però. En donen fe les pàgines que constitueixen la segona part del llibre, fruit de la recerca pacient en catàlegs d’arxius i biblioteques i en inventaris moderns –començant per l’Iter italicum de Kristeller– per localitzar cartes i textos manuscrits de Pantagato. Una selva de materials que s’ordena en un inventari concís de manuscrits, classificats per ciutat i centre, on s’han conservat la correspondència i altres textos de l’humanista; un inventari que també serveix per distingir-lo d’altres autors que van utilitzar el mateix sobrenom hel·lenitzat, “Pantagathus” (‘bo en tots els sentits’) i que no s’han de confondre amb el nostre, nascut Bagatto, cognom que no li acabava de fer el pes (‘boig’, ‘carta del tarot’). Aquella minuciosa investigació en biblioteques és una mostra més del que ja sabem de fa temps: la importància del gènere epistolar en la creació de xarxes culturals per tot Europa durant l’Edat moderna. Epistolaris savis escrits en llatí, però també en llengües romàniques –l’italià en Pantagato–, on l’observació personal conviu amb la disquisició erudita, apta per a una difusió pública que supera fàcilment el context privat de la recepció. Aquest capítol del llibre recull també les notícies esparses sobre els llibres que havien pertangut al servita.

Quin perfil emergeix de la recerca d’Antònia Soler sobre els materials manuscrits conservats de Pantagato? Bàsicament, com ja afirmava la tradició, el d’un erudit respectat pels col·legues, que unia als seus coneixements sobre camps molt diversos del món grecoromà el desinterès per aplegar-los en publicacions impreses. La comparació amb Sòcrates implica que els amics ho consideraven tot plegat una decisió personal. El movia potser la desconfiança inicial d’alguns humanistes cap a la impremta? En la seva correspondència es poden espigolar els comentaris habituals sobre els errors dels impressors (“Conosco l’abuso de stampatori non per haverli pratticati, ma veduto altri pratticarli”, escriu a Panvinio, 21/11/1557). Però la freqüència amb què fa referència a la impremta i als projectes editorials de col·legues –com els del mateix Panvinio– indiquen un contacte continuat amb la feina dels professionals actius al voltant de les impremtes. Un biògraf antic afirma que el mateix Pantagato havia fet correccions i puntuacions a les edicions de Ciceró, Cèsar, Livi i d’alguns poetes, autors que també havia comentat sense que ens n’hagin arribat els textos. Per contra, es conserven en manuscrit algunes mostres menors de la producció poètica llatina del servita, notes sobre cronologia universal –una temàtica en què no hi va haver trencament entre la tradició moderna i la medieval–, cartes i notes esparses sobre alguns temes de la filologia clàssica que troben al segle XV i sobretot al XVI el seu primer gran moment de desenvolupament: l’epigrafia, la numismàtica, l’estudi dels pesos i les mesures o de les institucions socials de l’antiga Roma… Temes on, afirma l’autora, l’opinió de Pantagato encara avui manté la seva vigència en alguna qüestió puntual (hipòtesi sobre les tribus romanes).

El llibre d’Antònia Soler sobre l’humanista Ottavio Pantagato combina el rigor metodològic amb una prosa àgil que en fa la lectura apassionant. Hi seguim el dia a dia de la vida i la forma de treballar d’un frare humanista del segle XVI, probablement semblants als de tants altres de l’època, respectat als cenacles literaris italians, però també per un eclesiàstic erudit com Antoni Agustí, si bé sempre en un discret segon pla com a assessor. És un retrat que l’autora construeix a partir d’una recerca minuciosa entre materials documentals i filològics esparsos, gairebé invisibles fora dels inventaris, que pot passar desapercebuda per la facilitat amb què flueix la lectura. Només un petit retret a fer al volum: potser per qüestions d’espai o per l’enfocament biobibliogràfic de l’obra, no s’hi transcriu cap carta íntegra de l’humanista; val a dir, però, que aquesta mancança se supera fàcilment amb l’accés a la tesi en línia ja citada de l’autora, que conté l’edició anotada de la correspondència de Pantagato.