La força plàstica del boix de les cobles setcentistes olotines en honor al gloriós bisbe i confessor sant Eloi

De les “Coblas al gloriós bisbe y confessor St. Eloy” editades a Olot per Ramon Roca, estamper i llibreter en la plaça, se’n conserva -que sapiguem- un exemplar sense datar, de la fi del segle XVIII, a la Biblioteca de Catalunya, secció de goigs. N’hi ha també una reproducció facsímil en el llibre de Joan Baptista Batlle, Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII,[1] que és el que hem tingut en consideració a l’hora de fer aquesta recerca. Al marge esquerre inferior del gravat hi llegim: “Roca”. El boix amb la imatge del sant, de 259 x 180/178 mm, va signat per “Rovira” i es pot atribuir a un dels dos impressors olotins de nom Josep Rovira, pare i fill. El pare fou també gravador.[2]

Sobre aquest gravador pretèrit, l’erudit i historiador Joaquim Danés i Torras en va dir el següent:

De primer, citem, com a gravador d’Olot, el que també fou estamper i llibreter i músic, Josep Rovira, un dels primers impressors establerts en la vella vila. Li deien de motiu “en Bapics” i morí tres anys més tard que la seva esposa Teresa Carandell, en 5 de desembre de 1757 […] el Rovira gravador fou el mateix Josep Rovira… que havia tingut a Olot estamperia i llibreteria, i que fou precisament sogre del pare de l’altre estamper Ramon Roca Rovira, l’impressor d’aquestes “Cobles de Sant Eloy”.[3]

La figura de sant Eloi

Llegim[4] a les enciclopèdies franceses que Eloi o Eligi (Chaptelat, Llemosí 588 – Noyon, 660) fou conseller reial, orfebre. Fou un personatge gairebé llegendari. A la Viquipèdia hi figura una entrada que es fa llegidora. La tradició afirma que els seus pares eren uns angloromans que vivien a la Gàl·lia. Com altres sants d’ascendència occitana i francesa (Baldiri, Grau, Gregori, Lluís, Martí, etc.), la seva fama i devoció aviat va traspassar els Pirineus i s’estengué ràpidament per la Península Ibèrica, Itàlia i Alemanya sobretot. El nom llatí seria “Eligius”, del qual procedeix la forma “Eligio” que ve a significar “elegir”. El seu nom recupera el missatge que fou l’elegit, el predestinat per a tasques importants. En català es conserva aquest refrany que així ho testimonia: “Sant Eloi, quan era xic era noi, i quan va esser gran va ésser gegant”.

De nen va aprendre l’ofici d’orfebre, disciplina en la qual va destacar. Més endavant es va traslladar a París, on va conèixer el tresorer del ministre Clotari II, que buscava un orfebre que fes un tron per al rei Dagobert I, del qual fou conseller. A França es conserva una cançó maliciosa que deixa entreveure que Eloi i Dagobert eren més que amics i col·laboradors. S’ha pogut comprovar que el text fou escrit al segle XVIII, tot i que ambdós van viure al segle VII:

Le bon roi Dagobert avait mis sa culotte à l’envers.
Le grand saint Éloi lui dit: a mon roi !
Votre majesté est bien mal culottée.
—C’est vrai, lui dit le roi, je vais la remettre à l’endroit.
Quand Dagobert mourut, le diable aussitôt accourut.
Le grand saint Éloi lui dit: ô mon roi!
Satan va passer; il faut vous confesser.
—Hélas ! lui dit le roi, ne pourrais-tu mourir pour moi ?

Admirat per la seva destresa i bones mans, el rei es va quedar meravellat del seu ofici i el va nomenar conseller seu. Eloi era un home bo i pietós, d’esperit independent, que, cansat d’una vida rància, va optar per repartir els seus béns i guanys entre els pobres. Va deixar els honors de la cort per ser sacerdot. L’any 641 va ser consagrat com a bisbe franc de Noyon. Eloi, que fou un bon predicador, també va convertir al cristianisme pobles d’origen germànic que tenien costums paganes, aferrats als seus déus locals. Al llarg de la seva vida va fundar diversos monestirs i esglésies (Tournai, Sant Quintí) va enriquir la basílica de Sant Denís. Les seves relíquies reposen a la catedral medieval de Nostra Senyora de Noyon, al departament francès de l’Oise.

Més endavant seria venerat com a sant. La seva festa se celebra el primer de desembre. Era patró dels qui practicaven diversos oficis dels metalls, oficis metal·lúrgics, rellotgers, numismàtics, joiers, modestos ferrers, daguers, clavetaires, tisorers, armers, courers, coneguts com a “elois” i també dels argenters, associats en gremis i confraries. Era el patró dels metal·lúrgics de Terrassa, dels traginers a la Pobla de Lillet. També era invocat pels pagesos quan els cavalls tenien una malaltia o se’ls havia de ferrar repetidament perquè tenien la peülla malmesa. El seu patronatge s’estengué també entre els basters, fusters i mestres de cases. La devoció a aquest sant encara és molt popular a França. Diversos museus tenen obres d’orfebreria que se li atribueixen. Pel que fa a la vessant religiosa, en altres èpoques els sants i santes no deixaven de ser intercessors entre homes i dones i les forces celestials als quals es demanava ajut i consell per superar els tràngols de la vida.

A Catalunya hi hagué confraries estables a Berga, Besalú, Camprodon, Cervera, Manresa (1379), Montblanc, Olot, Ripoll, Tarragona, Valls, etc. A la ciutat de Mallorca, la confraria tenia 600 col·legiats a la fi del segle XVI. A Barcelona (1380) tingué també especial importància la casa gremial, al carrer del Regomir, i la capella que tenien al convent del Carme, que posseïa un retaule de Jaume Huguet sobre aquesta advocació.[5] Els Elois era el nom d’una confraria gironina d’argenters, ferrers, espasers i daguers establerta pels volts de 1429.[6] A València, la confraria de sant Eloi fou creada el 1298 per Jaume II. Diversos museus i esglésies de Catalunya, d’Espanya i d’altres països europeus conserven imatges, retaules en els quals se’l veu fent l’ofici de ferrar un cavall o d’argenter. Vegeu-ne quadres i figures al Kunstmuseum de Bremen, a Crema, Cremona (Itàlia), al Metropolitan de Nova York, als Ufizzi de Florència, el MNAC de Barcelona (retaule de sant Eloi dels argenters, dues grans taules de Pere Nunyes pintades entre 1526-1529). L’any 1941, Francesc Cambó  donava al Museo del Prado el quadre del cercle de  Taddeo Gaddi, “Sant Eloi en el seu taller d’orfebreria” (1350-1380). Aquest és un quadre d’origen gremial que reprodueix una escena  de com era un taller d’orfebreria florentí del segle XIV. A més de servir de decoració a les esglésies, aquests retaules, com els de d’església de Sant Esteve d’Olot, tenien també la funció de  reforçar el poder de les organitzacions gremials, en clara competència amb altres estaments nobiliaris que també penjaven quadres a les esglésies que freqüentaven i sostenien.

Martellades a l’enclusa. El gremi d’elois d’Olot

Aquests goigs que editem foren promoguts a la fi del segle XVIII pel gremi d’elois d’Olot, vila on aquest sant tenia molta ascendència perquè des del segle XVI, malgrat els entrebancs, hi havia molts tallers i oficis relacionats. N’era el patró i advocat de les causes perdudes. En una estrofa dels goigs així s’indica: “Vostra confraria santa, / que en Olot està fundada / a vostra sombra sagrada / aumenta cosa que espanta: / el gozar de ditxa tanta, / deu sempre a vostres favors”.

Sabem per les recerques que sobre diversos aspectes de la ciutat d’Olot han fet, entre d’altres Joaquim Danés, Josep Murlà,[7] Joan Pagès, Xavier Puigvert, Miquel Reixach, Carme Sala Giralt, etc., que els ferrers, courers, encepadors, traginers formaven part de la confraria o gremi de sant Eloi. Des de la primera meitat del segle XVI, la confraria de ferrers i traginers estava aixoplugada en un altar de l’església de Sant Esteve d’Olot. Des de 1548 tenien, a l’església de Sant Esteve d’Olot, un altar propi vinculat a la confraria.

A mitjan segle XVIII, els elois tenien les seves pròpies ordinacions i estatuts. Entre 1867 i 1868, a Olot existia una associació de socors mutus de sant Eloi, que agrupava diversos oficis, amb 248 associats. Encara avui el museu de la parròquia de Sant Esteve guarda cinc peces d’un retaule que es va salvar durant la guerra civil. En una d’aquestes es representa el miracle del ferrat del cavall esquerp del qual parlarem més endavant. El retaule es podria ubicar entre 1620 i 1700.

Durant molt anys, el gremi d’elois amb la seva bandera participava en els actes religiosos que periòdicament s’organitzaven a la vila. Els pabordes captaven almoines i ajuts per afavorir aquesta devoció. L’exemplar d’aquestes pobles mostra una altra vegada com els gremis d’oficis, de bracet amb l’Església, impulsaven i difonien el culte, la venda i propagació dels goigs entre els seus afiliats i gent pietosa. Les confraries exercien un control sobre les associacions ja des de l’època medieval.

Malauradament, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa no conserva documentació sobre aquest gremi. Encara fa uns anys, al barri vell d’Olot hi havia més d’un forjador que feia repicar els malls que em recordaven el personatge de la narració homònima “Lo Forjador” d’Emili Vilanova, publicada a Del meu tros, 1877.

L’exemplar de les cobles

A sant Eloi, sovint se’l representa amb robes i accessoris de bisbe, amb una enclusa i martell encerclats per una corona o amb eines d’orfebre; amb ferradures a la mà; ferrant un cavall; amb una església a les mans; amb una sella de muntar. Tot són atributs de la seva etapa com a ferrer, que, com veiem, apareixen en el rerefons del gravat. Llegim en els llegendaris francesos que quan Eloi oficiava com a ferrer, treia i posava la pota del cavall per ferrar-lo millor;[8] també hom deia que Crist li va ensenyar com arrancar la pota cavallina al diable. Aquest miracle no deixa de ser un anacronisme històric, potser l’hauria fet Crist, perquè la feina de ferrar els cavalls no apareix documentada a Occident fins al segle XI. En una altra ocasió, el diable transvestit en dona (“impudica femina”) es va presentar a la seva forja. Eloi l’hauria reconegut i li va pinçar el nas amb les tenalles roentes que havia tret del foc.[9]

Aquest exemplar setcentista encara anomena “cobles” els goigs. El text a quatre columnes presenta la xilografia de sant Eloi signada “Rovira”, orla i corondell. Ens adonem que la distribució del text i de la imatge és molt desigual. Per damunt de tot priva la figura del sant amb els seus atributs; el text és secundari, té ben poca qualitat. En aquella època, poca gent sabia llegir. Les imatges, els atributs simbòlics amb què se’l figurava havien d’entrar pels ulls, per això tenien un valor afegit. Els executors d’aquestes cobles havien de conèixer mínimament la vida d’aquest home, extreta d’algun llegendari. Ben sovint, els goigs agafaven com a títol l’estròfica originària de la dansa trobadoresca, mentre que la denominació de “cobles”,  més nombrosa als segles XVII i XVIII, s’emprava majoritàriament per designar les edicions impreses de goigs de sants. Designaven  la forma de la composició en vers o bé  la divisió del text en estrofes o en cobles, aptes per ser cantades o recitades.

El boix, encara que no tingui la qualitat d’execució dels del moianès Pere Abadal, és del tot interessant. Rovira hauria signat també altres sis xilografies, entre les quals destaquen la de la Mare de Déu del Tura i de sant Francesc d’Assís. La figura central és sant Eloi amb els seus atributs de bisbe. Duu una capa pluvial ornada amb motius vegetals, unes roses, unes camèlies florides? A sota distingim que duu una alba de color blanc cenyida amb un cordó. Al fons del gravat es veu una imatge idíl·lica de la ciutat d’Olot, encerclada entre muntanyes, amb convents, ermites i esglésies; a l’esquerra possiblement un angle de l’antic Hospici d’Olot, el majestuós edifici construït a finals del segle XVIII (1779-1784). Secundàriament hi trobem gravats tres motius o assumptes lligats a la vida del sant: la seva vida com a auxiliador del pobres; la feina de dos ferrers que treballen amb el mall i l’enclusa; la presència d’un traginer o cavaller amb el seu cavall. Com deia un refrany català recollit per Antoni Griera: “L’enclusa i el mall sempre forgen junts”.

Aquesta imatge que permetia la seva multiplicació ràpida, poc costosa, havia de donar raó del que aquella colla d’elois i de traginers podien veure i entendre. Les impremtes són negocis cabdals per a la democratització de les estampes i els gravats. Els costos així s’abaratien. Els gravadors de xilografies van heretar dels antics il·luminadors la part més lliure i imaginativa del seu ofici. Així aquestes cobles efímeres podien circular més enllà dels cercles de fidels de l’església de Sant Esteve, dels confrares i dels seus familiars. Qui va planificar aquest paper, per dir-ho amb termes actuals, havia de comunicar, buscar la manera de representar la vida d’un sant patró d’una manera eficaç. D’aquí que sant Eloi hi aparegui a primera fila, molt engrandit i exagerat en aquella planxa xilogràfica. Per damunt de tot, la llegenda de la seva vida s’havia de fer entenedora, amb els atributs llegendaris més a l’abast de les classes menestrals.

De Jaume de Voràgine, autor de la Llegenda àuria,[10] en destaco aquestes dues notes lligades a la vida de “sent Eloy”, que apareixen en un parell de dibuixos, còmics de l’època, que surten gravats a dreta i esquerra de la figura del sant:

Sent Aloy, dementra que estave ab lo menestral, ferrave hun die hun cavall qui era fort vascós e maliciós, que no·s lexave ferrar. E sent Aloy arrencà-li l’espalla; e ferrà lo peu a sa guisa. E, aprés, quan l’agué ferrat, tornà-li l’espalla e lo peu en son loch. E tench axí fortment, com si jamés no·n fos estade levade enpero tornà-le-y hun poch a través, mas lo cavall no·n perdé pas lo córrer e l’anar (p. 764).

E esdevench-se hun die que ell agué donat ço que avia als pobres, e los pobres vengueren a ell he demanaren-li almoyne (p. 765).

El text de les “Coblas al gloriós bisbe, y confesor sant Eloy”

El text imprès que adorna aquestes cobles fou compost amb un cos de lletra molt més petit. Literàriament és fluixot, gairebé accidental, com passa en la majoria de vegades. L’autor potser tampoc s’ho proposava. Presenta alguns castellanismes com ara: “alabansa”, “ditxosa”, “desauci”, “pasmat”, “silla”, etc. Tenen una tornada inicial de quatre versos, deu estrofes de sis (sextetes) i una tornada final d’altres quatre. Tot són versos heptasil·làbics. La versificació té, però, els seus punts febles. Al costat d’aquest esquema ababbc hi ha també aquest abbaac o abaccd, etc. El darrers versos de cada estrofa conserven teòricament grups amb una mateixa rima assonant o consonant: “gloriós” / “resplendors” / “dolors” / “piadós” / “prodigiós” / “vós” / “piadós” i “honor” / “cor” / “autors (?)” / “favors”. A la tornada final fa rimar “humiliats” amb “advocat”.

Puix gosau la claredat
del cel, ab etern repòs,
siau lo nostre advocat
sant Eloy molt gloriós.

La monarquia de França
és vostra pàtria ditxosa,
que per vós cobrà alabansa;
en ella exiu portentosa
de excel·lent y prodigiosa
llum de raros resplandors, etc.

Vostra vida celebrada,
una àguila va expressar,
quant en somnis se mostrà
a vostra mare prenyada,
que estava desauciada
de son part per los dolors,[11] etc.

Per fugir la ociositat
lo art de foch apreneu,
inflamant en nostre Déu
ab molt rara humilitat.
Als pobres habeu donat
vostres vestits, piadós, etc.

Qual fou vostra habilitat
vuy se mostra ab gran primor,
en aquella silla[12] de or,
que a tot lo món té pasmat.
Fóreu de tots celebrat
y admirat per prodigiós, etc.

Vostra caritat fou tanta,
com vostra vida pregona,
de catius,[13] cosa que espanta,
rescatà vostra persona;
fins la Flandes[14] vuy blasona,
ser convertida per vós, etc.[15]

A vostra taula assentàveu
tots los dies los pobres;
a los quals alimentàveu
procurant fossen perfets,
curant malalts[16] y contrets,[17]
essent per a tots piadós, etc.

Vehent vostra humilitat,
pietat y devoció,
en sa iglésia per prelat,
vos elegí lo Senyor;
bisbe fóreu consagrat
noviomense[18] ab gran honor, etc.

En la Flandes predicareu
la fe de Christo ab fervor,
ab gran zel vós treballareu
en la vinya del senyor;[19]
goza Llimós[20] gran tresor,
tenint vostre sagrat cor.

Raras són las maravellas,
que per vós Déu ha obrat,
a un monarca[21] habeu curat
de febres y mal de orellas;
testimoni dónan de ellas,
vàrios y autèntichs autors.

Vostra confraria santa,
que en Olot està fundada
a vostra sombra sagrada,
aumenta cosa que espanta;
el gozar de ditxa tanta,
deu sempre a vostres favors, etc.

TORNADA

A vostres peus humiliats,
suplicam-vos piadós,
que·ns siau sempre advocat,
sant Eloy, molt gloriós.

Bibliografia consultada

Joan AMADES i Josep COLOMINES, Els Goigs, 2 vol., Barcelona: Orbis, 1946-1948.

Joan Baptista BATLLE, Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Recull d’estudis crítichs ab un centenar de facsímils y una nota preliminar sobre sa bellesa gràfica, II, Barcelona: Tipografia Catòlica, carrer del Pi, 5, 1925.

Myriam BLANC, Les saints par les images d’Épinal. Imagerie d’Epinal, Vanves: Éditions du Chêne, 2017.

Joaquim DANÉS I TORRAS, Preterits olotins, Olot: [Imp. P. Aubert], 1950, 2a ed.

Dictionnaire d’archéologie chrétienne et de liturgie […] Publié sous la dir. de Fernand Cabrol […] et Henri Leclercq […]; avec le concours d’un grand nombre de collaborateurs, IV, Paris: Letouzey et Ané, 1921, p. 2674-2687.

Dictionnaire d’histoire et de géographie ecclésiastiques […] sous la dir. de Mgr. Alfred Baudrillart […], M. Albert Vogt […] et M. Urbain Rouziès, avec le concours d’un grand nombre de collab., XV, Paris: Letouzey et Ané, 1963, col. 260-263.

Abbé PARENTY, Vie de saint Éloi, évêque de Noyon et de Tournai par saint Ouen; traduite et annotée par M. l’abbé Parenty […], précédée d’une introduction et suivie d’une monographie de l’abbaye du Mont-Saint-Éloi, Arras: Impr. de E. Lefranc, 1851.

Jaume DE VORÀGINE, Llegenda àuria, edició a cura de Nolasc Rebull, Olot: edició privada d’autor, 1976.

Notes

[1] Joan Baptista BATLLE, Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Recull d’estudis crítichs ab un centenar de facsímils y una nota preliminar sobre sa bellesa gràfica, II, Barcelona: Tipografia Catòlica, carrer del Pi, 5, 1925, p. 74.

[2] Vegeu el treball de Miquel PUIG I REIXACH, “La impremta a Olot al segle XVIII”, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 19 (2008), p. 20-21.

[3] Joaquim DANÉS I TORRAS, Preterits olotins, Olot: [Imp. P. Aubert], 1950, 2a ed., p. 26-27. Com molt bé expliquen Joan AMADES i Josep COLOMINES en el seu llibre sobre els goigs: “Els goigs especials de santuaris, ermites i imatges determinades és corrent que els facin estampar per llur compte els administradors dels organismes o confraries de la imatge a la qual van dedicats, i els venen el dia de festa del sant a l’església, santuari o ermita on es venera la seva imatge. Algunes vegades el gravat que presideix el full i que li dóna caràcter d’imatgeria és de propietat dels confrares o administradors del culte a la imatge, que el porten a la impremta en encarregar l’edició i se l’entornen un cop fet l’imprès” (Els Goigs, I, Barcelona: Orbis, 1946-1948, p. VI).

[4] Manquen encara molts estudis sobre la nostra literatura hagiogràfica. Darrerament hem consultat amb profit el volum col·lectiu a cura de Marinela GARCIA SEMPERE i M. Àngels LLORCA TONDA, Vides medievals de sants: difusió, tradició i llegenda, Alacant: Institut Universitari de Filologia Valenciana, 2012.

[5] Encara en el llibre de Miquel GONZÁLEZ I SUGRAÑES, Contribució a la història dels antichs gremis dels arts y oficis de la ciutat de Barcelona (Barcelona: Llibreria Antiga y Moderna de Salvador Babra; Estampa d’Henrich y Cia, 1915-1918, p. 403), en l’apartat dedicat al gremi dels argenters. hi figuren uns “Goigs en llahor de Sant Eloy”, redactats a la fi del segle XIX.

[6] De la confraria de sant Eloi de Girona es conserven a l’Arxiu Diocesà de Girona els llibres d’exàmens i d’actes de 1731 a 1836. L’Arxiu Municipal de Girona conserva diversa documentació del gremi dels elois (“alois”) que enquadrava ferrers, serrallers, calderers, courers, estanyers i altres oficis que treballaven el ferro. Feien les seves reunions a la capella de Sant Miquel de la Casa de la Ciutat. Sabem per un inventari de 4 de setembre de 1652, redactat per Joan Roca, que en aquells anys feia tasques de prior, que la confraria posseïa un “pàlit ab la imatge de sant Aloy”, de domàs vermell. És a dir, que també passejaven una imatge possiblement brodada. Encara a l’any 1785, alguns elements de la confraria assistien a la processó del Dijous Sant, a la funció de les Quaranta Hores, a les festes de Corpus i de Nostra Senyora d’Agost.

[7] Josep MURLÀ I GIRALT va publicar l’estudi “Un retaule de Pere Mates per a Sant Salvador de Bianya i un altre de Joan de Namur per a l’església de Sant Esteve d’Olot”, APEHO, 11 (Olot, 1982-1983), p. 169-180, on va donar a conèixer un contracte i el conveni per a l’altar de la capella de Sant Eloi de l’església de Sant Esteve d’Olot de 23 de gener de 1582. En coneixem un d’anterior, de 8 de novembre de 1575, editat per Carme SALA I GIRALT, L’art religiós a la comarca de la Garrotxa, Olot: Alzamora, 1987, p. 112-113 (“Sobre lo retaule faedor en la capella de Sant Aloy en dita Sglésia en lo altar…”).

[8] Des del segle XIV era conegut a Itàlia el Miracolo del piede del caballo tagliato. Ben segur que era una invenció del gremi dels elois. El tema recorda la cama negra trasplantada per sant Cosme.

[9] Vegeu, entre d’altres, la Vie de saint Éloi, évêque de Noyon et de Tournai par saint Ouen; traduite et annotée par M. l’abbé PARENTY […] précédée d’une introduction et suivie d’une monographie de l’abbaye du Mont-Saint-Éloi, Arras: Impr. de E. Lefranc, 1851. També la traducció de Francisco de VALDERRABANO, Vida y muerte de S. Eloy, obispo de Noyons, abogado y patrón de los plateros, escrita por san Audeno, Madrid: en la Imprenta del Reyno, 1640.

[10] Edició a cura de Nolasc Rebull, Olot, 1976.

[11] Mentre Terrígria o Terràsia esperava del baró Eutèrius la naixença del seu fill Eloi, va tenir la visió que una àguila sobrevolava tres vegades la llar, i que l’ocell, amb uns sons aspres i curts, li feia unes promeses que no podia comprendre. Preocupada perquè es va despertar amb els crits de l’ocell, i que tot no fos un mal averany, un religiós que es va acostar a la malalta perquè la dona estava en perill de mort per un part difícil, li digué, amb un esperit profètic, que no tingués por, que l’àguila era el símbol de bon prelat i de l’home perfecte: “Ne craignez rien car le Seigneur daignera bénir l’enfant dont vous allez devenir la mère. Il deviendra un homme saint, sera l’élu de sa nation, et on le nommera un prêtre illustre dans l’Eglise du Christ”. Aquest episodi de l’àguila apareix abreujat en la versió consultada de la Llegenda àuria, reputada del segle XV, segons un manuscrit de Vic. La visió de l’àguila em recorda uns versos de T.S. Eliot de Dimecres de Cendra: “(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?) / Per què lamentar / El poder esvanit del reialme habitual?”.

[12] Al·lusió a les dues “çelles” de “cuir e argent e pedres precioses” que Eloi va fer construir per a Clotari II i que l’anònim redactor de les cobles anomena “silla”. Un exemplar d’aquesta cadira reial encara es conserva a la Biblioteca Nacional de França. Allí en diuen “le fauteil du roi Dagobert”. L’autor d’aquestes cobles coneixia bé la Vita Eligii.

[13] Eloi rescatava esclaus que llavors feia educar en els monestirs i cases que havia fet edificar.

[14] En francès és “La Flandre”.

[15] Estrofa de redacció un xic confusa. Eloi va rescatar captius, convertir al cristianisme moltes tribus germàniques. Va ajudar a fundar Dunkerque, ciutat portuària del nord de França, al departament del Nord i a la regió dels Alts de França, que en aquella època pertanyia a Flandes.

[16] Eloi era invocat pels qui patien fístules i úlceres cròniques, reumatismes.

[17] Privats del moviment total o parcial del cos.

[18] Habitant de la ciutat de Noyon, d’on fou elegit bisbe l’any 641.

[19] Mateu 21,33-43.

[20] Limós (pronunciat [limús] en occità; el nom oficial francès és Limoux) és un municipi francès, situat al departament de l’Aude i a la regió d’Occitània.

[21] Malauradament, entre la documentació consultada no he sabut trobar la filiació d’aquesta dignitat.