Vargas, Constructing Catalan Identity

:: Michael A. VARGAS, Constructing Catalan Identity: Memory, Imagination, and the Medieval, Palgrave Macmillan, 2018, 197 p. ISBN 978-3-319-76743-7. ::

Per afegir a la cada vegada més nombrosa bibliografia en anglès sobre Catalunya com a objecte de reflexió, produïda tant per autors catalans com d’altres procedències, ens arriba el nou llibre de Michael A. Vargas, professor de la State University of New York at New Paltz, editat per Palgrave Macmillan, una editorial el catàleg recent de la qual inclou alguns títols sobre història, llengua i cultura catalanes. No és la primera vegada que ressenyo un llibre d’aquell historiador medievalista a Vademècum; fa un cert temps ja vaig donar notícia d’un interessant volum seu sobre les trifulgues dels dominics catalans del segle XIV.

En Constructing Catalan Identity, Vargas s’allunya del context especialitzat del llibre anterior per produir un assaig divulgatiu adreçat a un públic bàsicament anglosaxó, que ha vist augmentar el seu interès per Catalunya, especialment arran dels fets de l’1 d’octubre de 2017, que, tres-cents anys després, han situat novament el “cas dels catalans” en el punt de mira de l’opinió pública internacional.

Val a dir que l’origen del llibre remunta a uns anys abans, fruit d’una “sèrie d’accidents” –com els anomena Vargas– que van desvetllar el seu interès per la història i la cultura catalanes, que es va concretar en una estada a Barcelona el 2013 amb una beca Fulbright i ha culminat en aquest llibre; evidentment, els citats fets d’octubre hi han deixat una empremta, reconeguda en l’epíleg.

Del procés que va del descobriment d’una identitat històrica catalana desconeguda que s’intuïa en el dia a dia d’una organització religiosa del segle XIV, a l’interès, per deformació professional, per la seva configuració històrica, n’ha sorgit un llibre que és una reflexió, no tant sobre la formació d’aquella identitat, sinó sobre la relació que els catalans establim amb el discurs sobre la nostra pròpia història i el paper protagonista que s’hi assigna als segles medievals:

This book attempts to show why it is that Catalans want to hold onto their past, actively doing so by putting it to work in the present (p. xi).

Constructing Catalan Identity parteix de dues premisses: primera, l’omnipresència del propi passat medieval en la memòria històrica dels catalans; i segona, el procés de reformulació i adaptació al present d’aquest imaginari.

El llibre té dues parts ben diferenciades. La primera consisteix en un inventari dels personatges –reals i ficticis– i els paisatges que conformen l’imaginari medieval català; la segona és una anàlisi d’alguns mecanismes de funcionament del citat imaginari, definit per la recreació de la pròpia identitat tant a nivell històric com cultural i polític. Això no s’estudia com un fet aïllat, sinó amb el rerefons d’una altra gran construcció nacional, l’espanyola, a partir del segle XVI i, sobretot, del XVIII, sense estalviar alguna comparació amb la pròpia realitat de l’autor, nord-americà d’ascendència mexicana. Del procés de construcció de la identitat històrica catalana, per tant, se’n destaca la particularitat que li atorga el fet de no comptar amb les infraestructures de les nacions-estats capaces d’afermar el seu propi discurs.

La primera part del llibre, deia, és un inventari d’elements d’un passat medieval que continua present i actiu en la societat catalana. L’autor parteix d’una llista personal d’efemèrides que, des de Guifré el Pilós fins a l’octubre de 2017, formen part de l’imaginari del país (cap. 2). Les fonts per construir la llista són molt diverses; siguin històries generals de Catalunya, bibliografia acadèmica, recursos divulgatius a la xarxa –començant per la Viquipèdia– o campanyes turístiques, aquestes fonts permeten individuar una sèrie de noms, llocs i temes medievals que es fan presents en l’entorn quotidià. L’inventari, doncs, comença repassant els personatges que formen aquell imaginari (cap. 3): Guifré, els Ramon Berenguer (I i IV), el rei Jaume, Pau Claris, etc., però també noms llegendaris, com el comte Arnau i, fins i tot, Otger Cataló –una presència, aquesta, un xic forçada, però que va ser habitual entre els erudits catalans fins al segle XVIII i s’ha recuperat en alguna campanya puntual de promoció turística–; s’hi sumen els referents hagiogràfics, des dels patrons nacionals –sant Jordi i la Moreneta– fins a les patrones de Barcelona –santa Eulàlia i la Mercè– (cap. 4); i els paisatges, els llocs de memòria començant per Montserrat i continuant pels Pirineus, passant per l’art romànic, les esglésies gòtiques, el castell i el mas, com a institució socioeconòmica que remet als orígens rurals del país (cap. 5).

A partir dels elements de l’inventari, la segona part se centra en alguns mecanismes de funcionament que caracteritzen la relació dels catalans d’avui amb l’imaginari medieval, tant a nivell cultural com polític. D’aquests mecanismes, se’n destaquen dos: els tòpics decadència / renaixement i “medievalització” (“Medievalizing”) / modernització. El capítol 6, segurament el que té un bagatge acadèmic més important al darrere, basat en la historiografia modernista a partir de John H. Elliott, analitza l’adaptació catalana del tòpic historiogràfic de la decadència en la construcció del concepte d’una època de “Decadència” en la historiografia a partir de la Renaixença; concepte aquest últim en què l’autor se situa al costat dels qui hi reconeixen un vessant tan cultural i lingüístic com polític. Aquesta anàlisi avança sempre en relació amb la d’una altra construcció historiogràfica, la decadència espanyola. El capítol 7 es dedica a un segon mecanisme amb què el passat medieval s’ha fet present en la Catalunya contemporània: la recuperació creativa dels espais medievals; s’hi presenten les actuacions urbanístiques en diverses poblacions de Catalunya, començant per Barcelona, on la restauració d’alguns elements arquitectònics medievals, en el marc d’un turisme incipient, es va entendre sovint com una recreació en què allò genuïnament medieval i la refosa de nova creació no són sempre fàcils de distingir –el cas del Barri gòtic de Barcelona és el més ben estudiat. Paral·lelament, altres edificis medievals van experimentar processos d’adaptació per fer-los aptes per a usos moderns; és el cas de l’Hospital de la Santa Creu, reconvertit en seu de la Biblioteca de Catalunya.

Un últim capítol, el 8, resumeix per a un lector anglosaxó el paper de la llengua com a element clau de la identitat catalana; es donen unes nocions generals sobre la història de la llengua, els seus clàssics literaris, les campanyes de persecució i els reptes contemporanis (escola i immersió lingüística, immigració). S’hi destaca la funció integradora de la llengua, exemplar en el marc d’un nacionalisme que es defineix com a cívic i no ètnic.

El capítol 9 i últim és un epíleg marcat pels fets de l’1 d’octubre, tal com l’autor reconeix amb franquesa:

I began this book by making it clear that I am not a Catalan and have no personal investment in the success or failure of the Catalan story. […] Moreover, I have tried to defend against the intrusion of my own prejudices into my professional work. On that point, I must admit that I have failed. To watch police dressed like Darth Vader’s stormtroopers push women down stairs and beat with clubs the ribs of men whose arms are raised, to see them crack the skulls of senior citizens, is more than professional objectivity should overlook (p. 168).

* * *

Vargas no presenta en cap moment el seu llibre com un treball acadèmic sobre la recepció de l’edat mitjana en el pensament i la praxi cultural i política catalana des del segle XVI fins a l’actualitat, ni té la pretensió de ser exhaustiu en l’ús de les fonts sobre les quals aquell treball s’hauria de bastir. L’autor parteix de coneixements generals sobre la història de Catalunya i de lectures d’historiadors contemporanis, entre els quals destaquen els d’origen anglosaxó, que no són pas els únics, però. Això no treu valor, ans al contrari, a un discurs construït sobre fonts molt diverses, on una web turística o un article de Viquipèdia poden tenir tanta utilitat com un article acadèmic per documentar la presència d’un element de l’imaginari estudiat. Aquest aspecte quasi antropològic que se suma a l’historiogràfic és particularment útil a l’hora de subratllar el caràcter dinàmic de la construcció de la identitat històrica, encara més en un cas com el català, que, com deia, no ha comptat amb infraestructures de suport equivalents a les que els estats-nació donen al relat de la seva pròpia història.

La proposta de Vargas és certament estimulant, tant per a un públic anglosaxó com per a un lector català. Poca cosa se li podria retreure, a banda dels errors freqüents en la transcripció de paraules, noms i frases en català. En poc menys de 200 pàgines no es pot parlar de tot i ha calgut fer una tria dels temes a discutir, tenint en compte que, abans de res, calia fer-los entenedors per a un públic no català. El lector dirà si n’ha trobat a faltar algun i quins. Per exemple, m’hauria agradat trobar-hi alguna al·lusió als efectes col·laterals del protagonisme medieval, com ara, en el camp de la història de l’art i en el marc de la campanya de recuperació de l’art romànic des de finals del XIX, la postergació de certes mostres de l’art català modern –observació que també es podria ampliar al cas de la literatura de la mateixa època, és clar.

Hi ha, encara, un tema que em sembla determinant per contextualitzar aquesta passió medievalitzant que, segons l’autor, defineix la identitat catalana. Es tracta del fet que dues generacions de catalans com a mínim, els nascuts des de finals dels anys 30 fins ben entrats els 60, no van poder accedir al llegat medieval propi a l’escola, on, per contra, es van familiaritzar amb l’imaginari històric castellà impulsat pel franquisme. Val a dir que una part d’aquell llegat, certament, es va transmetre fora de les parets de l’escola, per exemple a través de festes i tradicions. Però també és innegable que hi ha hagut un buit de coneixements de la pròpia història, que explica, d’una banda, l’interès posterior per la divulgació històrica en diversos formats (llibres d’història, sèries televisives, documentals, còmics, etc.), i de l’altra, els diferents nivells amb què es combinen els dos imaginaris històrics, català i castellà. El conflicte s’ha manifestat de vegades amb un cert sentiment d’inferioritat davant del prestigi de certes èpoques de la història cultural espanyola (per exemple, l’anomenat Segle d’Or) enfront d’un passat propi que encara resulta poc o gens conegut per aquelles generacions i/o no ha estat prou ben explicat. Potser el malestar que això produeix en alguns sectors ajuda a entendre l’èxit d’un fenomen que Vargas no esmenta en el seu llibre: l’emergència de l’Institut Nova Història i les seves teories pseudohistòriques, objecte de rebuig frontal del món acadèmic, sovint basades en l’apropiació d’alguns elements clau de l’imaginari històric i cultural castellà a través de la reivindicació d’una catalanitat original ocultada.

En tot cas, són aspectes a afegir a un debat estimulant que, com Vargas subratlla una i altra vegada, delata el paper dinàmic que l’estudi i la valoració del propi passat té en la formulació de la identitat present i els projectes de futur.

 

2 Comments

  1. Jo sóc d’aquest grup entre els 30 i els 60!!!… però a la Universitat de Barcelona vaig tenir uns professors fantàstics… Espero que el llibre es trobi fàcilment per aquí… tinc ganes de fullejar-lo! Gràcies per la notícia Maria.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.